dijous, 3 de juliol de 2014

Canet... Rock?

Quan servidor era tan sols un preadolescent que començava a escoltar música, el meu pare m'explicava batalletes com les que havia viscut al Festival de Música Progressiva de Granollers o, posteriorment, en alguna edició del Canet Rock. Esdeveniments sobre els quals jo mateix em documentaria anys més tard a través d'hemeroteques, llibres d'història i material audiovisual. Explico això després de fer un enèssim cop d'ull al cartell del Canet Rock 014. El que tindrà lloc aquest cap de setmana a la localitat del Maresme. El que porta mesos publicitant-se com una recuperació d'aquelles cites històriques i del seu esperit original. Doncs què volen que els digui. Per molt Sisa i molta Dharma que els promotors s'hagin dignat a convidar, aquest festival em sembla més proper a la nit oficialista del Palau Sant Jordi -la del Rock Català (1991)- que a qualsevol de les edicions passades del Canet Rock. I no ho dic precisament per la incorporació d'uns Pets que sonen ara molt millor que abans -de "Tarragona m'esborrona" a les produccions de Raül Fernandez Miró hi va molt més que una trajectòria sencera- o d'un Gerard Quintana que sap triar les companyies -el disc amb Xarim Aresté val per la discografia sencera de Sopa de Cabra-. Ho dic per la tònica general.

El públic del Canet Rock original.
Si ens fixem en la línia artística que va definir les edicions originals del Canet Rock -les celebrades entre 1975 i 1978-, observarem com el risc, l'avantguarda i la voluntat renovadora n'eren una constant. Com a mostres, la provocació d'un Pau Riba, la programació d'un Sisa que acabaria no actuant per prohibició de les autoritats o, ja durant l'última edició, la incorporació de discursos tan subterranis com els de La Banda Trapera del Río o Els Masturbadors Mongòlics. A la qual cosa calia afegir la presència de Nico, uns Blondie a punt d'editar "Parallel Lines" (1978) o uns Ultravox que encara no havien esclatat però que a Canet ja sonaven amb força. Gairebé quatre dècades després, provar de recuperar l'esperit original d'aquell festival equival a perseguir un impossible. Perquè els temps no són els mateixos. Perquè la societat ha canviat i, com ella, la indústria musical. Però és clar, una cosa és adaptar-se als temps que corren, i una altra és passar d'Oriol Tramvia i La Trapera a Pep Sala i Els Amics de les Arts. El primer es troba entre els supervivents de l'oficialisme dels 90 -novament, el del Rock Català-. Els segons en són els hereus indiscutibles per molt que se'ls posi erròniament -i estratègicament, no ens enganyem- al costat d'uns Manel o uns Mishima.

Manel i Mishima. També ells actuaran en aquest nou Canet Rock. Referents de solvència contrastada que sí que encaixen amb la concepció original del festival -tenint en compte aquella dita segons la qual l'indie ha esdevingut el nou mainstream-. Gent que té molt més a veure amb Anímic, Las Ruinas o Refree que amb Gossos, Txarango o Pep Sala. Gent que té molt més a veure amb qualsevol artista internacional que trepitgi un Primavera Sound -ambdues bandes hi van actuar fa cosa d'un mes- que amb bona part del funcionariat artístic que passarà pel Canet Rock. Si del que es tractava era de crear un altre Frankenstein cultural amb més visió política que musical -sí, com el Rock Català dels 90-, aquest Canet Rock supera amb escreix la citada nit del Sant Jordi. Si del que es tractava era de fer caixa desvirtuant la història i aprofitant la bombolla de festivals de música, el mèrit és indiscutible. Ara bé, si es pretenia recuperar els valors originals del Canet Rock dels 70 -el que va trencar barreres, el que desafiava l'establishment en comptes de formar-ne part, el que apostava per valors com la innovació o la creativitat i no per l'oficialisme-, el cartell és un despropòsit tan monumental com els concursos musicals patrocinats amb diner públic.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada