dimecres, 26 de febrer de 2014

Paco de Lucía (1947-2014)

PACO DE LUCÍA
(1947-2014)

Deu fer quatre o cinc anys de tot plegat. La sala 2 d’Apolo estava plena a vessar amb motiu de l’enèssima actuació barcelonina dels Wave Pictures -actuació memorable, tot sigui dit-. En un moment donat, el vocalista i guitarrista David Tattersall va fer un d’aquells comentaris que sempre queden bé als concerts, lloant les bondats de la ciutat amfitriona i explicant com li agradava actuar-hi. Aquella mateixa tarda, va afegir, l’havia passat comprant discos als comerços locals. Entre les seves noves adquisicions va destacar un grapat d’àlbums de Paco de Lucía. Acte seguit, el mateix públic que omplia la sala a vessar es va posar a riure, com si Tattersall hagués explicat un acudit.

Doncs no, no era cap acudit. Tattersall és guitarrista i melòman. Per molt que els seus respectius registres distin enormement, és lògic que li agradi l’obra de Paco de Lucía. Com també seria lògic que la gaudís qualsevol persona a qui li agradi la música i no els posats. Aquella escena, doncs, va posar de manifest el provincianisme encara imperant en una Barcelona que no és ni de bon tros tan moderna com es vol creure. Però el comentari de Tattersall denota sobretot l’abast i la influència de De Lucía sobre músics i melòmans de múltiples generacions, nacionalitats i condicions. Un mestre amb totes les lletres que va redefinir el flamenc, fusionant-lo amb tota mena de registres i deixant enrere tota etiqueta possible. Aquesta matinada el seu cor ha dit prou. Se n’ha anat un músic universal com pocs. Un tresor fet carn que, sigui on sigui, mai deixarà de brillar.


2 comentaris:

  1. I jo aniria mes enllà, Paco de Lucia significa per a alguns del inconformistes per sistema, aquests que dius que van riure, una de les coses que més s'odia en aquest país: el triomf dels altres. Massa conegut i disciplinat per aquells que es consideren "underground" i que ho són més per obligació que per devoció. Ara es recorda al mestre però pocs faran esment a tot el que va tenir que passar per arribar on va arribar començant pel seu propi pare que el va fer suar de valent. Cada cop estic més convençut que la música es divideix en dues úniques categories separades per la passió que transmeten o que no. Totes les etiquetes restants son recurrents però no imprescindibles. I Paco de Lucia em transmitia passió a dojo. Descansi en pau.

    ResponElimina
  2. Amén!

    De música n'hi ha de dos tipus: de bona i de dolenta. Tota la resta -que si és comercial, que si és underground, que si això no ho vull escoltar perquè ho escolta tothom- són punyetes i posat. I sí, una de les coses que més s'odia en aquest país és el triomf dels altres: l'enveja, el nostre pecat capital per excel·lència.

    ResponElimina