dijous, 6 de febrer de 2014

Sexe, suor i psicodèlia

MONSTER MAGNET
Sala Bikini, Barcelona
5 de febrer de 2014

Els festivals en van plens. Els circuits regulars de música en directe també, i cada vegada més. Grups consagrats que es passegen pels escenaris interpretant sencers els seus respectius àlbums clàssics. Al principi la cosa resultava curiosa, malgrat la rigidesa d'uns repertoris on no hi cabien les sorpreses. A aquestes alçades, la proliferació d'aquesta mena d'experiments només evidencia com la indústria, més desesperada que mai, es disposa a exprémer el passat fins a l'última gota. A mi, personalment, em semblaria molt més interessant que un grup interpretés sencer el seu àlbum més recent -si el treball en qüestió s'ho val, evidentment-. Però ja se sap, per molt que Primal Scream retratessin l'any passat el negre present amb un tros de disc com "More Light", el gran públic reclama ara la integritat d'"Screamadelica" (1991) amb una insistència mai vista durant les passades dues dècades.

Per sort existeixen casos com el de Monster Magnet. Sembla que fos ahir quan eclipsaven a uns totpoderosos Metallica des d'una gens discreta condició de teloners. Sembla que fos ahir quan deixaven enrere l'etiqueta stoner amb un "Powertrip" (1999) que hauria d'haver atret -com a mínim- la mateixa fortuna que pocs anys més tard somriuria a uns Queens Of The Stone Age. Sembla que fos ahir quan estaven cridats a ser una banda d'estadis. Però res de tot això va arribar a passar. Entrebancs artístics i personals han mantingut els de New Jersey per sota de la majoria de radars. La qual cosa no deixa de tenir els seus avantatges. Per exemple, que en comptes de transformar "Superjudge" (1991) o "Powertrip" en exercicis nostàlgics, poden reivindicar la seva obra més recent interpretant-la de cap a peus.

I això és exactament el que van fer la nit passada a Barcelona. Tocar "Last Patrol" (2013) de principi a fi. A la tanda de bisos caurien himnes com "Dopes to Infinity" o "Spacelord", però el gruix del concert es va defensar amb títols tan reivindicables com "I Live Behind the Clouds", "Paradise" o "Hallelujah". Rock'n'roll àcid i sense edulcorants, tal i com sempre l'han entès Dave Wyndorf i companyia. Pesants riffs sabbathians, música de carretera, sobredosis de feedback i reverb, i lisèrgics viatges a l'infinit i més enllà. Amb el propi Wyndorf com a etern mestre de cerimònies. Refermant-se com un frontman invencible i dirigint un ritual de sexe, suor i psicodèlia. Impregnant amb la seva presència cada racó d'una sala que va esdevenir per moments quelcom més gran que qualsevol estadi. Una solemne catedral consagrada al rock'n'roll més còsmic, carnal i visceral.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada