dilluns, 31 de març de 2014

Julie Byrne

Una veu greu que murmura sobre sedosos puntejos de guitarra. Exercicis de folk a càmera lenta i de color sèpia, en la tradició d'una Vashti Bunyan o una Linda Perhacs. Julie Byrne va néixer a Buffalo, Nova York, però recentment s'ha establert a Seattle després de passar una temporada a Chicago. Va ser a la Windy City on les seves cançons van començar a circular en forma de gravacions domèstiques i mitjançant cassettes editats -també de manera domèstica- per petits segells locals. Dotze d'aquelles cançons han acabat formant part del seu debut oficial, "Rooms with Walls and Windows" (2014, Orindal Records). Ètica indie com a antídot contra el corporativisme d'un negoci on la nord-americana no acaba d'encaixar. I una lírica quotidiana -que no pas costumista- com a via d'escapament d'un món que va massa de pressa. Quan conceptes com l'èxit o el fracàs han estat perillosament assumits per bona part de la societat, ella canta sobre les bondats de l'entorn casolà i d'una vida al marge de l'ambició. "All I want is a brick house, with a porch that wraps around", canta a "Marmalade". Tota una declaració de principis.


diumenge, 30 de març de 2014

Ricky Gil, Moksha i Cru a la NAUB1

Parin atenció i prenguin nota, perquè la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert - RENFE/Bus Nit: Granollers Centre) presenta dos concerts d'impacte:

-RICKY GIL. Dijous, 3 d'abril (20h.). Un referent per a diverses generacions. El seu nom és sinònim de formacions clau de l’escena barcelonina com Brighton 64, Matamala o Top Models. Però la seva activitat musical no s’acaba damunt de l’escenari. Des de fa tres temporades, presenta i dirigeix el programa Guitarra, baix i bateria a les ones de Ràdio Silenci, a la Garriga. Un espai on descobreix autèntiques delícies musicals a la vegada que explica sucoses anècdotes i, fins i tot, interpreta cançons en directe. Algunes d’aquestes cançons són les que integren els dos volums d’”Hipopòtam a Botafogo”, primera referència en solitari del Ricky i espina dorsal d’un repertori farcit de sorpreses.

-MOKSHA + CRU. Dissabte, 5 d'abril (22h.). Torna l'espai Dràstik B1 i ho fa amb un cartell d'allò més potent. Moksha i Cru. Els primers són un pilar de l'escena del Baix Montseny -el mateix Joan Colomo va militar a les seves files- i un referent del metal més contundent a nivell estatal. Acumulen més d'una dècada i mitja a la carretera i una discografia de les que mosseguen. Al seu darrer llançament, "Sang de roure" (2011, BCore), hi ressonen noms com els de Sepultura, Entombed o Napalm Death -amb els dos últims han compartit escenari-. Cru vénen del Penedès i practiquen hardcore sense concessions. Melodies fresques, ritmes urgents i lletres que posen el dit a la llaga d'un sistema que no funciona. Atenció al seu disc de debut, "Trinxem-ho tot!" (2013, autoeditat).

Obertura de portes a partir d'una hora abans dels esdeveniments. Abans i després de cada concert punxarà un servidor.




dissabte, 29 de març de 2014

Cate Shortland - "Lore" (2012)


Els nens no tenen cap culpa de les accions dels seus pares, però tard o d'hora n'hauran de conèixer les conseqüències. "Lore" (2012), llargmetratge realitzat per Cate Shortland a partir d'una novel·la de Rachel Seiffert, explica la història de quatre germans que creuen Alemanya el maig de 1945. La Segona Guerra Mundial tot just s'ha acabat a Europa, el Tercer Reich ha caigut i els seus pares, alts càrrecs del règim nacionalsocialista i membres del seu aparell repressor, es troben a mans dels aliats. Per a quatre infants criats entre les elits del Reich, caminar per una Alemanya devastada i dividida suposa molt més que un xoc amb la realitat. Suposa enfrontar-se al fet que les seves respectives existències s'havien edificat a partir de mentides. Suposa trobar-se cara a cara amb imatges que retraten les atrocitats comeses per gent com els seus pares als camps d'extermini. I suposa sobretot el qüestionament de tots els absoluts amb què se'ls havia educat fins aleshores. "Lore" no és una pel·lícula més sobre el nazisme o la Segona Guerra Mundial. És un acurat retrat de l'Alemanya de l'endemà. De la gent que sobrevivia com podia mentre les capitals aliades celebraven la victòria. D'un entorn extrem on la gana podia transformar el més noble ciutadà en un assassí. Instint de supervivència. La crua realitat com a colpidor mirall d'una societat perversa i malalta. I, si m'ho permeten, un apunt d'actualitat. Recordin sinó com, encara no fa ni un any, es debatia a l'Estat Espanyol si era justa o no la pràctica de l'escrache davant dels domicilis de diputats del PP. Els seus fills, se'ns repetia una vegada i una altra, es trobaven al marge de les decisions que els seus pares prenien al Congrés. I és aquest argument el que ens torna al punt de partida de "Lore". Els nens no tenen cap culpa de les accions dels seus pares, però tard o d'hora n'hauran de conèixer les conseqüències.





divendres, 28 de març de 2014

If you tolerate this...


"If You Tolerate This Your Children will Be Next". Si toleres això els teus fills seran els propers. La frase en què s'inspira la cançó és tan vàlida ara mateix com ho era en plena Guerra Civil. Ara que Manic Street Preachers la toquen en macrofestivals on els patrocinis pesen més que els valors socials, va ser un plaer punxar-la ahir al Koitton. Un espai on aquests valors segueixen encara ben presents. Gràcies a la gent de la sala per acollir-me. I gràcies a la persona que es va acostar a dir-me que estava punxant el seu tema preferit mentre sonaven els Pixies. Detalls com aquest no tenen preu.

Hot club al Koitton

DOMINO SWING
Koitton Club, Barcelona
27 de març de 2014

El swing. Un violí que es gronxa. Línies melòdiques gairebé impossibles que oscil·len entre aquest violí i una guitarra on l'agilitat tàctil va a joc amb el savoir faire. Dos italians, un irlandès i un espanyol establerts a Barcelona i evocant l'esperit més bohemi de la París d'entreguerres. El del hot club i la música gitana que es fusionava amb el jazz més frenètic. Més de set dècades de gipsy jazz canalitzades a través d'un repertori propi i d'adaptacions d'estàndards com "Bella Ciao". De luxe.


dijous, 27 de març de 2014

Cabells

Llegeixo al portal digital d'un diari que el règim nord-coreà obliga els joves de país a lluir el mateix pentinat que el dictador Kim Jong-un. Al mateix portal s'explica que una nena ha estat expulsada d'una escola de Colorado, als Estats Units, per haver-se rapat el cap en solidaritat amb una companya que pateix càncer -el posterior allau de crítiques ha forçat el centre a readmetre-la-. Potser, molt en el fons i malgrat les diferències formals, els règims autoritaris i les autoproclamades democràcies occidentals estan fets de la mateixa pasta. Aquella que en castellà s'anomena "el imperio de la ley" i que esdevé intocable plogui, nevi, faci sol o es vagi a votar cada quatre anys.


Whiskey Stories


Most whiskey stories tend to be so good
You can't even remember them
And if you can remember them
Well, it means they're not that good
(o.s.)


dimecres, 26 de març de 2014

Bigues


L'esquelet d'un edifici en construcció, dilluns a la tarda al Barri Vell de Girona.



dimarts, 25 de març de 2014

L'home de l'any

Lou Reed, fotografiat per Mick Rock.

Lou Reed encapçala la llista de persones, col·lectius i fets més admirats de l'any 2013 pels lectors de Rockdelux -publicada a l'edició de març de la revista-. I no són aquests els únics que situen el novaiorquès com a personatge més destacat del passat exercici. Setmanes enrere, un component dels irlandesos Strypes destacava el fundador de la Velvet Underground com la figura pública més rellevant de 2013 en un qüestionari proposat pel setmanari NME. Lou Reed, home de l'any 2013. No pas de l'any 1972, quan va parir aquella obra mestra que és "Transformer". Ni de 1973, quan el va seguir amb el monumental "Berlin", destrossat al seu moment per crítica i públic però emmarcat per la història al lloc d'honor que li correspon. Ni tan sols se'l considera home de cap dels darrers quinze anys. Període durant el qual ha explorat l'univers d'Edgar Allan Poe, ha parit àlbums tan sòlids com "Ecstasy" (2000), ha entrat a l'estudi amb Metallica -amb resultats sorprenents- i ha portat als escenaris una obra tan maleïda com atrevida encara a dia d'avui, "Metal Machine Music" (1975).

No, a ningú se li hauria acudit proclamar Lou Reed home de l'any fins al passat 2013. Un any durant el qual, i ho dic des del respecte incondicional que sempre m'han merescut la seva figura i la seva persona, l'única cosa destacable que va fer va ser morir-se. Sí, també va ser el protagonista d'un llibre de fotografies de Mick Rock centrat en la seva trajectòria. I fins i tot el va anar a promocionar a Londres poques setmanes abans de morir. Però l'obra en qüestió no apareix als rànquings de cap publicació ni entre les recomanacions literàries del component dels Strypes. Dit d'una altra manera, el dia a dia d'un artista no suposa cap mèrit de cara a la galeria, ni tan sols tractant-se de tot un Lou Reed. No, la galeria no viu de fets sinó de titulars i morbositat. I és clar, res millor per a alimentar-la que la mort d'una celebritat. Quan va morir Michael Jackson, també va rebre homenatges a tort i a dret. Fins i tot d'aquells que poquíssims anys abans vulneraven el seu dret a l'honor tot recreant-se en un dels judicis mediàtics més vergonyosos de la història.


dilluns, 24 de març de 2014

Domino Swing + Sessió de dj

Dos italians i un irlandès establerts a Barcelona però amb la mirada ben posada en la París d'entreguerres. Gypsy jazz frenètic, violins que s'enlairen i l'esperit de Django Reinhardt mirant-s'ho des de la cantonada. DOMINO SWING actuaran aquest dijous, 27 de març (21,30h.), al Koitton Club de Barcelona (c/. Rossend Arús, 9 - metro: Plaça de Sants). Després del concert (23h., minut més, minut menys) punxarà un servidor. Bon ambient, consumicions a preus que no insulten la intel·ligència humana i una selecció musical apta per a hipsters, hàmsters i monsters -per a tota la família, vaja-.




Sense golejades que s'hi valguin

Foto: Smile Mee.
BLOOD RED SHOES + SLAVES
Razzmatazz 3, Barcelona
23 de març de 2014

"Jo era un d'aquells nens a qui no agradaven els esports", confessava Steven Ansell a mig concert de Blood Red Shoes. Tots els que ens vam poder identificar amb les paraules del bateria sabem què significa haver estat un d'aquests nens -i seguir-ho essent un cop superada la trentena- en un país que es mou única i exclusivament en nom del futbol. Significa, entre d'altres coses, no acabar d'encaixar. Però també té els seus avantatges. Per exemple, la possibilitat de presenciar concerts com el d'ahir. Sí, mentre milions de persones estaven pendents d'un Madrid-Barça, uns quants ens vam aplegar en una sala petita i fosca per a escoltar rock'n'roll. Sense nervis. Sense patir. Sense àrbitres als quals insultar. Amb dues bandes de les que encara s'enfilen als escenaris a suar la cansalada. I constatant, de passada, que encara queda al Regne Unit molta vida més enllà de les legions de Libertines i Arctic Monkeys de tercera que cada setmana desfilen sense pena ni glòria per algun o altre setmanari.

Els propis Blood Red Shoes van sorgir durant la passada dècada en plena ressaca del format de guitarra i bateria popularitzat per uns White Stripes o uns Black Keys. La diferència amb els primers és que ells encara es passegen pels escenaris sense por d'esgotar cap fórmula. Dels segons els separa la mateixa distància que hi ha entre un grup massiu però amb un discurs a la baixa, i una banda encara capaç d'ensorrar qualsevol club que se li posi al davant. Inici a tot gas amb "Welcome Home", la mateixa peça instrumental que enceta el darrer i homònim disc dels de Brighton (2014), gairebé enganxada amb un "I Wish I Was Someone Better" que marcaria la tònica a seguir. Decibels, electricitat, ritme frenètic i títols tan rodons com "An Animal" o "Cigarettes in the Dark". Enfront d'aquestes credencials, no hi pot haver golejada que s'hi valgui.

Minuts abans havia estat el torn d'Slaves. Novament, format de guitarra i bateria. Trenta minuts per a emmarcar i una jove banda a tenir molt en compte. Dos autèntics animals -en el millor dels sentits- amb estètica rockabilly i una actitud hooligan al més pur estil anglès. Un repertori que sona com si els Monks toquessin hardcore. Un bateria-vocalista de mirada prou psicòtica com per no voler-te'l trobar en un carreró passada la mitjanit -i capaç de carregar-se un dels seus propis tambors a cop de baqueta havent interpretat tan sols cinc temes-. Un guitarrista de posat tímid que es transforma en tot un monstre escènic tan bon punt connecta el seu instrument a un amplificador. I tots dos proclamant a viva veu "Fuck football!". I tant, mentre es puguin contemplar espectacles com el que va oferir aquest parell, que es foti tota la resta.

BLOOD RED SHOES - Foto: Smile Mee.

SLAVES - Foto: Smile Mee.

diumenge, 23 de març de 2014

Hauschka - "Abandoned City" (2014)


Minimalisme, misteri i atmosferes desolades. Tan desolades com els paisatges que el pianista alemany Volker Bertelmann, més conegut com a Hauschka, ha dibuixat al seu darrer disc. "Abandoned City" (2014) retrata allò que indica el seu propi títol: ciutats abandonades. Indrets més o menys remots, oblidats i consumits pel pas del temps, i on l'empremta humana es va aturar tan bon punt en va marxar el darrer habitant. Tonalitats menors i grises, atmosferes post-apocalíptiques i estructures erosionades. Deu ciutats, deu aturades i deu temes com a banda sonora d'un passeig fascinant.

dissabte, 22 de març de 2014

Primavera Brutal

SENIOR I EL COR BRUTAL
NAUB1, Granollers
21 de març de 2014

No feia ni un any que Senior i El Cor Brutal havien trepitjat la NAUB1. Aleshores presentaven "València, Califòrnia" (2013), pilar definitiu d'un discurs que traslladava la música d'arrels nord-americanes a la llengua d'Ausiàs March tot impregnant-la de comentari social. Un àlbum que començava amb "La bomba de plaer", la mateixa cançó que enceta el nou treball dels valencians, l'encara calent "El poder del voler" (2014) -va sortir del forn abans d'ahir-. Però, si fa un any es trobava el tema en qüestió a mig camí entre el Laurel Canyon i el Greenwich Village, la nit passada arrencava més accelerat i a cavall d'un infecciós punteig de guitarra digne dels primers Strokes.

En altres paraules, Miquel Àngel Landete i companyia segueixen trobant inspiració a l'altre costat de l'Atlàntic. Deixant enrere les textures acústiques i els tempos del so Americana per a capbussar-se de ple en el rock alternatiu que va conquerir les ràdios universitàries durant els 80 i els 90 -en directe versionen a Guided By Voices-. Canviant el teclat per una segona guitarra i deixant-se seduir per una electricitat que apunta a Neil Young quan exhibeix musculatura i a Bruce Springsteen quan enfila els passatges més èpics -també hi ajudava l'estètica del propi Landete: samarreta blanca, camisa de quadres, texans blaus i Telecaster de color de fusta-.

Sense renunciar a la lírica socialment compromesa -"Actes d'amor", conversa entre dos ancians que han dedicat llurs vides a l'activisme, o "El cel de les Illes Caiman", reveladora mirada a la cara oculta del neoliberalisme-. I tornant a anunciar que "tots serem germans i no patirem més fam". Un "València, Califòrnia" que encaixa millor que mai en aquest nou marc sonor -no sé a vostès, però a mi sempre m'ha fet venir al cap el "Goddess on a Highway" de Mercury Rev-. I la proclamació en veu altíssima que sí, que es pot. Que les coses poden canviar. Que un món millor és ben possible. I que assolir-lo depèn únicament de nosaltres.

divendres, 21 de març de 2014

De matrícula

RAYDIBAUM
Apolo 2, Barcelona
20 de març de 2014

Fa cosa de deu anys, Raydibaum esdevenia un dels grups que renovaven la música cantada en català. Que trencaven amb els discursos oficialistes cuinats durant la dècada anterior en despatxos institucionals i miraven de tu a tu allò que venia d'ambdós costats de l'Atlàntic. Passats aquests deu anys, Valen Nieto i companyia segueixen marcant la diferència. Ho fan amb "Estructures sota terra" (2014), un àlbum publicat fa tot just una setmana on s'endinsen en terrenys fins ara mai explorats a la seva discografia. I amb una aposta pel risc que refermen cada vegada que s'enfilen a un escenari. Ahir van arribar a Barcelona, set dies després d'encetar la gira a la granollerina NAUB1 i centrant una vegada més el repertori en el material recent. Interpretant el disc sencer, vers a vers i cançó a cançó. Deixant les coses clares de bon principi amb "Barbados" i les seves explosions en la foscor. I deixant per la tanda de bisos unes testimonials mirades al passat. Una "Aurora" novament despullada per la guitarra i la veu del propi Nieto. Un "Maleeixo el temps" que va sonar fins i tot més fresc que el primer dia. O un "Grans esperances" com a sublim cirereta final. De matrícula.

dijous, 20 de març de 2014

40 anys de Ramones

Aquest 2014 s'acompleixen 40 anys de la fundació dels Ramones. Quatre dècades que Uncut commemora a la seva edició de març repassant la seva història i centrant-se sobretot en uns inicis tan frenètics com aquells primaris quatre acords. Onze pàgines signades per Peter Watts, amb fotografies icòniques de la banda de Queens -les de Bob Gruen i Roberta Bayley- i testimonis clau com el de Tommy Ramone. És el propi bateria qui recorda com de dur resultava girar per uns Estats Units on mai van ser reconeguts en vida. "No guanyàvem diners, però a cada ciutat per on passàvem s'hi formaven sis bandes". Sens dubte, una de les afirmacions més universals de la mitologia ramoniana, comparable només a les seves homòlogues als universos respectius de la Velvet Underground i els Flying Burrito Brothers. Ja ho saben, ambdues bandes van despatxar comptadíssimes còpies dels seus debuts, però diu la llegenda que tothom qui en va adquirir una va acabar formant un grup. Trasllado aquestes afirmacions al present, penso en els quatre gats que es comprarien els primers discos de la Velvet i els Burritos, o que assistirien als concerts dels Ramones. I no me'ls imagino formant cap grup, sinó explicant a Facebook o a Twitter que acaben de descobrir la sopa d'all. Trist, molt trist.

dimecres, 19 de març de 2014

On és el risc?

La revista britànica Mojo dedica tretze pàgines de la seva edició de març a analitzar l'ascens i caiguda dels Small Faces. Estrelles de la Swinging London i creadors d'un dels repertoris més envejables de la segona meitat dels 60, un dels moments clau de la seva curta però intensa trajectòria va tenir lloc quan van canviar de mànager. De trobar-se a mans del temut Don Arden, van passar a les d'un Andrew Loog Oldham que també representava aleshores als Rolling Stones. Mark Paytress, autor de l'article publicat per Mojo, destaca com poc abans de produir-se aquest canvi apareixien ambdós mànagers en un documental de la BBC. Arden explicava com treure el màxim profit d'un grup de música. Seguidament, Oldham mostrava a càmera una capsa plena d'haixix. En altres paraules, l'un i l'altre venien de mons totalment diferents. El primer representava un passat gris on només comptaven les xifres i on estaven proscrits, per tant, conceptes com el risc o l'evolució. Oldham, en canvi, representava un colorista present de tonalitats pop i, sobretot, el futur. Un futur, destaca Paytress, que girava al voltant de "la creativitat de l'artista".

En efecte, durant els 60 la indústria canviava i ho feia a millor. Xifres al marge, es donava sortida a la creativitat i al risc, i s'apostava per la gent que deia coses noves en comptes de cercar únicament el benefici ràpid. Per això el mainstream dels anys 60, 70, 80 i part dels 90 es troba farcit d'artistes singulars i discursos novedosos: dels Beatles a Radiohead, passant pels Who, Jimi Hendrix, Pink Floyd, Roxy Music, els Sex Pistols, New Order, els Smiths o els propis Stones i Small Faces. Però després arribaria una involució. Del color que representava Oldham, la indústria ha tornat al blanc i negre d'Arden. Només cal observar com el lloc ocupat dècades enrere per qualsevol dels grups citats anteriorment es troba, actualment i salvant comptadíssimes excepcions, a mans de propostes tan previsibles i conservadores a nivell creatiu com les d'uns Killers o uns Coldplay. Fins i tot grups que als seus inicis presumien de personalitat pròpia, com uns Kings Of Leon, uns Franz Ferdinand, uns Strokes o uns Black Keys, han degenerat en fórmules gairebé matemàtiques una vegada transformats en carn d'estadis, pavellons i festivals. Fórmules que han expulsat factors com el risc o la vocació renovadora en favor de discursos plans i tan acrítics com les masses que premen "m'agrada" a les xarxes socials.


dimarts, 18 de març de 2014

Senior i El Cor Brutal a la NAUB1

Cançons que diuen coses. Pot semblar una obvietat, però malauradament no ho és. En un panorama musical dominat per l’escapisme de postal, és d’agrair la presència de gent com SENIOR I EL COR BRUTAL. O el que és el mateix, Miquel Àngel Landete i la colla de barbuts que l’acompanyen. Les seves cançons encaixen perfectament en allò que els crítics anglesos van anomenar So Americana. Sí, aquell calaix de sastre on Will Oldham i Bon Iver conviuen amb Cowboy Junkies i Uncle Tupelo. Però resulta que vénen de València, i això vol dir que pateixen els mateixos mals que tots nosaltres. I és d’aquests mals, però també de les coses bones i boniques de la vida, d’on surten uns versos tan socials com emocionals, tan plens de ràbia com d’esperança, tan inspirats com inspiradors. Tornen amb nou disc sota el braç, un “El poder del voler” on les guitarres elèctriques prenen més protagonisme que mai. Estridències i electricitat per a reforçar la urgència d’un repertori compromès com pocs. I cançons que diuen coses. Actuaran aquest divendres, 21 de març (23h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - Roca Umbert Fàbrica de les Arts).



dilluns, 17 de març de 2014

Scott Asheton (1949-2014)

SCOTT ASHETON
(1949-2014)

Ahir vaig dinar amb uns amics. Durant la sobretaula vam agafar una guitarra i vam fer sonar una pila de temes, entre ells "I Wanna Be Your Dog" dels Stooges. Poques hores després, un dels amics amb qui havia dinat em feia saber que Scott Asheton havia mort la nit anterior. Macabra casualitat i trista notícia que arriba poc després de saber-se que els Stooges preparaven el seu primer disc sense Iggy Pop. Ignoro què passarà amb aquest projecte, però el cert és que de la formació original ja només queda viva la pròpia Iguana. Se n'ha anat un referent, un mestre que va deixar clar que es podia tocar la bateria sense necessitat de ser un virtuós. Que torni a sonar "No Fun" i que soni ben alt.


diumenge, 16 de març de 2014

Multiculturalitat i mestissatge

SICK MOON FREUD
Bar Pastís, Barcelona
15 de març de 2014

Multiculturalitat. A les files de Sick Moon Freud hi ha una italiana, un francès, un català i, ocasionalment, un escocès. Mestissatge. Les seves cançons poden apuntar tant al folk com al rock alternatiu, la psicodèlia o, fins i tot, el reggae. Vaja, que en aquesta Barcelona que tant presumeix dels dos conceptes marcats en cursiva, el seu nom hauria de sonar a tot arreu. I malauradament no és així. Potser perquè la ciutat presumeix en excés de quelcom que no es pot fomentar des dels despatxos municipals. Potser perquè l'alter ego acústic de Lliri de Foc no viu en realitat d'eslògans sinó de fets. Potser per ambdues coses. Sigui com sigui, Sick Moon Freud van actuar la nit passada en un espai tan genuïnament barceloní com és el Pastís. La seva primera actuació des que van penjar a la xarxa un debut homònim que val el seu pes en or. El van interpretar sencer, destacant moments com "Alcohol", el single potencial "Barcelona" o un "Dali's Theme" on la poderosa veu de Susanna Corchia va brillar com mai. Alternant el repertori propi amb versions de Neil Young ("The Needle and the Damage Done i "Heart of Gold"), els Specials ("Doesn't Make It Alright") o els Doors ("People Are Strange"). I el més important, presentant un grapat de composicions tan noves que ni tan sols apareixen al disc. Composicions com "Time", un blues de textures elevadament lisèrgiques que és des d'ara mateix un dels punts forts del seu repertori. Consell d'amic: no se'ls perdin si toquen a prop de casa seva.


dissabte, 15 de març de 2014

Les coses al seu lloc

RAYDIBAUM
NAUB1, Granollers
14 de març de 2014

S'atura el fil musical. Els components de Raydibaum surten a l'escenari i Valen Nieto anuncia que presentaran el seu nou disc, "Estructures sota terra" (2014). Serà gairebé l'únic intercanvi de paraules que la banda barcelonina mantindrà amb el públic durant l'hora llarga que vindrà a continuació. Perquè no en caldrà cap més: tota la resta -que no és poc- la diran les pròpies cançons. Començant per la inicial "Barbados", la mateixa peça que enceta el nou àlbum. Tambors tribals, arpegis fantasmagòrics, versos de desengany existencial i, quan ningú s'ho espera, una explosió de soroll digna d'uns Sonic Youth o uns Wilco a "Via Chicago". Tota una declaració d'intencions que posa les coses al seu lloc de bon principi. S'ha acabat fabricar singles radiables. S'ha acabat seguir dictats externs, vinguin d'on vinguin. S'ha acabat mirar d'encaixar en una indústria on les xifres manen més que el risc. Després de deu anys a la carretera, Raydibaum es poden permetre fer allò que els vingui de gust. I si a nivell artístic els ve de gust fer un salt endavant com el d'uns Radiohead a "OK Computer", benvingut sigui.

El concert de la nit passada era el primer de la gira d'"Estructures sota terra". La presentació oficial d'un repertori que ja sona prou compacte i segur a aquestes alçades, malgrat la inevitable manca de rodatge. Cinc músics deixant-se la pell a l'escenari i reivindicant la seva creació més recent. Sense concessions a la nostàlgia i amb la mirada clavada en un present tan inquietant com la tònica general del nou disc. La del lament accelerat d'"El cel nu", la desfilada protokraut de "Morireu al voltant" o l'apocalíptica lectura social d'"Amunt els mercats". Perles subterrànies enllaçades i alternades per interludis disparats des d'un vell radiocassette. En un context com aquest, la gran incògnita era si hi tindria cabuda alguna peça del fons de catàleg i, en cas afirmatiu, com hi encaixaria. La resposta va arribar durant la tanda de bisos i de la mà d'"Aurora". Nieto, tot sol a l'escenari, transformant el tema més radiat de Raydibaum en una fràgil pinzellada de folk noctàmbul. Guitarra acústica, tempo desaccelerat, veu trencada, un hit de proporcions èpiques reduït a les cendres, i els fantasmes de Jeff Buckley i Elliott Smith donant-se la mà. Enorme.





divendres, 14 de març de 2014

Entrevista a Raül Chamorro (Ultra-Local Records)

Raül Chamorro és un melòman de cap a peus. Una d’aquelles persones que viuen i respiren la música a jornada completa. Com Rob Fleming. I també com el protagonista d’”Alta Fidelitat” (1995), va decidir un dia obrir la seva pròpia botiga de discos. La diferència amb el personatge ideat per Nick Hornby, és que Chamorro no va iniciar la seva aventura a la Londres dels 90, sinó a la Barcelona contemporània. Un context on vendre discos resulta gairebé tan complicat com vendre gelats a l’Antàrtida. Però la vocació és la vocació, la passió és la passió, i l’impulsor d’Ultra-Local Records va sobrat d’ambdues coses. Amb l’ajuda de la seva parella, Carme Baqués, va aixecar la persiana per primera vegada el 8 de desembre de 2012. S’inaugurava aleshores un espai on els darrers àlbums de Bruce Springsteen i Vampire Weekend conviuen amb un extens catàleg de referències locals -moltes d’elles autoeditades-. Un comerç de proximitat que aposta pels grups emergents de casa editant discos i venent-los, programant concerts tant a dins com a fora de la botiga i, fins i tot, organitzant un festival alternatiu al Primavera Sound. Brubaker ha publicat avui l'entrevista que Chamorro va concedir dies enrere a un servidor. Poden llegir-la aquí.

"És interessant que passin coses al marge del Primavera Sound" (Raül Chamorro, Ultra-Local Records).


Cordes nòmades

Foto: Àlex Falcó.

CJ BOYD
Espai d'Arts de Roca Umbert, Granollers
13 de març de 2014

El baix. Quatre cordes reduïdes per imperatiu convencional a subtil coixí rítmic. L'instrument que un bon nombre de debutants garatgers escullen perquè aparentment sembla ser el més fàcil de tocar. Aquell gran desconegut que, precisament per aquesta mateixa condició, ofereix infinites possibilitats i obre incomptables portes quan es troba en bones mans. Com les de CJ Boyd, un californià que s'ha passat els darrers anys de gira permanent per Europa i els Estats Units. Un nòmada que de qualsevol sostre que li ofereixin en fa casa seva per una nit, i que es dedica a recórrer el món en transport públic i vehicles propulsats de forma ecològica. Una ànima singular que entén la música de la mateixa manera que la pròpia vida: com un viatge que pot resultar apassionant si es fa sense por i amb el mínim equipatge. El seu es redueix a un baix de llarg recorregut -l'erosió en la seva pintura equival a autèntiques cicatrius de batalla-, una pedalera d'efectes que en reforça la presència i una cartutxera plena d'harmòniques.

Ahir va aterrar a Granollers, de la mà de Brubaker i Fressa Ent, en el marc de la seva primera gira estatal i en un escenari també singular. Una de les galeries de l'Espai d'Arts de Roca Umbert. Aforament reduït, art contemporani a les parets, cervesa a la nevera i una il·luminació noctàmbula que atorgava a l'esdeveniment un deliciós aire clandestí. I el nord-americà fent de les seves a les quatre cordes. Alternant atmosferes i frases rítmiques, generant passatges onírics per acabar-los trencant amb rabioses bateries de semicorxeres, passant de la distorsió als puntejats més cristal·lins, sobreposant capes de loops i fins i tot fent sonar el baix com si es tractés d'un violoncel. Tres quarts d'hora d'improvisació ininterrompuda, amb apunts molt puntuals d'harmònica i d'una veu que evocava l'èpica d'Eddie Vedder -a la caràtula d'un dels seus àlbums, Boyd apareix fotografiat de jove amb estètica grunge i una samarreta de Pearl Jam-. Sense cap rumb preestablert, però constantment avançant. Sense pressa, però amb ànsia de descobrir nous paisatges i territoris. Com un viatger incansable. Com un nòmada.


dijous, 13 de març de 2014

Raydibaum: "Per donar suport a la música, cal ajudar les sales"

Raydibaum, aquest matí a la NAUB1 - foto: Fede Nieto.
Enguany es commemora el desè aniversari de “Grided Elephant”, l’ep de debut de Raydibaum. Un aniversari rodó que els barcelonins celebraran a la carretera. Aquesta mateixa setmana han lliurat “Estructures sota terra”, el seu disc més personal i trencador a dia d’avui. Demà en començaran la gira de presentació a la NAUB1 de Granollers, on ja es troben des d’aquest mateix matí preparant el seu nou directe. Aprofitant el seu pas pel Centre de Creació i Difusió Musical, un servidor ha tingut el plaer de parlar amb Dan Foz i Ramon Beltran, baixista i teclista de la formació, respectivament. Poden llegir l'entrevista al webzine de Brubaker.

Fat White Family


Si són vostès dels que troben a faltar la sensació de perill en un negoci musical cada dia més corporativista i menys atrevit, estan d'enhorabona. Fat White Family són sis degenerats sortits de la pitjor claveguera de Londres. I sí, NME els va citar entre les bandes a tenir en compte aquest 2014, però que això no els faci por: aquí hi ha molt més que carn de hype. D'entrada, són perillosos en el sentit més físic del terme. El seu bateria té el costum d'emborratxar-se i destrossar qualsevol cosa que se li posi al davant. El cantant s'autodefineix com a exhibicionista, i no dubta a fer aparicions públiques despullat o amb un bigoti hitlerià. I el guitarrista es declara seguidor de Charles Manson, fins al punt d'haver format un grup paral·lel dedicat a versionar exclusivament cançons enregistrades originalment pel propi Manson i la seva Family. Vaja, que aquesta indústria experta a fabricar hypes de temporada encara no deu saber què fer amb ells, per molt que NME n'hagi lloat les bondats. Començant per les cançons, artefactes explosius on els Libertines i els Moldy Peaches s'impregnen de la mala llet dels Cramps, els Monks, els Saicos, Hasil Adkins i, ocasionalment, la blaxploitation més marrana. I les lletres? Doncs, com bé hauran pogut deduir, no són precisament contes de fades ni versos d'amor de manual. No, aquesta colla canta al sexe més depravat, les feines orals, el noble art de l'assassinat i l'apologia del terrorisme entesa com a comèdia gamberra. I ho fa sota títols tan poc equívocs com "Is It Raining in Your Mouth?", "Who Shot Lee Oswald?" o "Bomb Disneyland". Tres cançons incloses al seu primer disc llarg, l'impagable "Champagne Holocaust" (2013). A la caràtula hi ha dibuixat un porc despullat, amb un penis enorme i a les mans una falç i un martell tacats de sang. Si és que són uns angelets.

dimecres, 12 de març de 2014

Conversa entre Espaldamaceta i Anímic

El de divendres passat era sens dubte un dels cartells més coherents que s’han viscut darrerament a la NAUB1. Espaldamaceta i Anímic. Dos projectes, dos discursos i dues trajectòries consolidades que han fet un cop de timó gairebé alhora. Dos discos, “Baile Masái” i “Hannibal”, ambdós editats la passada tardor, on predominen l’electricitat i la vocació trencadora. I dos concerts que van deixar una forta empremta a la B1. Abans de pujar a l’escenari, José Juan González (Espaldamaceta) i Ferran Palau (Anímic) es van asseure per analitzar les seves respectives evolucions i posar experiències en comú. Un intercanvi d’impressions del qual Brubaker va voler ser testimoni. Un servidor va tenir el plaer de seure amb ells i escoltar-los. Poden llegir-ne els resultats aquí.

Els mites del romanticisme

"Los mitos del romanticismo fueron tan potentes que aún los sufrimos. Byron es Keith Richards, Sid Vicious o Pete Doherty, Jeff Buckley se ahogó como Shelley, y así hasta el infinito. El imperio de la intuición y lo irracional por encima de la mente y el cálculo es puro rock'n'roll. Elvis entrando en Sun Records es Rimbaud llegando a París desde el pueblo, ambos desconociendo quienes eran. Syd Barrett, el artista quemado en su propia hoguera. En el fondo es mierda de niños, pero tan potente que la compramos generación tras generación. Nadie quiere ser viejo y sensato pero tampoco quiere morirse nadie a los 21. Cada mes esperas poner la radio y escuchar 'Train in Vain'". Carlos Zanón, en una entrevista signada per Ignacio Juliá i publicada aquest mes de març per Ruta 66. Perquè després diguin que el revisionisme és cosa dels temps que corren. Per cert, l'última obra de Zanón, "Yo fui Johnny Thunders" (2014), és des d'ara mateix un clàssic de la literatura negra amb denominació d'origen barcelonina.

dimarts, 11 de març de 2014

Cançons de maduresa

PETER PIEK + GUILHÖM
The Loch Inn, Barcelona
10 de març de 2014

El piano. Les primeres vegades que va venir de gira, no el portava. Va ser durant el tour de 2012, l'únic que ha fet per casa nostra amb el suport d'una banda d'acompanyament, quan li vam escoltar tocar en directe per primera vegada. I no es tractava ni tan sols del seu propi piano, sinó del d'un acompanyant de luxe com era Lucky Fonz III. Quan ens va visitar l'any passat, per enèssima vegada i novament en solitari, va tornar-se a servir únicament de la guitarra. Tota una declaració d'intencions, per tant, el fet que en aquesta nova gira Peter Piek no només s'hagi dut el seu propi teclat, sinó que hi toqui pràcticament la meitat del repertori. Una proporció que encara hauria estat superior la nit passada, de no haver-se allargat la tanda de bisos a petició del respectable.

Aquesta nova posada en escena no és ni de bon tros casual. Al seu darrer disc, "Cut Out the Dying Stuff" (2013), el piano ha guanyat protagonisme. Com també ho ha fet la seva vessant més malencònica i introspectiva. La mateixa que va dominar l'arsenal de temes nous -i encara inèdits- que el de Leipzig va presentar a Barcelona. La majoria dels quals, ho han endevinat, va intepretar al piano. Sí, aquest nou àlbum ha suposat per a Piek un canvi de rumb. L'abandó progressiu d'aquell pop vitalista marca de la casa en favor d'un discurs encara més personal. Un disc i unes cançons de maduresa, entesa en el millor dels sentits. Com a mostres, tres dels millors temes que ha lliurat a dia d'avui: "Painting a Line", "Girona" i "Left Room". Tres pilars d'un concert definit pel material recent i on únicament "Eli" i "Ye-e-he-e-hey", totes dues als bisos, van recordar-nos que l'alemany ja feia (boníssims) discos abans de parir un clàssic tan potencial com és "Cut Out...".

Abans de l'actuació de Piek, havia debutat als escenaris de la Ciutat Comtal el francès Guilhöm. Des de Montpelier, pantanosos acords de guitarra en to menor, puntejos minimalistes i una veu que en ocasions semblava murmurar. Tot això, subratllat per una bateria rica en matisos, tan oportuna a nivell rítmic com propensa a les atmosferes àcides i siderals. Un perfecte maridatge de folk, blues, psicodèlia i passatges orientals. I un projecte a seguir de molt a prop. Els comptadíssims temes que circulen per la xarxa -algunes demos als seus comptes de Bandcamp i Myspace, a més de diversos vídeos enregistrats en directe- convidaven a l'optimisme, però el que aquell parell van oferir la nit passada va superar totes les expectatives. Salten a la vista el rodatge i la química acumulats al llarg de dos intensos anys a la carretera. I el savoir faire, senyors, el savoir faire. A seguir-los de ben a prop.

Guilhöm.

Peter Piek.

dilluns, 10 de març de 2014

Raydibaum: Inici de gira a la NAUB1

"Estructures sota terra" (2014) suposa un punt i a part a la trajectòria de RAYDIBAUM. Un àlbum on els barcelonins mantenen el seu gust pel pop més immediat i atemporal, però a la vegada deixen anar la seva vocació arriscada i experimentadora. Estructures complexes, ritmes hipnòtics i atmosferes fantasmagòriques, noise i post-rock, en el que podria ser el seu particular "OK Computer" o "Yankee Hotel Foxtrot". Aquest divendres, 14 de març, en començaran la gira de presentació a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77). El mateix equipament on la banda té previst tancar-se aquesta setmana per posar a punt el seu directe. Obertura de portes a les 21h. Inici de l'actuació a les 22h. Abans i després del concert punxarà un servidor.





diumenge, 9 de març de 2014

CJ Boyd a l'Espai d'Arts de Roca Umbert

CJ BOYD és un nòmada amb totes les de la llei que, diu la llegenda, es passeja pel món a bord d’una ambulància propulsada per combustible vegetal i acompanyat del seu inseparable baix. Un californià que viu enlloc i a tot arreu des que va decidir lliurar-se en cos i ànima a l’experimentació sonora. Un músic que es troba permanentment de gira i que compta amb més d’una vintena de referències discogràfiques al seu nom. Un incansable explorador de conceptes com la improvisació, el drone o els loops. Molt més que un baixista, un personatge únic i entranyable. Tant com l'escenari on el podran escoltar en directe el proper dijous, 13 de març (20h.). L'Espai d'Arts de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers (c/. Lluís Companys, 1). Un escenari privilegiat per a un concert exquisit. Organitza: Brubaker/NAUB1. Atenció: Aforament limitat a 25 persones. Informació i reserves al telèfon 93.879.22.95.

Recomanació: Peter Piek i Guilhöm

PETER PIEK i GUILHÖM. El primer és un pintor i compositor de Leipzig, el segon un bluesman de Montpellier. El primer practica un pop tan sofisticat com preciosista, sempre definit per la seva inconfusible veu de seda. El segon navega per les aigües més agitades del folk i el blues. Un doble cartell que bé es mereix que apaguin el televisor i surtin de casa. Perquè descobriran dos artistassos, i a sobre per la cara. Aquest dilluns, 10 de març (21h.), al pub Loch Inn (Passeig de Sant Joan, 74 - metro: Tetuan). Organitza: Fressa Ent.



Celebrant l'Uri

HOMENATGE A URI CABALLERO
Estraperlo Club del Ritme, Badalona
8 de març de 2014

Ho va deixar clar Roger Pelàez (Budellam). L'acte d'ahir no era un simple homenatge: era un ritual. Perquè, qui més qui menys, tothom qui es trobava a l'Estraperlo havia conegut l'Uri. I tots els que l'havíem conegut sabem que la millor manera de recordar-lo era celebrant-lo. I el vam celebrar. Més d'una vintena de grups de tota mena d'entorns i registres -Brighton 64, Crueses, Macho, Les Fat Jones, Ojete Viril, The Bite, Zeidun, Els Surfing Sirles o els propis Budellam- i set hores ininterrompudes de música en directe. Perquè l'ocasió bé s'ho valia.

Crueses amb Guillem Caballero i Martí Sales (Els Surfing Sirles).

Brighton 64.

Macho.

Les Fat Jones.

Budellam.


dissabte, 8 de març de 2014

Endavant, sempre endavant

ESPALDAMACETA + ANÍMIC
NAUB1, Granollers
7 de març de 2014

Abans de començar el concert d'Anímic, Louise Sansom havia repartit entre el públic unes tarjetes amb un codi per a descarregar un tema d'internet. La cançó en qüestió, "Skeletons", forma part del darrer disc dels de Collbató, "Hannibal" (2013), però la versió disponible a la xarxa és nova. Més fidel a la que es pot escoltar als actuals directes d'Anímic, tal i com explicaria la pròpia vocalista durant el concert. És només un exemple de com la banda i el seu repertori es troben en constant moviment i evolució. Cap dels seus treballs és igual que l'anterior, i cada concert suposa una nova passa endavant.

També Espaldamaceta és un projecte en moviment. Amb el seu darrer treball, "Baile Masái" (2013), aquest nom ha deixat de ser l'alter ego de José Juan González per a esdevenir una banda de rock. D'aquesta manera, el tarragoní ha eixamplat horitzons, ha ampliat el seu ventall sonor i, en definitiva, ha fet un salt de gegant. Dos grups, doncs, que avancen. I dos grups amb un present tan sòlid, que els permet basar els seus respectius repertoris en els seus discos més recents. Cosa que diu molt a favor de tots dos, especialment en uns temps on la tònica general és la de mirar excessivament al passat. Per això el cartell d'ahir era d'allò més coherent. Perquè acostava a Granollers dos discursos paral·lels, dues trajectòries que han anat sempre a la seva i que han lliurat recentment les seves obres més trencadores.

Espaldamaceta van ser els primers de pujar a l'escenari. Guitarres greixoses i enceses. Bases rítmiques que enllacen el minimalisme kraut amb el blues més pantanós. I un González que, sense perdre la seguretat ni les formes, semblava encara un nen amb joguines noves cada vegada que es referia als músics que l'acompanyaven. Entussiasme, el de qui mira sempre endavant i no té por dels canvis. I una reinvenció que podria ser només el principi de quelcom encara més gran. I per grans, Anímic. Foscor, atmosferes denses, ritmes penetrants, passatges slowcore i explosions protometàl·liques. Els elefants d'Aníbal avançant, guanyant terreny sense deixar res intacte. Esborrant qualsevol traça passada i dibuixant un present tan inquietant com les corxeres en to menor de "Horse's Mane". La descàrrega elèctrica amb què van culminar "Blue Eyed Tree" va ser de les que marquen època.

José Juan González (Espaldamaceta).

Anímic.




divendres, 7 de març de 2014

(Tres) guitarres, baix i bateria

Oriol S., Ricky Gil i Maurici Ribera.
Tres guitarres acústiques. La Ovation era meva. La Martin, de Ricky Gil (Brighton 64). I la Yamaha, de Maurici Ribera (The Missing Leech). Dos dels músics amb qui més vaig interactuar durant els sis anys i mig que va durar el meu anterior projecte. Amb tots dos vaig pujar a múltiples escenaris, però curiosament mai havíem coincidit tots tres tocant a la vegada. Potser per això em va fer tanta il·lusió que tots tres toquéssim junts en directe el vespre passat. Ho vam fer als estudis de Ràdio Silenci (La Garriga) i durant l'emissió del programa "Guitarra, baix i bateria", dirigit i presentat pel propi Ricky. Vam parlar de música i vam tocar dues cançons originals del Maurici, "I Like the Way" i "TV Crusaders". I ens ho vam passar molt bé. Poden escoltar-ho aquí.




Xavier Sabater (1953-2014)

XAVIER SABATER
(1953-2014)

Xavier Sabater era un poeta. Vull dir un poeta dels de debò. Dels que no s'ensenyen a l'escola. Dels que no reben medalles ni distincions oficials. Dels que fan de la paraula instrument i no moneda de canvi. Dels que prefereixen sobreviure a la trinxera que a la sala d'espera del mecenatge amb carnet polític. Dels que no entenen d'IVA ni de subvencions, sinó de sacrifici i de vocació. Dels que sense fer soroll mediàtic remouen consciències i agiten essències. Dels que no conceben la cultura com un mercat ni el seu art com una mercaderia, sinó la primera com un bé de primeríssima necessitat i el segon com una manera de viure. L'única manera possible de viure.

Ahir va deixar de respirar. I Barcelona, aquesta Barcelona que cada dia és menys ciutat i més marca -com les Saba, Sanyo i Casio que titulaven una de les obres definitives de Sabater-, ha perdut un referent. L'outsider que a base de fets va donar més sentit al terme underground que tots aquells que es passen mitja vida pronunciant-lo. El polipoeta. L'agitador social. L'activista cultural. I l'home que un dia vaig conèixer al lloc on millor es coneixen les persones, la barra d'un bar. El Macondo, refugi ja inexistent d'artistes, bohemis, hipsters amb més neurones que pèls a la barba i altres criatures de la nit. Allà vam compartir escenari per primera vegada. Mesos després repetiríem a la PAPA. Dues ocasions que mai oblidaré. Va ser molt més que un honor. Va ser un plaer. Siguis on siguis, gràcies.






dijous, 6 de març de 2014

Homenatge a Uri Caballero

La gent bona sempre marxa abans d'hora. La mort de l'Uri Caballero, l'estiu passat, va suposar un cop duríssim per a tots aquells que l'havien conegut -que no eren pocs-, i va posar punt i final a una de les bandes més especials que han parit mai els soterranis barcelonins, Els Surfing Sirles. Aquest dissabte, 8 de març (20h.), l'Estraperlo Club del Ritme de Badalona (c/. Isidre Nonell, 9 - metro: Pompeu Fabra) acollirà un merescut homenatge a l'Uri. Hi actuaran els Sirles, sí, però també un bon grapat de grups tan imprescindibles com Budellam, Brighton 64, Macho, FP, The Bite o Les Fat Jones, entre moltíssims d'altres. Cartell de luxe, i tant, perquè l'ocasió s'ho val. I què collons, perquè l'Uri es mereix això i molt més.

dimecres, 5 de març de 2014

Jaume Pla (Mazoni): "La premissa d'aquest disc era no haver de rascar guitarres"

Jaume Pla (Mazoni) - Foto Noemi Elias
Ja poden llegir a la web de Brubaker l'entrevista que un servidor ha realitzat aquesta setmana al gran Jaume Pla (Mazoni). Una conversa centrada en el seu darrer disc, tot un cop de timó titulat "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber). Un salt del rock a la música electrònica i un conjunt de cançons on els afers personals s'alternen amb l'inevitable comentari social. Poden llegir-ho aquí.

Holger Exner - "Happy Liars" (2014)


"Happy Liars" és un desenfadat curtmetratge sobre persones de diferents nacionalitats que conviuen en un pis de Barcelona. Tots ells tenen mentalitats i backgrounds diversos però un punt en comú: la tendència a autoenganyar-se. Ha dirigit el curt Holger Exner, que a la vegada encapçala un repartiment on també hi figuren Natalie Alexander, Lorea Uresberueta, Aniez del Mono i Philip Krauss. La banda sonora inclou dos temes signats per un servidor, "Dead Town" i "September". La qual cosa fa il·lusió, i tant. Poden visionar el curt aquí.


dimarts, 4 de març de 2014

Anímic i Espaldamaceta a la NAUB1



El món tal i com el coneixíem s’esgota. Dies combulsos, temps de canvis i confusió en l’ambient. Artísticament, s’ha acabat l’escapisme. S’han acabat les exquisideses. S’ha acabat el folk. Ara toca electricitat. Toca nervi. Toca risc. Toquen sonoritats tan fosques i contundents com el context que les ha concebut. I amb aquestes, ESPALDAMACETA i ANÍMIC es despengen amb dues obres capitals, dues proclamacions inequívoques que res està perdut, "Baile Masái" i "Hannibal". Els presentaran en directe aquest divendres, 7 de març, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 21h. Inici de les actuacions a les 22h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

dilluns, 3 de març de 2014

Nels Cline: "El virtuosisme pot arribar a ser molt avorrit"

Tim Berne i Nels Cline a Granollers, 28 de febrer de 2014.
Divendres passat, Nels Cline va actuar al Festival de Jazz Granollers amb els irrepetibles BB&C. Aprofitant la seva estada a la capital vallesana, un servidor li va fer una entrevista que poden llegir des d'avui mateix a la web de Brubaker. Una conversa durant la qual va parlar dels seus múltiples projectes, d'estils i formes de tocar la guitarra i, sí, dels plans de futur de Wilco. Poden llegir-la en aquest enllaç.


diumenge, 2 de març de 2014

El blues

NAMINA
NAUB1, Granollers
1 de març de 2014

El blues. Molt més que dotze compassos i una progressió de tres acords. El sentiment. El lament. La joia. L'afirmació. El relat d'un lloc i d'un moment. Sí, a priori la música de Namina dista molt del Delta del Mississippi, però les seves cançons estan farcides de blues. En va plena "Dirt", amb aquell tempo sobre el qual marxa lentament una desfilada d'acords menors. En va plena la cita a Maria Mercè Marçal amb què referma la seva condició humil i la seva vocació compromesa i combativa -"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"-. I en va plena també la seva relectura de "Hurt", el tema de Nine Inch Nails que Johnny Cash es va fer seu.

Recursos. Namina en disposa per parar un tren. Escoltin com s'enfronta a "Hurt". On molts es queden petits quan ressona l'esperit de Cash, ella deixa constància de què significa fer una versió. Pauses i silencis que accentuen el dramatisme de la cançó. I la veu. Quin tros de veu. Tan pròxima com profunda, tan fràgil com poderosa, tan rica com generosa. Magnànima i serena. Però també camaleònica i entremaliada, com en aquells "Pah-pah-parah-parah-pah-pow!" amb què trenca el gel a "Boxes All Around". I la poesia. "Com plou" i aquells versos que es despleguen segurs sobre una melodia passada per aigua. L'aigua d'una tarda plujosa. Novament, els acords menors. Novament, el blues.


dissabte, 1 de març de 2014

Virtuosos (en el millor dels sentits)

BB&C
24è Festival de Jazz, Casino de Granollers
28 de febrer de 2014

És un debat d'aquells que podrien durar hores i no arribar mai a cap conclusió. Un conegut meu em comentava mesos enrere que el jazz es troba des de fa dècades en un carreró sense sortida. Dels discursos renovadors d'un John Coltrane o un Miles Davis, m'argumentava, el gènere ha degenerat en buits exercicis d'estil que en el millor dels casos recreen amb encert temps passats. Si ens cenyim estrictament a l'àmbit de les etiquetes, potser el meu conegut tenia raó. Si ens cenyim en canvi a l'essència del jazz com a corrent musical permeable i en constant evolució, ens adonarem que els discursos renovadors segueixen existint, si bé ara els emmarquem també en àmbits com el post-rock, l'avantguarda o aquell calaix de sastre que és la música experimental. Per aquestes dues últimes aigües naveguen des de fa una pila d'anys els tres components de BB&C. Tim Berne (saxofon), Jim Black (bateria i sintetitzador) i Nels Cline (guitarra).

Tres innovadors nats, tres trajectòries tan extenses com eclèctiques -molts de vostès coneixeran Cline com a component de Wilco- i tres maneres totalment singulars d'aproximar-se als seus respectius instruments. Un trio, doncs, que és en realitat una cruïlla de camins sonors. Ja fa alguns anys que van enregistrar el que a data d'avui és el seu únic disc, "The Veil" (2011), però fins ara no havien realitzat cap gira. I aquesta, la primera, finalitzava ahir al Casino de Granollers, en el marc del 24è Festival de Jazz de la capital vallesana. Una hora d'improvisació ininterrompuda -al marge d'un contingut bis-. Una muntanya russa sònica que va enllaçar ritmes frenètics amb atmosferes post-psicodèliques, distorsions punyents amb excursions siderals i atonalitats amb efectes a priori impossibles. Dylan va dir una vegada que no trencava cap norma, perquè per a ell les normes no existien. Doncs bé, el mateix es pot dir de Berne, Black i Cline. Tres virtuosos en el millor dels sentits. Tres mestres que no fonamenten la seva tècnica en buits exercicis gimnàstics, sinó en la voluntat d'anar sempre més enllà. Tres noms que marquen la diferència.

Tim Berne.

Nels Cline.

Jim Black.