divendres, 14 de març de 2014

Cordes nòmades

Foto: Àlex Falcó.

CJ BOYD
Espai d'Arts de Roca Umbert, Granollers
13 de març de 2014

El baix. Quatre cordes reduïdes per imperatiu convencional a subtil coixí rítmic. L'instrument que un bon nombre de debutants garatgers escullen perquè aparentment sembla ser el més fàcil de tocar. Aquell gran desconegut que, precisament per aquesta mateixa condició, ofereix infinites possibilitats i obre incomptables portes quan es troba en bones mans. Com les de CJ Boyd, un californià que s'ha passat els darrers anys de gira permanent per Europa i els Estats Units. Un nòmada que de qualsevol sostre que li ofereixin en fa casa seva per una nit, i que es dedica a recórrer el món en transport públic i vehicles propulsats de forma ecològica. Una ànima singular que entén la música de la mateixa manera que la pròpia vida: com un viatge que pot resultar apassionant si es fa sense por i amb el mínim equipatge. El seu es redueix a un baix de llarg recorregut -l'erosió en la seva pintura equival a autèntiques cicatrius de batalla-, una pedalera d'efectes que en reforça la presència i una cartutxera plena d'harmòniques.

Ahir va aterrar a Granollers, de la mà de Brubaker i Fressa Ent, en el marc de la seva primera gira estatal i en un escenari també singular. Una de les galeries de l'Espai d'Arts de Roca Umbert. Aforament reduït, art contemporani a les parets, cervesa a la nevera i una il·luminació noctàmbula que atorgava a l'esdeveniment un deliciós aire clandestí. I el nord-americà fent de les seves a les quatre cordes. Alternant atmosferes i frases rítmiques, generant passatges onírics per acabar-los trencant amb rabioses bateries de semicorxeres, passant de la distorsió als puntejats més cristal·lins, sobreposant capes de loops i fins i tot fent sonar el baix com si es tractés d'un violoncel. Tres quarts d'hora d'improvisació ininterrompuda, amb apunts molt puntuals d'harmònica i d'una veu que evocava l'èpica d'Eddie Vedder -a la caràtula d'un dels seus àlbums, Boyd apareix fotografiat de jove amb estètica grunge i una samarreta de Pearl Jam-. Sense cap rumb preestablert, però constantment avançant. Sense pressa, però amb ànsia de descobrir nous paisatges i territoris. Com un viatger incansable. Com un nòmada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada