dilluns, 24 de març de 2014

Sense golejades que s'hi valguin

Foto: Smile Mee.
BLOOD RED SHOES + SLAVES
Razzmatazz 3, Barcelona
23 de març de 2014

"Jo era un d'aquells nens a qui no agradaven els esports", confessava Steven Ansell a mig concert de Blood Red Shoes. Tots els que ens vam poder identificar amb les paraules del bateria sabem què significa haver estat un d'aquests nens -i seguir-ho essent un cop superada la trentena- en un país que es mou única i exclusivament en nom del futbol. Significa, entre d'altres coses, no acabar d'encaixar. Però també té els seus avantatges. Per exemple, la possibilitat de presenciar concerts com el d'ahir. Sí, mentre milions de persones estaven pendents d'un Madrid-Barça, uns quants ens vam aplegar en una sala petita i fosca per a escoltar rock'n'roll. Sense nervis. Sense patir. Sense àrbitres als quals insultar. Amb dues bandes de les que encara s'enfilen als escenaris a suar la cansalada. I constatant, de passada, que encara queda al Regne Unit molta vida més enllà de les legions de Libertines i Arctic Monkeys de tercera que cada setmana desfilen sense pena ni glòria per algun o altre setmanari.

Els propis Blood Red Shoes van sorgir durant la passada dècada en plena ressaca del format de guitarra i bateria popularitzat per uns White Stripes o uns Black Keys. La diferència amb els primers és que ells encara es passegen pels escenaris sense por d'esgotar cap fórmula. Dels segons els separa la mateixa distància que hi ha entre un grup massiu però amb un discurs a la baixa, i una banda encara capaç d'ensorrar qualsevol club que se li posi al davant. Inici a tot gas amb "Welcome Home", la mateixa peça instrumental que enceta el darrer i homònim disc dels de Brighton (2014), gairebé enganxada amb un "I Wish I Was Someone Better" que marcaria la tònica a seguir. Decibels, electricitat, ritme frenètic i títols tan rodons com "An Animal" o "Cigarettes in the Dark". Enfront d'aquestes credencials, no hi pot haver golejada que s'hi valgui.

Minuts abans havia estat el torn d'Slaves. Novament, format de guitarra i bateria. Trenta minuts per a emmarcar i una jove banda a tenir molt en compte. Dos autèntics animals -en el millor dels sentits- amb estètica rockabilly i una actitud hooligan al més pur estil anglès. Un repertori que sona com si els Monks toquessin hardcore. Un bateria-vocalista de mirada prou psicòtica com per no voler-te'l trobar en un carreró passada la mitjanit -i capaç de carregar-se un dels seus propis tambors a cop de baqueta havent interpretat tan sols cinc temes-. Un guitarrista de posat tímid que es transforma en tot un monstre escènic tan bon punt connecta el seu instrument a un amplificador. I tots dos proclamant a viva veu "Fuck football!". I tant, mentre es puguin contemplar espectacles com el que va oferir aquest parell, que es foti tota la resta.

BLOOD RED SHOES - Foto: Smile Mee.

SLAVES - Foto: Smile Mee.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada