dimecres, 30 d’abril de 2014

Anímic a Spin i al Regne Unit

Aprofitant un interessantíssim article sobre Anímic publicat per la revista Spin, així com l'imminent debut dels de Collbató als escenaris britànics, un servidor ha signat un article d'opinió on reflexiona sobre la distància entre els grups i l'escena musical a casa nostra. Poden llegir-lo al portal de Brubaker.

Pascal Chaumeil - "A Long Way Down" (2014)

Quatre suïcides coincideixen quan es disposen a saltar des del terrat d'un gratacels. El contratemps no només els salva les vides, sinó que cimenta una a priori impossible amistat a quatre bandes. Impossible perquè vénen d'universos totalment diferents: una estrella televisiva amb la carrera dinamitada per un escàndol sexual (Pierce Brosnan), una mare soltera atrapada en una grisa monotonia (Toni Collette), un artista vocacional que sobreviu repartint pizzes en un oceà de dubtes existencials (Aaron Paul) i la filla d'un diputat parlamentari en ple atac d'angst adolescent (Imogen Poots). Un punt de partida i uns personatges a partir dels quals Nick Hornby va signar una de les seves novel·les definitives, "A Long Way Down" (2005, adaptada al castellà com "En picado"). Una comèdia àcidament negra però a la vegada d'allò més entranyable. I un títol que demanava a crits que algú l'adaptés al cinema.

L'adaptació arriba enguany de la mà de Pascal Chaumeil -i estrenada en castellà com "Mejor otro día"-. I malgrat deixar-se veure sense problemes, ni de bon tros sap exprémer com l'obra de Hornby el punt de partida. I molt menys els personatges. El problema principal és el metratge: poc més d'una hora i mitja. Una durada insuficient per a introduir quatre personalitats sense les quals no es pot entendre la resta. I és clar, amb uns personatges que de vegades arriben a resultar plans, la línia argumental no té possibilitats d'enlairar-se. Una llàstima, tenint en compte que els integrants del repartiment saben assimilar els seus rols -Brosnan salva bona part dels plats i Poots resulta d'allò més convincent-. A destacar una banda sonora que amaga tresors. El moviment del mar amb el sol sortint al ritme de "Youth" (Daughter) és un momentàs. Encara que la seqüència sembli pròpia d'un anunci de perfum masculí.







dimarts, 29 d’abril de 2014

Presentant el PRO-GRA-SSIU

Roda de premsa a la B1.

Aquest matí he tingut l'honor de compartir taula amb alguns noms il·lustres de la música d'aquest país. El periodista Karles Torra, els músics Emili Baleriola, Jordi Batiste i Marcel Batiste -els dos primers, excomponents de Màquina!, el tercer procedent de Nova, l'actual formació encapçalada per Jordi Batiste- i l'activista cultural Àlex Gómez-Font. Tots cinc han coincidit en una roda de premsa a la NAUB1. El motiu era la presentació de PRO-GRA-SSIU: Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment promogut pel propi Gómez-Font i l'empresa cultural Brubaker -un servidor es trobava a la taula en representació de la mateixa-, i que tindrà lloc el proper 10 de maig a la B1. Una taula rodona i la projecció d'imatges inèdites recordaran el primer festival de música a l'aire lliure celebrat mai a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, a Granollers, el maig de 1971 i on es van donar cita noms com els de Màquina!, Smash, Pan & Regaliz o els llegendaris Family de Roger Chapman. Els propis Baleriola i Batiste clouran la jornada actuant amb els seus projectes actuals i recuperant peces de l'era progressiva.




Tarda d'abril, tren de Rodalies

Una tarda de finals d'abril en un tren de Rodalies que s'aproxima a Barcelona. En una estació qualsevol pugen dos joves amb cabells llargs, barbes generoses i una indumentària no apta per a assistir a una entrevista de feina. Tots dos porten fundes a l'esquena. Fundes d'instruments musicals, vull dir. Un n'extreu una guitarra acústica. L'altre, un guitalele que probablement s'hagi fet ell mateix amb les restes d'una guitarra espanyola. És aquest darrer qui, amb un accent llatinoamericà, anuncia que tocaran un parell de cançons dels Beatles. I seguidament ataquen "If I Fell". I com l'ataquen. Perfectament compenetrats i amb un anglès rudimentari que, no obstant, no els impedeix assolir l'excel·lència vocal dels de Liverpool. Quines harmonies. I com sonen. Com projecten la veu i com anivellen els volums dels seus instruments sense necessitat ni possibilitat d'endollar-se. Aquestes coses no les fa la tècnica, sinó les hores d'escolta i assimilació d'unes cançons que aquell parell porten molt endins. Els ho asseguro, escenes com aquesta no es veuen cada dia. I quan un servidor encara no l'ha pogut assimilar, es despengen amb "From Me to You". Sense harmònica, baix ni bateria, però amb la mateixa frescor amb què els Fab Four la van enregistrar mig segle enrere. La cançó reduïda a la seva expressió més bàsica, inequívoc recordatori de com els Beatles havien begut dels Everly Brothers. Quan acaben passen la gorra -bé, més aviat una funda-. Un servidor hi diposita totes les monedes que porta a sobre. I quan marxen es pregunta per què. Per què gent sense cap mena de talent està vivint de la música mentre aquell parell es deixa la veu i l'ànima en places, carrers i trens de Rodalies.



dilluns, 28 d’abril de 2014

Recomanació: Be Forest

Shoegaze, dream pop, post-punk, C-86... Triïn l'etiqueta que més els agradi, i probablement l'encertaran. Els italians BE FOREST sonen tal i com sonava l'indie quan el terme encara tenia sentit. Una veu dolça, guitarres boiroses i bases rítmiques que van per feina. Textures oníriques i cançons que desprenen frescor pels quatre costats. Actuaran aquest dimecres, 30 d'abril (22h.), a la sala Memphis Underground (antic Shotwell 59) de Barcelona (c/. de l'Aviació, 5 - metro: Les Corts/Plaça del Centre/Sants Estació).




Yahi, Enric Sant i El Tercer Semestre a la NAUB1

A aquestes alçades, dir que YAHI tornen a la NAUB1 és gairebé com dir que tornen a casa. Perquè mai ens cansarem d’escoltar-los. Perquè la seva singularitat encaixa perfectament amb els valors i la filosofia de Brubaker. I, sobretot, perquè sempre que vénen ens porten quelcom de nou. En aquesta ocasió serà un espectacle multidisciplinari. Una actuació a dues bandes on la música dels granollerins interactuarà amb les arts plàstiques i visuals del cardedeuenc ENRIC SANT. Guitarres ben engreixades, estructures progressives, apunts electrònics i mixed media. I un triple cartell que completen els sabadellencs TERCER SEMESTRE. Peces instrumentals tan intenses com hipnòtiques, tan precises com siderals, amb la mirada posada a la Chicago dels 90 i el segell de qualitat d’Aloud Music. Triplet d’alçada, aquest divendres, 2 de maig (22h.), a la B1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Abans i després de les actuacions punxarà un servidor.






diumenge, 27 d’abril de 2014

Doblet d'autors

Alexandre Lacaze.

Esteve Masclans amb la banda.

ALEXANDRE LACAZE + ESTEVE MASCLANS
Niu Espai Artístic Contemporani, Barcelona
26 d'abril de 2014

Dos majúsculs autors de cançons es donaven cita al Niu. El malagueny amb arrels franceses Alexandre Lacaze i el barceloní Esteve Masclans. Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Ho va fer amb la banda d'acompanyament habitual. Guitarra, baix i bateria que engreixen les seves cançons fins a atorgar-los un sabor tan clàssic com atemporal. Fa tan sols tres mesos que va veure la llum el seu debut, "Fine, Thanks" (2014), però sembla que n'hagin passat molts més. Perquè en tot aquest temps la banda no ha parat de tocar, i això es nota. La inicial "Take It" va entrar amb més força que mai. I títols tan rodons com "Simple Life" o "Silver" van assolir elevadíssims graus de solidesa. El comiat amb "Vicious" va acabar de posar els punts sobre les is. Masclans va cantar la cançó de Lou Reed com si en depengués la seva pròpia vida, traient-la dels carrers de Nova York i submergint-la a les aigües més profundes del Mississippi. Acte seguit va tenir lloc el debut en solitari de Lacaze a Barcelona. Presentava "Les recifs de l'espoir" (2013), el primer disc que signa amb el seu nom i on deixa definitivament enrere el seu alter ego L'Avalanche. Reverberacions vocals, guitarres de textura sedosa i mirades a l'interior que explotarien en torrents d'intensitat dignes d'un Jeff Buckley francòfon. L'únic contratemps van ser les complicacions tècniques que van derivar en un so deficient. Complicacions que potser haurien estat menors d'haver-se estalviat el malagueny l'arsenal de loops amb què va solventar l'absència d'una banda d'acompanyament. Un recurs emprat cada vegada per més músics quan es troben sols a l'escenari i que, francament, resulta innecessari si les cançons s'aguanten soles. I, no hi ha dubte, les de Lacaze s'aguanten perfectament.


dissabte, 26 d’abril de 2014

La parada de llibres

Una plaça qualsevol en una ciutat qualsevol. Ahir al migdia hi havia una parada ambulant de llibres. Hi és cada divendres, i ofereix bons títols a preus més que raonables. Ahir, com de costum, s'hi van aturar quatre gats. Dimecres passat també hi havia parades de llibres a la plaça. No la del divendres, sinó les de les llibreries de la ciutat, que esperaven vendre amb motiu de la Diada de Sant Jordi i en un sol dia tot allò que no arriben a despatxar al llarg de l'any. Novament, una pila de títols interessants. I, tractant-se d'un dia assenyalat, preus també molt raonables. Dimecres sí que se'n van vendre, de llibres. Molts. En aquella plaça i arreu del país. Dos dies després, les coses tornaven a ser al seu lloc. Les llibreries, facturant a mig gas -en el millor dels casos-. Els llibres comprats i regalats per Sant Jordi, acumulant pols en una estanteria. I en parades com la dels divendres, els quatre gats de sempre. Aquells a qui realment agrada llegir i que no necessiten diades, descomptes ni rànquings de vendes per abocar-se a un dels plaers més grans que ha parit mai la humanitat. Sí, la lectura.

divendres, 25 d’abril de 2014

Namina prepara el seu primer disc oficial

Namina, el mes passat a la NAUB1 de Granollers  - Foto Àlex Falcó.
Posseeix sens dubte una de les veus més singulars del país. Les seves arrels mestisses i un eclèctic gust musical li han atorgat un discurs únic i heterogeni, on el jazz conviu amb el folk, el blues amb el la bossanova i el soul amb la cançó d’autor. Namina porta una pila d’anys fent cançons, presentant-les als escenaris i fins i tot enregistrant-les de manera casolana. Enguany ha decidit anar més enllà, gravar per primera vegada en un estudi professional i editar un disc en format físic. Per tal d’assolir l’import econòmic necessari, ha posat en marxa un projecte de micromecenatge a través del portal Verkami. Tothom qui ho desitgi pot realitzar aportacions econòmiques que es veuran recompensades amb premis que van des d’un disc signat per l’artista a una actuació privada o una cançó personalitzada. Poden conèixer el projecte i realitzar les seves aportacions a través d’aquest enllaç.


dijous, 24 d’abril de 2014

Històries de les bones

SOLÉ
Heliogàbal, Barcelona
23 d'abril de 2014

Ramon Solé és periodista, dels bons. I autor de cançons, també dels bons. En altres paraules, sap explicar històries, ja sigui des del teclat de l'ordinador o amb una guitarra a les mans. Ahir en va explicar un bon grapat i, sí, també eren de les bones. Històries dividides en dos blocs. El primer, centrat en el primer disc del seu projecte solista, "Em perdono" (2013, Petit Indie). El segon, l'avanç d'un nou treball que enregistrarà en directe el proper 3 de maig. Dos repertoris, dos plantejaments i dues mirades. La primera, a l'interior de l'artista. La segona, a Caldes de Montbui, el poble on ha viscut tota la vida -i on enregistrarà l'àlbum en directe-. La primera, des d'una òptica fosca on la llum no s'entreveu fins al final. La segona, visceral i festiva. I ambdues farcides de peces tan rodones com "Jo volia tocar als Smiths" o "Rere la porta negra". Els va separar un poema, "El futur es cura", edificat a partir de dubtes existencials i on la participació del públic va esdevenir clau. I van desfilar per l'escenari actors secundaris de solvència contrastada com són María Dolores Rascón (veu, percussions) i Pol Aumedes (acordió), nucli de la banda que acompanyarà a Solé el 3 de maig. Es va acomiadar amb "Me'n torno a Caldes", declaració d'intencions precedida d'un "Aquest collons de poble" que va sonar com si Motörhead fessin un acústic en una taverna irlandesa. Dos repertoris, dos plantejaments, dues mirades i un univers a descobrir.






dimecres, 23 d’abril de 2014

Luke Haines - "Bad Vibes - Britpop and My Part in Its Downfall" (2009)

El Britpop. A aquestes alçades són incomptables els volums i articles dedicats a explicar-ne la història. El problema és que sempre l'expliquen els mateixos: agents implicats, cronistes oficials i representants de la pròpia indústria que se'l va treure de sota la màniga. Per això són d'agrair veus dissidents i mirades crítiques com les de tot un Luke Haines. L'home que va veure néixer i créixer la criatura des de dins i com a motor creatiu dels mai prou reivindicats Auteurs. L'home a qui part de la premsa de l'època va atribuir la condició de pioner en una escena de la qual mai ha volgut saber res. L'home que de bon principi es va adonar de l'absurditat de tot plegat. De com la indústria britànica s'havia inventat de la nit al dia un cul de sac per vendre grups que no tenien en comú res més que la maleïda etiqueta -de Suede als primers Radiohead, passant per Oasis, Blur o uns Pulp que encara no deuen saber què nassos pintaven enmig de tot allò-. "Bad Vibes - Britpop and My Part in Its Downfall" (2009) va ser el debut literari de Haines. Les memòries de qui es va aïllar de la Cool Britannia enregistrant un disc amb Steve Albini -un any després de la mort de Kurt Cobain- i signant un àlbum conceptual sobre la Baader-Meinhof mentre Blur cantaven sobre cases de camp. Un comprimit d'acidesa, humor i mala llet -si una cosa no té aquest home són pèls a la llengua-. I, sobretot, la contracrònica definitiva del Britpop. El llibre no està d'actualitat -porta cinc anys editat i es manté inèdit tant en català com en castellà-, però un servidor l'ha estat llegint aquests dies i els pot assegurar que no li sobre ni una coma. La meva recomanació literària per aquest Sant Jordi.



"Once upon a time, in the faraway land of Britannia, there were two popular singing groups. The first group was called Suede; they were the more popular of the two singing groups. All the little girls and boys of the kingdom of Britannia loved the Suede group and their singer called Brett. He sang songs to them of his life lived in council houses and sniffing glue, and when he sang he swished his floppy hair around and pulled funny faces. All the children laughed and danced and swooned. The other group was called The Auteurs. They were not as popular as the Suede group, although they had better songs. One of these songs was called 'American Guitars'. Some of the lance corporals of the kingdom of Britannia thought they heard a story in the song about an ancient mythical war between Britannia and the old kingdom of America. In their excitement the lance corporals hadn't listened to the song properly. Nevertheless, it gave them an idea about a new kind of music for the children of Britannia. They announced their idea in Select magazine in April 1993. On the cover of the magazine the singer called Brett pulled one of his funny faces in front of the stripy flag of Britannia. The lance corporals had written the commandment 'Yanks Go Home' in crayon above the popular singer's funny face. Inside, the less popular singer from the Auteurs said some things about the Kingdom of Britannia, as did some older groups with names like Saint Etienne and Denim. The lance corporals realised that the children of Britannia were never going to love the two older groups so they banished them from the kingdom. What they really needed were lots more younger groups like Suede and the Auteurs to sing to the children of Britannia.
But over in the old kingdom of America there was an ogre, an ogre that could not be vanished, for he was too talented and blessed with the evangelical spirit of rock'n'roll through the ages. All the children of the whole world loved Kurt the ogre, for he was kind and gentle. However, the lance corporals knew that Kurt was deppressed and addicted to heroin, and were sure that one day he would take his own life. It would only be after that sad day that the lance corporals would be allowed to unleash their new music for the children of Britannia: they would call it Britpop"

Aquest fragment del capítol "Brick budgie" explica el Britpop molt millor que qualsevol especial d'NME.


dimarts, 22 d’abril de 2014

Like a complete unknown...


Probablement ja ho hauran vist per televisió. Bob Dylan protagonitzant un espot publicitari d'ING Direct. No el Dylan actual, sinó el de 1966. El que lliurava obres capitals com "Highway 61 Revisited" (1965) -a l'anunci sona de fons "Like a Rolling Stone"- o "Blonde on Blonde" (1966). El que electrificava el folk, jugava amb versos i paraules, alternava amb Allen Ginsberg i desconcertava crítica i públic amb cada declaració que deixava anar. El Dylan més inconformista i revolucionari, transformat gairebé cinquanta anys més tard en reclam d'una entitat bancària. M'imagino que ell mateix -o qui el representi- haurà signat els permisos corresponents, però em pregunto què hauria pensat de tot plegat el seu jo de fa cinc dècades -el que surt a l'anunci, vaja-. No seré jo qui critiqui a Bob Dylan. Té dret a fer el que vulgui amb la seva música i la seva imatge, i no seran episodis com aquest els que enterboleixin una de les figures definitives de la cultura contemporània -coses pitjors ha fet l'amic Zimmerman: se'n recorden de la seva conversió al cristianisme?-. Però sí que admeto que em sap greu a títol personal. Els àlbums citats anteriorment es troben entre les meves obres de capçalera -i "Like a Rolling Stone" és una de les meves cançons preferides des que tinc ús de raó-. I el seu significat, sigui quin sigui, de ben segur es troba molt lluny dels comptes de resultats i les pràctiques habituals de tota entitat bancària. Coses de la postmodernitat, suposo. La intimitat esdevé espectacle en el sentit més debordià en qualsevol xarxa social. Les cafeteries de tota la vida muten en Starbucks i McDonald's. Els valors es fan tan efímers com un m'agrada a Facebook. Les modes i tendències descontextualitzen i distorsionen períodes històrics sencers tot transformant-los en béns de consum. Les revolucions encara no són televisades però algunes tenen fins i tot patrocinadors. La prosa de Kerouac s'utilitza per vendre cotxes. I el Dylan de 1966 anuncia productes financers en ple 2014.

dilluns, 21 d’abril de 2014

Recomanacions: Solé, Alexandre Lacaze i Esteve Masclans

-SOLÉ. "Em perdono" (2013, Petit Indie) era molt més que un debut en solitari. Era la catarsi feta disc. La culminació d'un procés durant el qual Ramon Solé es va retrobar amb la seva gran vocació, fer cançons. Havent acceptat que mai assoliria l'èxit massiu i que el seu lloc era a les trinxeres, va enregistrar una col·lecció de cançons pop de les que freguen la perfecció, amb ètica indie, estètica lo-fi i títols tan memorables com "Jo volia tocar als Smiths". El mes que ve n'enregistrarà la continuació. Ho farà en directe i en el marc d'un concert on interpretarà cançons de taverna, inspirades en la seva localitat natal -Caldes de Montbui- i influïdes per les Seeger Sessions d'Springsteen. Actuarà aquest dimecres, 23 d'abril (22h.), a l'Heliogàbal de Barcelona (c/. Ramón y Cajal, 80 - metro Joanic).

-ALEXANDRE LACAZE + ESTEVE MASCLANS. El primer és tot un artista de culte a nivell estatal. Al capdavant de L'Avalanche va consolidar un discurs on el folk tardorenc i el pop d'autor enllaçaven Leonard Cohen amb Dominique A. Natural de Màlaga però amb arrels franceses, va presentar l'any passat el primer disc editat sota el seu nom, "Les recifs de l'espoir". El barceloní Esteve Masclans és sense cap mena de dubte una de les grans revelacions del que portem d'any. Amb tan sols 19 anys i sense haver visitat mai cap país anglosaxó, ha parit un disc de debut que enllaça la tradició nord-americana amb el rock britànic dels 60 i els 70. "Fine, Thanks" (2014) té gust a clàssic i hauria d'emocionar a qualsevol que mai hagi vibrat amb les cançons de The Band, Tom Petty, George Harrison o Gram Parsons. Compartiran escenari el dissabte, 26 d'abril (20h.), al Niu Espai Artístic Contemporani de Barcelona (c/. Almogàvers, 208 - metro: Llacuna/Glòries).

http://www.solemusic.cat/
http://lavalanche.bandcamp.com/
http://estevemasclans.bandcamp.com/




Cata de bourbons 4.0


La família Williams fent els honors.

diumenge, 20 d’abril de 2014

Celebrant la música (i les botigues de discos)

RECORD STORE DAY
DIA DE LES BOTIGUES DE DISCOS
Barcelona, 19 d'abril de 2014

El novembre passat, La Iaia presentaven nou disc a La 2 d'Apolo. Desembarcament dels vigatans a la capital, entrades esgotades, l'ambient de les grans ocasions i un (gran) contratemps: per problemes logístics, aquell nou disc encara no havia vist la llum ni ho faria fins al cap de tres mesos. Mig any després, tornaven Ernest Crusats i companyia a la sala barcelonina en el marc del Record Store Day. Probablement la millor ocasió per proclamar que, ara sí, "On és la màgia?" (2014) és una realitat. Concert curt -la graella horària manava- però tan revelador com el del novembre. Cinc temes, tots del nou àlbum -"L'arbre que vol ser humà", "On ets Matilda?", "On és el meu cap?", "L'ós" i "El nen de les estrelles"- i reduïts a la seva expressió més bàsica. Sense els efectius jocs de llums que han fet dels directes de La Iaia autèntiques superproduccions. Sense ni tan sols prova de so. Com una banda de garatge. Perquè no calen artificis quan es tenen cançons. I les dels osonencs seran -o haurien de ser- recordades durant molt de temps.

La de La Iaia va ser tan sols una de les desenes d'actuacions que s'havien repartit per la ciutat amb motiu del Record Store Day o Dia de les Botigues de Discos. Una jornada dedicada a reivindicar la producció discogràfica com a pilar fonamental del cànon musical i, sobretot, el paper de les botigues de discos com a difusores de cultura però també com a espais de coneixement, intercanvi i relació. Pràcticament tots els establiments del gremi van alternar concerts amb sessions de música enllaunada. Ultra-Local Records, per exemple, va acollir tot un festival de delícies underground com el debut a Barcelona dels suïssos Metzger & Bauer. Guitarra corrosiva, saxo nocturn i un bateria-vocalista que cantava com si Tom Waits o Screamin' Jay Hawkins encapçalessin un grup de black metal. Jazz de taverna, blues de garrafa i molta carretera a l'esquena.

Els va seguir The Missing Leech amb mitja hora on literalment no hi cabia res més. I és que l'alter ego de Maurici Ribera no es va limitar a interpretar el seu repertori d'himnes antifolk -de "Confusions" a "Friends of Nacho Cano" i de "Somriu" a "Water of Life"-, sinó que ho va fer amb improvisades col·laboracions de convidats de procedència diversa -alguns els havia conegut hores abans del concert-. Convidats com Sr. Saravia, artista de llarg recorregut i tot un habitual de la Barcelona més subterrània; Miguel Orgel, un dels secrets més ben guardats de l'underground escocès -forma part de la banda que acompanya a Lach- i tot un mestre tant a l'harmònica com a les sis cordes; i Breaking The Bell Jar, representant de la prolífica escena antifolk berlinesa. Aquesta última fins i tot va interpretar dos temes en solitari que apuntaven molt més que maneres.

I finalment va tenir lloc el comiat d'Anyzed. Motius humans n'han precipitat la dissolució -o més ben dit un canvi de nom, que ningú s'espanti-. De fet, el projecte es va reduir ahir a la figura de Benja Villegas, que es va servir de la seva guitarra i una tablet per a presentar "En el útero" (2014). Remake del clàssic "In Utero" (1993) de Nirvana, l'àlbum va néixer com a homenatge a Kurt Cobain i companyia, però també com a fruit d'un intens treball de recerca. El propi Villegas va explicar moments d'aquest procés tot alternant peces com "Aprendiz inodoro" amb títols destacats del seu fons de catàleg, com la final "Cráneo Rojo". Malencònica mirada a l'univers de Marvel i la seva fàbrica de somnis sovint malinterpretats. "Todos quieren ser el Capitán, nadie Steve Rogers", proclamava una coda entonada pel respectable a viva veu. Cert, tothom voldria ser un superheroi. Malauradament, ningú sembla entendre que sense Rogers no hi hauria Capità. Per això, amb Anyzed o sense, Villegas seguirà fent música. I això és el que compta.

LA IAIA. Sense artificis.

METZGER & BAUER. Corrosius, nocturns, salvatges.

THE MISSING LEECH. Antifolk amb amics.

BREAKING THE BELL JAR. Telecaster Girl.

ANYZED. Entre Kurt Cobain i Steve Rogers.

dissabte, 19 d’abril de 2014

Somnis a la paret


Traços onírics. Els uns foscos i sinistres, fins i tot amenaçadors. Els altres lluminosos, amables i amb un punt naïf. Els primers corresponen a la mostra "Todo está mal", d'El Marquès, pseudònim de l'il·lustrador i pintor gironí Adrià Ferrer Marquès -alguns el coneixeran com a vocalista dels PennyCocks, última revelació de la sempre fèrtil escena mod barcelonina-. Els segons conformen una exposició de la il·lustradora i dissenyadora gràfica granollerina Clara Sáez. Ambdues mostres es poden visitar al restaurant-llibreria Anònims de Granollers i presenten discursos tan oposats com complementaris. El Marquès s'inspira en disciplines com el còmic, el cinema o fins i tot la música per a generar personatges tan inquietants com l'univers que habiten. Foscor, fum, misteri i cants a la mala vida conformen una obra realment fascinant. D'altra banda, Sáez recrea un món totalment diferent però igual de fascinant. Un entorn de somni que tant neix del dia a dia de la pròpia autora com d'una imaginació prodigiosa. Espontaneïtat, colors vius i escenes que transmeten vida. Amdbues exposicions es poden visitar fins al 20 de maig.


Un dels personatges d'El Marquès.

Un passeig per l'obra de Clara Sáez.


divendres, 18 d’abril de 2014

PRO-GRA-SSIU: Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva


El Festival de Música Progressiva de Granollers (1971) va ser el primer festival de música a l’aire lliure mai celebrat a l’Estat Espanyol. PRO-GRA-SSIU analitzarà el pes i el context d’un esdeveniment on es van donar cita noms tan llegendaris com els de Màquina!, Smash o Family. La jornada tindrà lloc el 10 de maig a la NAUB1 i comptarà amb la presència de testimonis i experts, a més d’actuacions en directe de Jordi Batiste i Emili Baleriola, ambdós excomponents de Màquina!. Cal destacar la projecció d’un fragment de pel·lícula inèdit rodat al propi festival.



Els dies 22 i 23 de maig de 1971, la ciutat de Granollers va fer història. El camp de futbol de Palou acollia vint hores ininterrompudes de música en directe, de la mà de l’intrèpid promotor JIM i sota l’epígraf de Primer Festival de Música Progressiva. Bandes llegendàries com Smash, Màquina!, Fusioon, Tapiman, Pan & Regaliz o els Family de Roger Chapman es donaven cita en un esdeveniment pioner: el primer festival de música a l’aire lliure celebrat mai a tot l’Estat.

Una cita documentada en nombrosos articles periodístics, pàgines web i llibres d’història que, paradoxalment, sembla haver caigut en l’oblit en el si de la societat granollerina. Per aquest motiu, l’empresa cultural Brubaker i l’activista cultural Àlex Gómez-Font han sumat esforços i han organitzat una Jornada d’anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el dissabte, 10 de maig, a les 7 de la tarda, al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de la mateixa ciutat.

La jornada començarà amb la projecció d’un dels pocs fragments de pel·lícula -inèdit a dia d’avui- que es conserven d’aquell esdeveniment. A continuació tindrà lloc l’acte central. Una taula rodona on hi participaran testimonis directes i representants de la premsa musical sota el paraigües del periodista i expert en jazz i psicodèlia Karles Torra, a més de músics com Jordi Batiste (Ia-Batiste, Màquina!, Rocky Muntanyola), Emili Baleriola (Crac, Màquina!), Miquel Àngel Núñez (Tapiman), Guillem París (Pan & Regaliz) i Manel Joseph.

Finalment, dos excomponents dels històrics Màquina! oferiran actuacions en directe amb els seus actuals projectes, però interpretant algunes de les mítiques peces de l’etapa del rock progressiu. D’una banda, Emili Baleriola Quartet intercalarà temes de Màquina! al seu habitual repertori de jazz-rock, amb convidats de luxe com són Miguel Ángel Núñez “MAN” o Jordi Batiste, entre d’altres sorpreses. D’altra banda, el propi Batiste presentarà el seu projecte Nova, repassant també una llarga trajectòria on destaquen formacions com Els 3 Tambors, Màquina! o Ia-Batiste.




Gabriel García Márquez (1927-2014)

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
(1927-2014)

"Des que vaig néixer, sabia que seria escriptor. No sabia si podria viure'n, però estava disposat a passar gana per ser escriptor". Així d'important era l'escriptura per a Gabriel García Márquez. Així de ferm era el compromís amb la seva vocació. Per això no tenia cap pla b. Per això es va lliurar en cos i ànima al seu art. Ens ha deixat molt més que un referent. Ens ha deixat un artista incondicional.

dijous, 17 d’abril de 2014

Spike Jonze - "Her" (2013)


"Her" (2013) és una d'aquelles pel·lícules que eleven el cinema a l'alçada de la literatura universal. La que observa, analitza, contextualitza i documenta l'evolució de l'ésser humà i l'univers que l'envolta. Al llarg de dues hores, Spike Jonze resumeix els primers quinze anys del segle XXI -els de la democratització d'internet, la proliferació de terminals mòbils i l'expansió de les xarxes socials- amb una història d'amor de les que ja s'explicaven a l'Antiga Grècia. Amb la peculiaritat que els protagonistes són un ésser humà (Joaquin Phoenix) i un programa informàtic (amb veu d'Scarlett Johansson a la versió original), i que l'acció té lloc en un futur sense determinar.

Un futur que exerceix com a perfecta metàfora del nostre propi present. Perquè part dels interiors s'ha rodat en decorats que bé podrien ser restaurants o cocteleries de disseny. Perquè els personatges van vestits i es comporten de la mateixa manera que el públic d'aquests espais. I perquè pateixen el mateix mal que bona part de l'autodenominada civilització occidental: l'aïllament i la dependència generats per l'entorn digital. Començant per un protagonista incapaç de relacionar-se amb els seus éssers més propers però que, en canvi, encaixa a la primera amb l'últim reclam en sistemes operatius. Com qui ara i aquí busca en xats, fòrums digitals i xarxes socials allò que no sap trobar o generar al món real. Com qui no sap mantenir un àpat en família o amb amics sense estar pendent del mòbil. Com qui té centenars d'amics a Facebook però ningú amb qui sortir a fer una cervesa.

En el fons, el futur plantejat per Jonze no dista excessivament del que James Cameron es va imaginar a "Terminator" (1984), el d'una humanitat dominada per la seva pròpia tecnologia. Això sí, "Her" fa molta més por. Perquè aquí no hi ha bons ni dolents, sinó individus desorientats i màquines que, per molt humanes que semblin, no deixen de ser màquines. Perquè aquestes màquines no han sotmès l'ésser humà de manera planificada i per la força, sinó accidentalment i des de la seva pròpia funcionalitat. I sobretot perquè, un cop finalitzada la projecció, el primer que va fer bona part del públic -inclòs un servidor- va ser consultar els seus respectius telèfons mòbils. Ciència-ficció? No pas.







Quan una incitació a l'odi és tolerada

Veig per la televisió com un grup de seguidors del Barça expressa indignació pel mal joc del seu equip, que ahir va perdre la final de la Copa del Rei contra l'etern rival. Llegeixo titulars i tots fan referència a la victòria d'uns i a la desfeta dels altres. I a mi, potser perquè no m'agrada el futbol, el que em preocupa és quelcom de què paradoxalment ningú parla. Una bandera nazi penjada a la zona on es concentraven els aficionats blancs. Deixem les coses clares. L'incident no és culpa del Real Madrid -per molt que un sector molt determinat de la seva afició exhibeixi habitualment aquesta mena de símbols-. Tampoc és culpa del conjunt d'aficionats que es van concentrar a València. Ni tan sols és culpa del desplegament policial que va tolerar l'exhibició pública de simbologia nacionalsocialista. Si cal buscar un culpable, és el conjunt d'una societat -començant per qui la governa- on el que passi en un camp de futbol eclipsa tota la resta.

En qualsevol país normal -per exemple, Alemanya-, un acte com aquest comportaria penes de presó. A l'Estat Espanyol no passa de simple anècdota. I si finalment hi ha conseqüències, seran també anecdòtiques. La qual cosa és greu, molt greu. Molt més que qualsevol derrota esportiva. Perquè en nom d'aquesta bandera -i d'allò que representa- han mort milions de persones i s'ha desencadenat la guerra més sagnant de la història contemporània. I perquè, una vegada més, un símbol que incita a l'odi oneja sense problemes a la via pública d'una ciutat espanyola. Em pregunto on són ara les senyores Cospedal i Sánchez-Camacho. On és la caverna mediàtica més rància. On són tots aquells càrrecs autonòmics del PP que sempre titllen de nazi a qualsevol que els porti la contrària -sigui la PAH, el 15-M o el procés sobiranista català-. Suposo que deuen estar comentant la final. I esperant el moment de desqualificar adversaris polítics i moviments ciutadans, si cal, banalitzant allò que toleren a la via pública i als camps de futbol. Quina vergonya.

dimecres, 16 d’abril de 2014

Pawel Pawlikowski - "Ida" (2013)


Els aires gairebé exagerats als terços superiors dels enquadraments. La profunditat de camp. I el blanc i negre. Lliçó magistral de fotografia en un metratge que sembla encadenar postals. La de les monges menjant en absolut i aterrador silenci. La d'un convent on el cos humà es considera encara objecte de pecat. La dels camps i esplanades on el temps sembla haver-se aturat de forma indefinida. La de l'orquestra que trenca a cop de jazz la grisor imperant a la Polònia comunista. I la de dues dones que, potser sense saber-ho, es busquen a elles mateixes. La primera (Agata Trzebuchowska) és una jove orfe a punt d'esdevenir monja. La segona (Agata Kulesza) és la tia a qui la protagonista mai ha arribat a conèixer, i l'única supervivent de la seva família. Una sobtada aparició que revelarà a la jove els seus origens jueus i el destí que van patir els seus pares durant l'ocupació nazi. En aquest context conflueixen dos estils de vida totalment oposats -la servidora de Crist i la funcionària del règim reconvertida en femme fatale- i comencen dues recerques paral·leles. La d'unes arrels familiars impregnades de tragèdia. I la d'una via d'escapament d'un buit existencial on s'acumulen nits salvatges, càrrecs de consciència i històries mai acabades. És aquesta darrera la que condueix a una de les seqüències més bèsties del cinema contemporani. I també la que desencadena els minuts més lluminosos del film. Un esclat primaveral que s'apaga quan la moral s'imposa a l'instint. Decepcionant recta final per a un film d'altra banda impol·lut.







dimarts, 15 d’abril de 2014

El Sistemä Suec

David Reig, dissabte passat a Ràdio Sant Joan - Foto: Montse Riol.
El Sistemä Suec és l'alter ego de David Reig. I un dels projectes més frescos que ha donat darrerament el pop cantat en català. Des de la Garrotxa, cançons curtes i immediates agrupades en ep's. N'ha editat quatre. Tots ells farcits de temes rodons que, com aquelles elegants caràtules en blanc i negre, evoquen el significat genuí del terme indie. Fans de Samitier, Fred i Son i els primers Mishima, es troben d'enhorabona. A la web de Brubaker poden llegir l'entrevista que Maurici Ribera (Trilogy Rock, The Missing Leech) va mantenir dies enrere amb el propi Reig.





dilluns, 14 d’abril de 2014

Recomanació: Record Store Day / Dia de les Botigues de Discos

Estimar la música implica molt més que assistir a festivals un cop a l'any. Aquest dissabte, 19 d'abril, torna el RECORD STORE DAY. Una jornada d'àmbit internacional que vol reivindicar el paper de les botigues de discos com a espais de comerç, però sobretot d'intercanvi. A Barcelona, establiments com Apolo Store, La Botiga del Primavera, BCore, Revolver o Disco 100 disposaran de productes exclusius i acolliran sessions a càrrec d'alguns dels millors dj's de la ciutat, a més d'actuacions en directe de grups i solistes com La Iaia, Núria Graham, Joana Serrat, Cálido Home, Samitier o Sílvia Pérez Cruz amb Raül Fernández (Refree). Altament recomanable és també la jornada alternativa que tindrà lloc a Ultra-Local Records sota l'epígraf de DIA DE LES BOTIGUES DE DISCOS. Proximitiat, bon ambient i alguns dels noms més frescos del panorama emergent com són The Hills Around, The Missing Leech o Anyzed. Triïn, remenin i, sobretot, gaudeixin.




diumenge, 13 d’abril de 2014

Esteve Masclans - "Silver" (2014)


Les cançons d'Esteve Masclans són de les que expliquen coses. El seu primer videoclip, també. Per això val la pena visionar-lo. Perquè no hi trobaran una acumulació gratuïta d'imatges. Perquè no es tracta d'un simple compromís promocional. Perquè narra una història i l'adapta al ritme d'una cançó que sona a clàssic. "Silver", una de les peces del disc de debut del barceloní, el més que notable "Fine, Thanks" (2014). L'ha dirigit Manel Musti per a una coproducció de Reczepp i Mellow Promotions. El protagonitzen Iria Parada i el propi Masclans. I el poden veure aquí.


dissabte, 12 d’abril de 2014

Back in the USSR...

Com tot allò que vingués d'Occident, el rock'n'roll va estar proscrit durant dècades a l'antiga Unió Soviètica. I essent-ne un dels seus màxims exponents, els Beatles eren vistos pel Kremlin com a enemics del poble. Les autoritats de Moscou van fer tot allò que van poder per a evitar que la joventut soviètica entrés en contacte amb l'obra dels Fab Four, començant per il·legalitzar-la i arribant fins i tot a difondre falsos i delirants rumors sobre els de Liverpool. No va servir de res. El mercat negre estava farcit de discos -i altres articles- a través dels quals la Beatlemania aniria més enllà del fenomen cultural per a esdevenir un focus de resistència contra un règim totalitari. I arreu del territori de l'URSS van començar a sorgir bandes que, de manera totalment clandestina, es dedicaven a versionar les cançons dels seus ídols.

Andrey Makarevich.
Un d'aquells artistes era Andrey Makarevich, que més endavant militaria als històrics Mashina Vremeni. Ell va ser un dels molts músics de rock soviètics que van començar les seves respectives trajectòries imitant als Beatles. La qual cosa tenia el seu mèrit. En un país on les guitarres elèctriques eren considerades gairebé com a armes diabòliques, aconseguir-ne una no era gens fàcil. El més pràctic, per tant, era fabricar-se-la un mateix. Makarevich va comprar peces de fusta amb les quals va provar de reproduir la forma de la guitarra de John Lennon. Però això no és tot. Davant la impossibilitat d'aconseguir una pastilla electromagnètica amb la qual fer que l'instrument sonés, se'n va construir una amb peces de telèfon que ell mateix s'havia encarregat de robar en cabines públiques.

Boníssim exemple, el de Makarevich, de com la vocació artística sempre acaba sobreposant-se a les circumstàncies adverses i la manca de recursos. Darrerament, determinades veus dels sectors culturals català i espanyol es queixen de la manca de subvencions i suport institucional. Acostumats tots ells a uns dies de vaques grasses en què les administracions subvencionaven a tort i a dret i on trajectòries senceres se sustentaven a partir de fons públics, un es pregunta què hauria fet tota aquesta gent a la Rússia soviètica. Haurien estat capaços de fabricar-se les seves pròpies guitarres amb peces de fusta? Haurien sabotejat telèfons públics en nom del rock'n'roll? O haurien canviat la seva vocació artística pel funcionariat? Un funcionariat, si m'ho permeten, com el que la manca de subvencions tot just comença a desballestar.


divendres, 11 d’abril de 2014

Preestrena, luxe i festival

SANJOSEX
NAUB1, Granollers
10 d'abril de 2014

"No hi ha mirades". En qualsevol país normal, seria la cançó de l'estiu. I ho serà, en efecte, per a tots aquells melòmans que hi han trobat la porta d'entrada a una primavera incomprensible sense cançons com aquesta. El primer single de "Festival" (2014, Bankrobber), el nou disc de Sanjosex. I, novament, un dels treballs més sòlids que s'escoltaran enguany a casa nostra. Arribarà a les botigues la setmana que ve. Ahir ja es podia adquirir a la NAUB1, durant la preestrena d'una gira de presentació que començarà aquest cap de setmana a Girona -en el marc del festival Strenes-. Emoció, molta. Entre el respectable i entre els propis músics, que presentaven per primera vegada les noves cançons a un públic amb set de Sanjosex -quatre anys sense disc nou són molts-. Un gel que es trencava definitivament amb la inicial "The Catcher". Una hora i mitja llarga i vint-i-cinc cançons entre les quals va predominar el material recent. El nou disc va sonar sencer: de la peça inicial a la final "Sí", passant per la reflexió d'"El joc", l'optimisme incondicional de "M'agraden els colors", la lírica gairebé autorreferencial de "Fem música" i, sí, aquell monument a la perfecció pop que és "No hi ha mirades". També van sonar clàssics, és clar. "Futur Incert", "Puta", "Animal salvatge" o les inevitables "Fem l'amor" i "Temps i rellotge". I de quina manera van sonar. Fresques com el primer dia. I ben engreixades per la que probablement sigui la millor banda d'acompanyament del país. Destacant la presència d'un Xarim Aresté que no només s'hi ha integrat, sinó que n'ha elevat la categoria amb la seva màgia a les sis cordes. Un dels millors guitarristes que mai hem conegut a casa nostra, i les cançons majúscules de Carles Sanjosé. Preestrena exclusiva per a culminar una residència a la B1 -ha estat al Centre de Creació i Difusió Musical on s'ha acabat de posar a punt el nou directe de Sanjosex-. Concert de luxe. I, mai més ben dit, un festival.

Festival a la B1.

Carles Sanjosé.

Xarim Aresté.

dijous, 10 d’abril de 2014

Rock'n'roll, perill i alliberament


"Ja de bon principi, el rock'n'roll semblava perillós perquè prometia alliberament. No un alliberament mental, sinó quelcom físic. El rock'n'roll va alliberar la sensualitat dels cossos adolescents als Estats Units. Va destruir el substrat purità de la societat occidental. Fins i tot avui és un gènere perseguit en països islàmics. Mentre existeixi la religió tradicional, existirà el rock'n'roll". Tav Falco en una entrevista signada per Víctor Lenore i publicada per Rockdelux a la seva edició d'abril. Altament recomanable l'article sencer, les paraules del nord-americà no tenen desperdici.

dimecres, 9 d’abril de 2014

Carles Sanjosé (Sanjosex): "Per definició, el músic no és mai una persona rica"

Sanjosex, durant la seva residència a la B1 - Foto: Àlex Falcó.

Sanjosex
torna a la carretera després de quatre anys de silenci. Ho fa amb “Festival” (2014, Bankrobber), un àlbum de múltiples textures on explora nous registres i deixa anar la seva vessant més vital i enèrgica. L’àlbum veurà la llum la setmana vinent, i aquest dissabte en començarà la gira de presentació al festival Strenes de Girona. Però abans de tot això, el podrem escoltar a la NAUB1. Serà demà dijous, 10 d’abril (22h.). La preestrena en exclusiva del nou material, i un concert molt especial on tornaran a sonar els clàssics que han fet de Carles Sanjosé tot un referent del pop català contemporani. Des d’ahir al matí, l’empordanès i la banda que l’acompanya es troben a la B1, tot acabant d’enllestir el nou repertori i la seva posada en escena. Aprofitant aquesta residència, aquest migdia he tingut el plaer de parlar amb l’autor de “Temps i rellotge”. Una entrevista que ja poden llegir al portal de Brubaker.


Sense formalismes

Eagulls. 

Ohios.

EAGULLS + OHIOS
Sidecar Factory Club, Barcelona
8 d'abril de 2014

Gots que volen, cossos coberts de suor xocant els uns contra els altres i vambes trepitjant literalment el sostre de la sala. La pista del Sidecar transformada en un turbulent oceà de pogo dance, crowd surfing i cabelleres agitades a ritme frenètic. El d'uns Eagulls lliurats en cos i ànima a la vessant més primitiva i primitivista del post-punk. Una base rítmica encantada de destrossar qualsevol cosa que se li posés al davant, un guitarrista que feia saltar espurnes d'un amplificador i un joc de pedals al qual mirava fixament, i un cantant que es passejava per l'escenari com si l'hagués posseït el mateix diable. Cançons ràpides, urgents i altament combustibles, de les que et deixen KO a la primera. I tot això, concentrat en 35 minuts, ni més ni menys. La durada d'un concert on no hi va faltar ni sobrar absolutament res. Mitja hora intensa i cap a casa. Sense bisos, palla ni formalismes. Perquè els de Leeds es dediquen al rock'n'roll. I a qui no li agradi, que s'ho faci mirar. Abans havien tocat Ohios. Referents indiscutibles de la fèrtil escena de la Plana de Vic, el seu nom hauria de començar a sonar ben aviat molt més enllà fins i tot de les nostres fronteres. Perquè el seu disc de debut, el recent "Faceless" (2014), és una ràfega d'aire fresc. I perquè el seu directe és sòlid, àgil i sense fissures, ho van deixar claríssim la nit passada. Post-hardcore, rock de guitarres expansives i cançons enormes on es donen cita Hüsker Dü, Fugazi, Superchunk i Shellac. Amb classe, solvència i boníssimes maneres. El futur és seu.


dimarts, 8 d’abril de 2014

Reflexions després de Cobain


Primera. Fa tres dies es commemorava el vintè aniversari de la mort de Kurt Cobain. Dues dècades d'un suïcidi que va tallar d'arrel una de les trajectòries musicals més celebrades i recordades del segle passat -tornant a constatar de passada que, en un negoci com el de la música pop, tota tragèdia equival a un bon reclam comercial-. 5 d'abril de 1994, s'apagava la música i començava un soroll mediàtic que s'intensificaria amb motiu de cada aniversari rodó. Per això no vaig voler escriure res dissabte passat. Per això vaig preferir esperar tres dies. 8 d'abril de 1994. Un electricista trobava el cadàver de Cobain, estès al terra de casa seva. Francament, no tinc ni idea de què vaig fer el dia que va morir el líder de Nirvana, però recordo perfectament com me'n vaig assabentar aquell 8 d'abril: mentre sopava amb el meu pare i a través de la televisió. Aleshores no m'ho podia creure. A dia d'avui, encara em fa mal. En un moment en què toca idealitzar temps passats sense necessitat d'haver-los viscut, on l'estètica grunge ha arribat a presidir aparadors no aptes per a petites butxaques i les discoteques i pubs de disseny banalitzen els laments de Cobain tot amenitzant borratxeres de cap de setmana, un no pot evitar pensar en els 90 i recordar aquella imatge. La de la finestra, l'avantbraç, els texans i el calçat esportiu. Fa mal, molt de mal.

Segona. "En el Útero" (2014) és el nou disc d'Anyzed i una de les primeres referències del segell barceloní Ultra-Local Records. Com indica el títol, es tracta d'un homenatge a l'"In Utero" (1993) de Nirvana. Un homenatge dels que realment val la pena escoltar, tot sigui dit. Perquè no es tracta d'un disc de versions, sinó de dotze temes -més la corresponent peça oculta- compostos des de zero, partint de les arrels del repertori original i sense ànim revisionista. D'aquesta manera, "Sirve a los Sirvientes" ("Serve the Servants") esdevé una asfixiant massa de distorsió i ritmes pesants al més pur estil d'uns Melvins; "Aprendiz Inodoro" ("Scentless Apprentice") és un urgent exercici de pop de guitarres més pròxim a uns Weezer -o fins i tot a uns Planetas- que als propis Nirvana; i "Viólame" ("Rape Me") parteix d'un subtil arpegi per anar guanyant cos i musculatura a cop de pedal. Anyzed s'han inspirat en un disc de Nirvana per fer-ne un de totalment nou i original. Això és molt més del que mai podrà oferir qualsevol grup clònic. I el millor dels homenatges, sí senyor.

Tercera. Amb motiu de l'efemèride de torn, s'especula aquests dies amb realitats alternatives on Kurt Cobain seguís viu. La qüestió és la de sempre: preguntar-se com hauria evolucionat Nirvana -les males llengües diuen que els volia dissoldre-, si hauria iniciat una trajectòria en solitari i si s'hauria generat tot aquest culte al voltant de la seva figura. Les respostes, per molts experts que opinin i per moltes hipòtesis que es formulin, no les sabrem mai. El que sí que sabem és que "Nevermind" (1991) era un salt endavant respecte a "Bleach" (1989), i que a la vegada "In Utero" suposava una reacció al propi "Nevermind". També sabem que li interessaven cada vegada més els experiments acústics, no entesos en forma d'Unpluggeds sinó de textures, atmosferes i formats que encara no havia explorat. Formats que de ben segur li haurien obert portes i fins i tot l'haurien acostat a gèneres com l'slowcore o el sadcore -on Cobain s'hagués mogut com un peix a l'aigua, escoltin sinó "Something in the Way" o la versió de "Where Did You Sleep Last Night"-. I finalment, sabem que l'últim tema gravat per Nirvana en un estudi, "You Know You're Right" -enregistrat pocs mesos abans del final però no publicat fins l'any 2002- s'edificava sobre inquietants cacofonies i ritmes repetitius. Patrons que, de forma conscient o inconscient, han abundat en bona part de la producció discogràfica independent dels darrers anys. Escoltin els últims discos d'Anímic i Raydibaum -per citar els primers exemples que m'han vingut al cap- i se n'adonaran.

Quarta. Diuen que han tornat els 90. I un es pregunta si realment se n'havien anat. I no perquè els seus referents culturals segueixin més o menys vigents, sinó perquè l'efemèride del passat dia 5 hauria d'encetar alguns debats. Fa vint anys que va morir Kurt Cobain. Si retrocedim aquests mateixos vint anys des del moment de la seva mort, ens plantarem de ple a 1974. Entre aquell any i el de la mort del líder de Nirvana van néixer, desenvolupar-se i en alguns casos desaparèixer corrents com el punk, el techno-pop, el hardcore, l'acid house o el propi grunge. Res a veure amb el que passaria durant les dues dècades posteriors. Sí, han seguit sorgint grans grups amb personalitat pròpia i editant-se autèntiques obres mestres, però els discursos dominants segueixen essent els mateixos de 1994: un mainstream obsolet que malgrat tot es manté fort, i les etiquetes indie i alternatiu com a cul de sac per a tot allò que no encaixi sota uns determinats paràmetres. Amb una diferència: ja fa anys que aquestes etiquetes s'han integrat còmodament al propi mainstream com un altre dels seus nínxols de mercat. Nirvana van guanyar una batalla simbòlica quan van expulsar Michael Jackson del cim del Billboard. Però la guerra, si és que mai en van lliurar cap, l'havien perdut tan bon punt Geffen els havia començat a seguir la pista.