divendres, 27 de juny de 2014

Esclata la bombolla

Madness.
Madness. Una institució, es miri com es miri. Tres dècades d'història, hits que han esdevingut himnes, una indiscutible condició de clàssics i una prolífica etapa de maduresa que ha donat fruits més que reivindicables. Mods, rockers, punks, skinheads i melòmans en general segueixen adorant-los com el primer dia. I a la vegada són convidats a tocar al Buckingham Palace i als Jocs Olímpics de Londres. Ah, i no en tinguin cap dubte: sense ells no existirien The Pepper Pots, Els Pets ni Blur, per citar només tres exemples. Poca broma, doncs, amb Madness. Si hem de fer broma d'alguna cosa, en tot cas, fem-la d'aquest país nostre. Un país que la banda britànica només ha visitat durant els darrers anys en el marc de macrofestivals. Un país on hi va haver bofetades per veure un documental sobre els londinencs quan es projectava en un conegut certamen de documentals musicals -ja se sap, hi ha llocs on cal ser-hi perquè toca-, però on en canvi resulta impossible reunir prou gent en una sala perquè a un promotor li surti a compte portar-los. Aquesta setmana ha tornat a quedar clar.

Suggs, Chas Smash i companyia havien d'actuar aquesta nit a Montcada i Reixac i en el marc del festival Jiwapop -sí, novament un festival-. D'acord, el cartell no era precisament el d'un Primavera Sound, però el preu era prou assequible: amb el que costava una entrada de dia s'amortitzava el simple fet de veure i escoltar Madness en directe -vaja, que més d'un s'ho hauria pogut plantejar com un concert dels londinencs per un preu més que raonable-. Però ni així. No s'han venut prou entrades i -lògicament- l'organització del festival ha hagut de suspendre tots els concerts. La notícia ha caigut com una galleda d'aigua freda a qui tenia ganes de viure l'experiència Madness sense necessitat de desplaçar-se a cap capital europea. Però sobretot ha tornat a evidenciar la situació real del nostre país pel que fa al circuit de música en directe. Potser acumulem tants festivals com el Regne Unit, però el circuit real, el de la resta de l'any -aquell on es va a escoltar música i no a lluir polseres-, no té res a veure amb el britànic. I tot plegat respon a la manca de públic i al desinterès generalitzat per tot allò que no s'ofereixi ben mastegat.

Que això dels festivals és a casa nostra una bombolla com ho va ser al seu moment la construcció es va evidenciar en ple estiu de 2008, quan el desaparegut Summercase -se'n recorden?- va declarar la guerra al Primavera i al FIB i va acabar marxant de la mateixa manera que havia arribat: com un bolet. Sembla que no en vam aprendre, i malgrat tot segueixen sorgint iniciatives a tort i a dret. Lloables totes elles, sí, però malauradament també excessives en un mercat com el nostre. Una bombolla que, novament, pot esclatar de la nit al dia. Jiwapop n'ha estat un primer avís. Potser perquè el cartell musical era poc sòlid. Potser perquè tenia lloc en un indret fins ara verge en aquesta mena de propostes. O potser perquè era un festival definitivament adreçat al públic autòcton i on pràcticament no hi tenia cabuda el guiri -com a molt, algun despistat que s'haurà quedat amb un pam de nas i una reserva d'hotel a la mà-. Perquè aquesta és l'altra. Si els grans festivals d'aquest país funcionen, és cada vegada més per l'afluència de públic estranger. La qual cosa hauria d'encetar més d'una reflexió. I no, no s'hi val a culpabilitzar el turisme de tots els nostres mals. Potser hauríem de començar preguntant-nos què hem fet malament nosaltres mateixos.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada