dimarts, 11 de febrer de 2014

Reflexions en veu alta

Vicenç Viaplana.
Artistes de diferents generacions reflexionaven sobre el paper de l'art en la societat catalana i sobre les oportunitats que un creador autòcton pot tenir en un mercat com el català, dissabte passat al Telenotícies Migdia de TV3 -poden visionar la notícia en aquest enllaç, a partir del minut 45-. Es tracta d'artistes plàstics com Jordi Fulla, Vicenç Viaplana, Regina Giménez, Joaquim Chancho, Isidre ManilsGuillermo Pfaff, que en breu tenen previst inaugurar una mostra conjunta a la galeria Trama de Barcelona. No obstant, les seves problemàtiques i reivindicacions em semblen idèntiques a les d'un gremi que un servidor ha arribat a conèixer bastant millor, el dels músics.

"En aquest país es passa de ser una jove promesa emergent a morir, directament", sentencia Fulla. Viaplana i Manils, d'altra banda, lamenten l'escassa presència d'artistes barcelonins a les galeries de la pròpia ciutat. I no puc evitar pensar en com el món de la música contemporània és exactament igual a casa nostra. En com músics autòctons d'elevadíssim nivell no poden accedir a determinats espais si no és com a teloners d'un cap de cartell de fora. En com part de la premsa musical no para de dedicar portades a grups internacionals que porten dècades arrossegant-se mentre ignora el que s'està fent ara i aquí. I en com el gran públic, vocacionalment modern però profundament provincià en realitat, prefereix per norma general escoltar un grup estranger que vingui de fora abans d'escoltar-ne un de bo que sigui català o espanyol.

"És fàcil haver perdut la il·lusió per fer una exposició", lamenta Giménez, "no pas per pintar ni per treballar, però... Per què fer una altra exposició? Si no es vendrà i em suposarà unes despeses". Entenc perfectament a què es refereix: conec més d'un músic que, mantenint intacta la passió pel seu art i les ganes de tocar, sí que ha renunciat a viure del seu talent, desanimat per la manca generalitzada de resposta. I és aquesta la raó per la qual tants artistes de casa nostra paguen les factures amb feines que res tenen a veure amb l'art ni la cultura. Vaja, que tornant a una reflexió llançada dies enrere en aquest mateix blog, cal apuntar que no és artista necessàriament qui viu de l'art, sinó qui viu l'art. Ho apunta prou bé el propi Viaplana: "Quan començàvem, ni ens plantejàvem que un dia ens guanyaríem la vida amb això, i ara seguim igual".

"Si un artista d'aquí no té mitjans per sortir a l'exterior, aquest país nostre és tan petit que el col·leccionisme de seguida s'ha acabat", afegeix Chancho. I és Pfaff qui aporta una solució: "Tenim l'obligació d'obrir-nos camí nosaltres mateixos, independentment de la infraestructura que ens ofereixi la societat". Bingo. I amb el seu permís torno a l'àmbit musical. Catalunya és un país -i per tant un mercat- petit, sí. Però és que també ho és Delaware. Per això, els grups de Delaware que volen viure de la música agafen la furgoneta i recorren tota la geografia nord-americana -i quan poden salten a Europa-. Una opció poc contemplada en una Catalunya que fins ara ha solucionat el problema del tamany inflant a base de subvencions escenes tan artificials com el Rock Català dels 90. Escenes aixecades a cop de talonari i que s'esvaeixen tan bon punt es tanca l'aixeta de la subvenció. Potser seria més lògic i efectiu, doncs, deixar de patrocinar moviments inexistents i ajudar als artistes de debò a projectar-se a l'exterior.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada