dijous, 2 d’octubre de 2014

La culpa no és dels artistes

William "Smokey" Robinson.
"Quan fitxàvem algú, realment crèiem que esdevindria una estrella". Smokey Robinson recorda els seus dies com a A&R de Motown, segell per al qual havia treballat des dels inicis i signat incomptables èxits -enregistrats per ell mateix o per companys com els Temptations o les Supremes-. "Berry (Gordy, fundador de Motown) tenia una dita: 'Si no obtenim un hit no és culpa dels artistes, és culpa nostra'. Perquè nosaltres mai els hauríem fitxat si ells no tinguessin talent". La cita de Gordy diu molt, no tan sols del funcionament del segell, sinó del seu fet diferencial respecte a bona part del negoci musical. No penso només en discogràfiques, sinó també en agències de management, promotores i fins i tot alguns espais que programen actuacions de petit format. Àmbits on la tendència dominant és precisament la inversa, la de no assumir mai un fracàs com a propi i responsabilitzar-ne sempre l'artista.

Fixin-se en les paraules de Robinson: el primer que feia Motown abans de contractar un músic era assegurar-se que tingués talent. I assegurar-se que aquell talent pogués encaixar amb la filosofia de la companyia, és clar. Barcelona està plena de sales de petit format que, sense ni tan sols plantejar-se el producte que volen o necessiten oferir, es nodreixen de grups o solistes desesperats per tocar -i de les audiències que aquests puguin arrossegar, no cal dir-ho-. I és clar, quan la cosa no funciona la culpa no és mai d'un empresari que ni tan sols ha fet un pla d'empresa, sinó del pobre artista que prou feina té a fer allò que per lògica li toca fer -defensar el seu art, ni més ni menys-.

Les declaracions de Robinson corresponen a una entrevista signada per Geoff Brown i publicada per Mojo a la seva edició d'octubre. Al mateix article hi ha un breu destacat en què Elton John elogia l'obra i la figura del fundador dels Miracles. "L'he tingut al cor des que em comprava discos de soul quan era un adolescent", explica. I la frase expressa molt més que la devoció de John cap a una de les seves influències. Il·lustra el fet de col·leccionar discos de soul com un fet quotidià entre els adolescents britànics dels anys 60. I si bé és cert que en l'actualitat aquesta quotidianitat és compartida amb altres estils, també ho és que el fet de col·leccionar discos -i atogar-los un valor més enllà del bé de consum- segueix essent habitual a la Gran Bretanya, tant entre els adolescents com en d'altres franges d'edat. Per aquest motiu -i per molts d'altres, però sobretot per aquest-, els britànics tenen una indústria musical potent i nosaltres no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada