Productes (culturals)

Quatre nens s'exposen per error als efectes d'una màquina capaç de fer encongir qualsevol objecte o ésser viu. Amb la mida del seu cos reduïda a la de simples insectes, hauran de recórrer el jardí de casa seva, que serà per a ells com una selva i on els detalls més insignificants esdevindran autèntics perills. Aquest era l'argument de "Honey, I Shrunk the Kids", òpera prima del director cinematogràfic Joe Johnston. Estrenada el 1988 i traduïda a les nostres pantalles com "Cariño, he encogido a los niños", la cinta va suposar tot un èxit de taquilla, consolidant-se com un títol de referència del cinema familiar i esdevenint amb el pas del temps tota una icona pop dels anys 80.

Fotograma de "Honey, I Shrunk the Kids".

Un canal de televisió la va programar abans d'ahir. El mateix dia en què s'havia presentat el videojoc "Destiny" com el producte cultural més car de la història. Repeteixo: producte cultural més car de la història. Quin honor més rebuscat. En cap dels noticiaris que se'n van fer ressò es va explicar l'argument del joc en qüestió, simplement es va parlar de xifres i de productes (culturals, és clar). No recordo quant havia costat l'artefacte de torn -no n'haig de fer res-. Tampoc recordo de quant superava la pel·lícula més costosa de la història -novament, no n'haig de fer res-. Però sí que recordo les seves prestacions més destacades: imatges impactants, moviments més reals que els que observem quan anem a comprar el pa, rostres d'actors reconeguts i una banda sonora on han participat noms de primera fila com Paul McCartney.

Espectacle, espectacularitat i expectació. Xifres, noms i l'eterna aposta de qui la té més llarga. Exactament el mateix que han ofert durant els darrers anys les grans superproduccions de Hollywood -de la nissaga Transformers a la d'El Senyor dels Anells, passant per aquell vergonyós spin-off de Superman-. Francament, els videojocs no són el meu fort i per tant no puc parlar de "Destiny" amb coneixement de causa, però molt em temo que a nivell de substància també ofereix exactament el mateix que bona part dels blockbusters recents, és a dir ben poca cosa. Contra la manca d'idees, acumulació de xifres i noms. Davant la manca d'una arrel sòlida -és a dir una sinopsi consistent-, una cortina d'efectes especials i recursos espectaculars amanits amb una banda sonora que acabi de fer el pes. No és això, senyors, no és això.

"Honey, I Shrunk the Kids" també va recórrer als efectes especials, faltaria més. Però la tecnologia era aleshores molt més rudimentària, i tots aquells escenaris que ara es generarien digitalment es van recrear a partir de decorats reals. Sí, aquelles plantes gegants, aquelles restes de menjar de proporcions bíbliques, tot aquell paisatge que recorrien els protagonistes existia. Era de cartró-pedra, però existia. I ho feia gràcies a l'obra d'autèntics artistes de l'atrezzo. Ignoro quant va costar el debut de Johnston darrere les càmeres -intueixo que una bona suma, tenint en compte que venia de la totpoderosa Disney-, però en qualsevol cas els seus arguments eren uns altres: una història ben explicada i una recreació tangible de l'entorn en qüestió. El cinema com a fàbrica de somnis, se'n recorden? Potser sí, que alguns fotogrames han envellit malament, però tenen molt més cor i encant que qualsevol robot, monstre o decorat generats a partir de zeros i uns. Per això en uns casos parlem de cinema, de cultura, i en d'altres de blockbusters o de productes culturals.