dissabte, 31 de maig de 2014

Passejant pel Primavera (3)

PRIMAVERA SOUND 2014
Parc del Fòrum, Barcelona
30 de maig de 2014

Contrastos primaverals. La pluja i el sol. La tempesta i l'arc de Sant Martí. La primera va traçar l'entorn perfecte perquè Anímic descarreguessin la foscor i la intensitat d'"Hannibal" (2013). L'aigua de maig inundant el parc del fòrum, un cortina de llamps castigant l'skyline barceloní i Louise Sansom deixant-se literalment la veu sobre un oceà de decibels. Tan èpic com l'arc de Sant Martí que presidiria minuts després l'escenari des d'on Drive-By Truckers desplegaven tot el seu arsenal. Guitarres pantanoses, un Hammond fent de les seves i cançons enormes arrelades al Sud més profund dels Estats Units. Sí, aquest Primavera serà recordat per la pluja. Però també per grans moments com els que van protagonitzar Refree, Slowdive, Lee Ranaldo o The War On Drugs.

ANÍMIC. Davant la tempesta.

DRIVE-BY TRUCKERS. El Sud més pantanós.

REFREE. Sense límits.

DR. JOHN. Vudú, ritme i blues.

THE WAR ON DRUGS. Entre Neu! i Springsteen.



divendres, 30 de maig de 2014

Passejant pel Primavera (2)

PRIMAVERA SOUND 2014
Parc del Fòrum, Barcelona
29 de maig de 2014

I va tornar a ploure al Primavera. Però aquest cop la pluja no era d'aigua sinó de confetti. La celebració amb què Arcade Fire refermaven la seva aliança tant amb Barcelona com amb un festival que els ho ha donat gairebé tot. "Va ser el millor moment de les nostres vides", confessava Win Butler tot recordant el seu pas pel Primavera Sound 2005. Sembla mentida com passa el temps. El mes de setembre es commemorarà el desè aniversari del monumental "Funeral" (2004). I d'aquí a un any en farà deu que els canadencs debutaven al Parc del Fòrum amb una actuació que literalment marcaria època. Perquè confirmaria la promesa, i perquè sense aquell big bang no s'entendria bona part dels discursos musicals sorgits durant la passada dècada. Per això era tan especial el concert d'ahir. Perquè tornaven a casa i ho feien consagrats com a tòtems de la música contemporània. Presentant un "Reflektor" (2013) que marca un punt i a part a la seva trajectòria, i presumint a la vegada d'un fons de catàleg que ja ha esdevingut un cànon en si mateix. Més expansius que mai, desplegant l'èpica marca de la casa i enfilant la recta final amb una autèntica revetlla multicolor, pluja de confetti inclosa abans de segellar la nit amb "Wake Up".


MIDLAKE. Vida després de Tim Smith.

WARPAINT. Eixamplant horitzons.

COLDAIR. Revelació.

QUEENS OF THE STONE AGE. Elèctrics i monolítics.

ARCADE FIRE. Celebració.




dijous, 29 de maig de 2014

Passejant pel Primavera (1)

PRIMAVERA SOUND 2014
Parc del Fòrum i sala BARTS, Barcelona
28 de maig de 2014

Tard o d'hora havia de passar. Perquè la primavera també equival a pluja, i que jo recordi encara no havia plogut mai al Parc del Fòrum durant el Primavera Sound -sí que ho havia fet durant la jornada de clausura de l'edició 2012 al Passeig de Lluís Companys, on Yann Tiersen i Richard Hawley van oferir actuacions tan èpiques com el recital de llamps i trons que les va acompanyar-. I si fem cas de les prediccions meteorològiques, aquest 2014 podria ser recordat com l'any de la pluja als fòrums primaverals. Una pluja que va caure amb moltíssima força durant la jornada inaugural, i que va estar a punt de restar protagonisme als propis músics. O com a mínim a uns Temples a qui l'escenari principal encara anava gran. No en tinc cap dubte, en una sala petita haguessin resultat molt més convincents. Però hagués faltat la pluja. Aquella pluja que va fer del passi dels britànics un esdeveniment especial. Molts van córrer a eixoplugar-se -o a protegir els estilismes de torn-. La resta van celebrar la primavera en tota la seva plenitud. Sonant el que sonava, caient la que queia i veient com les primeres files es fonien amb tot plegat, només el terra de ciment indicava que allò era el Parc del Fòrum i no qualsevol festival britànic de finals dels 60. A l'escenari del BARTS, Full Blast i The Ex van explorar a fons les possibiltats de la música. Des de diferents perspectives, però sense condicionants ni barreres. Un altre nivell.


TEMPLES. Psicodèlia sota la pluja.

FULL BLAST. El mestre Peter Brötzmann i un bulldozer rítmic.

THE EX. Un altre nivell.



dimecres, 28 de maig de 2014

Una llança a favor del Primavera

S'ha parlat molt del Primavera Sound, de determinats titulars on les xifres eclipsen la música i d'un model de macrofestival que alguns consideren excessiu. També dels preus de les entrades, de la marca Barcelona i de la saturació de bandes. Jo mateix m'hi he referit i ho he censurat en més d'una ocasió. Però també sóc dels que segueixen passant per caixa quan toca. Perquè una cosa no treu l'altra, i el Primavera segueix essent una cita ineludible per a qualsevol que estimi la música -i que es pugui permetre passar per caixa, és clar-. Per això, i perquè ja m'he queixat quan ho he considerat oportú, avui m'agradaria trencar una llança a favor del Primavera. Potser no a favor del model ni del preu de l'abonament -que tampoc em sembla cap barbaritat si tenim en compte l'oferta de grups-, però sí a favor de la marca i sobretot d'una trajectòria ignorada o directament menystinguda per molts dels que ara la critiquen de manera totalment gratuïta i gens documentada.

El cartell del primer Primavera Sound (1994).
Com a part integrant de Brubaker, tinc la immensa sort de dedicar-me cada dia a la gestió cultural. Immensa sort, dic, perquè faig allò que més m'agrada, no pas perquè la cosa m'aporti grans guanys econòmics. No és un cas aïllat, el meu. L'àmbit cultural en aquest país nostre és dur, molt dur, encara que alguns es pensin que tots vivim en mansions i que ens passem nits senceres de festa -senceres unes quantes, de festa cap ni una-. I també ho era quan va néixer Primavera Sound, ara fa dues dècades. Va ser el 9 d'abril de 1994 -quatre dies abans havia mort Kurt Cobain-, sense reclams estel·lars i molt lluny d'un Parc del Fòrum que aleshores ni tan sols s'havia projectat. El concert inaugural del que començava com un cicle dedicat a la música independent, va tenir lloc a la sala KGB amb un cartell farcit d'il·lustres desconeguts i on destacava la presència d'un tal Sr. Chinarro. A nivell de públic, els resultats van ser nefastos: poca afluència com a reflex del nul interès que despertava a Barcelona qualsevol proposta que no arribés ben mastegada -en aquest aspecte no hem avançat gens-.

Explico l'anècdota -recollida en cròniques de l'època i recuperada recentment per un diari barceloní- perquè em sembla il·lustrativa d'una actitud arriscada i de l'empenta dels activistes que van iniciar aquella aventura. Els mateixos que l'aguantarien i n'estirarien la carrosseria durant gairebé una dècada abans de situar-se en boca de tothom. Superant adversitats, sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat de lliurar uns Pixies a les masses i el més important de tot: sense subvencions públiques. I insisteixo en aquest darrer condicionant perquè em sembla paradigmàtic en un context com la Catalunya dels anys 90. La del Rock Català i les escenes fictícies que els despatxos oficials inflaven a cop de subvenció, patrocini institucional i fins i tot revistes alimentades amb fons públics. Primavera Sound, com tot projecte vinculat a l'àmbit independent, no disposava de res de tot això. Disposava en canvi de visió artística, passió per la música i vocació innovadora. I apostava pels grups emergents de casa -pels que tenien quelcom a dir, s'entén-.

I això ens porta fins a l'actualitat. El que abans era un secret entre melòmans, ara és una cita de referència internacional per on ha desfilat el bo i millor de la música popular contemporània -d'Arcade Fire a Neil Young, d'Iggy Pop a Tinariwen i de Patti Smith a PJ Harvey-. I malgrat tot segueix oferint sortida als grups emergents de casa -novament, els que tenen quelcom a dir-. Per entendre'ns, és totalment lògic que Mishima comparteixin edició amb The National, ho era que Manel passessin pel mateix escenari on abans havien actuat Herman Dune, i que un festival amb caps de cartell com Primal Scream, My Bloody Valentine o New Order apostés per Mazoni, Anímic o Antònia Font. I també ho és que, un cop consolidat el festival, els seus promotors inverteixin una part important dels seus guanys en la creació d'un segell discogràfic que a la vegada exerceix funcions de management. El Segell del Primavera, es diu, i entre les seves referències s'hi troben els darrers llançaments de Joana SerratRefree. Artistes barcelonins que sota aquest paraigües han pogut girar per països com el Regne Unit en les mateixes condicions que ho fan els grups britànics quan actuen a casa nostra.

En l'àmbit empresarial es dóna per fet que el secret de l'èxit passa pel mercat internacional. I en aquest sentit, el Segell del Primavera fa la feina ben feta. Localitzant el talent autòcton i potenciant-lo tant a dins com a fora de les nostres fronteres. Una estratègia coherent, valenta i honesta que, com dues dècades enrere, contrasta amb els circuits oficialistes. Els que, en comptes de cercar i potenciar el veritable talent, alimenten escenes fictícies i funcionariats artístics. Per això trenco aquesta llança a favor del Primavera. Perquè el nom ha crescut, però la vocació segueix essent-hi. Perquè aquest creixement s'ha produït de forma gradual i constant, i sempre amb la música com a epicentre. Perquè si ha arribat fins aquí ha estat a base de picar moltíssima pedra en un país que sembla fet de formigó. I sí, molts seguiran queixant-se i lamentant que el Primavera actual no representa el mateix que fa dues dècades. I potser tinguin raó. Però queixar-se és fàcil i gratuït. En canvi, fer quelcom al respecte implica mullar-se el cul, cosa que pocs semblen disposats a fer ara mateix. Entre aquests pocs hi ha la gent d'Ultra-Local Records, que en comptes de queixar-se ha organitzat el Micro-Clima Sound. Un altre festival que neix des de zero, amb modèstia absoluta i amb escassa afluència de públic. Qui sap si d'aquí a dues dècades seran ells qui portarà Arcade Fire al Fòrum.

El Primavera Sound 2014 tindrà lloc a partir d'aquest vespre al Parc del Fòrum. Més informació a www.primaverasound.com.





dimarts, 27 de maig de 2014

L'alternativa Micro-Clima


L'any passat se'n va celebrar la primera edició. I segons els organitzadors, va resultar en un fracàs a nivell de públic. Per això hi tornen enguany. Perquè una cosa són les xifres i una altra de molt diferent el contingut. I a nivell artístic, el MICRO-CLIMA SOUND 2014 torna a ser un cúmul d'encerts. Tres dies de música (realment) independent en un marc d'autèntic luxe: un comerç de proximitat com és Ultra-Local Records, al Poblenou barceloní. I un cartell on el pop efervescent d'El Sistemä Suec conviu amb el folk detallista d'Anthony Chorale, i el retrofuturisme tropical de Supertrópica amb la baixa fidelitat de Jon Koldo L. Salas, entre d'altres. La cita tindrà lloc els propers 29, 30 i 31 de maig, i no cal dir-ho, suposa l'alternativa definitiva al Primavera Sound.



dilluns, 26 de maig de 2014

Sam Destral: "A Catalunya, la música independent es troba molt homogeneïtzada"

Sam Destral, el cantautor dissident a la NAUB1.
Es diu Samuel López, però molts el coneixen com a Sam Destral. Va néixer al Baix Llobregat, va passar bona part de la seva vida a Gandesa i actualment té a Manresa la seva base d’operacions. Va començar a fer cançons quan encara anava a l’escola i amb cap més objectiu que parodiar els seus professors i fer-se un tip de riure amb els companys. Un divertiment que adquiriria un caire més compromès quan el rock’n’roll truqués a la seva porta. D’allò ja fa cinc anys. Un lustre durant el qual ha traçat incomptables perfils. El del cantautor dissident. El de l’etern experimentador. El de qui edita dotze ep’s al llarg d’un any i després els retira de circulació. El de qui debuta de manera oficial amb un àlbum sencer dedicat a cantar sobre noies, “Tot el que conec és mort” (2013, El Mamut Traçut). El de qui fa cançons infantils que acaben agradant als adults -o potser cançons per a adults que acaben entenent els infants-. La setmana passada va actuar a la NAUB1 i un servidor va tenir ocasió d'entrevistar-lo. Poden llegir-ho a Brubaker.



diumenge, 25 de maig de 2014

Emocionant punt de partida

ILLA CAROLINA
NAUB1, Granollers
24 de maig de 2014

Res és casual. Quan Illa Carolina van presentar el seu debut homònim (2012, Buenritmo/LAV) a la NAUB1, van saludar a Billy Bragg i el seu "A New England". El saludaven com a referent d'aquell pop de guitarres tan britànic on s'emmirallava aleshores la banda vallesana. Un any i mig després i amb un segon disc en circulació, els referents són uns altres. "Bengala" (2014, Buenritmo) defuig la lluminositat del seu predecessor a favor d'atmosferes fosques, acabats hivernals, traços malencònics i una major presència de l'electrònica. Constants que defineixen també La Roux i el seu "In for the Kill", peça que encetaria la tanda de bisos la nit passada en una B1 on es respirava l'ambient de les grans ocasions. El de la posada de llarg dels nous Illa Carolina. Nous perquè "Bengala" suposa un emocionant punt de partida, però també perquè el concert d'ahir era el debut escènic de Nico De Tullio (exKaire) com a teclista de la formació.

Insisteixo, res és casual. Tampoc ho va ser la posada en escena, dramàtica i misteriosa com el repertori que venien a presentar. Per això la vetllada va començar de forma teatralitzada. Dues inquietants figures femenines, vestides amb impermeables vermells i mirant-se l'una a l'altra, entonaven peces del debut homònim de la banda com si fossin càntics perduts en el temps. Litúrgia gairebé funerària per a enterrar gestes passades i donar la benvinguda a un nou cicle vital. Dit i fet. Encara no s'havien esvaït els fantasmes del passat i Carol Badillo ja recitava els primers versos de "Salms i sanefes" des del fons de l'escenari. Amagada darrere la banda i amb un posat sobri que deixaria pas a tot un esclat d'emocions. Les de "Punt mort", "La sort dels rius" i "1986". Amb Badillo ja al capdavant i prement l'accelerador. Amb la urgència de qui no té res a perdre i la seguretat de qui les ha vist passar de tots colors.

I encara hi tornaré a insistir, res és casual. Quan un artista pot presumir de present, no només té tot el dret de reivindicar-lo: en té l'obligació. Illa Carolina poden presumir de present, ja ho crec. I el van reivindicar, només faltaria. Interpretant "Bengala" en la seva totalitat. Aproximant-se a The XX amb "Vols orenetes?", consolidant "Ja no et surt estimar-me" com un nou estàndard marca de la casa i transformant l'aïllament personal en catarsi col·lectiva -l'eterna resignació de "Lentes corrents"-. Les mirades al passat les deixarien per als bisos i en cap cas es tractaria de dianes fàcils. “La cursa d’honor” i “Rei Tritó”. No, no van recórrer a "No serveix de res fer-se el llit". No calia. Les deu peces de "Bengala" ja havien dit tot el que calia dir. Que no era poc.

Litúrgia funerària a l'inici del concert.

Atmosferes fosques i acabats hivernals.



dissabte, 24 de maig de 2014

Un bon cop de Destral

SAM DESTRAL
NAUB1, Granollers
23 de maig de 2014

Diu que no la vol tornar a tocar. "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos". Àcida i acurada paròdia del costumisme prefabricat en què hauria degenerat el pop en català de no haver estat per les veus dissidents. Veus com la seva, que precisament havia trobat en aquesta cançó un dels seus títols estrella. I no és que en renegui, que la peça és bona i ell ho sap, simplement no vol que la resta de la seva obra -igual de bona, això ho sabem tots els que l'hem escoltat- quedi eclipsada per un títol cridaner. Simplement vol mirar endavant i no enrere. Per això ha buscat un substitut a l'home que va matar l'home que treballava fent de gos. I per això aquest substitut guanya terreny al seu predecessor amb la mateixa agilitat que el discurs de Sam Destral adquireix solidesa, singularitat i frescor a mida que despatxa nous títols i serveix directes tan rodons com el de la nit passada.

"Zoo", es titula la nova cançó. Una metàfora d'aquell circ en què ha degenerat l'actualitat política. El Parlament com a zoològic i els autoproclamats representants del poble com a bèsties aïllades en una gran gàbia on maten el temps barallant-se les unes amb les altres. Tot això, narrat amb l'astúcia d'Albert Pla, la bonhomia de Quimi Portet i la poètica galàctica de Sisa, i sobre un fil musical dels que denoten i fan escola -o n'haurien de fer-. Ahir la va interpretar en directe per primer cop. Amb les inevitables imperfeccions del debut escènic, sí, però amb la solemnitat de qui apunta molt amunt sense ni tan sols ser-ne conscient. Una cançó vocacionalment clàssica que, d'obtenir el ressò que reclama, deslligaria per sempre més la cançó catalana de tot costumisme, oficialisme o bibianisme. Però saben què és el millor de tot plegat? Que la va compondre pensant en el públic infantil. I que aquest públic en podrà gaudir des de la més tendra innocència mentre els seus progenitors la rebran en safata.

També pensava Destral en els més menuts quan va compondre "Pallasso trist". "Els nens són el futur", va observar, "per això volia aportar-los quelcom que no fos el de sempre". Dit i fet. Sensibilitat i intel·ligència com a bases líriques i un coixí sonor farcit de notes fora de to i estructures poc convencionals. Inquietud i singularitat com a llavors de l'esperit crític en les consciències del futur. Les mateixes llavors aplicades tant a les estrenes com al repertori ja conegut. "Primavera", per exemple, va caure elèctrica i pesant, com si l'hagués compost Jack White. "Fi" va sonar com si Richard Hawley se n'anés de quintos amb Pau Riba. "Missing My Own Show" -versió de The Missing Leech- va picar l'ullet a la Velvet -els primers versos d'"I'm Waiting for the Man"- i als Pink Floyd de Syd Barrett -el riff d'"Interstellar Overdrive"-. I es va acomiadar amb una frenètica "Ella està morta". Irreverent. Urgent. Imprevisible. Gegant.




divendres, 23 de maig de 2014

Colors, línies i formes

Actuació de Dam Rimdyl durant la inauguració de POETESfERITS.

Versos a la paret. Hores i hores de lectura poètica traduïdes en colors, línies i formes. POETESfERITS és un projecte de l'artista plàstic granollerí Jordi Pagès. Una sèrie de pintures i collages inspirats en versos de poetes com Santi Montagud, Pietat Sanjuan, Esteve Plantada, Albert Forns, Anna Vilà, Guim Valls o el cantautor Dan Rimdyl. La mostra porta des del passat mes de gener girant per galeries de Barcelona i Girona, i des d'aquesta mateixa setmana es pot visitar al restaurant-llibreria Anònims de Granollers. La inauguració la va presidir el vespre passat el propi Pagès, amb l'activista cultural Pruden Panadès com a mestra de cerimònies i amb recital inclòs de poesies a càrrec d'alguns dels autors que van inspirar a Pagès. La mostra restarà oberta al públic fins al proper 12 de juny, i s'instal·larà al Taller de Tabakov, a Cadaqués, del 26 de juliol al 3 d'agost.

Tres de les obres exposades a l'Anònims.




dijous, 22 de maig de 2014

Illa Carolina: “‘Bengala’ era la nostra manera de demanar auxili”

Una bengala com a metàfora de la supervivència. Les cançons com a via d’escapament d’una realitat en blanc i negre. Illa Carolina han lliurat aquesta setmana un segon disc definit pels ressons hivernals, les atmosferes tardorenques i les mirades introspectives. Més a la vora de The XX que de Camera Obscura, els vallesans han trencat amb la lluminositat del seu debut homònim (2012, Buenritmo/LAV) i han apostat per passar pàgina. Per continuar essent ells mateixos sense renunciar a la recerca de nous estímuls. Aquest dissabte, 24 de maig, presentaran “Bengala” (2014, Buenritmo) en exclusiva a l’escenari de la NAUB1. Aprofitant una visita al Centre de Creació i Difusió Musical, un servidor ha tingut el plaer de parlar amb Carol Badillo i Aleix Prats, veu i guitarra de la formació vallesana. Poden llegir l'entrevista al portal de Brubaker.



dimecres, 21 de maig de 2014

Presentació de "Bengala"

Aleix Prats, Carol Badillo i un servidor, aquest migdia a la B1 - Foto: Àlex Falcó.

És una de les meves obsessions des de fa dies. "Bengala" (2014, Buenritmo), el segon disc d'Illa Carolina. Per això m'entussiasma el fet de treballar amb ells aquests dies. Dissabte que ve duran a terme la presentació oficial del disc a la NAUB1. Aquest migdia Aleix Prats i Carol Badillo, guitarrista i vocalista de la formació respectivament, n'han explicat els detalls en una roda de premsa que ha tingut lloc al propi Centre de Creació i Difusió Musical. Un servidor ha tingut el plaer de compartir taula amb ells i presentar-los. El disc ja es troba disponible físicament i en plataformes digitals com iTunes, Spotify o Deezer. I està farcit de boníssimes cançons.




Recuperació

S'imaginen visitar la Gran Bretanya o els Estats Units i descobrir que les discografies senceres dels Smiths o dels Ramones es troben descatalogades? I tot plegat per culpa d'unes multinacionals del disc que ni volen reeditar obres capitals ni llicenciar-les a tercers perquè les tornin a posar en circulació? Doncs això és exactament el que passa a l'Estat Espanyol. Un país, el nostre, on les filials de les multinacionals de torn porten dècades bloquejant la presència al mercat d'àlbums clàssics -i fins i tot discografies senceres- de gent com Brighton 64, Sencillos, Kiko Veneno o fins i tot Canarios -sí, els de Teddy Bautista-. I on moltes de les reedicions dutes a terme per aquestes mateixes multinacionals s'han presentat de la forma més barroera possible: sense dades informatives -en molts casos no hi figuren ni l'any d'edició ni els noms dels músics que van participar en l'enregistrament- i amb pèssima qualitat sonora -en ocasions, la pèrdua o destrucció dels màsters originals ha obligat a obtenir el so directament d'un vinil d'època, però això és una altra història per no dormir-.

Per això són dignes d'aplaudir iniciatives com la de BCore, discogràfica de referència de l'àmbit independent, que recentment ha recuperat cinc temes de Brighton 64 descoberts per diverses generacions a partir de progenitors, germans grans o -en bona mesura- internet. Cançons com "Ponte en marcha para mi", "La próxima vez" o aquell himne (pluri)generacional que és "La casa de la bomba". Totes elles figuren al recopilatori "Fotos del ayer (1982-1987)", editat exclusivament en vinil i amb tirada limitada a 500 còpies. Una acurada radiografia de l'etapa clàssica d'una banda admirada i reivindicada com poques. I una edició que farà les delícies de qualsevol melòman: disseny de carpeta cuidat fins a l'últim detall, material gràfic que no s'havia vist des de feia dècades i emotives notes interiors a càrrec de companys de gremi, cronistes, amics i fans declarats com Kiko Amat, Carles Estrada (Negativos), Miqui Otero, Ramon Faura (Le Petit Ramon), Miqui Puig o Carlos Zanón. Acabats d'autèntic luxe i tractament digne de qui s'aproxima a la música des de la passió i no des dels comptes de resultats.

Aquest llançament s'emmarca en una campanya amb què BCore recupera part de l'essència modernista de la Barcelona dels anys 80. Una escena mod de la qual Brighton 64 van esdevenir sens dubte el rostre més reconeixible, però on figuraven també bandes de culte com Telegrama o Los Canguros. Dels primers s'ha reeditat el single "Chica del metro"; dels segons s'ha publicat "Un salto adelante", volum on es recullen les gravacions completes -la major part inèdites fins a data d'avui- d'un combo per on desfilarien entre d'altres Joaquín Felipe (Los Fresones Rebeldes) o Sergi Arola. I ja com a cirereta, BCore ha tingut el bon gust d'emmarcar en aquesta mateixa campanya els darrers llançaments de The Bite i Los Retrovisores, dues de les formacions que durant els darrers anys han recollit el testimoni de Brighton, Canguros, Kamenbert i tants d'altres. Sempre amb el vinil com a suport i mimant-ne tots els detalls. I adreçant-se a tot aquell públic que durant dècades s'ha sentit abandonat i menystingut per unes multinacionals amb excessiu ànim de lucre. El mateix públic que comprava discos fa trenta anys, que ho fa ara i que ho seguirà fent mentre algú els posi en circulació. El que estima la música i realment sap apreciar la diferència entre qualsevol d'aquests productes i una descàrrega de zeros i uns. El melòman, senyors, el melòman.




dimarts, 20 de maig de 2014

Sam Destral i Illa Carolina a la NAUB1

La NAUB1 de Granollers presenta aquest cap de setmana dues autèntiques delicatessen musicals. Antifolk i pop independent amb totes les lletres. Prenguin nota i gaudeixin:

*SAM DESTRAL. Divendres, 23 de maig (22h.). Quan el folk de sobretaula estava a l’ordre del dia, ell reivindicava a Can i a Faust. I ara que el terme krautrock apareix fins i tot al full dominical -o poc li falta-, ell reivindica a Genesis -els de Peter Gabriel, faltaria més-. No és un artista convencional, perquè l’arrel de les seves cançons és el folk, però s’ho passa més bé jugant amb una pedalera de loops que rascant un ukelele. Perquè de la seva lírica aguda i punyent n’han sortit títols tan reveladors com “L’home que va matar l’home que treballava fent de gos”. Perquè al llarg de l’any 2012 va editar un ep per mes sense despentinar-se, i a continuació va decidir esborrar del mapa tota la seva producció discogràfica. Un procés de catarsi que va culminar amb l’edició de “Tot el que conec és mort” (2013, El Mamut Traçut). El seu primer disc llarg. Set cançons sobre noies, himnes generacionals com “Ella està morta” i un dels pilars de l’antifolk cuinat a casa nostra.

*ILLA CAROLINA. Dissabte, 24 de maig (23h.). Van lliurar un dels debuts més frescos dels darrers anys. Els han remesclat Guillamino i The New Raemon. Han versionat a Billy Bragg i Everything But The Girl quedant-se tan amples. I han transformat en cançons el dia a dia d’una generació que ha crescut a base de camises de quadres, cinema d’autor i excursions al PopArb. Aquest 2014 Illa Carolina fan un salt endavant. I ho fan amb un segon disc que els hauria de catapultar fins a les més altes esferes. “Bengala” (2014, Buenritmo). Deu píndoles de pop sense data de caducitat que deixen enrere l’èpica inicial i perfilen un discurs sobri i introspectiu. Ritmes urgents, teclats tardorencs, guitarres atmosfèriques i els penetrants murmuris de Carol Badillo. The XX, Daughter, Cocteau Twins, New Order i els primers Cure. Un àlbum rodó de cap a peus que ha vist la llum aquesta mateixa setmana i que la banda vallesana presentarà en exclusiva a la B1. Posin-se ben guapos, l’ocasió s’ho mereix.




Adéu a Fressa Ent

Tal dia com avui de fa vint anys tenia lloc el primer festival de música independent de les comarques gironines. Sota el títol de Fressapop i amb un cartell que repartia entre els municipis de Salt i Banyoles propostes com les de Sosa's Cáustica o The Lazy Sundays, va ser també el primer esdeveniment organitzat per Fressa Ent. Des d'aleshores, aquesta petita però valenta promotora ha mantingut una ferma aposta pels discursos més novedosos i arriscats, treballant amb formacions estatals com 12twelve, The Missing Leech, Dino Ratso, Samitier o Senior i El Cor Brutal, i acostant a casa nostra autèntiques joies internacionals com TS Brooks, The Wowz, Tim Holehouse, Brook Pridemore, Southerly o Peter Piek. També destaca al seu full de serveis l'organització de diverses edicions del Darnius Fest. Un servidor ha tingut el plaer de col·laborar-hi en l'organització d'esdeveniments diversos i com a músic -va ser gràcies a Fressa Ent que vaig poder telonejar a Southerly o TS Brooks, a més d'actuar a la primera edició del Darnius Fest-. Dues dècades intenses que s'acaben avui, coincidint amb aquest aniversari rodó. Un concert de la nord-americana Zoe Boekbinder al Cafè El Cercle de Girona suposarà el seu comiat oficial.

Retall de premsa del primer esdeveniment organitzat per Fressa Ent.

dilluns, 19 de maig de 2014

Recomanació: POETESfERITS

Poesia i pintura. Els versos d'autors com Esteve Plantada, Albert Forns o Santi Montagud, des de la perspectiva del pintor Jordi Pagès i en un entorn on l'activisme cultural conviu amb la reflexió i la gastronomia de proximitat. El restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57) acull des d'aquesta setmana l'exposició POETESfFERITS. La inauguració tindrà lloc aquest dijous, 22 de maig (20h.), i comptarà amb lectures de poesia a càrrec dels propis autors. Entrada gratuïta.


L.A. Boobs - "EP" (2014)


Aquest cap de setmana ha sortit del forn el tercer ep d'L.A. Boobs, el duet que formen Toby Goodshank (exMoldy Peaches) i Deenah Vollmer (actualment a The Pizza Underground). Quatre cançons de baixíssima fidelitat i amb un esperit purament antifolk. A destacar les dues primeres, "On TV" -deliciosament infecciosa- i "Marathon", que ja vam poder descobrir l'estiu passat durant la breu gira que el duet va realitzar per Catalunya. Poden escoltar-ho a Bandcamp.



diumenge, 18 de maig de 2014

Amb tots els honors

SÍLVIA PÉREZ CRUZ i RAÜL FERNANDEZ MIRÓ
Teatre Auditori, Granollers
17 de maig de 2014

L'espectacle més gran del món. L'expressió s'ha emprat centenars de vegades, sovint fruit de l'exageració o de campanyes de màrqueting poc imaginatives. En el cas de la unió que ens ocupa, si no podem parlar de l'espectacle més gran del món, com a mínim no ens quedarem curts. Perquè l'espectacle en qüestió són ells mateixos. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró. La primera ha renovat el flamenc a partir d'estímuls múltiples i diversos, els d'una veu que sembla no conèixer límits. Com tampoc els coneix Fernandez. De l'herència hardcore dels 90 amb Corn Flakes a l'avantguarda independent sota l'alter ego de Refree, projecte de pop d'autor que admet poques comparacions. Ella té la veu i el drama. Ell, tot un arsenal de guitarres que conjuguen subtilesa amb tensió, esclat amb contenció i matèria orgànica amb electricitat.

Constants vitals de "granada" (2014, Universal Music), el primer disc que han interpretat, produït i signat a mitges, i d'un repertori que estripa i deconstrueix quinze estàndards aliens fins a fer-los totalment nous. Relectures realitzades des del respecte incondicional, però sense cap mena de por. "La Revolució dels Clavells", anunciava Pérez Cruz la nit passada, abans d'enfilar "Abril 74". La cançó de Lluís Llach despullada i reduïda a les cendres, punt de partida i declaració d'intencions al minut zero. I un tractament que aplicarien durant gairebé dues hores a originals de Violeta Parra -"Puerto Montt está temblando"-, Edith Piaf -"Hymne a l'amour"-, Albert Pla -una tríada encapçalada per "Papa, jo vull ser torero"-, Fito Páez -"Carabelas nada", tenyida de blues à la Bad Seeds- o un Enrique Morente -"Compañero" i "Que me van aniquilando", traslladades a un desert remot on Giant Sand conviuen amb Kyuss- a qui Fernandez reconeixeria com a influència cabdal en l'esdevenir de "granada".

Menció a part es mereixen "El cant dels ocells" -la serenor introspectiva d'un Johnny Cash crespuscular apoderant-se del cànon musical català, celebrant-ne l'essència i desproveint-lo de tota litúrgia- i "Pequeño vals vienés". El poema de García Lorca musicat per Leonard Cohen, elevat a passional orgia d'emocions i distorsions. Ja en tanda de bisos rebaixarien el dramatisme amb una lectura innocent i naïf del “Rehab” d’Amy Winehouse. Entrenyable divertiment enmig d'un torrent d’emocions que remuntaria amb “Mercè” de Maria del Mar Bonet i “Gallo rojo, gallo negro” de Chicho Sánchez Ferlosio. Punt i final amb la platea dempeus i aplaudint l'evidència extensa i sentidament. Sigui o no l'espectacle més gran del món, aquesta gira serà un dels grans esdeveniments musicals d'enguany. Clàssics amb tots els honors.




dissabte, 17 de maig de 2014

El rock'n'roll com a combustible

RICKY GIL
Ultra-Local Records, Barcelona
17 de maig de 2014

"Si me quieres escribir" -aka "El frente de Gandesa"-. Himne de batalla per a centenars de milicians republicans durant la Guerra Civil Espanyola. El blues de qui se'n va a combatre la barbàrie sabent que probablement no en tornarà. I tot un manifest punk proclamat a viva veu quatre dècades abans del propi punk. Ricky Gil l'interpretava aquest migdia en el marc d'un concert-vermut a Ultra-Local Records. Essència blues, urgència punk i el rock'n'roll com a combustible. Tres constants d'una trajectòria sense la qual no s'entendria bona part del que ha passat a Barcelona durant les passades tres dècades, musicalment parlant. Tres dècades que avui ha repassat en solitari i amb cap més argument que un cançoner on es resumeixen vides senceres. Ha citat Brighton 64, sí. Els d'abans -"Explosión juvenil #17"-, els d'ara -"Quan baixis de l'avió"- i aquella peça de Negativos que ells havien enregistrat primer -"Fotos del ayer", dedicada a la memòria d'Alfredo Calonge-. Però també ha posat de relleu capítols tan emocionants com Brigatones -"Ahora soy feliz"- o Top Models -"A Taste of Black"-. S'ha passejat pels seus discos radiofònics -"Una vida molt dura"- i ha desplegat un arsenal de versions on Big Star -"September Gurls"- han alternat amb Warren Zevon -"Carmelita"-. I ho ha fet en una botiga de discos on la passió per la música va estretament lligada a valors com la proximitat. Ultra-Local Records, una botiga de barri. De Poblenou, d'on el propi Ricky és veí des de fa pocs mesos. Al final, tot acaba encaixant.


En sintonia

Jaume Pla i David Carabén, privilegiada instantània.
MISHIMA + MAZONI
Razzmatazz, Barcelona
16 de maig de 2014

El de Mishima és un bon exemple de com caminar dues passes per davant de la resta. Quan bona part de la nova independència catalana s'apunta a l'èpica consolidada durant tres discos per David Carabén i companyia, ells se'n desmarquen apostant per un discurs més cru i directe. El d'un àlbum, "L'ànsia que cura" (2014, Warner Music), on han evitat la repetició sense deixar de sonar a ells mateixos. Perdent musculatura però guanyant agilitat, prescindint de muralles sòniques i potenciant les melodies. Segueix havent-hi èpica, sí, però ara és menys Arcade Fire que The National, i més Bunnymen que E Street Band. Així ho van escenificar la nit passada a la sala gran de Razzmatazz. Peces de factura recent com "Mai més" marcaven un ritme on el fons de catàleg s'acomodava sense problemes -de "La forma d'un sentit" a "L'última ressaca" i de "Qui n'ha begut" a "La vella ferida"-. Intensitat creixent -salvant el parèntesi dedicat a les textures reposades de "No et fas el llit" o "Els vells hippies"- i clímax final amb punts i a part com "La tarda esclata" o "Tot torna a començar".

Més pronunciat encara és el cop de volant estilístic amb què Mazoni ha segellat "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber). On abans hi havia una de les bandes de rock més sòlides del país, ara hi ha un combo d'electropop amb actitud arriscada i vocació renovadora. Quatre mesos a la carretera equivalen a rodatge i, com a mínim, a la mateixa solvència que definia l'anterior encarnació de la banda. La nit passada ho van refermar tot esquivant les dianes més fàcils -ni "Ei, que surt el sol" ni "Apocalipsi Now", per citar només dos exemples, tenen cabuda en aquest nou format-, reivindicant títols com "Bosc cremat", "Un petó per cada cicatriu" o "A.I.L.O.D.I.U.", posant al dia "Gised", "Totsants" o "Caputxeta", i encadenant una recta final -"Eufòria", "La promesa" i "No tinc temps"- que podrien haver signat perfectament uns Chemical Brothers.

L'aposta pel present i la garantia de futur són, per tant i a data d'avui, el comú denominador de Mishima i Mazoni. Dues formacions que havien començat cantant en anglès, com a bons fills musicals de l'indie dels 90, i que van fer el salt al català fa cosa de vuit anys, aproximadament. Els mateixos que celebrava la nit passada el club TR3SC, artífex d'un doble cartell on el gust i el luxe anaven tan de la mà com les pròpies bandes. Com a mostra d'aquesta sintonia, dues imatges per al record. La de Carabén cantant "Per primer cop" amb Mazoni, i la de Jaume Pla tornant-li el favor mentre Mishima s'acomiadavan al ritme d'"El camí més llarg". Privilegiades instantànies que el respectable aplaudiria massivament. La cirereta del pastís per a un aniversari d'allò més rodó. Felicitats i que en siguin molts més.


Mazoni, eufòria electropop.

Mishima, contemplant l'infinit.


divendres, 16 de maig de 2014

Comunió total

THE AUTUMN DEFENSE
Sidecar Factory Club, Barcelona
15 de maig de 2014

L'última vegada que John Stirratt i Pat Sansone havien tocat a Barcelona ho havien fet al Liceu. I l'anterior en un dels escenaris principals del Primavera Sound. Ahir ho van fer al Sidecar i davant d'un públic molt més reduït. És la diferència entre venir amb Wilco o fer-ho amb The Autumn Defense. Projecte amb prou entitat per navegar pel seu compte, però eclipsat al subconscient popular per l'eterna ombra de Jeff Tweedy. La qual cosa també té la seva part positiva. Per exemple, la possibilitat de veure'ls de prop per part d'un respectable que realment va a escoltar música i no a fer instagrams. Comunió total, doncs, la que es va produir la nit passada entre el públic barceloní i la banda de Chicago. Venien amb formació reduïda -ells dos i un bateria: el pressupost, van explicar, no donava per a més-, però amb el savoir faire de qui ha fet història en repetides ocasions. I és clar, amb un repertori on només hi tenen cabuda cançons d'alta volada. Les del seu darrer treball, "Fifth" (2014), i les d'un fons de catàleg on figuren delícies com "Silence", "Written in the Snow", "The Sun in California" o fins i tot rareses com "Bluebirds Fall". Van anar caient d'una en una, enmig d'històries i converses entre Stirrat, Sansone i algun espontani de les primeres files. I ja durant la recta final van arribar les versions. "Sentimental Lady" de Fleetwood Mac. I "It's Just that Simple", única concessió de la nit al cançoner de Wilco. Una delicatessen que no havia sonat al Liceu ni al Parc del Fòrum. I un recordatori de tota la pedra que van haver de picar Tweedy i companyia abans d'arribar a l'ipod de Barack Obama.


dijous, 15 de maig de 2014

Yahi: "La indústria musical és pitjor ara que quan vam començar"

Yahi, el passat 2 de maig a la NAUB1 - Foto: Àlex Falcó.

El nom el van decidir l’any 2009 i no deixa de ser una abreviació de l’anterior denominació. De Miyahi van passar a ser Yahi. Però abans de Miyahi ja havien existit diverses encarnacions d’un projecte en evolució constant. Una evolució que es manté a dia d’avui. Els vallesans -tenen la seu social a Montornès del Vallès, però només un dels seus components és originari del municipi- no ofereixen dos concerts iguals. Cada assaig és un pas endavant, cada actuació una nova pàgina i cada cançó un fragment d’història en moviment. Ahir al vespre vaig tenir l'ocasió d'entrevistar a Toni Feliu (guitarra i veu) i Òscar Òdena (guitarra) en un cèntric bar de Granollers. Poden llegir-ho al webzine de Brubaker.


dimecres, 14 de maig de 2014

Recomanació: Ricky Gil a Ultra-Local Records

Durant més de tres dècades, ha encapçalat projectes com Brighton 64, Matamala, Brigatones o Top Models. Aquest dissabte tindran l'oportunitat d'escoltar les seves cançons de molt a prop i en el format més bàsic. RICKY GIL, tot sol amb la seva guitarra i un repertori que repassarà el bo i millor de la seva collita pròpia per a alternar-lo amb versions de The Jam, Arthur Alexander o Neil Young, entre molts d'altres. Serà aquest dissabte, 17 de maig (13h.), a la botiga Ultra-Local Records de Barcelona (c/. Pujades, 113 - metro: Llacuna). Sessió posterior de música enllaunada a càrrec d'Undersounds DJ's. Entrada lliure i sense IVA. Gran selecció discogràfica amb el bo i millor de l'escena independent d'aquí i de fora.

http://hipopotamabotafogo.wordpress.com
http://www.ultralocalrecords.com/



Alfredo Calonge (1961-2014)

ALFREDO CALONGE
(1961-2014)
D.E.P.

D'això deu fer uns sis o set anys. Jo passejava pel centre de Barcelona amb una amiga i ens vam trobar l'Alfredo. Em disposava a presentar-los, però va resultar que ja es coneixien. Un cop ens vam haver acomiadat d'ell jo vaig mencionar el seu grup de tota la vida, els imprescindibles Negativos. La meva amiga no els coneixia, però sí que coneixia l'Alfredo. Aquell home tan simpàtic -així el va definir- que portava flyers de concerts a un establiment on ella havia treballat. En efecte, qui no coneixia l'Alfredo com a músic, probablement ho feia com a portador de bones noves musicals o com a rostre sempre visible en qualsevol esdeveniment d'inspiració modernista on valgués la pena assistir. Jo l'havia vist per primera vegada a la sala Bikini, on va actuar amb els mai prou reivindicats Bondage, la primavera de 2002 i obrint per als Love d'Arthur Lee. Però no seria fins al cap d'uns anys quan el coneixeria en persona, de la mà del mateix conegut que m'havia fet arribar l'obra més destacada de Negativos, aquell monumental "Piknik Caleidoscópico" (1986) que a data d'avui encara no té rival si parlem de rock de garatge i psicodèlia cantats en llengua castellana. A partir d'aleshores coincidiríem amb més o menys freqüència, ja fos en actuacions seves, de tercers o fins i tot meves -fins i tot va tenir paraules de suport pel meu projecte musical, la qual cosa li agraeixo encara a dia d'avui-. I també pels carrers de Gràcia o de Ciutat Vella o en celebracions modernistes. No puc dir que el conegués més enllà d'aquestes trobades, però el record que em deixa és el d'una gran persona. D'algú que sempre tenia uns minuts per parar-se a parlar de música, i que sempre et rebia amb un somriure. La música queda, i tant, però el buit que deixa l'Alfredo és enorme.


Fetge i taules


"Maika Makovski sóc jo, però també la banda que m'acompanya", confessava la mallorquina en declaracions emeses la nit passada pel programa televisiu De prop. Sàvia puntualització. I salvatge actuació la que van oferir al plató del Canal 33. Ella i les tres bèsties escèniques que l'acompanyaven. Suor i nervi. Fetge i taules. Ràbia i sexe. I unes cançons que no es troben a l'abast de qualsevol. Quan el rock'n'roll esdevé moneda de canvi de publicistes sense escrúpols, cal afinar més que mai. Cal definir on s'acaba l'essència i on comença el posat. Cal observar qui ho té i qui no ho té. Per això aquesta noia és especial. Perquè en temps de posats, ella va sobrada d'essència. Definitivament, la Makovski ho té. La banda que l'acompanya, també. El rock'n'roll, senyors, el rock'n'roll.


dimarts, 13 de maig de 2014

Unió musical, postura compromesa

El fan que acaba pujant cada nit a l'escenari amb el seu ídol. A diari i amb contracte. Tom Morello va créixer escoltant The Clash, Public Enemy i Bruce Springsteen abans d'esdevenir un dels grans renovadors de la guitarra elèctrica com a membre de Rage Against The Machine. Plenament integrat a la banda del Boss, explica a l'edició de maig d'Uncut les interioritats d'una relació que ve de lluny. La que va començar amb Morello trobant autèntic petroli als surcs de "Nebraska" (1982) i va culminar amb el Boss comptant amb ell a l'estudi i a l'escenari. Molt més que una unió musical, ambdues figures comparteixen una postura compromesa amb el món que els envolta. Afortunadament, encara queda a dalt de tot gent amb els peus a terra.

dilluns, 12 de maig de 2014

Somnis pro-gra-ssius

Somiar que assisteixes a un concert de Màquina! després d'una setmana d'intensa activitat relacionada amb el PRO-GRA-SSIU. Alguns em diran que tot plegat és fruit de l'estrès. D'altres fins i tot hi observaran indicis de desgast. Ni una cosa ni l'altra, els ho puc ben assegurar. El somni respòn, com a molt, a les meves ganes de més. De molt més. Respòn al fet d'haver pogut escoltar "Why?" en directe després de deu anys -sí, portava esperant un moment com aquest des de la reunió que la banda va protagonitzar una memorable gira de reunió l'any 2004-. I respòn sobretot al luxe d'haver format part d'aquest esdeveniment. Gràcies a l'Àlex Gómez-Font, al Karles Torra, a tots els músics implicats, als companys de Brubaker, als mitjans de comunicació que ens han donat suport i a tothom que dissabte al vespre va passar per la NAUB1. Va ser un gustàs.

diumenge, 11 de maig de 2014

De Palou a la B1: la Granollers progressiva

PRO-GRA-SSIU
Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació
del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers
NAUB1, Granollers
10 de maig de 2014


EL BIG BANG
"Aquell festival va ser el Big Bang, la primera manifestació massiva de psicodèlia que es va viure en aquest país". El periodista Karles Torra, veu més que autoritzada en matèries com el jazz o el rock de tonalitats àcides, es referia al Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. El primer festival de música a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música en directe que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, al sud de la capital vallesana, entre els dies 22 i 23 de maig de 1971. Un esdeveniment històric que la NAUB1 va recordar ahir amb el PRO-GRA-SSIU. Una iniciativa de Brubaker i Àlex Gómez-Font amb l'objectiu de recuperar la memòria del festival i posar-lo en context.

Va ser el propi Torra qui en va enumerar les claus en el marc d'una taula rodona coordinada per Gómez-Font i on també hi van participar quatre testimonis presencials d'aquella màgica cita, els músics Emili Baleriola, Miguel Ángel Núñez, Jordi Batiste i Manel Joseph. Els dos primers hi havien actuat com a components de Màquina! i Tapiman. Els dos darrers hi havien assistit com a públic, si bé Batiste havia arribat a actuar de manera improvisada amb un grup el nom del qual ningú va ser capaç de recordar. Va ser també el propi Batiste, que mesos enrere havia abandonat Màquina! i havia acudit al festival literalment escapant-se del servei militar, qui va realitzar de forma domèstica l'única filmació documentada de l'esdeveniment. Una filmació inèdita fins ahir, data en què es va projectar per primera vegada en el marc del propi PRO-GRA-SSIU.

TOT ESPERANT FAMILY...
El Festival de Música Progressiva es va poder dur a terme gràcies a l'aleshores director del Centro de Iniciativas y Turismo (CIT), el promotor Joan Illa Morell (JIM), que va comptar amb assessors com Oriol Regàs -l'impulsor de Bocaccio- o els recentment desapareguts Santi Guix i Joan Lacueva. Pel seu escenari hi van desfilar noms de primeríssim ordre com els dels propis Màquina!, Tapiman, Evolution, Smash, Pan & Regaliz o Fusioon, al costat de propostes més obscures com les de Delirium Tremens -antics Cerebrum-, Sexto Sentido, els granollerins Contraste o un aleshores desconegut Sisa. Però sens dubte el plat fort van ser els britànics Family. Va ser el propi JIM qui va aconseguir-ne la presència després d'intents infructuosos de contractar Donovan, Pink Floyd o els Pretty Things -els dos primers s'escapaven del pressupost, els tercers no van poder venir per problemes d'agenda-.

Encapçalats per l'incombustible Roger Chapman, Family eren aleshores un dels noms a l'alça del rock britànic. L'any anterior havien estat la gran revelació del llegendari Festival de l'Illa de Wight, on el propi Guix els havia descobert. Va ser a Wight, model seguit a l'hora d'impulsar la cita granollerina, on també Núñez va descobrir uns Family que es van fer pregar excessivament abans d'actuar a Granollers. De fet, van explicar els presents, fins a l'últim moment no es va saber si actuarien. Quan finalment ho van fer, al migdia del dia 23 tot tancant el cartell i després de més d'una hora d'espera, les sensacions entre el respectable van ser molt més que positives -segons les cròniques de l'època-. "Portaven el seu propi equip de so", va explicar Baleriola -per això van trigar tant a començar-, "i al costat d'allò la resta semblàvem uns aficionats".

Eren uns temps, va afegir Núñez, "en què aquí tocàvem en condicions molt més rudimentàries: sorties a a l'escenari i no sabies com sonaries, ni tan sols quin era el teu amplificador". Per al guitarrista de Tapiman, haver vist prèviament la banda de Roger Chapman a Wight li havia constatat que "Anglaterra era un altre món: després van tocar els Doors i Jimi Hendrix, no hi havia color". Ara bé, el que resulta innegable és que "una iniciativa com aquella tenia un gran valor en un context com l'Espanya de Franco". "Allò ens va permetre crear la nostra pròpia microsocietat en el context d'aquella societat de dretes", va afegir Baleriola, "ens va fer sentir lliures". I el més important, va evidenciar que allò que semblava un reducte subterrani anava en realitat molt més enllà: "Ens pensàvem que érem 50, i allà vam descobrir que érem 5.000" -les xifres oficials parlen de 4.500 entrades venudes, però es calcula que mig miler de persones va accedir al recinte sense pagar-.

JORNADA DE REFLEXIÓ
El PRO-GRA-SSIU es va presentar com una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació, però la taula rodona va afegir un quart component igual d'important: la reflexió. Crida l'atenció, per exemple, el fet que el Festival de Música Progressiva tingués lloc sense permís governatiu -el document no va arribar fins l'endemà-, quelcom impensable en plena dictadura franquista. "En aquest sentit", va apuntar Torra, "cal destacar la valentia de l'aleshores alcalde Francesc Llobet, que se'n va fer responsable". Detalls com aquest contrasten amb una actualitat marcada per la saturació d'esdeveniments que s'autoproclamen alternatius però estan patrocinats per marques de beguda o firmes de moda. No s'enganyin, celebrar un festival de música progressiva a l'Espanya franquista i sense permís sí que era alternatiu. De la mateixa manera que ho era una escena definida pel risc i la vocació trencadora. La de grups com els propis Màquina! i segells com Als 4 Vents, que apostaven per aquelles sonoritats i no per la dictadura de les llistes d'èxits.

"Es podria dir que van ser les primeres discogràfiques indies", va apuntar Batiste. I tant que sí. El terme indie ve d'independent. I creguin-me, era molt més independent qualsevol d'aquelles manifestacions que el cartell sencer del FIB, per molt bones que siguin les bandes que en formen part. Ah, i que no els enganyin. És cert que cantar en anglès als anys 90 sonava innovador al nostre país. És cert que els grups que ho van fer van acostar una mica més l'Estat Espanyol a la resta d'Europa. Però no van ser els primers, ni de bon tros. Màquina!, Smash, Pan & Regaliz i companyia ja ho feien paral·lelament a l'explosió de fenòmens com la Nova Cançó. I per molt rudimentari que sonés en ocasions el seu anglès, resultaven molt més creïbles que qualsevol diva de conservatori de les que ara canten soul en un anglès de First Certificate.

I LA MÚSICA?
Doncs sí, al PRO-GRA-SSIU també hi va sonar música. La van servir en directe els propis Baleriola i Batiste, amb els seus projectes actuals però sense oblidar-se del seu passat progressiu. El primer ho va fer amb un quartet de jazz-rock on destacava la presència de Jordi Soley -el teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, i que durant bona part del set es va reforçar amb la guitarra de Miguel Ángel Núñez. Al seu repertori habitual s'hi van sumar dues versions de Màquina!, "I Believe" i un "All Right Under the Rain" cantat per Batiste. Aquest darrer va presentar posteriorment el seu projecte Nova, conjunt de rock on l'acompanyen els seus fills Marcel i Adela, a més del guitarrista Jesús Molina.

Van alternar peces del seu debut homònim (2012, Petit Indie) com "No em deixis enrere" amb mirades al cançoner d'Ia-Batiste, entre elles "El noi i la cançó" i "Sifòn". I com a traca final, "Why?". El tema que titulava el primer disc llarg de Màquina! (1970), un dels pilars per excel·lència de la música àcida feta a l'Estat Espanyol i un títol celebrat encara a dia d'avui més enllà de les nostres fronteres. El va interpretar la banda de Batiste, i s'hi van afegir per a l'ocasió Baleriola, Manel Joseph, Núñez i Soley. Reunió històrica a l'escenari de la B1. Molt més que la cirereta o el clímax de la nit. Una imatge d'autèntic luxe i un moment per al record com a culminació del PRO-GRA-SSIU.


Gómez-Font, Torra, Baleriola, Batiste, Núñez i Joseph durant la taula rodona.

Emili Baleriola Quartet.

Adela i Jordi Batiste (Nova).

"Why?". Reunió històrica a l'escenari de la B1.

Exposició d'articles i documents històrics.



dissabte, 10 de maig de 2014

Manel Cano - "Asumir, borrar y reescribir" (2014)

Escoltin aquests violins. Escoltin com s'enlairen. Escoltin com fan malabarismes una vegada es troben a dalt de tot, com baixen i es tornen a enfilar de cop. I escoltin aquesta veu, la de Manel Cano, perquè probablement sigui una de les més singulars que trobaran ara mateix cantant pop en castellà. Cano ve de Barcelona i ha debutat enguany amb un magnànim tractat de pop etern. Di violins, sí, però també d'harmonies vocals i de melodies que t'atrapen per no deixar-te anar mai més. D'aquell on es donen cita Richard Hawley, The Divine Comedy, Belle & Sebastian, Morrissey, Adam Green -el de "Friends of Mine" (2003)- o, fins i tot, Espaldamaceta si s'acompanyés d'una orquestra pop. Deu cançons que integren un debut dels que no haurien de passar desapercebuts, "Asumir, borrar y reescribir" (2014). Deu polaroids en technicolor que responen a títols com "En las próximas canciones", "La hora de la verdad" o "Ejercicios de mímica". Escoltin-lo a Bandcamp. Els alegrarà el dia.


divendres, 9 de maig de 2014

La cançó com a fonament

BREIS
33|45, Barcelona
8 de maig de 2014

Al final, el que compta són les cançons -com a mínim, si parlem de música pop-. Pots inventar-te la sopa d'all, si vols, però de res et servirà aixecar un gratacels si els fonaments no són sòlids. Els de Manolo Breis ho són. Molt. Parlo de les cançons, evidentment. Exercicis de folk-rock de tall clàssic i regust fresc que el murcià va presentar ahir en la seva versió més bàsica. Sense la banda amb què ha enregistrat el seu darrer disc, el notable "Verna" (2014). Sense els orgues penetrants ni el revestiment elèctric i rítmic. Però amb l'essència intacta. Amb la guitarra com a fil conductor, una dylaniana harmònica i una veu captivadora com poques. Repàs a un cançoner recent molt més que reivindicable ("Ser o estar" o "Dame algo de ti"), excursions al fons de catàleg i, en el capítol de versions, un passeig per l'Amèrica que tant sembla haver inspirat Breis. La d'Eels (la inicial "Grace Kelly Blues"), Wilco ("I Am Trying to Break Your Heart") o Alex Chilton (revelador final amb "The Letter" dels Box Tops). Amb aquests referents no ha d'estranyar que els fonaments de Breis siguin tan sòlids. Al final, insisteixo, el que compta són les cançons. I d'això, Breis en sap una bona estona.



dijous, 8 de maig de 2014

Vibracions pro-gra-ssives


La imatge és del twitter d'Àlex Gómez-Font, promotor del PRO-GRA-SSIU juntament amb Brubaker. El braç és d'un servidor, que ahir va anar als estudis de Ràdio Granollers acompanyant a l'Àlex i al periodista Karles Torra. Ens va entrevistar una professional d'alçada com és Maria Josep Pérez. Vam parlar del PRO-GRA-SSIU, i finalment Jordi Batiste i Emili Baleriola van participar-hi per via telefònica (per cert, poden escoltar-ho aquí). Per si algú encara no ho sap, el PRO-GRA-SSIU és la Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (celebrat el 1971, va ser el primer festival de música a l'aire lliure organitzat mai a l'Estat Espanyol), i tindrà lloc aquest dissabte, 10 de maig, a la NAUB1.

El rock progressiu. El festival de Granollers. I Màquina!, nexe que enllaça les trajectòries de Batiste i Baleriola, i a la vegada pilar tant d'aquella escena com de moltes coses que vindrien després. Fa deu anys, part de la formació original -amb el propi Batiste al capdavant- es trobava immersa en una gira de reunió on també acabaria participant Baleriola. Una gira que havia començat el gener de 2004 a la desapareguda sala As de Copes de Granollers, i que va desembarcar a Barcelona el mes d'abril, amb un concert especial a la sala Luz de Gas.

Un servidor va tenir el plaer de seguir aquesta gira de prop. Amb les càmeres de Televisió Cardedeu vaig gravar sencer el concert de l'As de Copes. Setmanes després, Jordi Batiste i Luigi Cabanach van venir als estudis de la tele i els vaig fer una de les millors entrevistes que recordo haver fet mai. No tant pel meu grau de professionalitat -en aquest sentit, crec que ara la faria molt millor-, sinó pel component emocional que implicava per a mi asseure'm amb dos autèntics monstres en el millor dels sentits. Al concert de Luz de Gas hi vaig assistir com a director i conductor del programa Hanoi 23, que aleshores s'emetia setmanalment a Ràdio Cardedeu. I el vaig enregistrar sencer en àudio.

Mesos més tard la banda va anunciar una residència d'estiu al club Panams de les Rambles barcelonines. Van presentar-la amb una roda de premsa on va assistir-hi bona part de la premsa musical autòctona. També un servidor, novament amb format radiofònic i per a tornar a entrevistar a Batiste, Cabanach i la filla del cantant, Adela Batiste. Una entrevista també emotiva, i farcida de detalls interessants -per exemple, Jordi Batiste explicant com va fer la famosa caràtula del croissant per a l'àlbum "Why?" (1970)-. De tot allò ja fa deu anys. Una dècada. De seguida s'ha dit. El cas és que ahir m'hi vaig tornar a trobar de nassos mentre remenava el meu arxiu personal. Les gravacions dels concerts. Les entrevistes. El meu jo d'aleshores parlant amb els seus ídols a la vegada que provava de fer periodisme musical. I què volen que els digui. No vaig vessar la llagrimeta, però gairebé.

Aquest dissabte, Jordi Batiste i Emili Baleriola recordaran a Màquina! en el marc del PRO-GRA-SSIU. I presentaran el seu material recent, mostra inequívoca que no tot és passat. Formar part d'un esdeveniment com aquest suposa per a un servidor el més gran dels luxes. Com a melòman, com a professional i com a persona inquieta que sóc o m'agradaria ser. I a tots vostès els animo a passar dissabte per la B1. Perquè recordarem uns fets històrics. Perquè comptarem amb personatges clau per a entendre el desenvolupament del rock i la cultura pop a casa nostra. I, sobretot, perquè homenatjarem allò que a alguns ens fa aixecar del llit cada matí: la música. Fins dissabte?