dissabte, 18 de gener de 2014

Rock and Roll Animal

LUKE HAINES
Sidecar Factory Club, Barcelona
17 de gener de 2014

M'agrada l'acid house, i també m'agrada el pop -entès aquest darrer terme com el fil de múltiples caps que enllaça Buddy Holly amb Jake Bugg, havent topat abans amb The La's i els Flamin' Groovies-. Però sobretot m'agrada la gent que va a la seva. Com Luke Haines. L'home que en plena febre acid house i Madchester va reinvindicar la simplicitat de la cançó pop de tota la vida -la d'uns Kinks, uns Small Faces o un Elvis Costello-. L'home que, al capdavant dels Auteurs, va preferir mantenir-se al marge del corporativisme del Britpop, sacrificant qualsevol possibilitat d'assolir les xifres astronòmiques que es mereixia el seu repertori, però mantenint intactes la seva coherència i la seva vocació artística. L'home que es va atrevir a enregistrar un disc conceptual sobre la Fracció de l'Exèrcit Roig (RAF), i a sobre fer-ho sota el nom de Baader Meinhof. L'home que una vegada va convocar -sense èxit- una vaga general del pop britànic. I l'home que, la nit passada, va començar la seva enèsima actuació a Barcelona amb una dedicatòria als barcelonins que aquell mateix vespre havien sortit al carrer en suport dels manifestants de Burgos. Un detall que francament s'agraeix.

Musicalment, el passi va començar amb un repàs a "Rock and Roll Animals" (2013). Nou exercici de pop atemporal sustentat en melodies eternes i una lírica tan fresca com detallista i passada de voltes, en aquest cas transformant gegants com són Gene Vincent, Nick Lowe i Jimmy Pursey (Sham 69) en simpàtiques mascotes. Era el punt de partida d'un concert informal, tal i com el va definir el propi Haines, que es va acompanyar tan sols de la seva guitarra i una copa de vi rosat que, va assegurar, "m'ajuda a cantar". Durant l'hora llarga que seguiria, s'alternarien retalls de totes les seves etapes, destacant dianes segures com "Show Girl", "Lenny Valentino" o "21st Century Man", però també un homenatge a Lou Reed -titulat amb el propi nom del cantant- que el públic va cantar entussiasmat -tampoc era molt complicat: n'hi havia prou cridant el nom de l'homenatjat- i que, a petició popular, va repetir durant la tanda de bisos. Tota una lliçó de com edificar una gran cançó a partir d'un ritme bàsic i una lírica gairebé inexistent. Pur antifolk, encara que probablement a Haines aquest terme li importi tant com, ejem, Britpop. I és que tota etiqueta es queda petita quan un és capaç de passejar-se pels escenaris tal i com ho fa aquest senyor. Enorme.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada