divendres, 20 de juny de 2014

Per què canta vostè...?

"D'una banda hi havia els cantautors que cantaven en català per a reivindicar la llengua i les llibertats polítiques. De l'altra, els grups com Los Salvajes o els de la capital com Los Brincos, que cantaven en castellà, però no érem com ells. Nosaltres estàvem molt pendents dels músics que hi havia a l'estranger i buscàvem un camí propi. Crec que la majoria cantàvem en anglès perquè no volíem cantar en castellà però tampoc en català. Actualment sembla una visió molt simple, però aleshores semblava que cantar en català era cosa dels cantautors i cantar en castellà et situava al costat dels grups comercials. La visió d'un adolescent era aquesta i per això vam decidir cantar en anglès encara que no tinguéssim el nivell i la pronunciació resultés francament millorable en alguns casos. Era una manera de trencar amb allò establert. Era semblant al fet de dur els cabells llargs, era provocar, voler ser diferent. Les àvies es feien el senyal de la creu quan passaven pel nostre costat, els paletes ens tiraven pedres des de l'andami. No era com ara, que és una qüestió d'estètica, sinó que era com donar una imatge de ruptura, d'anar a contracorrent".

La segona Màquina! (Baleriola, tercer per la dreta).
Emili Baleriola, excomponent de formacions com Màquina! o Crac i peça clau del rock progressiu català, en declaracions recollides pel periodista Àlex Gómez-Font a "Barcelona, del rock progresivo a la música layetana" (2011, Editorial Milenio) -imprescindible assaig i acurat retrat d'un moment històric tan cabdal com irrepetible a la Ciutat Comtal-. És curiós. No fa pas massa temps que jo mateix tenia un projecte musical. I també cantava en anglès. I en excessives ocasions vaig haver de respondre a la pregunta de per què en anglès i no en català -quelcom, per cert, a què mai han de respondre els músics suecs o alemanys que també opten per cantar en la llengua de Shakespeare-. Sempre em va semblar una pregunta tan insulsa com innecessària -sobretot si era formulada en el marc d'una entrevista-, i les meves respostes acostumaven a situar-se al mateix nivell. Però si me la fessin ara, la pregunta, segurament la meva resposta aniria en sintonia amb el que explica Baleriola.

Quan vaig començar a tocar, fins i tot Mishima i Mazoni cantaven en anglès i Antònia Font eren un cas aïllat, una rara avis com ho havia estat Sisa al seu dia. L'estigma causat pel Rock Català dels 90 es trobava encara a l'ordre del dia i era impensable que s'hi pogués trencar en tan sols una dècada. I pel que fa al castellà, els meus referents quedaven francament lluny -tan lluny com uns Salvajes, uns Brighton 64 o uns Lagartija Nick, claríssimes evidències que tocar música d'arrel anglosaxona en un idioma que no sigui l'anglès implica quelcom més que agafar el diccionari-. Vaja, que si el català equivalia a l'oficialisme de la cultura de despatx, el castellà equivalia a una altra mena d'establishment -Atenció: parlo exclusivament de música, que ningú n'extregui segones interpretacions perquè s'equivocarà de ple-. L'anglès, en canvi, equivalia per a mi a la voluntat de ruptura i d'anar a contracorrent que citava Baleriola. A les ganes d'emmirallar-me en els aires renovadors que -ens agradi o no- sempre ens han arribat de fora. Els mateixos aires que em transmetien les bandes progressives -de Màquina! a Pan & Regaliz passant per Smash- i la generació indie dels 90 -d'Australian Blonde a Dover passant per Matamala-.


2 comentaris:

  1. no sé, sonarà a tòpic, però un hauria de crear en la llengua que viu i deixar la resta d'històries per l'ego autojustificador (que és el que es fa a una entrevista). així de simple. la qüestió de la llengua, massa sovint, a intoxicat la creació musical, però certes explicacions es podrien resumir en: els meus referents musicals no són en la meva llengua materna -i no tinc cullons o no en sé prou per posar-m'hi- i/o ho faig així perquè em dona la gana i pensa el que vulguis

    p.d: si, ho pot llegir amb to provocador, que no foteta :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, jo crec que tothom ha de cantar en l'idioma que li vingui de gust. Estic tip de sentir músics catalans i espanyols justificant-se pel fet de cantar en anglès, quan a ningú li sorprèn que un músic alemany, francès o suec faci el mateix. I fins i tot existeixen grups que no canten en cap llengua concreta. Sigur Rós s'han inventat la seva pròpia llengua. I Música Dispersa -banda capital del progressiu català: molts la recorden perquè Sisa n'havia format part, però el seu llegat va molt més enllà- directament cantaven amb onomatopeies.

      En qualsevol cas, em sembla molt vàlid l'argument que cites dels referents que no són en la llengua materna. En aquest sentit, em sembla evident que cantar pop i rock en una llengua que no sigui l'anglès és tan complicat com ho seria cantar flamenc en una llengua que no fos el castellà. Vull dir que no n'hi ha prou de mimetitzar unes formes musicals i cantar-hi a sobre en català, castellà o mandarí. Cal treballar molt bé tot el conjunt del discurs perquè tingui sentit. Sisa ho fa. Pau Riba ho fa. Mishima ho fan. Refree ho fa. Manel ho fan. Lagartija Nick ho fan. Vainica Doble ho feien. Soda Stereo també ho feien. I també Los Brincos. Ara bé, hi ha molta gent -curiosament, alguns d'ells acostumen a fer moltíssima bandera de cantar en la seva llengua materna- que no ho aconsegueixen. Si m'ho preguntes a mi, et diré que molt probablement tampoc en sabria prou per posar-m'hi ;-)

      Sobre l'autojustificació, sigui en entrevistes o fora d'elles, crec que només hi recorre qui ho necessita. I en qualsevol cas, explicar per què fas una cosa quan t'ho han demanat és respondre una pregunta, no pas autojustificar-se :-)

      Gràcies com sempre per la visita i pel comentari!


      http://www.youtube.com/watch?v=1W6sgS5iDFU

      Elimina