dissabte, 24 de maig de 2014

Un bon cop de Destral

SAM DESTRAL
NAUB1, Granollers
23 de maig de 2014

Diu que no la vol tornar a tocar. "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos". Àcida i acurada paròdia del costumisme prefabricat en què hauria degenerat el pop en català de no haver estat per les veus dissidents. Veus com la seva, que precisament havia trobat en aquesta cançó un dels seus títols estrella. I no és que en renegui, que la peça és bona i ell ho sap, simplement no vol que la resta de la seva obra -igual de bona, això ho sabem tots els que l'hem escoltat- quedi eclipsada per un títol cridaner. Simplement vol mirar endavant i no enrere. Per això ha buscat un substitut a l'home que va matar l'home que treballava fent de gos. I per això aquest substitut guanya terreny al seu predecessor amb la mateixa agilitat que el discurs de Sam Destral adquireix solidesa, singularitat i frescor a mida que despatxa nous títols i serveix directes tan rodons com el de la nit passada.

"Zoo", es titula la nova cançó. Una metàfora d'aquell circ en què ha degenerat l'actualitat política. El Parlament com a zoològic i els autoproclamats representants del poble com a bèsties aïllades en una gran gàbia on maten el temps barallant-se les unes amb les altres. Tot això, narrat amb l'astúcia d'Albert Pla, la bonhomia de Quimi Portet i la poètica galàctica de Sisa, i sobre un fil musical dels que denoten i fan escola -o n'haurien de fer-. Ahir la va interpretar en directe per primer cop. Amb les inevitables imperfeccions del debut escènic, sí, però amb la solemnitat de qui apunta molt amunt sense ni tan sols ser-ne conscient. Una cançó vocacionalment clàssica que, d'obtenir el ressò que reclama, deslligaria per sempre més la cançó catalana de tot costumisme, oficialisme o bibianisme. Però saben què és el millor de tot plegat? Que la va compondre pensant en el públic infantil. I que aquest públic en podrà gaudir des de la més tendra innocència mentre els seus progenitors la rebran en safata.

També pensava Destral en els més menuts quan va compondre "Pallasso trist". "Els nens són el futur", va observar, "per això volia aportar-los quelcom que no fos el de sempre". Dit i fet. Sensibilitat i intel·ligència com a bases líriques i un coixí sonor farcit de notes fora de to i estructures poc convencionals. Inquietud i singularitat com a llavors de l'esperit crític en les consciències del futur. Les mateixes llavors aplicades tant a les estrenes com al repertori ja conegut. "Primavera", per exemple, va caure elèctrica i pesant, com si l'hagués compost Jack White. "Fi" va sonar com si Richard Hawley se n'anés de quintos amb Pau Riba. "Missing My Own Show" -versió de The Missing Leech- va picar l'ullet a la Velvet -els primers versos d'"I'm Waiting for the Man"- i als Pink Floyd de Syd Barrett -el riff d'"Interstellar Overdrive"-. I es va acomiadar amb una frenètica "Ella està morta". Irreverent. Urgent. Imprevisible. Gegant.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada