dimarts, 30 de setembre de 2014

Demagògia

Demagògia. La classe política no seria la mateixa sense ella, com a mínim al nostre país. Fixin-se en el Partido Popular. Sí, Popular, del poble. És clar que en aquest cas el poble comença a les barbes de Rajoy i s'acaba al llit que li han fet al pobre Gallardón -bé, això de pobre era un dir, que els ho expliquin a totes les dones que volen decidir sobre el seu propi cos i no poden fer-ho per culpa d'aquest senyor-. Portem mesos, anys fins i tot, escoltant com la cúpula i la militància del PP acusen el Govern de la Generalitat de centrar tots els seus esforços en el procés sobiranista i no afrontar l'atur i la precarietat en què viu instal·lada bona part de la ciutadania. El PP, en canvi, sí que afronta l'atur i la precarietat. En el cas de l'atur no sabria dir exactament com ho fa, però en el cas de la precarietat està ben clar: fomentant-la amb reformes laborals, increments del cost de la vida que castiguen bàsicament a qui ja no pot aguantar més i polítiques fetes a mida del sector financer i de les grans corporacions. Consideracions àcides a banda, el que està clar és que el PP és tan nacionalista com qualsevol dels partits que defensen una hipotètica independència de Catalunya. I no passa res. O no hauria de passar res. I no passaria de no ser per la demagògia -bé, per la demagògia i per l'obstinació dels populars a negar tota realitat que els resulti incòmoda-. Però és que el propi PP que tant es queixa de la insensibilitat del govern català cap a qui més pateix els efectes de l'anomenada crisi, és el mateix que durant els darrers dies ha mobilitzat tota la maquinària de l'Estat per a suspendre en un temps rècord la convocatòria d'una consulta que simplement vol copsar l'opinió ciutadana més enllà de manifestacions, balls de xifres i majories silencioses. Si aquestes mateixes presses les tingués el PP a l'hora de crear ocupació i combatre la precarietat social i laboral, els ben asseguro que la realitat seria una altra de ben diferent. Això sí, sempre són els altres els que generen tensions i esquiven el debat social en nom d'una bandera. Demagògia, no sé si la classe política seria o no la mateixa sense ella. Però està clar que el PP es veuria obligat a fer allò que no vol ni sap fer: argumentar les seves tesis.


Dino Ratso - "Suciedad Anónima" (2014)

"Esto es la vida misma y no literatura", proclama Dino Ratso a "Tírame a un container". El primer tema del seu quart disc parla d'una forma tan clara que podria definir en tres minuts i mig l'essència d'aquest barceloní. Plantejament existencialista, lírica planera però en cap cas austera i un d'aquells ritmes marca de la casa a mig camí entre el blues i el rock'n'roll més bàsic. Anticantautor per definició i antiheroi urbà per vocació, Ratso trenca a "Suciedad Anónima" (2014) amb l'estètica d'"Álbum Blanco" (2012), el seu darrer disc fins a data d'avui. El del Guinardó ha abaixat les revolucions, ha apagat l'electricitat i ha substituït la urgència per una postura més introspectiva. Prescindint a la vegada de tot acompanyament que no sigui la seva pròpia guitarra i recitant textos d'un marcat to agredolç. Vuit exercicis de pop a mig camí entre la malenconia -l'àcida "Millonario", l'eterna "La playa"- i la rauxa que sempre l'ha definit -"Premio de consolación", amb cita inclosa a Lou Reed, "El más grande hijo de puta", l'himne definitiu a la incorrecció política, i un cant tan fresc com necessari en aquests temps de monotonia corporativitzada-. Vuit peces que es troben gairebé a les antípodes dels hits marca de la casa, i que precisament per això tenen valor. Perquè il·lustren nous horitzons en una trajectòria que evoluciona sense renunciar a la seva raó de ser. No esperin trobar aquí un "Hay que matar a un cantautor" ni un "Elvis ha dejado el edificio", perquè no hi són ni s'hi troben a faltar. El que hi trobaran són vuit arguments a favor d'un artista que sap madurar sense fer-se gran. Escoltin-los aquí.



dilluns, 29 de setembre de 2014

Michael R. Roskam - "The Drop" (2014)


Brooklyn com a metàfora. La ciutat que no surt a les postals. Tom Hardy, James GandolfiniNoomi Rapace. Vides que conflueixen en una barra de bar, aparences que enganyen i el sindicat del crim invisible però omnipresent. I a l'altra banda del riu, Manhattan. Inabastable teló de fons per a qui ha nascut per perdre. New York, New York.






diumenge, 28 de setembre de 2014

Indie?

"En aquells temps, indie s'utilitzava com a sinònim de contracultural. Ara ja no pot tenir aquest significat. Ara podria definir quelcom semblant a 'grups de guitarres tocant per a poder sonar a la ràdio'. Però la música contracultural encara no ha desaparegut, segueix existint. És música veritablement independent, que surt de l'ànima i que no es troba mercantilitzada. Simplement has de buscar-la amb insistència i no creure't allò que et fan arribar". Ben Watt (Everything But The Girl) en declaracions a Rockdelux (setembre de 2014).


The Smiths.
Diuen algunes veus que la primera referència discogràfica etiquetable com a indie és "Spiral Scratch" (1977), ep de debut d'uns Buzzcocks cridats a ser vaques sagrades de la primera onada punk britànica. D'altres diuen que van ser els Smiths amb el seu debut homònim (1984) qui va donar forma al gènere. Fixin-se en la diferència. Els primers s'emmarquen estilísticament en el punk però encaixen al concepte indie pel fet d'haver-se autoeditat la galeta en qüestió a través del seu propi segell, New Hormones. També Morrissey i companyia treballaven amb un segell independent -Rough Trade, ni més ni menys-, però quan es parla de la seva condició de pioners es fa referència a unes coordenades sonores -a més de líriques i estètiques- que enllacen amb bona part de la producció contemporània catalogada com a indie. I si tenim en compte que aquest terme ve d'independent, salta a la vista que ni els actuals Buzzcocks ni els excomponents dels Smiths es poden considerar com a tals a dia d'avui, malgrat mantenir-se fidels als discursos que els van definir aleshores.

Etiqueta, gènere, so, estètica i tantes altres són les variables que han deformat el sentit del terme indie al llarg dels anys. Fins al punt que el mot emprat tres dècades enrere per designar una actitud i una filosofia més que un so, ha esdevingut una fórmula feta a mida dels grups de guitarres als quals es refereix Watt. Hi ha qui ho atribueix a Oasis i els seus banys de masses dels 90. Hi ha qui va més enllà i directament assenyala el Britpop en conjunt com a causant de tots els mals -en qualsevol cas, no va mal encaminat: Luke Haines sempre ha tingut raó-. També hi ha qui dispara indiscriminadament contra el propi Morrissey, divinitat per a molts i personificació del maligne per a tants d'altres. Jo ho atribueixo al pas del temps que tot ho distorsiona. I al procés natural mitjançant el qual tota expressió alternativa, independent, novedosa o contracultural acaba perdent qualsevol d'aquestes condicions al ser absorbida per la gran maquinària del sistema, la indústria o com vostès prefereixin anomenar-ho. El mateix procés que ha banalitzat corrents artístiques i filosòfiques senceres i que ens ha arrossegat fins a una postmodernitat confosa i profundament debordiana.

La caràtula original de "C86".
Per això és bo mirar enrere de tant en tant i situar les coses al seu context. El segell Cherry Red -als seus inicis emblema de l'ètica indie, en l'actualitat inesgotable font de reedicions tan luxoses com necessàries- ha tornat a posar en circulació l'històric "C86". El cassette editat el 1986 per la revista NME -i reeditat en vinil per Rough Trade poc temps després- per a documentar l'existència d'una sèrie de bandes que navegaven a contracorrent en un Regne Unit dominat pels Nous Romàntics, l'AOR i el pop sintètic. Bandes que amb els anys han esdevingut el paradigma definitiu de la música indie, però que aleshores tan sols tenien en comú les ganes de dir la seva, d'esquivar els dictats de tota indústria i d'oferir grans cançons amb els recursos de què disposessin. Ni tan sols hi havia una uniformitat estilística: a "C86" hi convivien l'art-rock d'uns MacKenzies, el post-punk marcià d'uns Shrubs, el protorockabilly d'uns Half Man Half Biscuit i el jangle pop d'uns Mighty Lemon Drops. De la mateixa manera, noms posteriorment consolidats com els de The Wedding Present, The Pastels o Primal Scream s'alternaven amb d'altres que amb prou feina anirien més enllà d'aquella breu exposició.

"C86" no documentava doncs una escena. En documentava moltes. Les que hi havia repartides arreu de la Gran Bretanya, formant un circuit realment alternatiu on tenien cabuda discursos frescos i inconformistes. Un circuit a través del qual bandes, segells i promotors independents d'arreu del país es retroalimentaven mitjançant l'intercanvi de concerts, la publicació de fanzines i l'establiment, en definitiva, d'una manera pròpia de fer les coses. És aquesta actitud, i no un so ni una estètica determinats, el que defineix o hauria de definir la música catalogada com a indie. En aquest sentit, no cal discutir si la mare dels ous són els Buzzcocks, els Smiths o el "C86", ja que exemples de tot plegat els podríem trobar fins i tot durant els dies de Chess, Sun Records, Stax o Motown -segells genuïnament independents als seus inicis-. I per la mateixa regla de tres, no resulta descabellat afirmar que actualment és més indie un cantautor de barri que pica pedra a l'extrarradi barceloní, que qualsevol agrupació d'imitadors ben pentinats de Joy Division com els que actuen als indrets més chic pel sol fet de poder-s'ho permetre. I sí, admeto que ambdós extrems són prou rebuscats. Però qui em vulgui entendre ja m'ha entès.


dissabte, 27 de setembre de 2014

The Rolling Stones - "I Just Want to Make Love to You" (1964)

"I Just Want to Make Love to You" -el títol és correcte, malgrat haver-se etiquetat a la cara b del single "Tell Me" (1964) com "I Just Wanna Make Love to You"-. El blues canònic de Willie Dixon a mans d'uns joves Rolling Stones. Accelerat, urgent i sense subtileses. Dos minuts, quinze segons i cap a casa. Una base rítmica que treu fum, una guitarra d'on salten espurnes, una harmònica marrana com ella sola i un Jagger que mai més es mostraria tan animal. No és que vulgui fer l'amor a qui sigui que s'adreci la cançó: se la vol follar, vol fer-ho ara i aquí, i no acceptarà cap No com a resposta. L'essència del rock'n'roll a 45 revolucions per minut. I que bé que sonen aquells inicis de frase amb la veu saturada pels aguts, però sobretot per les ganes, la passió i la urgència. Que bé que sonen aquelles gravacions antigues, rudimentàries i sense polir però amb tanta ànima com els músics que s'hi deixaven la pell. D'enregistrar aquella cançó a dia d'avui, probablement el productor de torn hauria tancat el vocalista a l'estudi fins a obtenir la presa perfecta. I el resultat final seria net i polit, però tan fred com un iceberg i sense una sola gota de sang a les venes. Com la munió de bandes de posar i treure que tapen amb produccions espectaculars la mediocritat dels seus repertoris. Com el propi Jagger, m'atreviria a dir, quan s'atreveix a entrar a l'estudi sense Richards.


divendres, 26 de setembre de 2014

Anada i tornada

Fat White Family.
Intens article el que signa Chris Catchpole a l'edició de setembre de Q. Ni més ni menys que la història de Fat White Family, els nous enfants terribles de l'indie britànic. Escandalosos i provocadors en la millor tradició d'uns Sex Pistols o uns Libertines, els londinencs tenen històries i anècdotes per donar i per vendre. A mi m'ha cridat l'atenció l'intent, ara fa dos anys i encara sense cap disc al seu nom, d'establir-se fora del Regne Unit i viure tocant al carrer. La ciutat escollida va ser ni més ni menys que Barcelona, i segons explica l'article van marxar-ne de la mateixa manera que havien arribat, "al descobrir que aquesta pràctica era il·legal sense llicència". Va ser d'aquesta manera com van acabar establint-se temporalment a Berlín abans de tornar al seu centre d'operacions de tota la vida, Brixton. En qualsevol cas, un no pot evitar imaginar-se com hauria estat tenir aquesta colla rondant per Barcelona. Ni maleir una vegada més aquest oficialisme que es penja medalles quan toca parlar de festivals però que, a l'hora de la veritat, ha acabat desterrant la música dels carrers de la ciutat a cop de normatives i sancions. Barcelona, sempre posant-se guapa.


dijous, 25 de setembre de 2014

Més música i menys posats

Font: El Periódico de Catalunya, 24 de setembre de 2014.

El que veuen a la imatge és la carta d'un lector enviada a El Periódico de Catalunya. El rotatiu la va publicar ahir a la seva edició impresa i com a peça destacada de la secció de correspondència. El lector en qüestió, amant de la música heavy metal i militant de la cultura que l'envolta, es queixa de la nul·la presència d'aquest gènere a la programació musical de les Festes de la Mercè, celebrades recentment a Barcelona amb un cartell que com de costum presumia d'incloure propostes adreçades a tots els gustos. Jo no em considero militant de l'univers metàl·lic, i segurament els meus coneixements sobre la matèria són molt més limitats que els del signant de la carta -com en tants altres gèneres, hi trobo coses que m'agraden i d'altres que no-, però crec que l'home té tota la raó del món. I que també la tindria si on diu heavy metal digués punk rock, hardcore o rockabilly, per posar tan sols tres exemples que m'acaben de passar pel cap.

La qual cosa em porta a fer dues reflexions. La primera és sobre la condició eufemística de l'expressió "per a tots els gustos". Perquè de gustos n'hi ha tants com persones, i perquè precisament a partir dels segments definits per aquests mateixos gustos és com les indústries culturals i de l'entreteniment defineixen els seus productes. La segona reflexió fa referència a la bona salut dels gèneres musicals d'arrel metàl·lica, com a mínim a nivell de públic. Ho diu el propi lector. Durant les seves darreres visites a Barcelona, Iron Maiden i Metallica han actuat respectivament davant de 25.000 i 40.000 espectadors. En un moment en què tot projecte cultural, gran o petit, pateix una davallada en la venda d'entrades, els grans tòtems del metal -com a mínim aquells que han desafiat el pas del temps amb dignitat- són els únics que semblen mantenir-se al marge de la crisi. Un fet encara més destacable si tenim en compte la poca presència de què gaudeixen als mitjans generalistes i a les llistes d'èxits. Sense anar més lluny, Iron Maiden no són precisament un grup mediàtic a casa nostra. Però en cada visita omplen un Palau Sant Jordi. I gairebé se't fa estrany el dia en què surts al carrer i no observes ningú lluint una samarreta de la banda britànica.

Probablement, l'explicació de tot plegat sigui que el heavy metal es manté com un dels pocs àmbits de la música contemporània on segueix pesant el sentiment de comunitat -allò que algú va anomenar un dia tribus urbanes-. I si bé és cert que això pot comportar els seus mals, també ho és que acaba generant aspectes positius. I un d'aquests aspectes és, per exemple, un mercat cultural que s'aguanta única i exclusivament amb el suport dels que en participen -el que ara s'anomena indústria sostenible-. Si en volen un exemple gràfic, provin vostès de formar un grup de pop independent. A jutjar pel gran nombre de festivals d'aquest àmbit que trobem repartits arreu del territori, no haurien de tenir problemes a l'hora de consolidar un públic que els permeti desenvolupar el seu projecte. Però si ho proven, s'adonaran que la realitat és una altra i que ni tan sols els veïns del seu propi barri els faran cas. Perquè per als veïns dels seu barri sempre pesarà més qualsevol nom que vingui de fora i del qual puguin presumir quan el vegin de lluny en un festival, que vostès tocant de franc al costat de casa seva. És així, i no hi donin més voltes.

En l'àmbit metàl·lic això funciona a l'inrevés. Un seguidor del heavy metal porta la seva passió tan endins que, per a ell, suposa tot un orgull que un grup de xavals del barri es posin a fer soroll amb unes guitarres i una bateria. I només per això els seguirà fins on faci falta amb la mateixa devoció amb què segueix els Maidens, Metallicas i Slayers d'aquest món. I a partir d'aquí, com bé apunta la carta publicada per El Periódico, Barcelona pot presumir d'acollir cada cap de setmana concerts de heavy metal en sales de petita o mitjana capacitat. Concerts que per norma general no pateixen la manca de públic que a la mateixa ciutat està reduint altres escenes a carn de festival o de circuits cada vegada més subterranis. Temps enrere vaig observar en un bar musical de Ciutat Vella com un grup de persones, totes elles amb el posat de qui sap més de música que la resta, s'aixecaven tan bon punt un grup de música indie començava un concert de petit format i abandonaven el local sense haver-ne escoltat una sola nota. L'escena, habitual en locals freqüentats per aquesta mena de públic, és impensable en qualsevol concert de heavy metal -com a molt, el públic marxarà si no li agrada el grup, però abans s'haurà molestat en escoltar-lo-. Perquè, ens agradi o no, el metàl·lic segueix essent a dia d'avui un dels pocs àmbits de la música contemporània que es fonamenten en la pròpia música i no pas en els posats.



Jupiter Lion - "Brighter" (2014)

Més música fosca per a temps foscos. En la tradició d'uns Tiger Menja Zebra o dels últims Raydibaum i Anímic, i sobre una expansiva base de krautrock, psicodèlia i minimalisme hipnòtic. "Brighter" (BCore) és el nou disc dels valencians Jupiter Lion. I una de les obres capitals d'aquest 2014 pel que fa a música subterrània. Atenció al tema "Your God Is Human" i el seu videoclip. Nou minuts inquietants tant a nivell sonor com visual: el clip sencer s'ha elaborat a partir d'imatges de sectes d'arreu del planeta. Aterrador com el món que ens envolta. I molt més real que tot costumisme de postal. Música fosca per a temps foscos, ni més ni menys. El 17 d'octubre els podran veure i escoltar en directe a Barcelona (Almo2bar).


dimecres, 24 de setembre de 2014

Edith Crash - "Dis, Quand Reviendras-Tu-?" (2014)


La gran Edith Crash ha presentat un nou videoclip promocional del seu inspirat ep de versions, "Cover Songs" (2014). Es tracta de "Dis, Quand Reviendras-Tu?", revisió d'una peça original de la cantant francesa Barbara. El clip, un homenatge a l'estètica en blanc i negre dels vídeos musicals dels 60, l'ha gravat amb un telèfon mòbil la realitzadora Florencia P. Marano. Poden veure'l aquí.



La Garrotxa al fons


Argelaguer, setembre de 2014. Hi ha llocs on només la música i la poesia et poden portar, i en certa manera aquest n'és un. Lou Reed, Dylan, Patti Smith, Joan Vinyoli, Elliott Murphy, Iggy Pop, pizza artesana, patates amb gust de tòfona i una col·lecció de guitarres de les que et fan vibrar. I al fons la Garrotxa, ni més ni menys. Hi ha ocasions en què anar a treballar és un luxe, i aquesta n'ha estat una. El secret? L'entorn i la companyia, evidentment.


dimarts, 23 de setembre de 2014

Recomanació: Sonambulizm a La Contra

Si encara no coneixen Sonambulizm, s'estan perdent un dels projectes de música electrònica més interessants de Barcelona. Contes de fades, murmuris en la penombra i passatges onírics sobre una potent base digital. Aquest dissabte, 27 de setembre (22h.), podran descobrir-lo a La Contra de Barcelona (c/. Puríssima Concepció, 9 - metro: Poble Sec), compartint escenari amb Chopper Dave. Entrada gratuïta i sense IVA.




Nou disc de Solé

Solé.
L’any 2005, Bruce Springsteen publicava “Devils & Dust”, un àlbum intimista i introspectiu on explorava tant els seus propis dimonis personals com els del seu entorn. Un any després, el de New Jersey reapareixia amb “The Seeger Sessions”, un disc de folk de taverna en la millor tradició anglosaxona. I un salt de la foscor i la contenció a la festa i la joia. El vallesà Ramon Solé és un admirador declarat del Boss. I el segon disc del seu alter ego Solé“Aquest collons de poble i altres cançons sobre Caldes de Montbui”, vindria a ser el seu Seeger Sessions particular. Un àlbum que trenca amb el to marcadament intimista del seu debut, “Em perdono” (2013), per a explorar la seva vessant més festiva, visceral i expansiva. I que ho fa precisament aproximant-se a l’esperit invocat per Springsteen el 2006. Folk de taverna, d’arrel inequívocament anglosaxona però amb una vocació més pròxima que mai. I és que Solé s’ha inspirat a nivell líric en el seu poble, Caldes de Montbui, per a perfilar una col·lecció de cançons que parlen del propi artista, però sobretot de la seva relació amb el seu entorn -el va enregistrar en directe el passat mes de maig al seu bar de capçalera, a Caldes mateix-. Una relació que equival a tota una vida i que s’ha traduït sobre el paper en un cop de volant estilístic i, a la vegada, en un dels discos de folk més frescos que s’han sentit a casa nostra en una bona temporada. L’àlbum surt avui a la venda a través de Petit Indie.


dilluns, 22 de setembre de 2014

Imitació

Win Butler.
"Tots bevem del mateix pou. A tots ens encanten The Clash. I The Clash bevien d'Elvis. La base de la música és la imitació. I el fet artístic consisteix en fer quelcom propi i aconseguir que formi part d'una constant, malgrat provenir d'un milió de fonts diferents". Win Butler (Arcade Fire) en declaracions recollides per Q a la seva edició de setembre.


diumenge, 21 de setembre de 2014

L'hora de la verema


VEREMA I RUTA MUSICAL
Festival Bouquet d'Alella
Can Bouquet, Alella
21 de setembre de 2014

Un matí de verema amanit amb música d'arreu del món. Una ruta sonora per la geografia del vi a càrrec d'un melòman i disc jockey de referència com és Dr. Batonga. Alter ego del periodista musical Jordi Urpi i veu més que autoritzada en matèria de músiques del món. Del tango argentí a les músiques balcàniques passant pel jazz, el blues o la diversitat musical del Pròxim Orient. Tot plegat com a culminació d'un procés que havia començat una hora abans, amb la collita del raïm per part dels participants. Un moment clau en l'elaboració del vi que els assistents han pogut viure en primera persona, esdevenint-ne protagonistes i culminant d'aquesta manera un festival on música i vins ecològics han anat de la mà. I tot plegat al bell mig de les vinyes, amb la Serralada Litoral, el nucli urbà d'Alella i el Mediterrani com a marc de fons. De pel·lícula.


Molt més que fado

NÉVOA & VICENÇ SOLSONA
Festival Bouquet d'Alella
Can Bouquet, Alella
20 de setembre de 2014

No és només la seva veu. Són les mirades, el llenguatge corporal i tot allò que pot arribar a transmetre sense dir res, tan sols tancant els ulls i fonent-se amb un grapat de versos i notes aliens que en aquell moment li pertanyen a ella i a ningú més. Estàndards de gegants del fado com Amália Rodrigues, però també de referents tan diversos com Joni Mitchell, Joan Manuel Serrat Concha Piquer -emocionant relectura de "Tatuaje" com a pont definitiu entre la copla i el propi fado-. I és que malgrat ser un referent a casa nostra de la música d'arrels portugueses, el discurs de Névoa va molt més enllà. "Jo vinc del fado, ell del jazz", va explicar sobre el seu seu inseparable acompanyant, el sempre solvent Vicenç Solsona. Dos backgrounds, dos móns en constant col·lisió i un big bang musical que no para d'enfilar-se. Concert sublim per a un indret de somni. "Que bonic", proclamaria la barcelonina referint-se a l'entorn de Can Bouquet. Escenari de luxe tant per als propis músics com pel públic que els va acomiadar amb un sonor aplaudiment.


dissabte, 20 de setembre de 2014

Comunió entre vinyes

NAMINA
Festival Bouquet d'Alella
Can Bouquet, Alella
19 de setembre de 2014

Vins ecològics, cuina mediterrània i una artista que es revelava per enèssima vegada com un dels tresors musicals més ben guardats de casa nostra. Namina va ser la gran protagonista de la nit inaugural d'un certamen, el Festival Bouquet d'Alella, que vol oferir el maridatge definitiu entre música, gastronomia de proximitat i cultura del vi. Tot plegat, a Can Bouquet, una masia del segle XIV situada en un paratge natural privilegiat. Entorn ideal per a una comunió, la de l'artista amb el públic, que es va materialitzar des del minut zero i que aniria en augment a mida que avancés un set d'allò més rodó. Emocions canalitzades a través de títols com "Dirt", "Snake Skin Shedding", "Com plou" o "Orlando" -tot un torrent d'intensitat amb què la barcelonina assoliria cotes pròpies de les grans veus del soul-. Cites poètiques a Maria Mercè Marçal o Enric Casasses. I aquell "Bella Ciao" amb què Namina celebra literalment el seu compromís social. Una celebració compartida ahir plenament per un públic que no va dubtar a cantar-ne la tornada amb entusiasme. El mateix entusiasme amb què artista i respectable esdevindrien una sola veu, ja en tanda de bisos i al ritme d'un clàssic de Jorge Ben Jor, "Chove Chuva".


divendres, 19 de setembre de 2014

El No d'Escòcia

El Primer Ministre britànic, David Cameron, ha assegurat que començarà negociacions per a atorgar més autogovern, no només a Escòcia sinó també a la resta de nacions -sí, nacions: un estat pot englobar-ne més d'una, reconèixer-les i no acabar-se el món- que conformen el Regne Unit. És el primer que ha fet un cop s'ha conegut el vot negatiu de la majoria d'escocesos al referèndum sobre la independència. Durant el mateix discurs, Cameron ha celebrat el resultat però no ha dubtat a estendre la mà als votants del Sí. "Us escolto", ha dit, després d'admetre que "les grans decisions cal afrontar-les, no evitar-les". D'ambdues declaracions podria prendre'n bona nota el govern espanyol. I també de l'actitud dels seus homòlegs britànics. La de permetre que la ciutadania s'expressi, comprometre's a respectar els resultats i estar disposat a negociar. La del fair play. La de fer campanya a favor del No amb arguments que uns hauran acceptat i d'altres no, però que van molt més enllà de constitucions, legalitats i contes per a no dormir. És d'aquesta manera, seduint, oferint, integrant, dialogant i convencent, com es pot frenar l'independentisme. No pas amb prohibicions, negacions, imposicions amenaces i mirades cap a l'altre costat. A Escòcia no hi ha guanyadors ni vençuts. Tothom s'ha pogut expressar, i amb els resultats a la mà els polítics podran fer la seva feina. Que és fer política, ni més ni menys.




Amb la seva simple presència

Philip Seymour Hoffman a "A Most Wanted Man".
Dir que va ser un dels millors actors del seu temps és quedar-se curt. A títol pòstum ha vist la llum el seu darrer film, "A Most Wanted Man" (2014), basat en un text de John le Carré, amb Anton Corbijn a la direcció i estrenat a les nostres pantalles com "El hombre más buscado". Un thriller d'espies amb el terrorisme islamista com a marc de fons i una sinopsi que no acaba de funcionar -bon punt de partida i metafòric desenllaç, enfosquits per un desenvolupament on el realitzador prefereix deixar empremta que explicar una història-, però que Philip Seymour Hoffman -amb permís d'un també esplèndid Willem Dafoe- eleva amb la seva simple presència. I ho fa tal i com sempre ho havia fet. Posant-se ell al servei del seu personatge -un espia torturat pels dimonis personals- i no a la inversa. Res a veure amb la tònica general d'un negoci on els papers protagonistes solen esdevenir vehicles per al lluïment de rostres fotogènics.


dijous, 18 de setembre de 2014

El No d'Obama

El 4 de juliol de 1776, els Estats Units d'Amèrica es van declarar independents del Regne Unit de la Gran Bretanya -que no reconeixeria tal independència fins el 3 de setembre de 1883-. Gairebé dos segles i mig després, Escòcia es proposa fer el mateix -i fer-ho de manera pacífica, cosa que no va ser possible en el cas nord-americà-. I amb aquestes, Barack Obama es posiciona a Twitter en contra de l'autodeterminació escocesa. El seu punt de vista és respectable, tant com el dels escocesos que avui assisteixen a la seva cita amb les urnes -ja sigui per votar Sí o per votar No-. Però crida l'atenció que el president d'un país que cada 4 de juliol celebra el seu Dia de la Independència -i que es va independitzar precisament del Regne Unit-, es posicioni públicament a favor del No en el cas escocès. Em pregunto jo què pensarien de tot plegat Washington, Jefferson, Adams, Revere i tants d'altres.


Fripp em cau millor

La formació actual de King Crimson (Fripp, tercer per la dreta).
Hi ha gent a qui li cau malament Robert Fripp. A mi em cau molt bé, segurament pels mateixos motius que alguns li tenen mania. Motius que es resumeixen en la cura amb què tracta el seu ofici. En declaracions publicades per la revista Uncut a la seva edició de setembre, el guitarrista britànic parla de la nova encarnació de King Crimson que surt a la carretera aquest mateix mes. Una formació i una gira que eviten tota concessió a la nostàlgia -"Qui vingui amb la idea d'escoltar unes peces determinades, que no vingui, i si ja s'ha comprat les entrades que se les vengui i en treurà més profit", avisa- i que de moment només tenen previst recórrer territori nord-americà.

Segons explica, són les limitacions a l'hora d'escollir recintes on actuar les que l'han motivat a girar només pels Estats Units i deixar Europa al marge. "A Amèrica podem triar sales que ens ofereixen garanties a l'hora de fer un concert digne", explica, "si toques en un teatre de 2000 butaques, tan sols la meitat valen la pena: què li pots oferir a la persona que seu a primera fila, últim seient a l'esquerra just a sota de les papereres? Jo li aconsellaria que no es comprés l'entrada""A Europa és molt difícil programar una gira escollint tu mateix els recintes", afegeix, "per exemple, a Varsòvia ens ofereixen el Congress Hall, i jo els dic que ja hi he tocat en dues ocasions, i els pregunto si s'han adonat que l'edifici té una freqüència de do major, i per tant si apliques feedback als tons greus i mitjans tindràs un feedback en do major. I em diuen que no s'hi han fixat".

Sí, tot plegat pot semblar una mica exagerat, però no hi ha dubte que l'home es pren seriosament la seva feina. I més després de reconèixer ell mateix que les entrades per als concerts programats "no són desorbitades, però són cares". El preu d'escoltar King Crimson en bones condicions, ni més ni menys. Morrissey actuarà el mes que ve a Barcelona. Les entrades per al seu concert tampoc són barates, però l'exlíder dels Smiths no sembla tan primmirat a l'hora de triar els recintes: el lloc escollit és el Sant Jordi Club. Espai claustrofòbic com pocs i amb una qualitat de so com a mínim qüestionable. I és que, independentment que tingui una freqüència de do major o de re menor, la sala sona exactament com allò que és: una caixa de galetes gegant i més freda que un congelador. Morrissey també em cau bé, no ho negaré. Però Robert Fripp em cau millor.


dimecres, 17 de setembre de 2014

Penetrant el cosmos

SLEEPY SUN
Sidecar Factory Club, Barcelona
16 de setembre de 2014

"Avui m'han robat la roba, i de no ser per aquesta gent ara mateix estaria despullat". Bret Constantino es referia als promotors del seu concert de la nit passada a la sala Sidecar, els mateixos que allotgen els components d'Sleepy Sun al seu pas per Barcelona. Fos o no certa l'afirmació del vocalista, les paraules d'agraïment cap als seus amfitrions denoten d'entrada un fet que molts es neguen a entendre: que dedicar-se a la música no equival en la majoria dels casos a viure en l'abundància. Que sortir de gira implica molt sovint fer més quilòmetres que diners i reduir despeses dormint en domicilis particulars d'ànimes més militants que caritatives -d'una altra manera, moltes gires serien inviables des de bon principi-. I que aquesta realitat la viuen a diari tant bandes emergents de casa nostra com formacions tan consolidades com els propis Sleepy Sun, nom clau de la psicodèlia contemporània amb quatre aclamats discos a l'esquena i actuacions tan reveladores com la que havien ofert al Primavera Sound 2012.

Tan reveladora havia estat aquella actuació que un portava des d'aleshores imaginant-se com sonarien de bé els californians en una sala petita. La confirmació arribaria la nit passada, en un Sidecar que semblava fet a mida dels seus desplegaments àcids i decibèlics. I d'un Constantino esdevingut, un cop damunt les taules, la mateixa deïtat lisèrgica que dos anys enrere s'havia pres un bany de masses al Fòrum. "Barcelona, ¡bailemos!", va exclamar en un castellà d'estar per casa abans que la banda enfilés tota una orgia d'electricitat i ritmes tribals. I com va ballar, Barcelona -o com a mínim el segment de Barcelona que es pot encabir al Sidecar, que no és ni de bon tros tan nombrós com el que va als festivals a fer-se l'interessant-. Aquelarre desfermat a les primeres files, la temperatura de la sala elevant-se per moments, quatre instrumentistes penetrant plegats els racons més remots del cosmos i Constantino com a xamànic mestre de cerimònies. Moment definitiu d'una nit que prèviament havien escalfat els barcelonins 1886. Riffs rocallosos i mastodòntics alternant-se amb onírics passatges canterburians. El millor aval possible per a quatre joves d'idees clares i sòlid repertori.



dimarts, 16 de setembre de 2014

Diplomàcia à la Margallo

Tant el govern britànic com la seva oposició estan fent campanya pel No davant l'imminent referèndum sobre la independència d'Escòcia. Londres defensa la seva postura en el context d'una votació que prèviament va autoritzar, legitimant per tant la postura contrària en el que suposa tot un exercici democràtic. És més, ofereix als escocesos incentius per a quedar-se al Regne Unit, com un increment de l'autogovern si guanya el No. En canvi, l'Estat Espanyol no només nega la possibilitat de celebrar una consulta exactament idèntica sobre la independència de Catalunya. Aquest matí, el ministre Margallo ha assegurat que el govern central farà servir tots els mitjans que tingui al seu abast per a evitar una eventual secessió catalana, incloent si cal la suspensió de l'autonomia. Això no ho ha dit cap militar a la reserva ni cap tertulià de pa sucat amb oli. Ho ha dit el ministre d'Afers Exteriors i, atenció, cap de la diplomàcia espanyola. Que fort. I quina paradoxa. Mentre el govern britànic opta pel diàleg, la legitimació i la seducció, l'espanyol es decanta per la prohibició, la negació i les amenaces. I el més preocupant no és que es pensin que això portarà enlloc, sinó que després tinguin els sants nassos de parlar de democràcia.


Festival Bouquet d'Alella

Els fados de Névoa i Vicenç Solsona, les cançons transatlàntiques de Namina i una volta al món de la mà de Dr. Batonga, àlies del periodista musical Jordi Urpi i tota una eminència als plats. Receptes musicals per a descobrir els nostres vins més pròxims. Bouquet d'Alella és una empresa jove que recupera una tradició familiar. La de fer vins ecològics amb DO Alella. Brubaker és una altra empresa jove, dedicada a generar experiències culturals singulars i amb un historial de recuperacions que inclou espais com el cinema Esbarjo -projecte Esbarjo Verdi- o la Casa Corbella -Festival Fresc-, ambdós a Cardedeu. Sumant esforços han donat peu al primer FESTIVAL BOUQUET D'ALELLA, que tindrà lloc els propers dies 19, 20 i 21 de setembre a Can Bouquet, una masia del segle XIV situada enmig d'un paratge natural d'allò més privilegiat. Ecologia, proximitat, gastronomia, música de casa i vi artesà.







dilluns, 15 de setembre de 2014

Pink Floyd - "The Division Bell" (1994)

Que "The Division Bell" (1994) suposa una obra menor al cànon de Pink Floyd em sembla una evidència inqüestionable per molts anys que passin. Ara bé, la perspectiva del temps ha fet justícia a l'últim disc d'estudi signat a data d'avui per la banda britànica. Bona part de la crítica que al seu moment el va crucificar ha optat per la rectificació i n'ha enaltit les virtuts amb motiu de la luxosa reedició que mesos enrere en commemorava el vintè aniversari. Reedicions al marge i centrant-nos en l'obra original, a mi mai em va semblar "The Division Bell" un mal disc. D'acord, no tenia ni punt de comparació amb les obres clàssiques i canòniques de Pink Floyd, i aquella sensació constant de baixa tensió no jugava precisament a favor seu, però oferia bones cançons. "Take It Back", escollida com a single, me'n sembla un exemple. I títols com "What Do You Want From Me" ni tan sols desentonarien en alguns dels plàstics facturats durant l'era Waters. Per això no he estat mai d'acord amb les crítiques que destrossen l'àlbum sense pietat. I pel mateix motiu tampoc m'acabo de casar amb qui ara parla de "The Division Bell" gairebé com si es tractés de "Wish You Were Here" (1975). Suposo que ni abans era tan dolent ni ara és tan bo. En qualsevol cas, si la reedició ha de servir per a posar llum on fins ara hi havia ombra, benvinguda sigui.


diumenge, 14 de setembre de 2014

Deu anys de "Funeral"

L'explosió s'acabaria produint al cap d'uns nou mesos i mig. Concretament un cap de setmana de finals de maig i a Barcelona, en el marc del Primavera Sound 2005 -la primera edició del festival que es va celebrar al Parc del Fòrum-. Seria aquella actuació la que confirmaria la promesa, posaria el nom d'Arcade Fire en boca de tothom i suposaria el punt de partida d'una de les trajectòries clau de la música popular del que portem de segle. Però la llavor s'havia plantat un dia com avui de fa deu anys, el 14 de setembre de 2004, data en què veia la llum el primer àlbum de la banda canadenca, "Funeral". L'any anterior hi havia hagut un ep de títol homònim, una primera mostra d'allò que vindria després, però seria amb l'edició d'aquell primer àlbum on Win Butler i companyia definirien les claus no només del seu so, sinó del de bona part de la música independent que s'ha enregistrat des d'aleshores.

Capes i més capes d'orgànica instrumentació, arranjaments èpics i melodies tan eternes que una dècada després no només han esdevingut clàssiques, sinó que sonen tan fresques i atemporals com el primer dia. De "Neighborhood #1 (Tunnels)" a "Rebellion (Lies)", passant per "Neighborhood #2 (Laïka)" o aquell "Wake Up" que es manté a dia d'avui com a clímax dels directes de la banda. Després d'allò -i de la seva revelació al Primavera Sound- vindria un ascens meteòric, col·laboracions amb gegants com David Bowie -un dels primers a reivindicar-los- o Bruce Springsteen -la seva influència es fa més que evident al llarg de "Funeral" i de la seva continuació, "Neon Bible" (2007)- i tres discos on la banda s'ha sabut reinventar sense renunciar a la seva essència. L'últim d'ells és "Reflektor" (2013), conseqüència lògica de tot el que havia caigut abans, a la vegada que un nou punt de partida que obre infinites portes a nivell de composició i de producció. El seu apoteòsic retorn al Primavera, el passat mes de maig, era doncs molt més que la clausura d'un cercle. Era la confirmació d'una espiral en constant i vital expansió.


dissabte, 13 de setembre de 2014

Bob Crewe (1930-2014)

BOB CREWE
(1930-2014)

R.I.P.


Només per haver descobert a Frankie Valli i a Mitch Ryder, aquest home es mereix un monument. Però és que la resta resulta tan inabastable que li donaria dret a moltíssim més...



Tres que valen un imperi

SUPER PARKERS
FNAC La Maquinista, Barcelona
12 de setembre de 2014

"Roll Over Baby" evoca el Bob Seger d'"Old Time Rock and Roll". "Sticked Together" -sens dubte un dels pilars del seu directe-, l'Alice Cooper d'"I'm Eighteen". "Rock & Roll Has No Name" no desentonaria en cap obra d'AC/DC. I els dos temes nous amb què van tancar el concert remetien als Foreigner de "Hot Blooded" i a l'"In Utero" de Nirvana, respectivament. Referents tots ells que equivalen a arguments a favor de Super Parkers. Perquè denoten que tenen la lliçó ben apresa -si en volen més exemples, provin d'escoltar títols com "Early", "Make Me Feel a Man" o "Out of My Bed", els prometo que no els deixaran indiferents-. I perquè més enllà d'aquesta lliçó hi ha l'únic que realment compta, cançons amb vocació d'himnes i una banda de rock'n'roll amb totes les lletres. Un combo que sap sonar fresc i sòlid sense necessitat d'inventar-se res. Un power trio que remet a Beatles, Dylan i Kinks quan entra a l'estudi, però que en directe prem l'accelerador i enfila les orgies elèctriques d'uns Blue Cheer, uns Cream, uns Who o uns Led Zeppelin. La muralla sònica que van aixecar ahir a l'FNAC, on van presentar el seu disc de debut -un "Charlie" (2014) ja disponible en format digital i que aviat es podrà adquirir físicament-, va ser tan contundent com la proclama final del vocalista i guitarrista del grup. Un Edward "Dani" Parker" que no va dubtar a solidaritzar-se amb els treballadors d'aquesta cadena d'establiments comercials, afectats des de fa mesos per una rebaixa salarial. És amb aquesta mena de detalls com un demostra què val. I els ho asseguro, aquests tres valen un imperi.


divendres, 12 de setembre de 2014

Clint Eastwood - "Jersey Boys" (2014)


Hi ha una escena de "Jersey Boys" (2014) en què apareix un televisor en primer pla. A la seva pantalla s'hi pot observar un jove Clint Eastwood com a protagonista de Rawhide, serial televisiu de referència durant la primera meitat dels anys 60. Sí, mentre Frankie Valli i els Four Seasons iniciaven el seu ascens al firmament pop, Eastwood ja feia temps que rodava. Concretament des de 1955, any en què havia debutat davant les càmeres. I si bé mai va arribar a sentir cap mena d'interès pel rock'n'roll, sí que va ser testimoni directe d'un dels períodes social i culturalment més intensos i transformadors de la història dels Estats Units -i per extensió de la societat occidental-. Un període també fascinant, el que va veure néixer el concepte teenager com a eina de màrqueting i a la vegada una presa de consciència que qüestionaria normes, valors i tabús. Un punt de partida sense possibilitat de fer marxa enrere, amb el propi rock'n'roll com a banda sonora i principal catalitzador. Eastwood hi era, ho va veure i cinc dècades després ho pot explicar.

Per això el seu nom era ideal per a dirigir un biopic sobre Valli i els Four Seasons. Perquè a mans del californià, "Jersey Boys" esdevé quelcom més que la traslació a la gran pantalla d'un musical d'èxit internacional. Esdevé el retrat d'un lloc i d'un moment. Un homenatge als dies en què un aspirant a delinqüent juvenil podia acabar transformant tot un país, tan sols amb la seva veu i unes cançons que encara a dia d'avui formen part de l'imaginari col·lectiu. I una radiografia sense eufemismes d'un show business on no tot allò que brillava era or, però on la melodia perfecta esdevenia el més ben cotitzat dels valors. També suposa el salt a la gran pantalla d'un pletòric John Lloyd Young, que ja havia interpretat el personatge de Valli a Broadway. I si bé el film no passarà a la història com una de les obres definitives del seu director -tan sols en el que portem de segle, aquest home ha signat títols com "Mystic River" (2003), "Million Dollar Baby" (2004) o "Gran Torino" (2008), i com a biopic musical sempre destacarà "Bird" (1988)-, no es pot negar que Eastwood manté intactes les seves bones maneres.


Per això serveix la música

Dos amics revisen amb atenció una maleta plena de discos compactes. Ella li mostra a ell part de la seva discoteca particular. Ell en va prenent nota de cara a futures adquisicions, ja sigui cercant els originals o fent-se còpies dels discos que ara contempla. L'entusiasme d'ell és cada cop més evident, i ella el celebra tot proclamant, satisfeta, que "per això serveix la música, per a compartir-la". Doncs sí, té tota la raó. Encara que determinades indústries i societats de gestió de drets puguin no estar-hi d'acord, aquella noia té raó. Encara que determinades editores fins i tot especifiquin a les carpetes dels seus discos que la seva audició s'ha de limitar a l'àmbit exclusivament privat -el mateix passa amb els dvd's-, té ella tota la raó del món. Desenganyem-nos, quan un escolta música -o visiona una pel·lícula- a casa seva ho pot fer tot sol, és clar. Però també ho pot fer amb la parella o en el marc d'una trobada social amb amics o coneguts. De fet, no hi ha trobada social sense música -o alguna altra expressió cultural-. Perquè la música -com tota expressió cultural- és quelcom comunitari. És quelcom, apuntava la nostra protagonista, per a compartir. I no se'n parli més.

dijous, 11 de setembre de 2014

Productes (culturals)

Quatre nens s'exposen per error als efectes d'una màquina capaç de fer encongir qualsevol objecte o ésser viu. Amb la mida del seu cos reduïda a la de simples insectes, hauran de recórrer el jardí de casa seva, que serà per a ells com una selva i on els detalls més insignificants esdevindran autèntics perills. Aquest era l'argument de "Honey, I Shrunk the Kids", òpera prima del director cinematogràfic Joe Johnston. Estrenada el 1988 i traduïda a les nostres pantalles com "Cariño, he encogido a los niños", la cinta va suposar tot un èxit de taquilla, consolidant-se com un títol de referència del cinema familiar i esdevenint amb el pas del temps tota una icona pop dels anys 80.

Fotograma de "Honey, I Shrunk the Kids".
Un canal de televisió la va programar abans d'ahir. El mateix dia en què s'havia presentat el videojoc "Destiny" com el producte cultural més car de la història. Repeteixo: producte cultural més car de la història. Quin honor més rebuscat. En cap dels noticiaris que se'n van fer ressò es va explicar l'argument del joc en qüestió, simplement es va parlar de xifres i de productes (culturals, és clar). No recordo quant havia costat l'artefacte de torn -no n'haig de fer res-. Tampoc recordo de quant superava la pel·lícula més costosa de la història -novament, no n'haig de fer res-. Però sí que recordo les seves prestacions més destacades: imatges impactants, moviments més reals que els que observem quan anem a comprar el pa, rostres d'actors reconeguts i una banda sonora on han participat noms de primera fila com Paul McCartney.

Espectacle, espectacularitat i expectació. Xifres, noms i l'eterna aposta de qui la té més llarga. Exactament el mateix que han ofert durant els darrers anys les grans superproduccions de Hollywood -de la nissaga Transformers a la d'El Senyor dels Anells, passant per aquell vergonyós spin-off de Superman-. Francament, els videojocs no són el meu fort i per tant no puc parlar de "Destiny" amb coneixement de causa, però molt em temo que a nivell de substància també ofereix exactament el mateix que bona part dels blockbusters recents, és a dir ben poca cosa. Contra la manca d'idees, acumulació de xifres i noms. Davant la manca d'una arrel sòlida -és a dir una sinopsi consistent-, una cortina d'efectes especials i recursos espectaculars amanits amb una banda sonora que acabi de fer el pes. No és això, senyors, no és això.

"Honey, I Shrunk the Kids" també va recórrer als efectes especials, faltaria més. Però la tecnologia era aleshores molt més rudimentària, i tots aquells escenaris que ara es generarien digitalment es van recrear a partir de decorats reals. Sí, aquelles plantes gegants, aquelles restes de menjar de proporcions bíbliques, tot aquell paisatge que recorrien els protagonistes existia. Era de cartró-pedra, però existia. I ho feia gràcies a l'obra d'autèntics artistes de l'atrezzo. Ignoro quant va costar el debut de Johnston darrere les càmeres -intueixo que una bona suma, tenint en compte que venia de la totpoderosa Disney-, però en qualsevol cas els seus arguments eren uns altres: una història ben explicada i una recreació tangible de l'entorn en qüestió. El cinema com a fàbrica de somnis, se'n recorden? Potser sí, que alguns fotogrames han envellit malament, però tenen molt més cor i encant que qualsevol robot, monstre o decorat generats a partir de zeros i uns. Per això en uns casos parlem de cinema, de cultura, i en d'altres de blockbusters o de productes culturals.



Crispació, fractura social i grans nacions

Barcelona, 11 de setembre de 2014

El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, proclamava dies enrere que Espanya sortirà de la tan publicitada crisi econòmica perquè "somos una gran nación". Sí senyors, aquesta és la solució. Tots els aturats de llarga durada, totes les famílies que no arriben a final de mes, totes les persones dependents que resten desateses per culpa de les retallades, ja poden respirar tranquils. Ens en sortirem, no perquè el president tingui un pla, sinó perquè Espanya és una gran nació. Té nassos la cosa. Però encara té més nassos que siguin el senyor Rajoy i companyia qui titlli els altres de nacionalistes. Els que, grandeses al marge, simplement demanen que també se'ls reconegui la seva realitat nacional. Mirin, el món està ple d'estats on conviuen diverses nacions i on els respectius governs no tenen cap inconvenient en reconèixer aquestes realitats plurinacionals. En són exemples el Canadà o el Regne Unit -on tampoc suposa cap trauma deixar que la gent s'expressi a les urnes-.

No és el cas de l'Estat Espanyol, on qualsevol manifestació aliena al dogma constitucional es considera sinònim de crispació i fractura social. Ja se sap, defensar la cultura pròpia i demanar el reconeixement d'una identitat tan legítima com les altres genera crispació i fractura social. En canvi, impugnar un Estat d'Autonomia aprovat per les mateixes Corts espanyoles i votat pel poble de Catalunya no en genera. I tampoc en genera el No constant en què viu instal·lat el Govern espanyol respecte a qualsevol reivindicació nacional o social que li faci nosa. Saben? Fa cinquanta anys no n'hi havia, de crispació i fractura social. Tampoc hi havia independentistes. Ni militants d'organitzacions d'esquerres. Ni veus crítiques amb el govern de torn. El que hi havia era una dictadura ferotge que silenciava tot això i de passada ho aniquilava. I són els hereus d'aquella dictadura, començant pel mateix president Rajoy -el que com a cap de l'oposició condemnava la retirada d'estàtues franquistes de la via pública-, qui ara observa crispació i fractura social en cada manifestació que qüestioni els seus dogmes.

Aquesta tarda he estat a la Via Catalana, i els puc assegurar que s'hi respirava qualsevol cosa menys crispació i fractura social. S'hi respirava festa, diàleg, voluntat d'expressar-se i sobretot integració: gent que parlava en català i gent que parlava en castellà, gent que ha nascut a Catalunya i gent que ha vingut de fora, gent gran que deia prou i joves amb il·lusió i ganes de futur, gent de dretes i gent d'esquerres. Aquest és el secret. No són els polítics ni les banderes qui genera mobilitzacions multitudinàries com la d'avui, sinó aquest caràcter transversal i, sobretot, una situació límit que ja no es pot aguantar més. Saben? Jo mateix em vaig oposar a l'independentisme en el passat. Pel respecte que em mereix el poble espanyol i perquè crec que és anant junts com més bé s'afronten els reptes. Però no puc anar de la mà de qui no em vol acceptar tal i com sóc. No puc aportar res a un equip on totes les meves propostes i demandes són sistemàticament rebutjades. Per això votaria Sí si em deixessin votar. I sobretot perquè no vull formar part d'una gran nació, sinó viure en un país normal. Un país on el diàleg sigui real, on la diversitat es celebri enlloc de negar-se i on cap tribunal polititzat pugui trepitjar la voluntat ciutadana.



Harry Belafonte

Harry Belafonte.
"Disculpa, tens res de Harry Belafonte?". Portava una bona estona punxant Northern Soul, la nit passada al Minusa, quan una noia d'allò més entusiasta se'm va acostar i em va demanar si portava a la maleta quelcom de Harry Belafonte. Mira que m'han demanat coses estranyes, fins i tot autèntiques barbaritats, i el dia que rebo una petició coherent, educada i sensata, resulta que no la puc atendre. No és que no ho tingués, és que no ho portava. Mira que escolto sovint a l'amic Belafonte, però crec que mai l'he portat a cap sessió. Per què? Doncs mirin, no ho sé. Ni m'ho he plantejat. Com tampoc m'havia passat mai pel cap la idea que algú em pogués arribar a demanar que el punxi en aquesta selva que és la nit barcelonina. No va poder ser, no, però el detall queda i s'agraeix. I en prenc nota. La pròxima vegada que em posi darrere una taula de mescles procuraré anar més ben preparat.


dimecres, 10 de setembre de 2014

Recomanació: Super Parkers a l'FNAC La Maquinista

Se'n recorden de Dani Parker? Sí, aquell sevillà anglòfil que va irrompre a l'escena barcelonina a cop de cançons enormes. Sí, l'autor d'aquelles melodies eternes que navegaven per la Califòrnia de Brian Wilson, la Londres de Ray Davies i la Nova York de Joey Ramone. Doncs des de fa una bona temporada forma part d'un grup. Què dic un grup, un power trio dels que estan cridats a fer soroll. SUPER PARKERS, es diuen, i aquest divendres, 12 de setembre (19h.), tindran l'oportunitat de descobrir-los en directe a l'FNAC del centre comercial La Maquinista de Barcelona. Entrada lliure i cançons de les que se t'enganxen i ja mai més t'abandonen.




dimarts, 9 de setembre de 2014

Ran Ran Ran - "Vora el foc"


Ferran Baucells, motor creatiu de Ran Ran Ran, també es va apuntar a l'homenatge a Maurici Ribera (The Missing Leech) que bona part de l'escena independent catalana està realitzant amb motiu de "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech - A Film About Something Called Antifolk", el documental que Plans Films està duent a terme sobre la figura d'aquest referent de l'antifolk a casa nostra. Baucells va versionar "Vora el foc" en un terrat, i va sonar així de bé.


dilluns, 8 de setembre de 2014

Brubaker & Mina DJ Set al Minusa


Es fa saber a qui li pugui interessar que l'Eixample de Barcelona s'assemblarà una mica més a un cementiri a partir del mes que ve. El Minusa Club, autèntic oasi de creativitat on la música veritablement independent ha conviscut durant anys amb altres expressions artístiques i amb una cocteleria de les de debò -de les que serveixen còctels i gintònics, no amanides-, abaixarà definitivament la persiana a finals de setembre. Però que ningú es posi a plorar, perquè s'acomiadarà de la millor manera possible, amb música. Un servidor tindrà el plaer de ser-hi present aquest dimecres, 10 de setembre (a partir de les 22,30 i fins tard), com a Brubaker DJ Set i compartint els plats ni més ni menys que amb la gran DJ Mina. Entrada lliure, còctels que els transportaran a noves dimensions i música, música, música i més música. Fins dimecres!

Minusa Club:
c/. València, 166 - Barcelona
(metro: Urgell, Universitat, Hospital Clínic)



The Stagpies - "Kings of Nowhere" (2014)


Comencem pel final. "Kings of Nowhere" és la peça titular del primer ep de The Stagpies. També n'és el darrer tema, set èpics minuts on la Velvet Underground més tòxica conviu amb la densitat d'uns Alice In Chains. I una peça que podria ser perfectament la continuació de "Fading Away", tema inclòs a la seva maqueta homònima de 2012. Ambdues pistes comparteixen extensió, textures gairebé claustrofòbiques i aquella electricitat continguda que desencadena un autèntic Big Bang quan per fi es decideix a esclatar. I és precisament la distància, els dos anys que les separen, la variant que ens permet apreciar el salt de gegant realitzat pels vallesans al llarg de tot aquest temps. Un salt que va de la vessant més lo-fi del post-punk a un discurs molt més robust i directe, deutor tant del post-rock com de l'indie de guitarres dels 90. Ressonen al llarg d'aquests cinc temes Nueva Vulcano -una de les influències citades al seu compte de Bandcamp-, però també Mogwai, Fugazi o Dinosaur Jr. Inici amb moltíssima força ("Circles"), passatges hipnòtics ("Tao Lee"), canvis d'intensitat ("Secret Sands") i una veu, la de Joan Morera, que malgrat la seva joventut ja evoca els grans Lanegans i Bob Moulds d'aquest món. Sí, "Kings of Nowhere" significa en anglès Reis d'enlloc, però amb cançons com aquestes mereixen The Stagpies regnar a tot arreu des d'ara mateix. Poden comprovar-ho a Bandcamp.


L'enemic

Per a qui no l'hagi vist, "Almost Famous" (2000, estrenada al nostre país com "Casi Famosos") és una pel·lícula de Cameron Crowe basada en fets més o menys autobiogràfics. El protagonista és un jove aspirant a periodista musical que té l'ocasió de viatjar pels Estats Units amb un dels grups de rock més importants del moment -la cinta s'ambienta a principis dels 70-. La vaig veure quan es va estrenar, recentment l'he adquirit en dvd i dies enrere la vaig tornar a visionar després de tot aquest temps. I si al seu moment em va agradar molt, ara encara m'agrada més. Sobretot l'escena on el jove periodista coneix la banda en qüestió. L'enemic, l'anomenen els components del grup a l'explicar-los a què es dedica. "Toquem pels fans, no per la crítica", sentencien, l'autojustificació més barata i repetida en boca de músics de totes les condicions i procedències quan determinades circumstàncies els són adverses.

La mateixa frase la va pronunciar anys enrere un membre d'un grup de Madrid, gens original en el seu art però prou insuls i previsible per a resultar supervendes al mercat estatal. Setmanes després, un reconegut crític i periodista barceloní signava un article d'opinió defensant el seu ofici. I els seus arguments pesaven molt més que les grans paraules del músic en qüestió. Es resumien en una màxima. Quan un es posa a fer música, pot escollir complaure el gran públic a qualsevol preu i viure en l'abundància, o triar el difícil camí de l'art com a raó de ser. Òbviament, ambdues opcions poden resultar compatibles però no ho són en bona part dels casos. I per norma general, la crítica -que té uns coneixements que el gran públic en principi no necessita- sol tractar més bé a qui opta per la segona opció. No pas per simpatia, sinó perquè una de les funcions de la crítica és valorar els artistes a partir del seu art i no de les xifres que acumulen.

Ara bé, afegia el periodista, fins i tot aquells músics que gratuïtament ataquen l'ofici de crític, no dubten ni dos segons a escampar la bona nova als quatre vents quan són ells els objectes d'una crítica positiva. Això també passa a "Almost Famous". Quan el jove aspirant es proclama seguidor del grup i es desfà en elogis cap als seus components i cap a la seva obra recent, aquests no triguen a obrir-li les portes del seu univers personal i a considerar-lo com un dels seus millors amics i aliats. Durant el darrer any no he parat de rebre elogis cap a la meva feina, molts d'ells provinents de músics sobre els quals he escrit positivament. Tots m'han dit que escric molt bé, i sense acabar-m'ho de creure els ho agraeixo de tot cor. Però em pregunto si seguiran considerant tan bona la meva escriptura el dia, tant de bo mai arribi, en què els hagi de fer una crítica negativa.

diumenge, 7 de setembre de 2014

Cada dia, cada nit

MISHIMA
Festa Major d'Estiu
Plaça de la Vila, Santa Coloma de Gramenet
6 de setembre de 2014

Si no m'he descomptat, la d'ahir era la tercera vegada que els veia aquesta gira. La quarta en menys d'un any. I la segona aquest estiu. I la veritat és que repetiria avui mateix si fos possible. Mishima és una d'aquelles bandes a les quals podria veure en directe cada dia, cada nit, sense cansar-me'n mai. Perquè tenen cançons, i quines cançons. I perquè en directe són una autèntica màquina, una força de la natura perfectament equiparable a qualsevol referent internacional amb qui es pugui comparar David Carabén i companyia. Perquè ja n'hi ha prou de parlar de nou pop català i altres culs de sac que no porten enlloc. Perquè idiomes i singularitats al marge, Mishima -com Anímic, com Standstill, com Refree i com tants d'altres que s'han internacionalitzat o estan en procés de fer-ho- juguen en qüestió d'ofici a la mateixa lliga que qualsevol cap de cartell forani que els vingui al cap. O com a mínim haurien de jugar-hi, prèvia obertura d'ulls d'una indústria i (sobretot) d'un públic que encara no s'ho acaben de creure. Podria veure Mishima cada nit sense cansar-me'n, deia, perquè havent-los vist tres vegades en una mateixa gira he presenciat tres concerts totalment diferents. Amb repertoris similars, és clar, però amb variacions molt més que lleugeres. Canvis d'ordre de les cançons, omissions puntuals i sorpreses d'última hora, i fins i tot metamorfosis en l'estructura d'algun tema. Per exemple, l'adrenalínic esclat en què va desembocar ahir "L'olor de la nit". O aquell "Tornaràs a tremolar" carregat més que mai d'electricitat. O "Llepar-te", "Mai més" i "Mentre floreixen les flors", mostres de com el material més recent guanya solvència a cada interpretació. Deia que si fos possible veuria Mishima en directe cada dia, cada nit. De motius, ja ho han vist, no me'n falten.



Fregant el cel

GRAHAM PARKER amb BRINSLEY SCHWARZ
Razzmatazz 3, Barcelona
6 de setembre de 2014

Graham Parker presenta una cançó inèdita, una peça que formarà part d'un nou disc previst per a l'any que ve, i comença a tocar-la. Ell mateix marca el ritme amb l'acústica mentre el seu inseparable Brinsley Schwarz hi afegeix color amb un puntejat dels de tota la vida. Una introducció com tantes i tantes de les que han definit la música pop des de fa incomptables dècades. Un recurs que esdevé mecànic, previsible i de vegades fins i tot obsolet a mans de revivalistes i mercenaris diversos, però que en canvi resulta fresc, emocionant i infal·lible a mans de músics amb tant d'ofici com Parker i Schwarz.

Parella artística des de temps gairebé immemorials -parèntesis al marge, tots dos acumulen més anys l'un al costat de l'altre que separats-, els britànics es passegen aquests dies pel continent europeu sense cap més argument que les seves respectives guitarres -imponent la Telecaster de Schwarz- i un repertori que pràcticament abraça, de seguida s'ha dit, quatre dècades ininterrompudes de cançons. D'himnes pretèrits com "Silly Thing", "Passion Is No Ordinary Word" o "White Honey" a l'encara calent cançoner de "Three Chords Good" (2012), passant per perles tan obscures com "England's Latest Clown" -el propi Parker va assegurar que mai abans l'havia tocat en directe-.

Quaranta anys d'impecable trajectòria resumits i posats al dia amb solvència, elegància i ofici. I quaranta anys durant els quals amb prou feina s'ha deixat veure el londinenc als nostres escenaris. "Durant els 70 era poc habitual que els músics britànics i nord-americans vinguéssim de gira a Espanya", va recordar en aquest sentit. "Nosaltres no ens hi vam atrevir fins ben entrats els 80", va afegir, "i fins i tot aleshores vam venir amb por, qui sabia si Franco encara seria viu". Passen els anys, passen les dècades i Graham Parker torna als nostres escenaris després d'una llarga absència. Però malauradament hi ha coses que mai canvien.


TRIOMFADOR
Graham Parker és un triomfador. No en el sentit universalment acceptat del terme, el que medeix els èxits i els fracassos en funció de les xifres, sinó el que els valora en funció del dia a dia i la feina ben feta. El britànic mai ha despatxat grans quantitats de discos ni ha omplert grans recintes. Però és un triomfador. Perquè durant quatre dècades s'ha dedicat en cos i ànima a la música que estima, invisible a la majoria de radars però sobrevivint com un campió en un negoci fet a mida de depredadors.

Entre les celebritats que l'han reivindicat s'hi troba el mateix Bruce Springsteen, i no ho ha fet pas per casualitat. Més enllà del nexe generacional, el londinenc i el de New Jersey han traçat carreres paral·leles pràcticament en tot: influències, consciència de classe i la coherència com a raó de ser. L'únic que les ha separat han estat les xifres, les maleïdes xifres. Springsteen omple estadis. Parker toca en sales de capacitat mitjana. Però, insisteixo, és un triomfador. Perquè a dia d'avui gaudeix d'un privilegi que Springsteen va perdre fa molt de temps, precisament per culpa de les xifres. El de no tenir fans sinó públic.

El Boss toca davant 80.000 persones. Però com en qualsevol acte massiu, la majoria es passa més estona fent tweets o instagrams que escoltant música. Parker va tocar ahir per a unes 200 persones. Però tothom sabia a què anava, tothom callava i deixava escoltar i, fins i tot, tothom sabia portar un ritme quan tocava acompanyar una cançó picant de mans. I les mirades no s'adreçaven a cap pantalla de terminal mòbil, sinó a les dues llegendes que omplien l'escenari. És poc probable que ningú parli avui de Graham Parker a les xarxes socials. Però creguin-me, hi ha a Barcelona 200 ànimes que ahir van fregar el cel durant una hora i mitja. I si el responsable de tot plegat no és un triomfador, que baixi algú i m'ho expliqui.




dissabte, 6 de setembre de 2014

Gustavo Cerati (1959-2014)

GUSTAVO CERATI
(1959-2014)


"Me verás caer 
como un ave de presa 
Me verás caer 
sobre terrazas desiertas 
Te desnudaré 
por las calles azules 
Me refugiaré
antes que todos despierten 
Me dejarás dormir al amanecer 
entre tus piernas
Sabrás ocultarte bien y desaparecer
entre la niebla
Un hombre alado
extraña la tierra"
("En la ciudad de la furia" - Soda Stereo)



Un monstre de tres caps

CELESTIAL BUMS + OCELLOT + HEDEN 'STARTRIP
Sidecar Factory Club, Barcelona
5 de setembre de 2014

Un autèntic monstre de tres caps. Un triple cartell que explorava el rock psicodèlic en les seves diferents vessants i a partir de bandes formades a Barcelona. Heden 'StarTrip, Ocellot i Celestial Bums. Per aquest ordre van sortir a l'escenari. I per aquest ordre van presentar tres maneres diferents però complementàries d'entendre la música àcida. Tres discursos i tres personalitats tan definides com vocacionalment inquietes.

Començant per la de Jason Jeans. Personatge singular i autèntic com ell mateix, porta una pila d'anys recorrent els soterranis de la Ciutat Comtal a cop de riffs contagiosos, melodies penetrants i atmosferes dominades pel misteri. Heden 'StarTrip és el seu nou projecte. Un power trio que eixampla la visió de Jeans i fa per fi realitat unes cançons que, ara sí, assoleixen la seva plenitud. Incansable bateria i elèctric teclat en diàleg constant amb la veu i la guitarra de tot un gurú lisèrgic.

Pintura facial, roba cridanera, joguines estranyes, flirtejos amb l'electrònica i components que s'intercanvien els instruments al llarg del repertori. I cançons memorables, faltaria més. Ocellot parteixen de la vessant més contemporània de la psicodèlia. La que apunta a uns MGMT, a uns Tame Impala o fins i tot a uns Arcade Fire -aquell violí que hi era sense ser-hi, aquell timbal que traçava pinzellades èpiques, aquella substància en constant transformació-. Impactant posada en escena i solvència sobre les taules, definint un directe tan fresc com rodó.

Feedback, distorsió, reverb, drones i notes que flotaven en l'espai. Una densa onada de sorollisme que s'apoderava de la sala tot anunciant que havien arribat Celestial Bums. Havent deixat les coses clares de bon principi, la formació va desplegar tot un arsenal d'himnes tan introspectius com expansius, tan boirosos com siderals. Viatge àcid sense retorn i un discurs que enllaça Haight Ashbury amb Ladbroke Grove i l'UFO Club amb la Factory de Warhol. Definitivament, el millor combo psicodèlic que s'ha escoltat a casa nostra en molt de temps. Com a mínim, des d'Aleppo Pine. Grans no són, són enormes. I més que ho seran, ja ho crec que sí.

Heden 'StarTrip.

Ocellot.

Celestial Bums.


divendres, 5 de setembre de 2014

Lewis - "L'Amour" (1983)


La de Lewis és una història tan singular com inquietant, i ella sola podria donar peu a l'argument d'unes quantes pel·lícules. El seu és un dels grans misteris de la història musical contemporània, comparable a casos com els de Jim Sullivan o Richey Edwards. Tan misteriós és el personatge en qüestió, que ni el segell que en va reeditar l'únic disc oficial va ser capaç de localitzar-lo. "L'Amour" és un triangle sònic on el folk de baixa fidelitat conviu amb atmosferes ambientals i els aires de la Costa Oest més boirosa. Un maridatge totalment factible a dia d'avui però que suposava com a mínim una aposta arriscada en ple 1983, any en què el nostre protagonista el va enregistrar i autoeditar. El risc el va assumir ell mateix, és clar, pagant de la seva butxaca el procés de gravació als estudis Music Lab de Los Angeles, i realitzant fins i tot una sessió fotogràfica amb Ed Colver -un dels grans cronistes gràfics de l'explosió hardcore del sud de Califòrnia-. Els fruits de la sessió acabarien il·lustrant la coberta de l'àlbum, però el fotògraf mai en veuria ni cinc: el xec lliurat pel tal Lewis li seria retornat. Això sí, li serviria per a conèixer el seu nom real: Randy Wulff.

De Lewis, Wulff o com sigui que es digués mai més se'n va saber res. Del disc tampoc, no cal dir-ho, més enllà de les còpies que ell mateix va editar de forma domèstica. No seria fins a finals de 2007 que un col·leccionista localitzés una d'aquestes còpies en un mercat de segona mà d'Edmonton, al Canadà. Va ser aquest mateix col·leccionista qui, fascinat per la troballa, va iniciar un boca-orella que cridaria l'atenció de diverses discogràfiques independents. Les mateixes que, conscients d'haver trobat petroli, començarien a buscar Lewis a la desesperada. Una recerca intensa, laboriosa i costosa -es van arribar a contractar detectius privats- que, a dia d'avui, pocs resultats ha donat. Tan sols se n'han pogut localitzar alguns familiars. Tots viuen al Canadà -el país d'on Lewis sembla ser originari-, però cap d'ells ha mantingut durant els darrers anys cap contacte amb el nostre home. L'únic que han revelat és que Wulff va enregistrar un bon grapat de discos entre els anys 80 i la passada dècada, tant a Europa com al propi Canadà, sempre sota diferents pseudònims i desapareixent sense deixar ni rastre un cop finalitzades les gravacions.

"L'amour" es va reeditar en cd la primavera passada. Va ser la primera edició a gran escala d'una obra que realment es mereix ser escoltada. Però, novament, del protagonista no se'n sap res. Està viu? On es troba? És conscient de l'interès que ha despertat la seva música? Està gravant un altre disc ara mateix? Per què desapareix sempre del mapa? En qualsevol cas, no seria el seu el primer retorn triomfal d'un músic a qui molts deuen donar per mort. La seva història és digna de cent guions cintematogràfics, i tant. Però és que encara no els ho he explicat tot. Saben qui ha reeditat "L'Amour"? Sí, ho han encertat, Light In The Attic. El mateix segell que el 2008 reeditava els discos de Rodriguez, gairebé al mateix temps que començava a seguir la pista de Lewis -i que pocs anys després faria el mateix amb el primer treball de Jim Sullivan-. Suposo que ja s'imaginen on vull anar a parar. I no, no hi vulguin observar indicis de conspiranoia perquè no hi són. Simplement els convido a gaudir de l'obra de Lewis ara i aquí. Sense documentals amb final feliç i fins i tot oblidant-se de la història que els acabo d'explicar. Les cançons ho valen, els ho ben asseguro.