dilluns, 18 d’agost de 2014

Desvergonyiment

Hurray For The Riff Raff, Alynda Lee Segarra en primer terme.

Sempre he pensat que els oficis no s'aprenen a les aules sinó vivint, rebent cops, caient i tornant a aixecar-se. Les arts, en qualitat d'oficis, no impliquen cap cas a part. No em malinterpretin, em sembla imprescindible la tasca que porten a terme les escoles a l'hora de formar artistes. Simplement tendeixo a desconfiar -en el camp de les arts com en el de qualsevol ofici de vocació creativa o humanista- dels academicismes. En aquest sentit i com a exemple puntual, estic tip d'escoltar músics de jazz formats en conservatoris on els pioners del gènere mai haurien pogut accedir. D'escoltar com vesteixen de tècnica uns repertoris que prèviament han despullat d'ànima. Per això aprecio artistes com Alynda Lee Segarra, cara visible del col·lectiu Hurray For The Riff Raff, un dels noms més frescos que ha donat en anys la música nord-americana d'arrels i una de les grans revelacions d'aquest 2014.

Originària de Nova York i filla d'un alt càrrec polític, va fugir literalment de casa amb tan sols disset anys, va participar activament de l'escena punk autòctona i va deixar enrere una ciutat cada vegada més ofegada per la gentrificació. Va adoptar aleshores l'estil de vida hobo, viatjant en trens de càrrega i tocant les seves cançons per tota la geografia nord-americana fins que es va instal·lar definitivament a la Nova Orleans post-Katrina. Entorn gairebé apocalíptic i una de les ciutats més violentes del país, però també un oasi amb lloguers prou assequibles per pagar-los tocant al carrer. Va ser d'aquesta manera com Segarra va entrar en contacte amb la colla d'outsiders amb qui acabaria formant Hurray For The Riff Raff. Un projecte amb el qual ha abraçat gèneres com el folk, el jazz o el country des d'una perspectiva formalment tradicional però vocacionalment renovadora.

Estèticament, les seves cançons podrien haver-se concebut en qualsevol moment dels darrers gairebé cent anys i sonar tan fresques com ho fan a dia d'avui. És a nivell líric, però, on Segarra i companyia desafien purismes i estretors de mires, carregant el seu discurs de proclames feministes, cants a favor de l'alliberament dels col·lectius homosexuals i crides a la justícia social. Abans de corporativitzar-se, el country tenia aquestes coses. Penso per exemple en Johnny Cash homenatjant als nadius nord-americans o en Steve Earle carregant contra l'Administració Bush. La pròpia Segarra va més enllà i cita pioneres del blues com Bessie Smith o Ma Rainey. "En moltes cançons ja abordaven qüestions relacionades amb l'homosexualitat, el fet de vestir-se com homes i anar a la ciutat a tirar els trastos a les dones. Durant molt de temps em vaig emmirallar en Bessie Smith, volia ser tan desvergonyida com ella", declarava recentment a la revista Uncut. Desvergonyiment. Potser aquest és el secret. Potser aquest és l'ingredient que, encara a dia d'avui, permet a gent com Segarra destacar per damunt de la resta.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada