dissabte, 4 de gener de 2014

Afers privats

Hi ha en algun punt de la geografia catalana una ciutat dormitori que anys enrere acollia una sala de festes i concerts fantàstica. Un escenari per on havien passat grans grups -alguns eren coneguts, d'altres no tant, però la majoria eren grans-. I un espai arquitectònicament singular que va anar-se'n a terra quan el va comprar una junta d'accionistes per a edificar-hi un centre sanitari privat. Sí, un d'aquells centres dels quals tots dependrem quan les dretes catalana i espanyola s'hagin acabat de carregar la sanitat pública -això en cas de tenir diners; en cas de no tenir-ne ens haurem de fer fotre-. El cas és que ahir vaig veure un anunci d'aquest centre sanitari privat. El protagonista era un home de mitjana edat que anava força ben vestit -vaja, que ell sí que tenia diners-. Encara no sé exactament per què nassos anava al metge, ja que mala cara no feia -cara de pocs amics sí, tot i que aquest és un altre tema-, però es trobava assegut a la sala d'espera de torn, amb vistes a l'skyline de la ciutat també de torn -que, permetin-me la llicència, és més depriment que un disc d'Alice In Chains-. I amb una elevada càrrega d'impaciència en aquell rostre digne de qui sopa als millors restaurants de la ciutat -pas previ a fer la digestió també a les millors cases de barrets in town-.

Amb aquestes, una veu en off va donar sentit a tot plegat, explicant-nos a nosaltres -aquells pobres passarells que encara recorrem a la sanitat pública quan requerim assistència mèdica- que els pacients d'aquell centre són atesos ràpidament -cosa que ningú diria, a jutjar pel nerviosisme del nostre protagonista-. Dit d'una altra manera, pagant les quotes corresponents un es pot estalviar les cues que han de fer els arreplegats que encara van als ambulatoris públics -és a dir, la gran majoria social que no es pot permetre una altra cosa-. Acte seguit, el pacient impacient es va aixecar i va caminar en direcció als consultoris, creuant-se a l'alçada del mostrador amb una altra pacient. Sí, una altra perquè aquesta era del sexe femení. I no cal dir-ho, també anava vestida com qui té diners i se'ls pot gastar en una operació de pits... perdó, volia dir d'apendicitis, en un centre sanitari privat. Vaja, que en creuar-se, el pacient i la pacient van intercanviar una d'aquelles mirades cinematogràfiques que semblen no acabar-se mai i que en qualsevol blockbuster de temporada donarien peu a una comèdia romàntica de les que emeten a TV3 quan no saben què més fer -si no directament a una orgia prou moderada com perquè els censors no li clavin una X en tota la cara-.

I va ser aleshores, just en aquell moment en què l'anunci començava a posar-se interessant, quan es va acabar. Llàstima, perquè hauria resultat d'allò més morbós observar com els dos protagonistes feien honor a la seva condició social, tot embolicant-se i posant les banyes a les seves respectives parelles en qualsevol hotel de mala mort que els resultés més acollidor que els seus apartaments de disseny. En qualsevol cas, em va quedar clar el missatge: a banda de no fer cua, en aquell centre s'hi pot anar a lligar -a més, amb el que et deuen cobrar segur que hi ha barra lliure de gintònics a la planta superior-. O potser el missatge era un altre. Potser el missatge era que aquests votants de partits de dretes tan fastigosament podrits de diners, estan tan cansats d'unes vides matrimonials marcades per la monotonia i la falta de sexe, que han de fer-se els malalts per veure si anant al metge aconsegueixen sucar encara que sigui amb algú tan desesperat com ells mateixos. Potser, de manera subliminal, els anunciants ens volien dir que ells tenen la solució a tots aquells mals que la sanitat pública no pot curar, inclosa la manca perllongada de sexe. I la veritat és que la tenen. Ells i els polítics de dretes que ens volen enviar a tots a la privada. Perquè si una cosa porten fent els senyors Mas i Rajoy des que governen, és donar pel sac a tot fill de veí que no es pugui permetre pagar assegurances privades. Altres coses no, però això se'ls dóna d'allò més bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada