dimarts, 8 d’abril de 2014

Reflexions després de Cobain


Primera. Fa tres dies es commemorava el vintè aniversari de la mort de Kurt Cobain. Dues dècades d'un suïcidi que va tallar d'arrel una de les trajectòries musicals més celebrades i recordades del segle passat -tornant a constatar de passada que, en un negoci com el de la música pop, tota tragèdia equival a un bon reclam comercial-. 5 d'abril de 1994, s'apagava la música i començava un soroll mediàtic que s'intensificaria amb motiu de cada aniversari rodó. Per això no vaig voler escriure res dissabte passat. Per això vaig preferir esperar tres dies. 8 d'abril de 1994. Un electricista trobava el cadàver de Cobain, estès al terra de casa seva. Francament, no tinc ni idea de què vaig fer el dia que va morir el líder de Nirvana, però recordo perfectament com me'n vaig assabentar aquell 8 d'abril: mentre sopava amb el meu pare i a través de la televisió. Aleshores no m'ho podia creure. A dia d'avui, encara em fa mal. En un moment en què toca idealitzar temps passats sense necessitat d'haver-los viscut, on l'estètica grunge ha arribat a presidir aparadors no aptes per a petites butxaques i les discoteques i pubs de disseny banalitzen els laments de Cobain tot amenitzant borratxeres de cap de setmana, un no pot evitar pensar en els 90 i recordar aquella imatge. La de la finestra, l'avantbraç, els texans i el calçat esportiu. Fa mal, molt de mal.

Segona. "En el Útero" (2014) és el nou disc d'Anyzed i una de les primeres referències del segell barceloní Ultra-Local Records. Com indica el títol, es tracta d'un homenatge a l'"In Utero" (1993) de Nirvana. Un homenatge dels que realment val la pena escoltar, tot sigui dit. Perquè no es tracta d'un disc de versions, sinó de dotze temes -més la corresponent peça oculta- compostos des de zero, partint de les arrels del repertori original i sense ànim revisionista. D'aquesta manera, "Sirve a los Sirvientes" ("Serve the Servants") esdevé una asfixiant massa de distorsió i ritmes pesants al més pur estil d'uns Melvins; "Aprendiz Inodoro" ("Scentless Apprentice") és un urgent exercici de pop de guitarres més pròxim a uns Weezer -o fins i tot a uns Planetas- que als propis Nirvana; i "Viólame" ("Rape Me") parteix d'un subtil arpegi per anar guanyant cos i musculatura a cop de pedal. Anyzed s'han inspirat en un disc de Nirvana per fer-ne un de totalment nou i original. Això és molt més del que mai podrà oferir qualsevol grup clònic. I el millor dels homenatges, sí senyor.

Tercera. Amb motiu de l'efemèride de torn, s'especula aquests dies amb realitats alternatives on Kurt Cobain seguís viu. La qüestió és la de sempre: preguntar-se com hauria evolucionat Nirvana -les males llengües diuen que els volia dissoldre-, si hauria iniciat una trajectòria en solitari i si s'hauria generat tot aquest culte al voltant de la seva figura. Les respostes, per molts experts que opinin i per moltes hipòtesis que es formulin, no les sabrem mai. El que sí que sabem és que "Nevermind" (1991) era un salt endavant respecte a "Bleach" (1989), i que a la vegada "In Utero" suposava una reacció al propi "Nevermind". També sabem que li interessaven cada vegada més els experiments acústics, no entesos en forma d'Unpluggeds sinó de textures, atmosferes i formats que encara no havia explorat. Formats que de ben segur li haurien obert portes i fins i tot l'haurien acostat a gèneres com l'slowcore o el sadcore -on Cobain s'hagués mogut com un peix a l'aigua, escoltin sinó "Something in the Way" o la versió de "Where Did You Sleep Last Night"-. I finalment, sabem que l'últim tema gravat per Nirvana en un estudi, "You Know You're Right" -enregistrat pocs mesos abans del final però no publicat fins l'any 2002- s'edificava sobre inquietants cacofonies i ritmes repetitius. Patrons que, de forma conscient o inconscient, han abundat en bona part de la producció discogràfica independent dels darrers anys. Escoltin els últims discos d'Anímic i Raydibaum -per citar els primers exemples que m'han vingut al cap- i se n'adonaran.

Quarta. Diuen que han tornat els 90. I un es pregunta si realment se n'havien anat. I no perquè els seus referents culturals segueixin més o menys vigents, sinó perquè l'efemèride del passat dia 5 hauria d'encetar alguns debats. Fa vint anys que va morir Kurt Cobain. Si retrocedim aquests mateixos vint anys des del moment de la seva mort, ens plantarem de ple a 1974. Entre aquell any i el de la mort del líder de Nirvana van néixer, desenvolupar-se i en alguns casos desaparèixer corrents com el punk, el techno-pop, el hardcore, l'acid house o el propi grunge. Res a veure amb el que passaria durant les dues dècades posteriors. Sí, han seguit sorgint grans grups amb personalitat pròpia i editant-se autèntiques obres mestres, però els discursos dominants segueixen essent els mateixos de 1994: un mainstream obsolet que malgrat tot es manté fort, i les etiquetes indie i alternatiu com a cul de sac per a tot allò que no encaixi sota uns determinats paràmetres. Amb una diferència: ja fa anys que aquestes etiquetes s'han integrat còmodament al propi mainstream com un altre dels seus nínxols de mercat. Nirvana van guanyar una batalla simbòlica quan van expulsar Michael Jackson del cim del Billboard. Però la guerra, si és que mai en van lliurar cap, l'havien perdut tan bon punt Geffen els havia començat a seguir la pista.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada