dimarts, 30 de setembre de 2014

Dino Ratso - "Suciedad Anónima" (2014)

"Esto es la vida misma y no literatura", proclama Dino Ratso a "Tírame a un container". El primer tema del seu quart disc parla d'una forma tan clara que podria definir en tres minuts i mig l'essència d'aquest barceloní. Plantejament existencialista, lírica planera però en cap cas austera i un d'aquells ritmes marca de la casa a mig camí entre el blues i el rock'n'roll més bàsic. Anticantautor per definició i antiheroi urbà per vocació, Ratso trenca a "Suciedad Anónima" (2014) amb l'estètica d'"Álbum Blanco" (2012), el seu darrer disc fins a data d'avui. El del Guinardó ha abaixat les revolucions, ha apagat l'electricitat i ha substituït la urgència per una postura més introspectiva. Prescindint a la vegada de tot acompanyament que no sigui la seva pròpia guitarra i recitant textos d'un marcat to agredolç. Vuit exercicis de pop a mig camí entre la malenconia -l'àcida "Millonario", l'eterna "La playa"- i la rauxa que sempre l'ha definit -"Premio de consolación", amb cita inclosa a Lou Reed, "El más grande hijo de puta", l'himne definitiu a la incorrecció política, i un cant tan fresc com necessari en aquests temps de monotonia corporativitzada-. Vuit peces que es troben gairebé a les antípodes dels hits marca de la casa, i que precisament per això tenen valor. Perquè il·lustren nous horitzons en una trajectòria que evoluciona sense renunciar a la seva raó de ser. No esperin trobar aquí un "Hay que matar a un cantautor" ni un "Elvis ha dejado el edificio", perquè no hi són ni s'hi troben a faltar. El que hi trobaran són vuit arguments a favor d'un artista que sap madurar sense fer-se gran. Escoltin-los aquí.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada