dimecres, 1 d’octubre de 2014

A través de les versions

Angel Olsen.
ANGEL OLSEN + CÁLIDO HOME
Apolo 2, Barcelona
30 de setembre de 2014

Fa tan sols cinc anys, oferir una versió de Fleetwood Mac -els de l'etapa Buckingham/Nicks- a un públic com el d'ahir hauria resultat poc menys que un esport de risc. Però sens dubte l'efecte Haim ha tingut els seus efectes, i tal i com va succeir anys enrere amb el hardcore o fins i tot el Metal, el soft rock ha passat en determinats cercles melòmans d'ésser un gènere proscrit a trobar-se totalment a l'ordre del dia. I això explica, per exemple, que una versió de "Dreams" resultés ser la peça més aplaudida del set que Angel Olsen va oferir la nit passada a la sala 2 d'Apolo. Ironia del destí i tota una master class sobre com extreure tot el suc d'una cançó sense necessitat de donar-li la volta. La nord-americana va entonar els aguts d'Stevie Nicks com si li fossin fets a mida, encabint-los en un discurs propi on PJ Harvey alterna amb Chris Isaak i Jeff Buckley amb Cat Power. I culminant la jugada amb tot un contrast, l'àcid crescendo amb què la seva banda d'acompanyament evocava els altres Fleetwood Mac -els de Peter Green-. Calma i tempesta com a constants d'un repertori on els traços onírics i nocturns deixaven pas a estridents cops de timó, amb la mateixa facilitat amb què el rostre d'Olsen passava de la més absoluta serenor al més dolç dels somriures. L'expressivitat com a reflex inequívoc de l'honestedat.

I si Olsen s'atrevia amb Fleetwood Mac, Cálido Home no es quedaven pas curts. Cinc anys navegant per les profunditats del folk amb accent nord-americà donen per a molt, i el duet barceloní pot presumir a dia d'avui d'un directe tan solvent com el repertori desplegat al llarg d'una maqueta i dos discos oficials -el tercer es troba de camí-. Dues guitarres jugant a fet i amagar, dues veus en constant harmonia i dos músics asseguts l'un davant de l'altre. Anna Andreu i Eduard Pagès intercanviant mirades, fent de l'escenari el seu particular micromón i contagiant la sensació de complicitat entre el respectable. L'antítesi d'uns Pixies, per exemple. Per això va ser un encert la seva revisió de "Gouge Away". Desprovista d'electricitat, a càmera lenta i substituint el nervi de Frank Black per sedosos murmuris en to menor. Més tard versionarien també a Queens Of The Stone Age i Miley Cyrus -sí, poden creure-s'ho- amb els mateixos resultats. I integrant referències alienes en un repertori on el material original brilla per mèrits propis. Com a mostres, "The Horror" i "Gos salvatge", dues de les perles desplegades la nit passada en un passi tan memorable com el de la pròpia Olsen.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada