divendres, 3 d’octubre de 2014

No són les lleis, és l'educació

"A partir d'ara, quan a un nen li diguin 'maricón de merda', ell sabrà que és el bo i que qui l'insulta és el dolent". Ho declarava ahir a TV3 un portaveu de les associacions en defensa dels col·lectius gais, lèsbics, bisexuals i transexuals, després que el Parlament de Catalunya aprovés una de les lleis contra l'homofòbia més avançades del món -amb l'oposició del PP i les reserves d'UDC, que banderes al marge són exactament el mateix-. L'aprovació de tal llei és digna d'aplaudir i celebrar, d'això no n'hi ha cap dubte. Però el que no podem fer és simplificar les coses, i molt menys pensar-nos que una xacra com aquesta s'acabarà a cop de legislació. Efectivament, els insults de caire homòfob no es poden tolerar. Però reduir-ho tot plegat a un conflicte entre bons i dolents és un error tan greu com no atacar la veritable arrel del problema. I l'arrel del problema, tinguem-ho clar, és molt més profunda que l'abast de qualsevol llei. Es troba en les bromes de mal gust dels patis de les escoles, però també en els comentaris que molts nens escolten des de ben petits a les seves respectives llars. Es troba en els acudits de determinats humoristes i pallassos mediàtics que supleixen amb banalitat la seva manca de gust. Es troba en els estereotips fomentats des de la infància, els anuncis de joguines per a nens i per a nenes, i les pel·lícules, videoclips i sèries televisives que pretenen ensenyar als adolescents en què consisteix ser un home i en què consisteix ser una dona. Es troba en totes les barbaritats proferides periòdicament i sense cap mena de vergonya per determinats càrrecs polítics i eclesiàstics -per exemple, que l'homosexualitat es pot curar (!!!)-. Es troba en tota la gent que contempla l'homofòbia com un problema d'uns determinats col·lectius i no pas de tota una societat que per definició està malalta. I es troba en totes les converses de bar entre curts de gambals que tot rient claven un cop a l'esquena del seu interlocutor i deixen anar exclamacions del tipus "Qui et va parir a tu, mira que n'arribes a ser de mariconàs". Una escena, aquesta última, tan quotidiana com indicativa de la preocupant magnitud de tot plegat. L'arrel del problema és tan profunda, que per a arribar-hi cal molt més que una llei. Cal educació. I l'educació, que quedi clar, comença a casa i és cosa de tots.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada