divendres, 31 d’octubre de 2014

Oriol S., Mad'zelle & Pablo Acosta - "TV Crusaders"

Oriol S., Pablo Acosta i Martina Borrut. TV Crusaders a la B1.
Un cop estrenat el documental "This Is The Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", Plans Films ha publicat un nou videoclip de la seva banda sonora. Es tracta en aquest cas de la versió que Martina Borrut (Mad'zelle), Pablo Acosta (aleshores component de Liannallull) i un servidor van fer d'un dels temes més celebrats de Maurici Ribera, "TV Crusaders". La peça la vam enregistrar el passat mes de gener a la NAUB1, i per la part que em toca haig de dir que va ser un plaer. El tema apareix retallat en la seva versió audiovisual -durava més de vuit minuts-, però el poden escoltar sencer al volum 1 de la banda sonora -a la venda des d'ahir mateix-. Poden visionar-lo (i escoltar-lo) aquí.




dijous, 30 d’octubre de 2014

Propostes per al Primavera Club

Cinc espais, tres nits i més d’una trentena de bandes emergents tant d’aquí com de fora. Punk rock, noise, psicodèlia, electrònica i rock’n’roll sense manies. Després d’un any d’absència, torna el Primavera Club i ho fa apel·lant a les arrels de la marca Primavera. Al suport a discursos nous, frescos i originals. Defugint els grans cap de cartell i apostant per tresors que el públic melòman podrà descobrir i degustar de prop. Les sales Apolo, La 2 i Sidecar, així com els teatres Principal i Latino, recintes amb història i situats al centre de Barcelona, en seran els escenaris aquest cap de setmana (del 31 d’octubre al 2 de novembre). I tot plegat a preus molt més que raonables i adaptats a tota mena de butxaques -vaja, que aquest cop el preu de l’entrada no hauria de suposar cap excusa-. Un servidor ha seleccionat nou propostes i les ha recomanat a través de Brubaker.


Què és l'antifolk?

Maurici Ribera (a la dreta de l'escenari), acompanyat per Jordi Espinach (Liannallull)
i Mau Boada (Esperit!), ahir a la nit al cinema Aribau Club 2 de Barcelona, després
de l'estrena del documental "This Is The Unfinished Story of The Missing Leech".

Fa anys, durant un viatge a Nova York, vaig entrar en contacte amb quelcom anomenat antifolk. N'havia sentit parlar, i fins i tot en coneixia alguns dels exponents sense relacionar-los amb aquella etiqueta, però fins aleshores no m'havia adonat que jo mateix tenia quelcom en comú, com a mínim, amb la majoria d'ells. Mesos després vaig tornar a Nova York i vaig oferir un concert al Sidewalk Cafe, epicentre del moviment antifolk i bressol artístic de músics que d'una manera o altra m'havien marcat o estaven a punt de fer-ho. L'experiència va ser intensa, màgica i inoblidable, però un cop vaig tornar a les esferes barcelonines vaig recordar que això no era Nova York ni Londres. Que vivia en un país on totes les manifestacions musicals contemporànies -del rock'n'roll al punk passant pel hip hop- havien arribat tard i malament, i que l'antifolk seguiria exactament el mateix camí. I així va ser, començant per un projecte musical, el que jo mateix tenia aleshores entre mans, que no deixava de ser una mala còpia dels originals.

Anys després i en termes generals, l'antifolk segueix essent un gran desconegut a casa nostra, però amb el temps ha acabat englobant propostes tan singulars i interessants com les de The Missing Leech, Sam Destral o Joan Colomo -si bé aquest últim mai s'ha identificat explícitament amb l'etiqueta-. Fins i tot s'ha rodat un documental, "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", que es va estrenar ahir mateix en el marc de l'In-Edit i on jo mateix vaig tenir el gust d'intervenir. Havent dit això, m'agradaria felicitar el director Vicenç Ferreres i a tot l'equip de Plans Films per la feina feta, aplaudir el seu valor a l'hora d'acostar-se a un àmbit fins ara poc o gens explorat periodísticament a casa nostra i agrair-los l'esforç que han dut a terme per a aportar una mica de llum a tot plegat. També m'agradaria celebrar el fet que el protagonista del documental sigui un dels meus millors amics, Maurici Ribera (aka The Missing Leech). I finalment m'agradaria destacar el retrat que amics i coneguts del Maurici han (hem) traçat tant al voltant del seu alter ego artístic com sobretot de la seva persona.

L'únic 'però' que hi vaig trobar, i ho dic sense cap ànim de criticar, és la manca de concreció al voltant del terme antifolk. I si ho dic sense ànim de crítica és per dos motius. El primer, que aquesta mena de final obert acaba jugant a favor del film: el misteri es manté intacte. El segon, que part de la culpa és d'un servidor per no haver-se explicat millor quan li tocava. Francament, crec saber prou bé què és l'antifolk, però ja fa temps que responc a tan repetida pregunta amb alguna broma més o menys afortunada. El dia que em van entrevistar pel documental no va ser menys, i si bé és cert que probablement aquell no era el moment de fer bromes, també ho és que aportar una resposta enciclopèdica com la que ja es pot trobar en publicacions i pàgines web diversos hauria resultat tan insuls com feixuc. En qualsevol cas, bromes i definicions al marge, cal recordar que l'antifolk va sorgir a la Nova York de principis dels 80 com a resultat d'una rebel·lió. La d'uns músics inconformistes -Lach al capdavant- contra el conservadorisme imperant aleshores al folk nord-americà -encara en plena ressaca del revival dels 60-.

En altres paraules, l'antifolk era la reacció a un dogma. Un dogma que mai hem tingut a casa nostra -segurament n'haguem patit de pitjors, però aquest en concret no l'hem tingut- i contra el qual, per tant, és absurd rebel·lar-se. Però no és aquesta la qüestió -com acabo d'apuntar, de dogmes contra els quals rebel·lar-nos no ens en falten-. El que m'inquieta és observar com mica en mica el propi antifolk ha esdevingut a casa nostra un dogma en si mateix. A un nivell molt subterrani, si volen, però un dogma al capdavall. Mentre en països com els Estats Units o el Regne Unit ha estat i segueix essent un mitjà, un paraigües sota el qual neixen i creixen projectes i discursos d'allò més heterogenis, a casa nostra sembla ser l'antifolk una finalitat en si mateixa -i posats a buscar culpables, segurament jo en sigui un dels principals-. Una etiqueta tan banalitzable com 'indie' o 'hipster'. I era aquí on volia anar a parar. No importen les definicions. Tant se val si la paraula es troba en boca de molts o de pocs. El que compta és allò que entenem i fem entendre. Ahir a la nit, un documental sobre Maurici Ribera va omplir una sala de cinema de Barcelona. Bravo, una boníssima notícia, i tant que sí. Tant de bo que tots n'haguem pres bona nota. Que allò que es va veure i escoltar a la pantalla generi exemple. I que a partir d'ara comencem a desfer dogmes en comptes de generar-ne de nous. En cas contrari, molt em temo que l'antifolk seguirà essent a casa nostra poc més que una bombeta.



dimecres, 29 d’octubre de 2014

JUPITER LION: “En aquest país, molta gent encara veu els músics com uns ganduls”

Krautrock, psicodèlia i la dignificació d'un ofici - Foto Sergi Palau (BCore).
Hi ha músics que parlen molt a les entrevistes, però en canvi són incapaços de dir gran cosa quan entren a l’estudi o s’enfilen a l’escenari. El cas de Jupiter Lion és l’oposat. Els valencians s’esplaien poc a les entrevistes, però la seva discografia i les seves actuacions en directe parlen per si soles. José Guerrero (baix i veu), Gonzo In Vegas (bateria) i Sais (sintetitzadors) van atendre un servidor en una terrassa de Granollers. Venien de presentar a Barcelona el seu segon disc, “Brighter” (2014, BCore), sense haver dormit la nit anterior i com a plat fort d’un festival Fusiònica 16.0 que acabarien elevant a cotes estratosfèriques. El nou àlbum va centrar una conversa que també abordaria temes com la religió o la condició d’un ofici, el de músic, que encara no es veu com a tal a l’Estat Espanyol. Poden llegir l'entrevista a Brubaker.



In-Edit Fast Forward

Un any més, el festival de cinema documental Beefeater In-Edit ha celebrat l'In-Edit Fast Forward. Una jornada orientada a professionals que va tenir lloc ahir a l'auditori del MWC i a la Universitat Blanquerna, i durant la qual es van presentar diverses empreses i plataformes de base tecnològica i vinculades amb els àmbits musical o audiovisual. Firmes com Cooncert o Playmoss van il·lustrar com el propi consumidor adquireix un protagonisme cada vegada major en la confecció i promoció de productes i serveis culturals, mentre analistes de l'entorn multimèdia com Hector Milla -impulsor de Mondrian Lab- van aventurar nous canvis en els processos de creació audiovisual a través de la implantació de recursos com la segona pantalla. Molt interessant també el concepte de vídeo interactiu presentat per Interlude, l'empresa nord-americana que va obrir nous camins en àmbits com el videoclip -sense anar més lluny, el treball que aquesta mateixa firma va realitzar fa un any amb "Like a Rolling Stone" de Bob Dylan-. Ahir vaig tenir el plaer de ser present a la jornada, i avui n'he passat crònica a Brubaker.


dimarts, 28 d’octubre de 2014

Vídeo promocional de Tiger Menja Zebra

Quan amb prou feina fa una setmana que van cloure definitivament la seva primera gira, "Com començar una guerra", Tiger Menja Zebra ja pensen en el seu segon disc. Un àlbum que veurà la llum durant els propers mesos i que ara per ara encara no s'ha pogut escoltar, però del qual anem coneixent detalls amb comptagotes. Sabem per exemple que es titularà "Súper Ego". I també hem pogut veure un vídeo on els propis components del grup expliquen el seu procés de gravació. No se'l perdin, que no té desperdici. El millor vídeo promocional de la història de la música? Si no ho és, poc li falta. Gaudeixin-lo aquí.


dilluns, 27 d’octubre de 2014

La història de The Missing Leech, a l'In-Edit

Maurici Ribera, aka The Missing Leech - Foto Toni Ficant.
Recordin que aquesta setmana tindrà lloc l'estrena de "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)". El documental amb què el director Vicenç Ferreres aprofundeix en el fenomen de l'antifolk a partir de la figura de Maurici Ribera, conegut artísticament com The Missing Leech i principal ambaixador d'aquesta corrent a casa nostra. Òpera prima de la jove productora Plans Films i elaborada a partir de testimonis del propi Maurici i de persones del seu entorn, la cinta s'estrenarà en el marc del festival Beefeater In-Edit amb dues sessions, la primera aquest dimecres, 29 d'octubre (21,15h.), i una altra l'endemà (16,30h.), ambdues al cinema Aribau Club 2 de Barcelona.




Jack Bruce (1943-2014)

JACK BRUCE
(1943-2014)

R.I.P.




diumenge, 26 d’octubre de 2014

Aus nocturnes al Penedès

SHE OWL
Espai Sant Jaume, Vilafranca del Penedès
26 d'octubre de 2014

Un privilegi, el que suposa per a un servidor haver compartit aquests dies amb She Owl. Perquè definitivament em sembla el seu un dels discursos més singulars de la música independent contemporània. Perquè més enllà d'aquest discurs hi ha dues persones encantadores amb qui un se n'aniria fins a l'últim racó del món, Jolanda Moletta i Demian Endian. I perquè anar amb ells amunt i avall m'ha fet sentir durant uns dies com si jo mateix em trobés de gira -una sensació que no havia experimentat des de l'última vegada que realment vaig ser de gira, i d'això ja fa molt de temps-. Aquest migdia han ofert un concert vermut en un acollidor espai natural, al cor del Penedès i envoltats de vinyes i bon ambient. El que Brave Coast ha portat a l'Espai Sant Jaume de Vilafranca. "She Owl", "Over the Bones", "Decembers" i aquesta nova composició que està cridada a esdevenir un dels highlights del seu repertori. "Wolf Tale". No l'enregistraran fins l'estiu que ve, però un servidor ja s'hi ha obsessionat de ple. Aquest vespre culminen a Mataró la seva gira catalana. Si els cau a prop, no dubtin a assistir-hi. L'experiència serà irrepetible.



She Owl al bosc màgic

Demian Endian i Jolanda Moletta damunt l'elefant de pedra.
En algun punt entre els nuclis urbans de la Roca del Vallès i Òrrius hi ha el que es coneix com a Bosc Màgic d'Òrrius. Un paisatge de conte on destaca la presència de tres enigmàtiques figures de pedra. Un moai, la cara d'un indi i la més espectacular de totes, un elefant. Al seu voltant circulen llegendes i rumors de tota mena, però sembla ser que les escultures daten dels anys 50 i són obra de picapedrers de la zona que van voler romandre en l'anonimat. Sigui com sigui, es tracta d'un indret ideal per a She Owl i el seu univers fantàstic. Ahir a la tarda hi van dur a terme una sessió fotogràfica. Gaudir de la seva companyia en aquell entorn va ser un privilegi.



dissabte, 25 d’octubre de 2014

Electricitat al camí de les Serps

ROGER MAS
NAUB1, Granollers
24 d'octubre de 2014

Que bé que li queda la Telecaster a Roger Mas. O més ben dit, que bé que els queda a les seves cançons. El de Solsona es va estrenar amb la guitarra elèctrica l'estiu passat, en la segona edició del Festival Fresc. Aleshores s'estaven coneixent, va explicar. Tres mesos i una pila de concerts després, no només han tingut temps de conèixer-se bé, sinó que han reforçat un repertori que sense abandonar la seva naturalesa orgànica, enfila ara els cims més lisèrgics amb la velocitat d'un llamp i la força d'un tro. I amb tota la fortalesa que la carretera ha atorgat a "Pel camí de les Serps", la gira amb què Mas recupera el que havia d'haver estat el seu segon disc, titulat de la mateixa manera i rebutjat el 1998 per la seva discogràfica. Cançons que apareixerien en successius àlbums però que fins ara mai s'han pogut escoltar en el seu context original. Un context que el solsonès i la potent base rítmica que l'acompanya van desplegar de principi a fi, tal i com es va concebre al seu dia. Ja en tanda de bisos enfilarien un breu però intens repàs a tot allò que vindria després del camí de les Serps. Una discografia tan multicolor com farcida de títols eterns. Com a exemples, ahir van caure "Benvinguts al cul del riu", "El Calavera" o "L'home i l'elefant". Fresques com el primer dia i lliurades amb tanta passió com ofici.



El conte del llop

SHE OWL
Anònims, Granollers
24 d'octubre de 2014

"Wolf Tale". El conte del llop que fuig de la seva ombra. Un dels nous temes que She Owl avancen en aquesta gira i que formaran part del seu proper disc. I la mostra de com es pot edificar una gran cançó a partir dels elements més bàsics. Una estructura de percussions tribals en tensió constant, revestida amb el misteri de la veu. I una línia melòdica que, com els seus autors, mira sempre endavant. Demà al migdia repeteixen a Vilafranca del Penedès, i a la nit a Mataró. Si encara no els han escoltat en directe, sàpiguen que s'estan perdent una de les grans gires d'aquest 2014.




divendres, 24 d’octubre de 2014

Entre la llum i la foscor

SHE OWL + ALBA TOR
New Underground, Barcelona
23 d'octubre de 2014

Llops que esdevenen persones, bruixes que es reencarnen en mussols i la força de la natura que no s'atura davant de res. El vent bufant un micròfon, els flocs de neu caient a baixa fidelitat i Jolanda Moletta cantant a l'enyorança enmig del públic. Són tan sols algunes de les coses que poden passar en un concert de She Owl. El duet italià tornava a Barcelona mig any després de la seva primera visita i amb un repertori renovat. Mantenint alguns dels grans moments del seu debut homònim (2013), com "Over the Bones", "Fisherman Queen", "Decembers" o la pròpia "She Owl". I presentant peces d'un proper disc que començaran a gravar l'any que ve i on s'intueix un gran pas endavant. Sí, es mantenen les bases oníriques, les atmosferes misterioses, les percussions tribals i aquell etern debat entre la llum i la foscor. Però entren en joc nous matisos, noves textures i noves capes sonores traçades pel seu arsenal d'instruments tan exòtics com poc habituals. Moletta i el seu acompanyant, Demian Endian, són tan eclèctics com generosos en recursos. Arguments que els han permès establir el seu projecte a ambdues bandes de l'Atlàntic i consolidar-se com una de les entitats més singulars i inclassificables de la música independent contemporània.

Abans havia trencat el gel Alba Tor. Una jove barcelonina que, si bé beu d'unes fonts gairebé oposades a les de She Owl, comparteix amb ells l'aposta pel risc i el gust per la singularitat. Performer, músic i poeta, va ser aquesta darrera la vessant que va mostrar al New Underground -en ocasions puntuals es va acompanyar d'una guitarra, la major part del temps es va servir tan sols de la força de la paraula i el llenguatge corporal-. Versos tan càlids com punyents. Vísceres expulsades amb forma de verb. Un tango poètic entre el desig, la carn i l'essència més pura de la condició humana. Perquè on molts es debaten entre la banalitat i els tòpics, el discurs de Tor resulta vital i renovador. I tan real com les seves històries i els seus personatges. Personatges que no volen ser lliures. Perquè ja ho són. I perquè és aquesta mateixa llibertat la que fa d'Alba Tor un exemplar únic en la seva espècie.

*She Owl actuaran aquest vespre (19,30h.) al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Entrada lliure.

SHE OWL. Nous matisos.

ALBA TOR. Vísceres amb forma de verb.




dijous, 23 d’octubre de 2014

Videoclip de She Owl


No es perdin el nou videoclip de She Owl -estrenat dies enrere i en primícia absoluta pel webzine ShookDown-. Dirigit per Marcus Grysczok, rodat en boscos alemanys i inspirat en el cinema expressionista, el vídeo tradueix en imatges "She Owl", peça inclosa al disc de títol també homònim (2013) del projecte de Jolanda Moletta. Oníric i misteriós, el clip juga amb elements com l'aigua, el foc, la llum o la foscor. Recordin que She Owl actuarà aquesta nit a Barcelona (Memphis Underground, 21h. + Alba Tor) i demà a Granollers (Anònims, 19,30h.). Poden veure el videoclip aquí.




dimecres, 22 d’octubre de 2014

Recordatori: She Owl, Roger Mas i Xavi Múrcia

Amb el seu permís, els recordo algunes propostes de Brubaker per aquesta setmana:

SHE OWL en concert
Dijous, 23 d'octubre - Barcelona
Memphis Underground (21h.) + Alba Tor
Divendres, 24 d'octubre - Granollers
Anònims (19,30h.)

ROGER MAS en concert
Divendres, 24 d'octubre - Granollers
NAUB1 (22h.)

XAVI MÚRCIA, edició d'"A través de Vinyoli"
Dissabte 25 i diumenge 26 d'octubre amb el diari Ara
Presentació en directe el dia 26 a Sant Cugat del Vallès
Festival Nacional de Poesia (11,30h.)


Brubaker - Noves idees per a la transformació cultural:



TCN - "Segar i batre" (2014)


Diuen els propis TCN que van enregistrar el seu tercer disc al mas i, literalment, quan la canallota, el bestiar i la terra els ho van permetre. En efecte, "Segar i batre" (2014, autoeditat) és un enèrgic i desenfadat monument al rock'n'roll d'interior. Com si Motörhead, Supersuckers i els Dwarves se n'anessin de revetlla a un poble de comarques i es topessin amb El Mal Ja Està Fet o els enyorats Surfing Sirles posant una plaça de potes enlaire. Garage punk marrà, directe i amb Sant Feliu de Codines com a denominació d'origen. Cançons sobre pubilles, boletaires, envelats i mosses de terra endins. Mala llet i bon humor, acidesa i frescor per la vena. Títols tan inequívocs com "Cançons d'una nota", "Foc de camp", "El ball de la llebre" o "Moreneta". I quatre bonus tracks -ells en diuen merma extra- on destaquen una versió dels Wipers ("Rebel with a Cause", inclosa una gamberrada marca de la casa) i un "Llocs per fer l'amor" que culmina amb la deconstrucció definitiva de "How Deep Is Your Love" dels Bee Gees. I tot plegat en poc menys de mitja hora. Es pot demanar més?




dimarts, 21 d’octubre de 2014

XAVI MÚRCIA: “Els poetes diuen les coses tal i com a mi m’agradaria saber-les dir”

Xavi Múrcia - Foto Noemí Elías.
Romanticisme. El de qui lliura la seva persona no només a l’art, sinó als artistes que l’han guiat al llarg de la vida. Ja fa molts anys que Xavi Múrcia es dedica a la cançó, però ha estat aquest 2014 quan ha signat un dels seus treballs més personals. I ho ha fet precisament a partir de textos aliens. Els de Joan Vinyoli, artesà de la paraula i referent vital per al músic establert a Argelaguer. “A través de Vinyoli” són els versos del poeta elevats a les esferes del folk, el blues i el rock més desfermat. Una aventura sense precedents que va començar en el marc de l’Any Vinyoli i que, després de rodar per tota mena d’escenaris, es materialitza en forma de disc. El publica Discos a Mà, el diari Ara el distribuirà arreu de Catalunya els dies 25 i 26 d’octubre, i es presentarà en directe el diumenge 26 d’octubre (11,30h.) al Celler Cooperatiu de Sant Cugat del Vallès, en el marc del 14è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Amb motiu de tot plegat, i amb el paisatge de la Garrotxa com a marc de fons, vaig tenir el plaer de fer-li una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

Més informació sobre "A través de Vinyoli":

Joan Colomo "Unicorns Psicodèlics"


Els unicorns psicodèlics als quals canta Maurici Ribera, aka The Missing Leech, vistos, interpretats i cantats pel gran Joan Colomo. Una de les peces centrals de la banda sonora del documental "This Is The Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", centrat en la figura del propi Ribera, produït per Plans Films i amb estrena prevista per al proper 29 d'octubre en el marc del festival In-Edit. Gaudeixin de la versió de Colomo aquí.





dilluns, 20 d’octubre de 2014

ROGER MAS: “Els meus referents musicals no es poden entendre sense la guitarra elèctrica”

Roger Mas.
Ha concebut algunes de les obres capitals de la cançó catalana del segle XXI. Ha signat un disc a mitges amb la Cobla Sant Jordi (“Ciutat de Barcelona”, 2012) i recentment s’ha enfilat a un escenari amb Benjamin Taubkin (Mercat de Música Viva de Vic 2014). Inquiet i polifacètic com ell mateix, Roger Mas no s’atura ni un moment. La seva darrera aventura és un retorn a les arrels i a la vegada un pas endavant. Una Telecaster a l’esquena i una formació bàsica per treure a la carretera el que havia d’haver estat el seu segon disc. Un “Pel camí de les serps” rebutjat el 1998 per una companyia discogràfica i que ara llueix com mai des dels escenaris d’arreu del país. Aquest divendres, 24 d’octubre (22h.), actuarà a la NAUB1. Servidor va tenir el plaer de parlar amb ell dies enrere, una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.


Qui és Alba Tor?

Nena Salvatge.
Despullar la paraula, redefinir-la, emmotllar-la i transformar-la en projectil. I un cop a punt, disparar-la i fer deu milions de dianes a la vegada. Alba Tor és música, poesia, interpretació, activisme cultural i performance en el més ampli sentit. Una de les criatures més fascinants del subsòl barceloní, capaç de generar universos sencers tant dins com fora de l’escenari. Diamant en brut capaç d’entonar cançons de seda per a després despenjar-se amb un antistriptease cultural -sí, ho han llegit bé-. Filòsofa lletraferida i factoria de versos que escupen somnis i desig de la forma més descarnada. Aquest dijous, 23 d’octubre (21h.), els recitarà a Memphis Underground, tot escalfant l’ambient de cara al concert de She Owl.





diumenge, 19 d’octubre de 2014

Fusiònica 16.0 - Dia 3

FUSIÒNICA 16.0
Teatre de Ponent, Granollers
18 d'octubre de 2014

Tigres i lleons. TIGER MENJA ZEBRA i JUPITER LION. Dues cares d'una mateixa moneda definida per la intensitat, el minimalisme i la inesgotable ànsia d'anar sempre més enllà. Dues bandes que no entenen l'art com a simple entreteniment sinó com a resultat d'un procés on l'entorn esdevé factor determinant. Per això, perquè l'entorn on s'han gestat ambdós projectes és el que és, el resultat han estat discursos tan extrems i inquietants com el món que ens envolta. Tiger Menja Zebra culminaven al Fusiònica el primer capítol de la seva trajectòria. Un capítol que ha durat dos anys i durant el qual han presentat el seu disc de debut, "Com començar una guerra" (2012).

Terrorisme sònic, electrònica terminal, ritmes devastadors i cacofonies industrials. Un line up en mutació constant i una apocalíptica posada en escena. Una animalada en el millor dels sentits i el mateix mantell de foscor des del qual Jupiter Lion elevarien la sala a cotes estratosfèriques. Un viatge àcid sense retorn a partir de les peces de "Brighter" (2014), el segon disc amb què els valencians han eixamplat horitzons i enfortit la seva vocació expansiva. Krautrock, psicodèlia, minimalisme i una hipnòtica muralla de decibels. I aquella indescriptible sensació d'estar presenciant quelcom sense igual. Quan es va aturar la música i es van encendre els llums, alguns encara no s'ho acabaven de creure.

Abans havien actuat els austríacs VALINA. Tota una demostració de veterania i força. La d'una formació tan sòlida com eclèctica que ha seduït al propi Steve Albini i que ha sabut combinar com cap altra elements del hardcore, el math rock i fins i tot el metal més passat de voltes. Salvatges, letals i desbocats com l'onada de crowd surfing que inundaria les primeres files durant la recta final del seu concert. El gel d'aquesta darrera nit l'havien trencat els barcelonins ABOBINABLE, a cop de riff mastodòntic i proclames tan vives com estridents, i FURGUSON, refrescant combo post-punk amb denominació d'origen de la Plana de Vic.

ABOBINABLE.

VALINA.

TIGER MENJA ZEBRA.

JUPITER LION.


dissabte, 18 d’octubre de 2014

Fusiònica 16.0 - Dia 2

FUSIÒNICA 16.0
Teatre de Ponent, Granollers
17 d'octubre de 2014

Parlem clar. Per molta gimnàstica que es desenvolupi sobre un màstil, cap demostració gratuïta de tècnica a les sis cordes equivaldrà mai al fet de tocar blues. Perquè el blues és una altra cosa. És Son House. És Howlin' Wolf. És Robert Johnson. És T-Model Ford. I és CAUSTIC ROLL DAVE, un barceloní que enllaça qualsevol d'aquests noms amb la ferralla d'un Tom Waits, el nervi d'un Jack White i la pantanositat de l'actual Robert Plant. Traços del Delta de Mississippi, ritmes electrònics, loops vocals i cites a l'Amèrica més profunda ressonant en la nit granollerina.

Era el toc d'inici d'una vetllada que culminaria amb el Teatre de Ponent literalment de cap per avall. IT'S NOT NOT, novament a la carretera després d'una llarga aturada -i amb formació renovada-, revivien un llegat tan frenètic com la seva actuació. Post-punk entès à la PiL, The Fall o The Rapture, capes i més capes de ritmes tan orgànics com animals, Joel Not ballant entre el respectable, enfilant-se fins a la part superior de la platea i fent volar el micròfon com si es tractés d'una bufanda, i peces com "Ups and Downs" o "I Am a Hamster" elevant la temperatura de la sala.

Abans, els madrilenys CHALLENGER! havien descarregat adrenalina i decibels a cop guitarres abrasives i ritmes a velocitat hardcore. Rock de local d'assaig, de Converse gastades, texans estripats i suor a l'ambient. O l'esglaó perdut entre Ramones i Fugazi, pas previ a la descàrrega de TESSEIRE. Des de terres tarragonines i sorgit de les cendres dels enyorats Rippers, aquest trio ha servit al vocalista Marc Teichenné com a vehicle per a reivindicar la llengua dels seus avantpassats, ni més ni menys que l'occità. És en aquest idioma com recita unes cançons que naveguen entre la densitat i la contundència, entre els tempos monolítics i les cortines elèctriques. Ressons de Kyuss, Black Sabbath i els primers Nirvana donant forma a un discurs valent i singular.


Caustic Roll Dave.

Challenger!.

Tesseire.

It's Not Not.



divendres, 17 d’octubre de 2014

Roger Mas a la NAUB1

Tradició i arrels. Si ROGER MAS hagués nascut als Estats Units, probablement seria una mena de Sam Beam (Iron & Wine) o Justin Vernon (Bon Iver). Les seves cançons són orgàniques i amb regust de terra endins. De la Catalunya interior i d'un bagatge que li ha permès musicar els versos de Verdaguer, col·laborar amb la Cobla Sant Jordi i signar obres capitals com "Les cançons tel·lúriques" (2008) o "A la casa d'enlloc" (2010). "Pel camí de les Serps" és la seva nova aventura. Un cop de volant i un cop d'ull al seu jo més profund. Una gira on deixa enrere els grans formats per a centrar-se en allò més bàsic. Les cançons, defensades amb la força de la seva veu i els apunts de la seva guitarra. Vetllada d'autèntic luxe, el divendres, 24 d'octubre (22h.), a la NAUB1 de Granollers. Activitat compatible amb el concert de She Owl a l'Anònims.




Fusionica 16.0 - Dia 1

FUSIÒNICA 16.0
Teatre de Ponent, Granollers
16 d'octubre de 2014

Van vibrar, van emocionar i van recordar una vegada més la gran banda que van ser, que són i que seran sempre que els doni la gana. Zeidun. Espina dorsal de l'escena del Baix Montseny i una de les formacions més ben parides que ha donat mai la música alternativa a casa nostra. Parlo de música alternativa de veritat. De la que un dijous a la nit transforma un teatre de Granollers -capital mundial de l'avorriment, va dir una vegada un periodista local- en una olla a pressió. Post-hardcore, excursions oníriques, jazz marcià i surrealisme per la vena. Van desplegar el seu repertori tan fresc com el primer dia, van lloar a cappella les bondats de la cervesa i, com qui no vol la cosa, van versionar a Sangraït ("El vol de l'home ocell") quedant-se tan amples. Mestres amb totes les lletres. Abans havia estat el torn d'una altra formació vallesana amb especial afinitat pel sufix core. Des de Montornès i també amb una pila d'anys a l'esquena, Lost Inside van exhibir un arsenal de gran calibre, carregat a parts iguals de melodia i intensitat. Doblet d'autèntic luxe per a la segona nit inaugural del Fusiònica 2014 -la primera havia tingut lloc una setmana abans a la barcelonina sala Sidecar-. Avui i demà, més.

Zeidun.

Lost Inside.



dijous, 16 d’octubre de 2014

She Owl en directe: Barcelona/Granollers



Brubaker presenta:

SHE OWL
en concert!


Dijous, 23 d'octubre - BARCELONA*
Sala Memphis Underground - 21h.
c/. Aviació, 5 - metro: Les Corts
Entrada 5 euros
*Abans del concert, recital poètic d’Alba Tor

Divendres, 24 d’octubre - GRANOLLERS
Restaurant-llibreria Anònims - 19,30h.
c/. Ricomà, 57
Entrada lliure


Boscos encantats, cases fetes d'arbres i bruixes que es reencarnen en mussols. Contes de fades salvatges i onírics, recitats per una veu hipnòtica i penetrant. Tambors tribals, un piano que s’endinsa en la boira i tot un arsenal d’instruments poc convencionals. Foscor, tendresa i romanticisme en un discurs que fon el folk amb la psicodèlia i els motius neoclàssics. She Owl és l’alter ego sota el qual l’italiana Jolanda Moletta ha encisat la comunitat musical de San Francisco. Va ser a la ciutat californiana on va enregistrar el seu primer disc. Un debut homònim publicat la passada tardor i que li ha valgut comparacions amb Kate Bush, PJ Harvey, Bat For Lashes o Dead Can Dance. Delicada com el vent i aterradora com la naturalesa en estat pur, She Owl és molt més que una espècie en perill d’extinció. És un exemplar únic, genial i irrepetible.



+info:
- She Owl  /  Pàgina Web  /  Bandcamp  /  Youtube  /  BrubakerZine
- Alba Tor  /  Pàgina Web  /  Facebook  /  Youtube 




'Hipsters'?

“Què opino dels ‘hipsters’? Sé que existeixen, me’ls he trobat als aeroports. En realitat, són un pas enrere, perquè els vells bohemis cercaven coses que la societat no els oferia, com drogues o una major llibertat sexual, mentre els ‘hipsters’ cerquen coses que ja ofereix el mercat. Abans, ser ‘hipster’ era una mostra d’interès per la cultura negra; ara és un simple estil de consum”. El periodista musical Simon Reynolds, autor d'assajos tan definitius com "Energy Flash: A Journey Through Rave Music and Dance Culture" (1998), "Rip It Up and Start Again: Post Punk 1978-1984" (2005) o "Retromania: Pop Culture's Addiction to Its Own Past" (2014), en declaracions publicades aquest mes d'octubre per Rockdelux.

No tinc clar si les cometes que encaixen el terme hipster són cosa de Reynolds o de qui signa l'entrevista, Víctor Lenore. En qualsevol cas, sigui qui sigui ho ha encertat de ple. Com també ha encertat el propi Reynolds a l'aportar una mica de llum al voltant de la parauleta de torn. Desenganyin-se, els hipsters ja no existeixen. I si ho fan, poc o res tenen a veure amb la munió de barbes, camises de llenyataire i posats d'entès en la matèria que tant abunden en determinats esdeveniments (sobretot) musicals i cinematogràfics. Els hipsters originals, la subcultura sorgida a finals dels anys 30 als Estats Units i estretament vinculada a l'àmbit del jazz, eren inconformistes, no entenien la singularitat des d'un pentinat ni des d'un bigoti sinó des d'una actitud vital, i buscaven emocions més enllà de la societat de consum on viuen instal·lats els 'hipsters' contemporanis. Significatiu detall, aquest últim, el d'una societat de consum amb tentacles prou verinosos com per haver-ho contaminat gairebé tot a dia d'avui. Fins i tot termes que abans significaven quelcom molt diferent. Rock'n'roll. Punk. Indie. I hipster.


dimecres, 15 d’octubre de 2014

Namina: "No serveix de res la tècnica sense emoció"

La culminació d'un procés - Foto Anna Fernández.
2014 ha estat sens dubte l’any de Namina. El va començar fent allò que millor sap fer, encisar públics diferents i diversos des de qualsevol escenari que se li posés al davant. I l’acabarà presentant el seu primer disc oficial. “Orlando” veurà la llum el 21 d’octubre i culminarà un procés tan artístic com vital, el de concebre unes cançons i madurar amb elles. Un servidor va tenir el plaer de parlar amb ella en un entorn tan singular com privilegiat, la finca de Can Bouquet, una explotació vinícola en plena DO Alella. Ja poden llegir l'entrevista a Brubaker.



Antifolk a l'In-Edit

Johnny Rock’n’Roll, Maurici RIbera, els membres de l’equip de rodatge Helena Pielias i Vicenç
Ferreres, i un servidor, durant l’enregistrament d’una escena a Cardedeu – Foto Toni Ficant.

El documental "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)" s'estrenarà a l'In-Edit. Es tracta del l'òpera prima de la jove productora audiovisual Plans Films. I també d'una mirada a l'antifolk i al seu màxim exponent a casa nostra, Maurici Ribera aka The Missing Leech. El d'un servidor és un dels rostres que s'hi podran veure (i escoltar). I què volen que els digui, fa il·lusió saber que apareixeràs en una gran pantalla. L'estrena oficial tindrà lloc el dia 29 d'octubre (21,15h.) al cinema Aribau Club 2 de Barcelona. L'endemà hi haurà una altra sessió (16,30h.). D'altra banda, ja poden escoltar al Bandcamp oficial del documental alguns temes de la seva banda sonora, peces originals del Maurici versionades per amics, coneguts i altres astres de l'underground.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

You still love rock'n'roll...

Jeff Tweedy.
"El rock'n'roll com a moda i estil de vida comercial ja fa temps que flaqueja. Però per a mi existeix una part del rock'n'roll que segueix essent virtualment la mateixa. Tot gira al voltant del mateix principi, el fet d'atorgar-te poder a tu mateix i sentir-te bé essent qui ets. El que faig ara es percebria com a rock'n'roll en el sentit tradicional? I tant que no. Jo mateix, amb 18 anys, hauria pogut mirar això que faig ara i considerar-ho rock'n'roll? No. Però amb 46 anys, segueixo sentint el mateix que sentia quan en tenia 18 i tocava davant un grapat de gent a qui jo importava una merda, quan m'enfilo a l'escenari i toco 14 cançons d'un disc que ningú ha escoltat. Això no és menys rock'n'roll que allò que feia amb 18 anys. En certa manera, és una mica més honest i directe"Jeff Tweedy (Wilco) reflexiona sobre el significat del rock'n'roll a l'edició d'octubre d'Uncut.

A la mateixa revista, Ryan Adams explora l'essència del mateix terme tot recordant els dies de Whiskeytown. "Sabia que si el grup fracassava -i estava destinat a fracassar, perquè no era real-, jo ho acabaria engegant tot a la merda. Recordo pensar que ho portaria a l'extrem, evitant únicament ferir ningú, anar a la presó o morir. Que viuria aquella història, perquè la coneixia bé. Fixa't en les bandes de rock'n'roll que amb prou feina surten endavant, aquestes són les que jo havia vist tota la vida. Moltes vegades no érem massa bons, jo no era un bon guitarrista, m'agradava emborratxar-me, era molt tímid, amb prou feina podia mirar la gent a la cara, era realment tímid amb les noies i reservat amb els meus amics fins que bevia una mica. Em sentia incòmode amb mi mateix. I la meva postura era, si no ets prou bo hauries d'autodestruir-te, això tenia sentit. Sempre vaig pensar que el rock'n'roll consistia en això. Quelcom real".


Ryan Adams.
Tweedy i Adams. Dos dels grans renovadors de la música nord-americana durant el canvi de segle. Dues visions complementàries del rock'n'roll, explicades des de l'experiència vital. Dos sucosos articles amb la redempció com a comú denominador. I una redempció que en ambdós casos ha arribat amb forma de disc. El primer acaba d'editar "Sukierae" (DBPM Records) amb Tweedy, el refrescant projecte que ha encetat amb el seu fill Spencer. El segon ha signat un àlbum homònim (Pax Americana / Columbia) on exhibeix nervi i es mostra en forma.


dilluns, 13 d’octubre de 2014

Recomanació: Fusiònica 16.0

Zeidun, Tiger Menja Zebra, Jupiter Lion, It's Not Not, Tesseire, Furguson i Caustic Roll Dave, entre d'altres. Torna el FUSIÒNICA 16.0 i ho fa amb un cartell espectacular. Tres nits i alguns dels noms més potents del panorama independent tant d'aquí com de fora. El festival, organitzat un any més per l'Arcada Koncerts, tindrà lloc els propers dies 16, 17 i 18 d'octubre al Teatre de Ponent de Granollers. Imprescindible.



diumenge, 12 d’octubre de 2014

Sobretaula faraònica amb Roger Mas

JIM, Roger Mas i Karles Torra, la nit passada a l'Anònims.
"No sóc un músic, sinó un cantautor". L'afirmació admet incomptables matisos, però en qualsevol cas il·lustra perfectament l'aproximació de Roger Mas al seu ofici. Un ofici que no basa tant en la perfecció tècnica com en l'expressió sense condicionants de cap mena. Per això la seva discografia ha esdevingut tot un mosaic d'estils, textures i colors. "No m'agraden les limitacions pròpies dels gèneres", sentenciava la nit passada durant una maratoniana tertúlia de sobretaula al restaurant-llibreria Anònims, a Granollers. El de Solsona es trobava a la capital vallesana com a convidat d'un dels Sopars Faraònics organitzats periòdicament pels Amics del Faraó JIM. El propi JIM -l'activista cultural Joan Illa Morell- i el periodista musical Karles Torra l'acompanyaven al cap de taula. Durant més de dues hores, Mas va parlar amb els presents sobre música, literatura i filosofia. "Hi ha la música comercial, la que s'orienta exclusivament a fer diners, i hi som els que fem allò que ens agrada i sembla que tinguem un ferm compromís artístic", va apuntar, "jo estic en contra d'ambdós extrems, crec que hi ha d'haver un terme mitjà: hem vingut al món a celebrar la vida". També va explicar la gènesi de "Pel camí de les Serps". Un projecte que havia d'haver esdevingut el seu segon disc oficial, que la seva antiga discogràfica no va voler editar i que ara recupera en la gira del mateix nom. Una gira que desembarcarà ben aviat a Granollers, el 24 d'octubre a la NAUB1.


dissabte, 11 d’octubre de 2014

Eclipsant tot contratemps

Enorme peti qui peti - Foto Clara Tierno.
MORRISSEY
Sant Jordi Club, Barcelona
10 d'octubre de 2014

Llums encesos i tot el recinte a la vista, des de l'escenari fins a la sortida, passant evidentment pels rostres i mans enlaire del respectable. Un recurs escènic habitual del set de Morrissey que probablement deu embellir els teatres on sol aturar-se la present gira del britànic, però que al Sant Jordi Club resultava tan fred com aquelles parets i aquell sostre de color blanc star wars, més propis d'un quiròfan que d'un recinte on s'escolta música en directe. Potser per això el de Manchester es va referir al contagi d'ebola detectat dies enrere a Madrid. "L'heu de témer, perquè us matarà i un cop ho hagi fet sereu morts", va alertar en plena mostra de la seva eterna acidesa. N'hi va haver més, de mostres, com quan va ironitzar sobre el possible ingrés de Green Day al Rock and Roll Hall of Fame. O quan es va acomiadar tot anunciant que "hem dut a terme un experiment, i haig de dir que ho heu fet molt bé".

Experiment o no, la d'ahir era la primera actuació que Morrissey oferia a Barcelona com a solista. Una cita llargament esperada que arribava tres dècades després del debut homònim dels Smiths (1984), i quan fa deu anys que la seva carrera en solitari es va redreçar amb "You Are the Quarry" (2004). Ni l'un ni l'altre van obtenir ressò en un set list on va predominar el material recent. El d'un "World Peace Is None of Your Business" (2014) que esdevindria gairebé l'espina dorsal de la nit -perquè s'ho val, i punt-. De la solemne peça titular a l'exòtica "Earth Is the Loneliest Planet", passant per "Kiss Me a Lot""Neal Cassady Drops Dead", "Istanbul" o la celebrada "The Bullfighter Dies" -"La vergonya d'Espanya", va sentenciar tot referint-se a la tauromàquia-.

El fons de catàleg també va lluir, però evitant els tòpics -tan sols la final "Everyday Is Like Sunday" va propiciar un karaoke col·lectiu-, fins i tot a l'hora de citar els Smiths -"The Queen Is Dead", "Meat Is Murder", "How Soon Is Now?" i "Asleep": ni rastre dels hits de dissabte a la nit-. Amb una banda ben engreixada -Boz Boorer al capdavant- que brillava com mai en els moments de més intensitat, però que semblava apagar-se quan el repertori requeria intimitat. No era culpa seva. Insisteixo, un quiròfan no és l'espai ideal per a oferir concerts de rock'n'roll, per molt olímpiques que siguin les seves dimensions. Sort que Morrissey és Morrissey, i que la seva simple presència encara eclipsa qualsevol contratemps. I quan entona "Asleep" tal i com ho va fer la nit passada, no hi ha blanc star wars ni bloc de ciment que puguin amb ell. Venerat i menyspreat a parts iguals, sí, però enorme peti qui peti.



divendres, 10 d’octubre de 2014

Fighter Pillow


No sé a vostès, però a mi ja fa temps que m'irriten profundament determinades veus de casa nostra que es dediquen a cantar en anglès com si fossin de Westminster. Veus de conservatori amb un nivell de pronunciació tan perfecte com la seva entonació, però tan fredes i mancades d'ànima com determinats guitar heroes que omplen amb tècnica allò que no poden omplir amb substància. Per això m'agrada la gent que canta en anglès sense pretendre venir d'enlloc més que l'habitació on s'ha empatxat de música d'ambdós costats de l'Atlàntic. Gent com Bigott, que ni de lluny passaria per vocalista de conservatori, i encara menys per subdit de la Reina Isabel, però que té coses a dir i sap fer de tota limitació la millor de les virtuts. O com Eli Molina, de qui es podria dir tres quarts del mateix. I que després del seu pas per Me and The Bees encapçala un dels combos més refrescants del rock independent de casa nostra.

No es pot dir que Fighter Pillow siguin uns nouvinguts en aquesta escena barcelonina per on naveguen a contracorrent. Si Molina ja havia militat anteriorment a Me and The Bees, la resta de components ho havien fet en projectes com Black Islands, (lo:muêso) o la banda d'acompanyament de Maika Makovski. Sí que és recent, en qualsevol cas, la conjunció astrològica que aquest mateix mes d'octubre ha desencadenat un autèntic Big Bang. El d'un debut homònim publicat per Hang The Dj! Records -llar d'Eric Fuentes, The Unfinished Sympathy, FP i Biscuit, entre d'altres- i evocador de tòtems del rock alternatiu nord-americà com Magnapop o Throwing Muses -a tots dos els han citat com a influències-. Guitarres abrasives, ritmes que hi van de cara i melodies urgents, a mig camí entre la malenconia i la vessant més vitamínica del rock dels 90. La veu de Molina i peces tan rodones com "Eternal Youth", "79 on Flames" o "Neko" hi fan la resta. Se'n recorden de quan el terme indie encara tenia sentit? Doncs això.




dijous, 9 d’octubre de 2014

Robert Plant - "Lullaby and... The Ceaseless Roar" (2014)


Difícil d'etiquetar el darrer disc de Robert Plant. Afroblues, folk lisèrgic i tot allò que caigui a les seves mans en un redemptor salt endavant. Una obra majúscula i la reafirmació d'una trajectòria tan aplaudida com poc reivindicada. La que Plant ha mantingut més enllà d'uns Led Zeppelin que li van petits a aquestes alçades. No en vol saber res. Ho ha repetit per activa i per passiva. I pel que sembla tampoc vol saber res de les textures Americana que va cultivar al costat d'Alison Krauss. Per això ha posat fi al seu exili nord-america i ha tornat a la Gran Bretanya, reunint-se amb vells coneguts i fent allò que més bé sap fer. Mirar endavant, assumir riscos i no fer cas a ningú que no sigui ell mateix i el seu esperit aventurer. I de la mateixa manera que la fi justifica els mitjans, la música acaba imposant-se a tota nostàlgia mal gestionada.


dimecres, 8 d’octubre de 2014

Més que res...

Morrissey actuarà el 10 d'octubre al Sant Jordi Club de Barcelona

No ho tenia previst en un principi, però finalment he decidit anar-hi. La primera actuació de Morrissey a Barcelona com a solista, i la seva primera visita a la ciutat des dels llunyans dies dels Smiths. Val més tard que mai, i val més això que res. Amb això em refereixo a les condicions en què veurem i escoltarem el britànic divendres que ve. Mentre bona part de les ciutats que acullen la present gira ho fan en teatres, l'aturada barcelonina tindrà lloc en aquella nevera gegant anomenada Sant Jordi Club. Espai ideal per a fer-hi fires dedicades als esports d'hivern o fins i tot al mercat discogràfic, però no per a acollir esdeveniments de música en directe. I molt menys si parlem d'una actuació tan senyorial com la d'un Morrissey. Era per això que en un principi no tenia previst assistir-hi. Bé, per això i per un preu que, analitzat fredament, tampoc és cap barbaritat. Parlem d'un gran muntatge, d'un artista que només per ser qui és té el seu preu i, al capdavall, d'una quantitat que molts es gasten cada cap de setmana en sopars o copes sense que ningú s'escandalitzi.

Finalment he decidit anar-hi, deia, perquè crec que valdrà la pena. Perquè un cop escoltat el seu darrer disc, "World Peace Is None of Your Business", em trec el barret davant d'una de les grans obres d'aquest 2014, i també el punt més àlgid de l'obra recent del seu autor. Perquè analitzant els repertoris de la present gira, un s'adona que amb prou feina hi ha concessions a la nostàlgia. Perquè encara que aquesta nostàlgia tingués més pes del que té, el fet estaria plenament justificat tant per la vigència com pel pes històric d'un fons de catàleg sense el qual no s'entendrien bona part de les coses que han passat durant el darrer quart de segle -i ara no parlo d'indie ni de cap altra etiqueta, sinó de quelcom molt més transcendental: la pròpia música-. Perquè fins i tot si això últim no fos així i Morrissey s'hagués dedicat durant els darrers anys a arrossegar el seu nom pel fang, el citat fons de catàleg forma part de l'adn d'un servidor -no he estat el primer ni hauré estat l'últim en versionar en algun moment i amb més o menys fortuna alguna peça dels Smiths-, i només per la influència que n'he rebut ja es mereix tots els meus respectes.

I perquè, sortides de to al marge, l'home sempre ha tocat de peus a terra quan ha calgut, conscient de la realitat que l'envoltava i sense mossegar-se mai la llengua -per exemple, carregant contra la família reial britànica o desitjant la mort de Margaret Thatcher a través d'una cançó-. I perquè malgrat el seu poc entusiasme a l'hora d'atendre la premsa, sempre ha estat brillant a les entrevistes. L'últim exemple el trobem a l'edició d'octubre de Rockdelux, on David Saavedra conversa en exclusiva amb el de Manchester. L'article és tan frenètic com imprescindible i va farcit de cites memorables com la que dedica a la monarquia espanyola. "Sé que la família reial espanyola compta amb menys del 50% de l'aprovació del poble, per tant, per què s'obstina a seguir existint?", es pregunta. "Com pot Espanya, amb una greu crisi financera, permetre's el manteniment d'una família reial amb un luxe inimaginable?  I per què? Juan Carlos és famós a Anglaterra per matar elefants i ossos mentre era el president d'honor del World Wildlife Fund! Malgrat això matava espècies en perill d'extinció! No hauria de ser a la presó? No va dir que tothom era igual davant la llei?". Em pregunto si la Fiscalia General de l'Estat s'atrevirà a acusar Morrissey d'injúries a la Corona. Mentre s'ho pensa, gaudim del concert de divendres. L'entorn no serà ni de bon tros el més adequat, però més val això que res.

Metàfora de crisi


Fa anys, menys dels que sembla a simple vista, això era l'entrada d'uns cinemes. Actualment, és un forat sense sortida al centre de Mollet del Vallès. La imatge evoca dues realitats. Una, la del cinema tancat. La d'incomptables metres quadrats de superfície abandonada i literalment enterrada darrere d'una paret tapiada. La d'un altre espai dedicat a la cultura que va tancar portes, víctima d'una crisi que va molt més enllà del terreny econòmic. La segona realitat és l'urbanística. La d'una planificació duta a terme sense escrúpols ni miraments. La d'un entorn que, sense teixit cultural, ha esdevingut un de tants deserts de pedra i formigó. Insisteixo, la crisi va molt més enllà de l'economia. I aquesta imatge n'és una metàfora.

dimarts, 7 d’octubre de 2014

Recordant Nick Drake

Nick Drake.
"Nick Drake creia que era bo. Jo li vaig dir que ho era. John Peel li va dir, i també John Martyn. John Wood li va dir. Molta gent li va dir que era realment bo, però els seus discos no es venien. Ell esperava poder arribar a la gent i creia que podia fer-ho. Desitjava ser acceptat, tenir un públic que l'escoltés. No era la manca de diners el que el preocupava, sinó per què la gent no responia a la seva música". El productor Joe Boyd va ser una de les poques persones que van arribar a conèixer Nick Drake de prop. El seu és un dels testimonis a partir dels quals John Robinson reconstrueix una figura tan enigmàtica com apassionant, tan hermètica com influent i tan sensible com evocadora. Uncut publica l'article en qüestió a la seva edició d'octubre, i la seva lectura no hauria de deixar ningú indiferent.


dilluns, 6 d’octubre de 2014

Llibertat d'elecció

John Coltrane.
"Malgrat haver mort el 1967, John Coltrane segueix essent la viva prova que els humans tenim llibertat d'elecció entre una consciència expansiva i la cultura escombraria amb ànim de lucre". Amb aquesta frase enceta Michael Simmons la seva crítica d'"Offering: Live at Temple University" (2014), enèssim directe de John Coltrane editat a títol pòstum -i una autèntica meravella, com era d'esperar-. L'article, publicat a l'edició d'octubre de Mojo, té un to marcadament superlatiu, però en absolut em sembla exagerat tenint en compte que parla de Coltrane. En qualsevol cas, la cita en qüestió ens hauria de fer reflexionar. Perquè, en efecte, l'ésser humà disposa de total llibertat a l'hora d'escollir entre la porqueria i la substància. La gran incògnita és per què tantes vegades s'acaba decantant per la primera. Per què els cinemes despatxen quantitats indecents de crispetes quan projecten pel·lícules banals sobre ressaques a Las Vegas, i en canvi es troben buits quan s'hi projecten autèntiques obres mestres. Per què tanta gent escolta manufactures mediocres quan li resultaria molt més enriquidor escoltar a Coltrane, a Jimi Hendrix o a Brian Wilson. Enigmes retòrics.


diumenge, 5 d’octubre de 2014

Paul Revere (1938-2014)

PAUL REVERE
(1938-2014)

R.I.P.


Geni i ofici

ROSARIO
Teatre Auditori, Granollers
4 d'octubre de 2014

La vida de Rosario Flores no ha estat un camí de roses. En poden donar bona fe la seva penetrant mirada i el seu rostre de marcades faccions, ambdós erosionats però no pas vençuts per l'adversitat. En primer lloc, el pes d'uns cognoms que llueix amb orgull però que durant massa temps van eclipsar injustament el seu nom propi. En segon lloc, la pèrdua de dos dels seus éssers més pròxims en circumstàncies tràgiques i amb tan sols setmanes de diferència. Adversitats que Rosario ha vençut a través de la música. Adversitats que segueix vencent cada vegada que s'enfila a un escenari i evoca l'obra i la figura dels seus il·lustres progenitors. D'El Pescaílla, patriarca d'una rumba catalana que segueix fluint per les venes de la seva filla. I de Lola Flores, dama de la copla i referent per a un ventall d'artistes que engloba des de Pedro Almodóvar a Maria Rodés. Però sens dubte la menció més destacada és la que dedica al seu també desaparegut germà, Antonio Flores.

Un "No dudaría" que ahir va fer posar dempeus la platea sencera, tot emmarcant una de les postals definitives de la nit. Postals, en plural, perquè n'hi va haver unes quantes. La del pati de butaques gairebé transformat en una pista de ball. La dels incondicionals que es van acostar a l'escenari amb actitud reverencial. La de la dona que ballava descontrolada per les escales per a desesperació d'uns acomodadors que no s'acabaven de creure que aquell huracà estigués tenint lloc. I tot això amb una banda sonora on la rumba i el flamenc s'impregnaven de rock, blues i soul. De "Mi gato" a "Estoy aquí", i d'una relectura de "Paraules d'amor" -"¡Viva Serrat!", va proclamar entre aplaudiments- a l'èxtasi final de "Muchas Flores". "Des de ben petita vaig voler ser artista, i gràcies a vosaltres ho he aconseguit", va confessar al respectable. Doncs sí, on molts presumeixen d'art sense tenir-ne, Flores pot fer-ho amb totes les lletres. Perquè si l'art equival a geni i ofici, ella en va ben servida. Una artista de cap a peus.


dissabte, 4 d’octubre de 2014

Els Radiobots


"Els Radiobots" és una producció de Brubaker que pretén introduir els més petits en l'aprenentatge tant de la llengua anglesa com de la música -començant per l'experiència de viure un concert en directe-. Ho fa a través de les cançons de The Coconuts -Aleix Prats i Carol Badillo, ambdós components d'Illa Carolina-, un duet que adapta el pop electrònic -de Hot Chip a Caribou, passant per The XX o fins i tot l'Italo disco- al llenguatge i a les necessitats del públic infantil. L'espectacle es presentarà aquesta tardor a la NAUB1, on avui mateix n'hem pogut fer un breu tast en el marc de la Fira de Recursos Pedagògics Musicals. Als infants els encantarà. Als adults, els ho dic per experiència pròpia, també.