diumenge, 30 de novembre de 2014

Hey Boy Hey Girl

Chemical Brothers.

"Hey Boy Hey Girl" trencant la pista i tres noies ballant com si s'acabés el món. L'escena va tenir lloc la nit passada a la NAUB1, amb un servidor als plats i Chemical Brothers sonant pels altaveus. Fins aquí, res que cridi l'atenció. Però és que no parlem de tres adolescents. Parlem de tres dones que, com jo mateix, sobrepassen la trentena -amb una d'elles havia arribat a compartir aula a l'institut-. Tres assistents al concert celebrat immediatament abans de la meva sessió, una de les quals portava un cotxet on òbviament hi dormia un nadó. Quan les seves acompanyants van començar a ballar, ella no va dubtar a separar-se del cotxet -sense perdre'l de vista- i a deixar-se portar tal i com ho devia fer el 1999. L'escena, els ho prometo, em va alegrar la nit -i no pas per les vistes, sinó perquè la reacció d'aquelles tres noies és el millor feedback que pot rebre un quan està punxant-. I em va recordar que, per als que vam créixer durant els 90, Chemical Brothers, Nirvana i el Britpop són actualment el mateix que els BeatlesDúo Dinámico i els pantalons de campana per als nostres pares. Referents d'uns dies en què ballàvem sense preocupar-nos de res que es trobés més enllà del nostre abast més immediat.

Els 90. Ara en vivim un revival, diuen, però jo l'únic que observo són joves criats a cop de Facebook i teleescombraria, jugant a imitar el look de Kurt Cobain o dels protagonistes de Melrose Place, sempre en funció dels gustos de cadascú. No senyors, els 90 van ser una altra cosa. D'entrada, la gent vivia al carrer, les sales de concerts estaven plenes (com a mínim, més que ara) i els cinemes tenien un públic que entenia el valor de visionar un film en pantalla gran. I tot això, perquè els temps de tancar-se a casa davant d'una pantalla de plasma quedaven encara molt lluny. Perquè el món era menys segur i més desordenat, però qualsevol podia gaudir del seu dret a passar-s'ho bé sense rebre una multa per haver cantat una rumba sota el pis d'un burgès de classe mitjana. I perquè ser alternatiu significava exactament això i no gastar-se una fortuna en roba i entrades VIP per als esdeveniments més cool de la temporada. Perquè vivíem, en definitiva, en una societat real i no en una façana de societat.

I això em torna a Chemical Brothers. Protagonistes d'excepció d'una dècada durant la qual l'electrònica ballable (allò que s'anomenaria EDM) va assolir la seva majoria d'edat. Banda sonora per a una generació, la meva, que va arribar massa tard a l'acid house però va ser a temps de conèixer la cultura rave en la seva plenitud. Abans que el món es tornés segur i ordenat, i el que aleshores era un moviment hedonista i contracultural esdevingués escapisme gratuït, institucionalitzat i amb dret d'admissió reservat -penso, per posar un únic exemple, en el Sónar de Nit i les seves raves controlades i amb segell municipal-. "La reformulación de la cultura rave se ha construido a base de mash-ups de ritmos insustanciales para una generación con carencias latentes de atención", escriu Jaime Casas al resum de l'any 2014 inclòs a l'especial del 30è aniversari de Rockdelux. "Sonidos de baile sin relato posicionados como el negocio más lucrativo de la música global. Es preocupante, como mínimo". I tant, que és preocupant. Tan preocupant com observar que exactament el mateix ha passat en el camp d'un rock ja totalment reduït a passarel·la per a rostres bonics amb estudiats posats d'enfant terrible.


Estrelles del rock durant una nit


NOLOGO
NAUB1, Granollers
29 de novembre de 2014

S'havia presentat el concert de Nologo com un homenatge a la música. Com un acte de reconeixement a tots aquells músics que no viuen de la seva vocació i que, després de dur a terme jornades laborals que poca cosa tenen a veure amb el fet musical, es troben per assajar a hores intempestives. Robant hores a la son i desafiant tota mena de circumstàncies en nom del seu art. No, Nologo no són músics d'ofici, però sí que són músics amb ofici. Ho van evidenciar amb una notable solvència escènica, fruit de les hores de servei acumulades en diverses bandes de l'òrbita granollerina i en aquest mateix projecte, que presentava a la NAUB1 el seu primer disc, "Las cosas raras". Un treball que van interpretar sencer, alternant-ne el repertori amb cites a Radiohead, White Stripes o els Beatles, i també amb grans dosis d'humor. Al final, i després d'un passi que va anar constantment a més, es van acomiadar entre multitudinàries ovacions. Les d'un públic que s'havia mostrat totalment entregat de bon principi. El seu públic. Perquè, sense viure de la música, Nologo van esdevenir estrelles del rock durant una nit. I creguin-me, ho van fer molt bé.



dissabte, 29 de novembre de 2014

Amb Nologo a la NAUB1

Aquesta nit estaré punxant a la NAUB1, abans i després del concert de Nologo. Obertura de portes a les 21,30h., inici de l'actuació a partir de les 22h. Entrada a cinc euros amb disc de regal -perquè després diguin que la música és cara-.




Trencant barreres

OBRIGADA
100Setze, Cardedeu
28 de novembre de 2014

Era la tercera vegada que els veia en qüestió de setmanes, i cada dia m'agraden més. Ahir van comptar amb l'acompanyament de Pau Gomez a la guitarra (fora de pla a la imatge, però ben present a l'escenari). Sis cordes més reforçant una base instrumental sòlida com una pedra i fresca com una pinta de Murphy's. I aquella lírica que trenca qualsevol barrera, fins i tot les limitacions tècniques que ahir van situar les veus en un segon pla. Ètica de club, èpica d'estadi i una enorme banda de rock'n'roll.



divendres, 28 de novembre de 2014

Deu anys de Raydibaum

RAYDIBAUM
Music Hall, Barcelona
27 de novembre de 2014

D'acord, l'excusa de tot plegat era un aniversari rodó: ja fa deu anys que Raydibaum van debutar amb aquell refrescant comprimit de rock (genuïnament) independent titulat "Grided Elephant" (2004, Cydonia Records). Però si hi havia un motiu de celebració no era (tan sols) aquesta dècada a la carretera, sinó la manera com s'ha desenvolupat i segueix desenvolupant-se la trajectòria de la banda. Sense caure mai en la previsibilitat ni l'autocomplaença, i mantenint-se sempre fidel a la constància, les bones maneres i el compromís amb el seu públic de base. Jeffrey Lewis va dir una vegada que un artista té exactament el mateix valor que la seva obra més recent. I en aquest sentit, Raydibaum poden presumir d'haver parit aquest mateix any un àlbum tan definitiu com "Estructures sota terra" (2014, Right Here Right Now). El seu "Yankee Hotel Foxtrot" particular, i un cop de volant estilístic que els desmarca de les tendències dominants al pop català contemporani amb la mateixa força amb què Wilco es van despenjar al seu dia del so Americana.

Per això es poden permetre els barcelonins el luxe d'oferir un concert d'aniversari i centrar bona part del repertori en la seva collita més recent. Set de les divuit cançons provenien d'"Estructures...". La resta va repassar la totalitat d'un fons de catàleg capaç de lluir les seves millors formes encara a dia d'avui, de les cites al propi "Grided Elephant" a títols tan celebrats com "Alfabet", passant per perles del tamany d'un "Dins la balena" on van comptar amb l'acompanyament vocal de Jordi Lanuza (Inspira). Va ser un dels convidats -la resta van ser membres de Nyandú, excomponents de Mine! i l'equip de productors de Blind Records- d'una festa d'aniversari que tindria com a moment estel·lar un "Grans esperances" amb els membres del grup desendollats i tocant enmig del respectacle. A continuació tornarien a l'escenari, enfilarien "Aurora" i "Maleeixo el temps", i rematarien la feina amb "Gegants". La mateixa peça que tanca l'últim disc. Perquè deu anys no es fan cada dia. I perquè d'un present com el de Raydibaum pocs en poden presumir. Moltes felicitats.


dijous, 27 de novembre de 2014

Cancel·lació

El concert de Xavi Múrcia, previst per aquesta tarda a l'FNAC El Triangle de Barcelona, s'ha suspès a causa d'un lleu problema de salut. Disculpin les molèsties.


Arrugues

La Ciccone, abans i després de passar pel Photoshop.
Madonna té arrugues a la cara. Ho han predicat als quatre vents tota mena de mitjans sensacionalistes que, de passada, deuen haver-se quedat ben a gust. La filtració l'ha fet com de costum la xarxa, i consta de les fotografies que van servir de base per una portada que la revista Interview va dedicar a la cantant el 2010. És a dir, les mateixes imatges ja publicades però sense passar per Photoshop. Mostrant el rostre real de la Ciccone per a escàndol de determinades ments tan benpensants que necessiten celebrar els draps bruts de la resta per a dissimular els seus. El més escandalós no és que es filtrin aquesta mena d'imatges. Tampoc que l'oficina artística de la cantant faci servir mètodes que estan a l'ordre del dia en un negoci on malauradament compta més la façana que l'estructura. El més escandalós és que, després de tot plegat, la dolenta acabi essent la pròpia Madonna. Culpable a ulls de l'opinió pública d'un crim tan terrible com tenir arrugues a la cara passats els 50 anys. Llàstima que aquesta opinió pública estigui tan pendent dels pecats dels altres i no s'aturi ni un minut a jutjar els seus propis. Perquè, que quedi clar, Madonna no és ni de bon tros la dolenta de la pel·lícula. La dolenta, en tot cas, és l'acumulació de convencions socials i tabús estètics, pròpia d'una societat obsessionada amb falsos mites com el de l'eterna joventut o el de la imatge. La mateixa societat que produeix fotomuntatges com el de Madonna i després els condemna. Una societat malalta, pornogràfica i podrida de dalt a baix.


dimecres, 26 de novembre de 2014

Obrigada i Brubaker DJ Set a Cardedeu

Com Springsteen a Hammersmith, els Clash al Shea Stadium o Nirvana a Reading. Diguin-me exagerat si volen, però el concert que OBRIGADA van oferir dissabte passat a la NAUB1 va ser tan gran que qualsevol superlatiu es queda curt. Aquest divendres, 28 de novembre (23,30h.) actuaran al 100Setze, a Cardedeu (avda. Rei en Jaume, 116 - RENFE / Nit Bus: Cardedeu). Oferiran un concert especial on els acompanyarà Pau Gomez a la guitarra. I un cop finalitzada l'actuació, Brubaker DJ Set -és a dir, un servidor i una colla d'explosius artefactes rodons- punxarà rock'n'roll als quatre vents. Entrada lliure i cuina de proximitat.





30 anys de Rockdelux

Rockdelux ha celebrat aquest mes de novembre el seu trentè aniversari, i ho ha fet amb una edició especial on repassa els 300 discos més essencials -sempre segons el criteri de la pròpia revista- que s'han editat durant tot aquest temps. Una llista que serà tan discutida com aplaudida -quelcom habitual tractant-se de Rockdelux-, però que en qualsevol cas ofereix una panoràmica prou àmplia de la música de les passades tres dècades. Personalment, i sense entrar a valorar el rànquing ni les seves nombroses omissions -algunes d'elles solventades en un epíleg que suma 200 títols més-, trobo un encert que la llista no discrimini els artistes estatals dels internacionals.

D'aquesta manera, per exemple, Morente & Lagartija Nick ("Omega", 1996) entren al top ten situant-se entre My Bloody Valentine ("Loveless", 1991) i Nirvana ("Nevermind", 1991). I si bé no em sembla "Omega" un disc superior a "Nevermind" -tampoc m'ho sembla "Loveless"-, sí que em sembla un acte de valentia el fet de proclamar-ho a pàgina sencera, desafiant tabús i valorant l'obra de Morente i Lagartija Nick -o la d'Albert Pla, Negu GorriakPlanetas i Antònia Font- en un context global. És d'aquesta manera, situant els artistes d'aquí en relació amb els de fora, com realment s'atorga valor a la seva obra i es trenquen falsos tòpics. Una pràctica habitual al món anglosaxó -no veuran cap revista britànica o nord-americana que posi Radiohead en una categoria diferent a la de Pixies pel sol fet de ser anglesos uns i americans els altres-, però no pas a casa nostra, on la pròpia Rockdelux publica cada any les seves llistes del millor d'aquí i el millor de fora. Aprofito doncs l'encert d'aquesta edició especial per a proposar un canvi generalitzat de xip.

D'altra banda, l'especial aprofita per repassar la història de la publicació amb resums anuals i una mostra de totes les portades editades des de 1984. La qual cosa ofereix imatges que vistes avui resulten com a mínim xocants -Mötley Crüe i WASP en portada de Rockdelux: tothom té un passat i més honorable és qui no se n'amaga-. I finalment s'inclou una enquesta on participen músics del panorama estatal que han aparegut amb més o menys freqüència a les pàgines de la revista. En aquest sentit, m'agradaria destacar una sèrie de cites que m'han semblat prou interessants:



"(Las listas) son como las notas de fin de curso. Aunque -ahora como lectora- son muy importantes para repescar cosas interesantes a las que no has prestado atención durante el año. Yo no pondría números, diría más bien 'y los veinte imprescindibles de este año son...'" (Christina Rosenvinge).

"A mí me encantaba comprarme CDs. Era todo un ritual: el camino hacia casa con tu compra, quitabas el plástico, analizabas la portada, el libreto con o sin letras del disco, en algunos casos una y otra vez. En alguna ocasión me ha pasado eso de comprarme un CD por una canción y descubrir a un grupo, o todo lo contrario... todo eso ahora se ha perdido. Ahora descubrimos grupos a golpe de clic y, a veces, no dejamos ni que acabe una canción o un videoclip para dar nuestro juicio... En fin... una mierda" (Ana Fernández-Villaverde, La Bien Querida).

"No hace mucho envié un disco a un periodista 'serio' en formato digital y a los veinte minutos pude leer una crítica del disco en su Twitter. Este tipo de cosas me desconciertan" (Lidia Damunt).

"Para mí, MÚSICA es CULTURA en el sentido de postura activa, no de consumo. Es síntoma de democracia y de salud de las personas. Ahora mismo, veo que internet es el refugio de los amantes de la música frente al salvajismo depredador y esterilizante de las corporaciones económicas, a las que no les interesan las personas y solo la cultura si es de consumo" (Kiko Veneno).



I ja per acabar, m'agradaria subratllar un fet que no per obvi deixa de ser rellevant. Rockdelux porta tres dècades dedicant-se a la música des de l'àmbit de la premsa escrita. Música i premsa, dos sectors castigats i fins i tot menyspreats com gairebé cap altre en aquest país de les meravelles que habitem. Parlo de música entesa tal i com l'entén Kiko Veneno, i de la premsa elaborada amb independència i rigor -no la que subvencionen determinades administracions perquè infli escenes inexistents-. Ho sé perquè jo també m'hi dedico i no porto en el negoci ni la meitat de temps que ha aguantat aquesta capçalera. Per això m'agradaria felicitar-la i desitjar-li que en celebri (com a mínim) trenta més.




dimarts, 25 de novembre de 2014

Margarita - "Margarita" (2014)I

Quatre anys, temps suficient per a parar, reflexionar i tornar a la càrrega amb energies renovades. El temps que ha transcorregut entre el que fins ara era l'últim disc de Margarita, "Explota el cuerpo" (2010, BCore), i l'ep de sis temes amb què la banda de Madrid no només torna a l'activitat, sinó que sembla voler recuperar el temps perdut. Un ep de títol homònim -i editat també per BCore- on Margarita sonen com abans, però a la vegada diferents. El discurs segueix ben marcat pels recursos marca de la casa: velocitat màxima, veus i guitarres estridents, i ritmes que fonen el hardcore més expansiu amb el post-punk més frenètic. Però és que ara tot sona més sòlid i compacte que abans. Com si la producció de Sergio Pérez (Svper, Joe Crepúsculo) hagués separat totes aquestes peces i les hagués tornat a ajuntar previ reforç d'un motor que vibra ara més que mai. El resultat és un disc fresc, robust i tan singular com els seus propis autors. Atenció també a la caràtula, caòtica i lluminosa a parts iguals. Com aquests sis temes sense desperdici que ja poden degustar en luxós vinil.





Quatre dècades sense Nick Drake

Nick Drake (1948-1974) - Foto Julian Lloyd.

Aquella mirada tímida que amagava tantes coses. Amagava pànic escènic (si la seva música no va obtenir més ressò al seu moment, va ser en part perquè va oferir poquíssims concerts). Amagava solitud (gairebé no se li coneix cap relació sentimental ni amb altres músics, i les úniques persones amb qui va mantenir una certa proximitat van ser els seus familiars i aquells que el van ajudar a difondre la seva obra). Amagava frustració (no pas la de qui no ven discos sinó la de qui mai ha arribat a ser comprès). Amagava un romanticisme extrem. I amagava un geni inqüestionable. El que es manifestava cada vegada que Nick Drake es lliurava a la música. Va morir avui fa quaranta anys -una sobredosi d'antidepressius que apuntava al suïcidi-, i ho va fer de matinada. El moment del dia en què les seves cançons semblen cobrar més vida que mai.



And I was green, greener than the hill
Where flowers grew and sun shone still
Now I’'m darker than the deepest sea
Just hand me down, give me a place to be
NICK DRAKE, "Place to Be" (1972)

"Una mujer de mediana edad con pinta de asistenta, una adolescente chillona y chiflada y un presentador de un programa de entrevistas de la tele con cara de torta. No pegaban nada el uno con el otro. El suicidio no se inventó para gente como ésa. Se inventó para gente como Virginia Woolf y Nick Drake. Y como yo. El suicidio se suponía que era de puta madre". NICK HORNBY, "En picado" ("A Long Way Down", 2005).



dilluns, 24 de novembre de 2014

Recomanacions: Xavi Múrcia i Raydibaum

Amb el seu permís, els recomano dos concerts que tindran lloc a Barcelona aquest dijous, 27 de novembre. Horaris compatibles i distàncies curtes entre esdeveniments:

*XAVI MÚRCIA. Un músic de llarguíssim recorregut injectant nova vida a la poesia de Joan Vinyoli. L'obra del poeta, feta cançó i elevada a les esferes del folk, el blues i el rock'n'roll més orgànic. "A través de Vinyoli" ha estat un dels plats forts de l'Any Vinyoli. Un espectacle que ha s'ha presentat en escenaris d'arreu del país i que des del passat mes d'octubre es troba disponible amb forma de disc (Discos a Mà). Presentació oficial a FNAC El Triangle (19h.).

*RAYDIBAUM. Ja fa deu anys que la banda barcelonina va debutar amb "Grided Elephant" (2004, Cydonia Records). Era l'inici d'una de les trajectòries més sòlides i coherents d'allò que es va anomenar nou pop català. Una etiqueta que el temps ha posat al seu lloc però a la qual els barcelonins han sobreviscut a cop de constància i de discos tan monumentals com la seva darrera obra. "Estructures sota terra" (2014, Right Here Right Now). Celebraran aquest desè aniversari amb un concert especial a la sala Music Hall (21h.).





Qüestió de prioritats

Escoltava dies enrere una conversa entre melòmans. Ella li explicava a ell que havia assistit recentment al concert d'un dels seus grups preferits. Ell li confessava que li hagués agradat anar-hi, però que no ho havia pogut fer perquè patia aquell mal tan generalitzat que és ara mateix l'economia domèstica. I ella li responia que també el patia. Que, com tanta gent, té les butxaques més buides que plenes i tampoc pot permetre's assitir a molts concerts. Però aquell grup en qüestió era tan important per a ella, que havia estalviat fins a poder-se comprar l'entrada: durant un mes no havia anat de copes ni sortit a sopar, i havia fet els mínims cafès possibles fora de casa.

Tal i com ho explicava, quedava clar que l'esforç no havia resultat tan complicat però en canvi havia valgut molt la pena. I això em condueix cap a dues reflexions. La primera, que salvant casos realment extrems és fals que la gent no consumeixi cultura perquè no té diners. La nostra protagonista és un bon exemple de com tot plegat respon a una qüestió de prioritats -i ja sabem quines solen ser les prioritats en aquest país nostre-. La segona és que coses com aquesta ja no es fan. Em refereixo a estalviar per veure i escoltar de prop un grup amb el qual t'uneix un vincle intangible però real. I això passa perquè tot o gairebé tot ho consumim a través d'un entorn digital que avança massa de pressa, on no hi ha temps per a establir vincles i on els trending topics pesen més que qualsevol mena d'anàlisi i reflexió.

Volem béns de consum ràpid i gratuïts, perquè tanta immediatesa ens ha fet perdre el nord i ja ni tan sols som capaços d'apreciar el valor que tenen les coses. Ens semblen cares les entrades dels concerts, ens sembla car anar al cinema o al teatre i ens sembla absurd gastar-nos diners en discos perquè la xarxa va plena de música en streaming. En canvi, no ens sembla cap barbaritat gastar-nos els mateixos diners en un sopar o una nit de copes -experiències molt més efímeres que qualsevol pel·lícula o concert on anem a viure la música i no a fer instagrams-. Novament, una qüestió de prioritats.


diumenge, 23 de novembre de 2014

Impulsos vitals

6 HORES DE ROCKAUMBERT
NAUB1, Granollers
22 de novembre de 2014

Observava com actuaven Obrigada a l'escenari de la B1 i tenia la sensació de presenciar quelcom molt gran. Èpica d'estadi per a una banda de pub amb totes les lletres. La intensitat, el lirisme i la projecció d'Springsteen a Hammersmith, els Clash al Shea Stadium o Nirvana a Reading. Salvant totes les distàncies possibles, és clar, però partint de principis tan universals com la suor, les ganes d'escenari i els impulsos vitals canalitzats a partir de quatre acords i melodies incontestables. L'huracà que van provocar a la B1 només pot comparar-se amb la muralla decibèlica d'uns Siberia que van portar al límit els volums dels seus amplificadors. Musculatura i nervi, els d'un recital de metal extrem, veus guturals, bases rítmiques aclaparadores i canvis de tempo que transformaven la densitat més rocosa en frenètica velocitat. Abans, Bishop havien presentat un repertori de pop independent que beu, entre d'altres, de Planetas. La República Rumbera havien reivindicat la rumba catalana amb el suport puntual de tot un veterà com és Nisio. I The Xonses havien ofert un repertori de versions on Police i Héroes del Silencio convivien amb Depeche Mode, Green Day i (horror!) Limp Bizkit. Les 6 Hores de Rockaumbert van ser una iniciativa de l'associació Rumb per donar a conèixer els grups que assagen o enregistren els seus discos a l'espai CUB de Roca Umbert Fàbrica de les Arts.


La República Rumbera.

Obrigada.

Dante Pibernat (Obrigada).

Bishop.

The Xonses.

Siberia.


dissabte, 22 de novembre de 2014

Ulls i mirades


Ulls i mirades. M'agrada com els pinta Guillermo Martí Ceballos, que aquests dies exposa a la galeria Artemisia de les Franqueses del Vallès. Obres que conviden a perdre-s'hi.


divendres, 21 de novembre de 2014

Stand by Me


La lletra d'"Stand by Me", el clàssic de Ben E. King, Jerry Leiber i Mike Stoller, impresa en un DIN A4 i llençada al terra en algun lloc de Granollers. Ignoro qui l'ha perdut, o qui se n'ha volgut desfer, i com ha acabat arribant fins on jo l'he trobat, però em sembla una imatge evocadora i, si m'ho permeten, metafòrica. De vegades, tinc la sensació que la cultura es troba en aquesta societat nostra tan abandonada, oblidada, desprotegida i trepitjada com aquest paper. When the night has come, and the land is dark...



dijous, 20 de novembre de 2014

Jimmy Ruffin (1936-2014)

JIMMY RUFFIN
(1936-2014)

R.I.P.



Obrigada a la NAUB1

La NAUB1 acollirà aquest dissabte, 22 de novembre (21,30h.), una mena de showcase anomenat 6 Hores de Rockaumbert. La idea és donar a conèixer la música de grups que assagen o enregistren els seus discos a Roca Umbert Fàbrica de les Arts. La veritat és que desconec bona part de les bandes que hi participaran, i per tant no puc parlar-ne amb propietat. Sí que els puc dir, però, que hi tocaran els imprescindibles Obrigada, i que només per això ja és recomanable acostar-s'hi. També hi actuaran els contundents Siberia, que prometen ser un altre dels plats forts de la nit. Entrada lliure i molta música a descobrir.


dimecres, 19 de novembre de 2014

SOLÉ: “S’està perdent el vincle físic amb la música”

Solé, cantant a allò que té més a la vora - Foto Griselda Escrigas.
De vegades, la universalitat més absoluta és fruit del caràcter més local. “Aquest collons de poble (i altres cançons sobre Caldes de Montbui)” (2014, Petit Indie) és el segon disc de Solé. Un àlbum inspirat en el poble on el músic i periodista Ramon Solé ha viscut tota la vida, però que parla en realitat de la relació de qualsevol persona amb el lloc on viu. Enregistrat en directe en un emblemàtic cafè de Caldes, “Aquest collons de poble” és un exercici de folk de taverna en la més pura tradició britànica, irlandesa o nord-americana. Un cant a la joia i a la celebració que trenca estilísticament amb “Em perdono” (2013, Petit Indie), tot oferint un nou perfil del seu autor i il·lustrant-ne un nou capítol vital. De tot això, i també de la funció social del fet de cantar cançons, en vaig poder parlar amb ell mateix en una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.


No tenir vergonya

Que algú m'ho expliqui. No sé si és mala fe o estretor de mires, però d'alguna d'ambdues coses -o potser de totes dues- en van sobrats certs dirigents del PP. La setmana passada, el programa Polònia de TV3 va ironitzar sobre la reacció de l'executiu espanyol al 9-N, i ho va fer amb un gag inspirat en la famosa escena del búnquer de la pel·lícula "El hundimiento" ("Der Untergang", 2004), d'Oliver Hirschbiegel. Un recurs habitual dels programes d'humor, la recreació d'escenes emblemàtiques de films coneguts per a oferir metàfores o àcids retrats de la realitat. Un recurs habitual que, no obstant, el PP ja ha denunciat com a banalització del nazisme.

Els guionistes del Polònia podrien haver escollit una gran multitud de títols i escenes emblemàtics del setè art. Podrien haver recreat, per exemple, qualsevol escena de la trilogia El padrino, i no crec que a ningú se li hagués acudit qualificar-ho com a banalització del crim organitzat. També podrien haver recorregut a trilogies com Star Wars o Indiana Jones, i ningú hi hagués vist cap banalització dels cavallers jedi ni de l'ofici d'arqueòleg. De la mateixa manera, escenificar un fragment d'"El hundimiento" no implica en cap cas banalitzar el nazisme. Perquè, malgrat basar-se en fets reals, la pel·lícula és una ficció i qui hi apareix no és la cúpula del Tercer Reich sinó uns actors molt ben caracteritzats. De fet, no fa pas massa anys que Metallica i Lou Reed van recórrer a aquella mateixa escena per a promocionar el seu disc conjunt "Lulu" (2011). Un espot d'allò més divertit que va despertar més somriures que polèmiques absurdes.

Dit això, el que sí que suposa una banalització del nazisme -quelcom que no passa d'anècdota a Espanya però que portaria conseqüències legals en països com Alemanya- és titllar gratuïtament de nazis a independentistes catalans o bascos, activistes de la PAH, líders polítics que fan trontollar els ciments del bipartidisme i, en definitiva, tot allò que no s'ajusti als interessos del PP, ja sigui en matèria nacional, econòmica o social. Comentaris com els que portem sentint des de fa massa temps en boca de destacats dirigents del mateix PP que ara se sent ofès per un gag televisiu. D'això, senyors, se'n diu no tenir la més mínima vergonya.



dimarts, 18 de novembre de 2014

Josep Maria Bachs (1944-2014)

JOSEP MARIA BACHS
(1944-2014)

De petit, sopava amb ell cada dia. Amb el Filiprim, vull dir. Un dels millors programes mai emesos per TV3. Josep Maria Bachs, el Senyor Bachs tal i com el coneixíem a casa, havia presentat molts espais televisius, i també s'havia dedicat a la ràdio. Però jo sempre l'associaré amb el Filiprim, un programa on el televisor deixava de ser la caixa tonta per a esdevenir un univers paral·lel on qualsevol cosa podia passar. Un món gairebé fantàstic poblat per elements com aquell telèfon gegant i personatges tan entranyables com el Senyor Encarregat -el també desaparegut Jaume Sorribas-. I això per no parlar d'una sintonia que marcaria època.

Anys després, li preguntaven en una entrevista si Filiprim podria funcionar en el context televisiu d'aleshores. Corrien els primers anys del segle XXI, i sense aventurar-se a respondre la pregunta, Bachs matisava que durant els temps de Filiprim "si un programa no funcionava, es mirava de donar-li una empenta perquè sortís endavant", mentre aleshores directament se'l suprimia de la programació. Corrien principis del segle XXI, deia, i des d'aleshores la cosa només ha anat a pitjor, m'atreviria a dir. I no parlo ara de televisió. Parlo del món que ens envolta. El món de les xarxes socials, l'excés d'informació i els amics que diuen m'agrada mentre fan zapping davant d'una pantalla de plasma. Un món que avança ràpid i on no hi ha temps d'analitzar i reflexionar. Una constant cursa de fons on allò que no funciona és automàticament descartat.

Arrel de la seva mort, diversos companys de professió van lloar ahir la figura de Josep Maria Bachs. Van dir d'ell que era un gentleman i un innovador, i que tenia un sentit de l'humor molt britànic. Jo afegiria que el Senyor Bachs representava una espècie en perill d'extinció. Una classe, una elegància i una manera de fer que no encaixen en aquest món de consum ràpid on manen els dígits i els mercats. Se n'ha anat un referent molt més enllà de l'àmbit catòdic. En pau descansi.


dilluns, 17 de novembre de 2014

Million Dollar Baby


Mira que l'he vist vegades. I que ho puc tornar a fer quan vulgui perquè la tinc en dvd -a sobre repetida, no em preguntin per què-. Però tot i això ahir em vaig quedar enganxat al televisor fins a altes hores de la nit. Perquè un canal de televisió dedicat exclusivament a programar cinema la va passar per enèssima vegada. I jo, que només volia veure-la una estona abans d'anar a dormir, me la vaig tornar a empassar sencera. Fins i tot aquella tercera part que tant em costa visionar. Aquella davallada tan extrema com inevitable on es donen cita el millor i el pitjor de la condició humana. Aquella caiguda en picat als inferns des del més elevat dels cims. I aquells tres personatges. Eastwood, Freeman i Swank. Tres personalitats, tres realitats, tres móns gairebé paral·lels que, no obstant, acaben encaixant com les peces d'un trencaclosques. I que un cop has conegut t'acaben acompanyant durant la resta dels teus dies. "Million Dollar Baby" (2004). Possiblement el retrat més cru de la boxa que mai s'hagi fet des del cel·luloide. Perquè l'èpica, els cops i les caigudes hi són a l'ordre del dia, sí, però hi són tan a dins com a fora del ring. Ahir me la vaig tornar a empassar sencera, i avui podria tornar-ho a fer sense cap mena de problema. I tornaria a fer-me creus que aquest monument al setè art ja tingui deu anys. I tornaria a preguntar-me què farem el dia que no hi sigui Eastwood.


diumenge, 16 de novembre de 2014

Sacsejant consciències


IN_CULT: VÀLIUS + MATTHEW McDAID
NAUB1, Granollers
15 de novembre de 2014

Antifolk. És possible que Vàlius no s'identifiquin amb el terme, i fins i tot és possible que no n'hagin sentit parlar. Però creguin-me, el duet barceloní és tan antifolk com qualsevol dels outsiders que desafien les convencions del folk i el punk als soterranis de Nova York. Per entendre'ns, si l'antifolk reaccionava originalment al dogma del folk de cabells blancs i ressaca post-Greenwich Village, Vàlius ho fan respecte al de la Nova Cançó i, sobretot, l'oficialisme amb què aquesta porta gairebé quatre dècades tapant el seu certificat de defunció. Interpretant "Diguem no" de Raimon amb la mala llet d'uns Circle Jerks. Transformant "País petit" de Lluís Llach en un aquelarre post-punk a mig camí entre Joy Division i Thee Headcoats. Desfent mites, espantant puristes i sacsejant consciències.

Dos apunts, les citades revisions, en un repertori que es nodreix no obstant de la pròpia collita. De "Camps", "Gran" i la sardana punk "Això és com tot" -rotllana inclosa al centre de la pista-. D'aquell rock de garatge de format minimalista que sona com si Pau Riba i Flat Duo Jets s'intercanviessin els papers. Vàlius aterraven per segona vegada a la NAUB1 en el marc de l'IN_CULT, les jornades d'agitació cultural impulsades pel Casal Popular L'Esquerda, i compartint escenari amb Matthew McDaid. Nord-irlandès establert a Catalunya, aquest jove de mirada decidida acaba d'irrompre al panorama independent amb una col·lecció de cançons que conjuguen preciosisme, intensitat i formes clàssiques. Cançons que apunten a M. Ward, The Swell Season o Iron & Wine, per citar tres exemples més o menys contemporanis, però que no fan cap lleig a Nick Drake en els moments més intimistes, ni a Jeff Buckley quan la guitarra augmenta revolucions.

Abans de desembocar a la B1, l'IN_CULT havia escampat el seu radi d'acció pel centre de Granollers. I ho havia fet al més pur estil situacionista. Servint-se de l'art per a alterar una realitat i denunciar una rutina. La d'un comerç hegemònic que marca no només els horaris sinó també el ritme de vida de la ciutat. La de les marees humanes que els dissabtes a la tarda transiten d'aparador en aparador i que ahir es van topar de nassos amb quelcom tan abstracte com inesperat. Quatre performances teatrals per cortesia d'Arsènic Espai de Creació. Nens perduts, captaires escampant sacs de sorra i una inquietant figura vestida amb un uniforme de protecció contra la radiació i una careta antigàs. Personatges que acabarien confluint a la Porxada entre mirades de sorpresa, aprovació i, fins i tot, rebuig. Novament, i responent a una de les principals vocacions de l'IN_CULT, s'havien sacesajat consciències.


Vàlius.

Matthew McDaid.

Performance d'Arsènic a la Porxada.




dissabte, 15 de novembre de 2014

Tiger Menja Zebra - "Súper Ego" (2014)

Aquest és el disc que tots vostès estaven esperant. Potser ni tan sols se n'havien adonat. Potser ni tan sols els agradarà. Potser fins i tot és impossible que mai els pogués haver arribat a agradar -perquè no és una obra de fàcil accés, i això és precisament el que la fa transcendent-. Però, hi poden posar la mà al foc, és el disc que estaven esperant. Perquè les seves vuit pistes -set temes i una introducció- contenen tanta mala llet com la que molts de vostès porten acumulant des de ja no saben quan. Perquè el caos sonor que aquests quatre terroristes han generat només és comparable a la bestial confusió que regna allà fora. Perquè en temps de postals costumistes i escapismes corporatius, els vallesans sonen tan tèrbols, perillosos i punyents com el món real. En altres paraules, Tiger Menja Zebra segueixen representant com ningú més el so dels temps convulsos que ens ha tocat viure.

"Súper Ego" (2014, Music or Nothing) és el seu segon treball. Un disc de postguerra, perquè arriba efectivament després d'una guerra. La que els propis Tiger Menja Zebra van encetar ara fa dos anys amb un debut que podia generar qualsevol cosa menys indiferència, començant per un títol tan directe com explícit, "Com començar una guerra" (2012, Music or Nothing). La que ells mateixos han lliurat (i guanyat) durant els passats vint-i-quatre mesos. La que ha ensorrat les estructures de l'electrònica industrial, el rock en la seva vessant més terminal i qualsevol gènere musical amb prefix post, per a aixecar a partir de les seves runes un monstre que encara no coneix nom. Un atac frontal a cop de muralles sòniques, columnes de decibels i un laboratori sonor que s'ha eixamplat en aquesta segona aventura, absorbint nous matisos però sense perdre un gram de la consistència inicial. Sense oferir somriures de cartró, però deixant aflorar l'eufòria, diuen ells mateixos, de qui se sent envoltat per l'Ego titular.

Un ego canalitzat a través de ritmes hipnòtics, explosions elèctriques i veus críptiques cantant a l'apocalipsi del dia a dia -"Esteu derrotats, castigats / Ningú us pren seriosament / Continuarem seguint el vostre rastre de mort", canten a "Devastació"-. I títols tan amables com "L'odi és una altra forma d'amor", "Formo part d'una societat secreta", "Excita la bèstia" o "Em sotmetré", tots ells extrets del text "Súper Ego" de Jesús Olvera. "Vaig aguantar, suportar molta immundícia de molta gent durant molt, massa temps. Fins que un dia, i beneeixo aquest dia, em vaig enfrontar a tots aquells que m'havien estat amargant. I (sorprenentment) van callar, els vaig intimidar i finalment els vaig derrotar", proclama el citat manifest. La mateixa contundència amb què Tiger Menja Zebra han tornat a signar una obra capital. I ja en van dues. "Súper Ego" es podrà adquirir a partir del 23 de novembre tant en format físic com digital, aquest últim a través del compte de Bandcamp de la banda.

Més informació:
Tiger Menja Zebra   |   Bandcamp
Music or Nothing   |  Pàgina web



divendres, 14 de novembre de 2014

Hard to Explain

La samarreta dels Strokes.
Quan finalment la vaig tenir a les mans, va ser com obtenir un trofeu. Parlo de la meva samarreta dels Strokes. Ara se'n veuen moltes, però quan jo me la vaig comprar costaven de trobar. Va ser ja fa uns quants anys a Hollywood Boulevard i després de buscar-la literalment arreu de Los Angeles. Finalment la vaig localitzar en una botiga situada al costat d'un strip club en ple cor de Hollywood, i enmig d'un immens oceà de samarretes de tota mena: grups de música, pel·lícules, marques de licors i, fins i tot, simbologia neonazi -mai oblidaré la indignació del moment ni la cara de circumstàncies dels venedors, que irònicament eren paquistanesos, quan els vaig preguntar per què nassos venien allò-. I en un racó, el logotip dels Strokes sobre un fons negre. Fixin-se si costava de trobar, que tan sols la tenien en talla XXL. Vaja, que m'anava enorme i la vaig haver de portar a una modista abans de poder-me-la posar. I sí, sé què estan pensant molts de vostès. Que internet m'hauria estalviat moltes molèsties. Però també m'hauria privat d'una colla d'entranyables records i d'una vinculació, la que tinc amb aquella samarreta, que és francament difícil d'explicar.

El fet d'haver-me passejat de dalt a baix de Los Angeles a la recerca d'una samarreta dels Strokes il·lustra fins a quin punt aquell grup va ser important per mi en un moment molt concret de la meva vida. Per mi i per molta gent que a principis del segle XXI encara es negava a creure's allò del final de la Història. Perquè sense inventar-se la sopa d'all, aquells primers dos discos -"Is This It" (2001) i "Room on Fire" (2003)- havien proclamat als quatre vents que encara es podien dir moltes coses a partir dels ingredients més bàsics del rock'n'roll -en el cas que ens ocupa, unes gotes de Velvet, Ramones, Television i Talking Heads escampades sobre una cruixent base melòdica-. Després vindria "First Impressions of Earth" (2006), un canvi de sentit que bona part del seu públic va entendre com un entrebanc. I si bé és cert que a mi em va entusiasmar al seu moment, també ho és que porto anys sense escoltar-lo i no el trobo a faltar en absolut -els dos anteriors encara els punxo sovint-. De tot el que vindria a continuació prefereixo no parlar-ne. Una banda fracturada pels egos, una profunda sequera creativa i discos absolutament prescindibles. L'últim ni tan sols s'han molestat a presentar-lo en directe més enllà d'esporàdiques actuacions en festivals.

Julian Casablancas + The Voidz.
I amb aquestes, el Primavera Sound ha anunciat la presència dels Strokes a la seva edició 2015. I jo me n'alegro, però a la vegada tinc els meus dubtes. Me n'alegro perquè, malgrat tot el que acabo d'explicar, el directe de la banda novaiorquesa és una de les meves grans assignatures pendents -al seu moment me'ls vaig perdre, no pas perquè no vinguessin sinó perquè quan ho van fer no hi vaig poder anar-. I tinc els meus dubtes perquè els dies de "Hard to Explain" i "12:51" ja queden molt lluny. I perquè ara mateix em sembla molt més interessant el nou projecte solista de Julian Casablancas, uns Voidz amb els quals acaba de lliurar "Tyranny" (2014). Un àlbum que no perdurarà en el temps com els dos primers de la banda mare, però que en recupera bona part de l'esperit i de passada mostra al vocalista molt més inspirat que en el decebedor "Phrazes for the Young" (2009). Potser els Voidz també aterraran al Primavera com a part del mateix paquet i en un escenari de dimensions més reduïdes? Creuem els dits.


dimecres, 12 de novembre de 2014

El producte original

Simeon Coxe, la nit passada a Barcelona.
SILVER APPLES + PACOSAN
Almo2bar, Barcelona
11 de novembre de 2014

Els dos primers discos de Silver Apples -"Silver Apples" (1968) i "Contact" (1969)- són una mena de comprimit. Una petita càpsula que en esclatar desencadena tota la història de la música electrònica contemporània. Del krautrock al dubstep, passant pel synth pop, el house i fins i tot allò que es balla a les discoteques dels polígons industrials de l'extrarradi de Barcelona -encara que en aquest darrer àmbit és poc probable que ningú hagi sentit parlar mai de Silver Apples-. En ple 2014 i reduïda l'entitat a projecte unipersonal de Simeon Coxe, el sintetizador que ell mateix va desenvolupar gairebé quatre dècades enrere es complementa a dia d'avui amb pedals d'efectes impensables aleshores i caixes de ritmes que cobreixen l'absència del desaparegut Danny Taylor, però vist des de fora seguiria encaixant en qualsevol episodi vintage de Doctor Who.

I és que l'electrònica de Silver Apples, tan pionera com primitiva en el millor dels sentits, és avui tan deliciosament vintage com el TARDIS o els Daleks. Peti qui peti i per molt que introdueixi Coxe uns matisos d'EDM que resulten ara molt més ben ubicats que en la seva anterior i fins ahir única visita a Barcelona (Apolo 2, 10 de març de 2008). I per aquesta mateixa regla de tres, allò que fa sis anys es mantenia fresc malgrat la pols acumulada, ara hi sona encara més. Perquè el pas del temps té aquestes coses, i de la mateixa manera que el krautrock ha passat de la nit al dia d'estar gairebé proscrit a esdevenir manual de referència de qualsevol hype curt d'imaginació, aquella electrònica gairebé analògica es troba ara mateix tan a l'ordre del dia com les samarretes de les Tortugues Ninja. Amb una diferència, mentre aquestes últimes han mutat a la gran pantalla en quelcom tan barroer com irreconeixible, en el cas de Silver Apples encara podem gaudir del producte original. I només per això ja val la pena desafiar la pluja i passar per caixa un dimarts a la nit, els ho ben asseguro.

Abans havien passat pel mateix escenari uns Pacosan que creixen a pas de gegant. El que havia començat com un híbrid de prog, post-punk i tota una colla de derivats del hardcore, s'ha acabat solidificant en una gegantina onada lisèrgica. Una contundent aproximació a la psicodèlia més còsmica i passada de voltes. Com Hawkwind irrompent de ple a la comuna d'Amon Düül. Com Can liderant una invasió germànica a Canterbury. Baixos solars, teclats siderals, bateries en constant viatge interestel·lar i aquella veu que emet cants i murmuris impossibles des d'alguna llunyana galàxia. Però el millor de tot plegat és que no cal pas anar tan lluny a buscar-los. Perquè són d'aquí. I perquè com tantes altres bandes evidencien que es pot brillar a Barcelona de la mateixa manera que es brilla a Düsseldorf, Brooklyn o Tòquio. Ara només cal que indústria i públic estiguin a l'alçada. La gent de Bankrobber, Jacquard Recs i Ultra-Local Records s'hi ha posat de ple, encetant un nou segell dedicat a propostes experimentals que respon al nom de Brabo i a través del qual dóna sortida a bandes com els propis Pacosan. Un fet digne d'admirar, tenint en compte l'estat de les coses en aquest desert que és ara mateix el mercat discogràfic a casa nostra.



dimarts, 11 de novembre de 2014

Segona edició de l'In_Cult

Torna l'IN_CULT. Les jornades de transformació cultural que organitza a Granollers el Casal Popular l'Esquerda amb l'objectiu de generar debat i encetar reflexions, sempre amb l’art i la cultura com a pals de paller. Entre els propers dies 14 i 15 de novembre, proposen entre d'altres dur a terme una ocupació teatral de la plaça de la Porxada i analitzar les quatre últimes dècades de vida social i cultural a la capital vallesana -la qual cosa promet ser realment interessant-. Tot plegat culminarà a la NAUB1 amb les actuacions de Matthew McDaid i els imprescindibles Vàlius.

Més informació:
L'Esquerda
Brubaker
NAUB1


Salt Petal

Refrescant còctel de rock'n'roll i ritmes llatins.

És un d'aquells detalls que t'alegren el dia. Obrir el correu electrònic i descobrir que una banda de Los Angeles t'ha contactat perquè escoltis la seva música. Que algú que es troba a un oceà i un continent sencers de distància vulgui compartir amb tu la seva obra pel sol fet d'haver-te llegit a la xarxa. I, sobretot, trobar-te de nassos amb un grup de l'alçada de Salt Petal. Una formació, els ho asseguro, a la qual m'he ben enganxat i de la qual ja no em penso desenganxar mai més. Un col·lectiu multicultural que representa com pocs la diversitat de la City Of Angels. La majoria dels seus components vénen de països llatinoamericans com l'Argentina, el Brasil o Colòmbia, i és d'aquestes terres d'on prové també bona part del seu adn musical. La resta es nodreix de gèneres com el power pop, la música surf o les formes més atemporals i heterogènies del rock independent.

Des de l'edició del seu segon disc, el formidable "Sea Monster" (2013), han comptat amb el beneplàcit de mitjans com la BBC o MTV Tr3s, a més d'actuar en festivals de referència internacional com el SXSW d'Austin, Texas, i compartir escenari amb noms de primera fila com els de Grimes, Lila Downs o Dengue Fever. Tot plegat, gràcies a un refrescant i eclèctic còctel de sons fronterers ("Por la Luna", "Stay Awhile"), tonades nocturnes que podrien seduir al propi Tarantino ("Sabotage", "Hold on to the Night"), explosions de ritme ("Cumbia de Billinghurst", "The Sky Turns") i melodies inesborrables ("Songs I Used to Like"). Com si Calexico haguessin crescut escoltant Blondie, The Mars Volta a Mano Negra o Vampire Weekend a Los Lobos. Creguin-me, Salt Petal és molt més que una nova revelació californiana. És un projecte únic, un d'aquells fenòmens que passen tan sols un cop a la vida.

Més informació:
Salt Petal  |  Soundcloud



dilluns, 10 de novembre de 2014

"Bengala" al Liceu

ILLA CAROLINA
Sala Foyer (Gran Teatre del Liceu), Barcelona
9 de novembre de 2014

"Algú m'hauria de fotre crits per no haver escoltat mai abans aquest grup". M'ho deia un conegut que havia assistit encuriosit al concert i que en va sortir molt més que convençut. Mostra evident no només del potencial d'Illa Carolina a l'hora de convertir indecisos a cop d'inesborrables melodies pop, sinó també de la solidesa que ha adquirit el seu directe sis mesos després d'encetar la gira de presentació del seu segon disc, "Bengala" (2014, Buenritmo), a la NAUB1. Ahir el van interpretar gairebé en la seva totalitat a la sala Foyer, sota la platea del Gran Teatre del Liceu i amb la solemnitat que requeria l'ocasió. Rodones píndoles executades amb ofici i solvència, lírica introspectiva i atmosferes hivernals per a una freda tarda de novembre.


diumenge, 9 de novembre de 2014

Subcultures

New Order (Sumner, primer per l'esquerra), scooter boys.
"Podies ser un rocker o un scooter boy. Com a scooter boy, em van dir que no anés mai de la vida a Macclesfield, perquè estava ple de greasers i era una bogeria. Però més tard vaig acabar formant una banda amb dos nois de Macclesfield. I una noia, és clar. Anar en scooter era millor que agafar el bus, i ajudava a atreure les noies perquè et feia semblar guai. No era mod. Era post-mod: la primera onada d'skinheads fent-se suedeheads". Bernard Sumner (New Order) recorda la seva adolescència a l'extrarradi de Manchester, durant la segona meitat dels 70, en una entrevista signada per John Robinson i publicada aquest mes de novembre per Uncut. Mods, rockers, skinheads i suedeheads. El que aquí anomenem tribus urbanes són al Regne Unit subcultures totalment integrades a la societat. Per això, mentre a casa nostra aquests entorns han degenerat en competicions per saber qui s'ha comprat més singles estranys a eBay, en ciutats com Manchester han format músics com el propi Sumner, avançat outsider de la primera onada post-punk amb Joy Division i posteriorment arquitecte del pop electrònic amb New Order.

A la mateixa entrevista, el guitarrista parla sobre Ian Curtis. "Tenia unes influències diferents de les nostres", recorda sobre el desaparegut cantant de Joy Division. "Li agradaven els Doors, els Stooges i la Velvet Underground. Me'l trobava als clubs. Vaig anar a casa seva el març de 1977, quan acabava de sortir 'The Idiot', i ell em deia 'Escolta això, escolta això...' mentre sonava 'China Girl', i immediatament em vaig enganxar a Iggy Pop. A l'Ian li encantava Love. Tenia molt bon gust a nivell musical". Els Doors, els Stooges, la Velvet i Love. Quatre grups estilísticament distants però amb un tret en comú que comparteixen amb els propis Joy Division, la singularitat d'uns discursos tan personals com avançats als seus respectius temps. I és l'absència d'aquest mateix tret, l'absoluta manca de singularitat, el que defineix tota la munió d'imitadors de Joy Division que han proliferat durant els darrers anys. Ja se sap, per a entendre l'essència d'un músic no n'hi ha prou amb escoltar-lo a ell, cal explorar també la música que ell escoltava, les seves influències. I, malauradament, els imitadors d'Ian Curtis tendeixen a passar-se més hores pentinant-se que escoltant música.


dissabte, 8 de novembre de 2014

Elèctrics decibels

OBRIGADA
New Underground, Barcelona
7 de novembre de 2014

No cal inventar-se la sopa d'all per a poder presumir de frescor. Obrigada ho saben bé. O potser no, potser ni tans se n'adonen, però sigui com sigui han desenvolupat un discurs fresc i vital. I ho han fet a partir d'algunes de les expressions més bàsiques i primitives del rock'n'roll. Les que van esclatar i col·lisionar al Soho, al Bowery, a Asbury Park, a Canvey Island i a Ladbroke Grove. Les que fins i tot abans de la invenció del propi terme ja feien tremolar garatges i soterranis a banda i banda de l'Atlàntic. El de sala petita, suor a l'escenari i emocions transformades en elèctrics decibels. El que el quartet vallesà va reivindicar ahir a la nit en el seu debut barceloní. Amb força, nervi i un repertori on les dianes es compten a grapats -"Distant Mile", "Mireneah", "Five Minutes Left", "Night's Open" o aquell himne adrenalínic que és "Anything Anywhere"-. Amb una base rítmica que no concedeix treva, unes guitarres que suen fum i distorsió i un frontman, Dante Pibernat, que evoca Strummer, Lanegan, Waits i l'Springsteen dels 70. Enèrgica posada de llarg per a un combo cridat a fer quilòmetres.


divendres, 7 de novembre de 2014

SHE OWL: “Si saps fer-los servir, els instruments musicals t’explicaran històries”

Endian i Moletta, al Bosc Màgic d’Òrrius – Foto Oriol S.

Els últims rajos de sol d’un dia de tardor reforcen el misticisme del Bosc Màgic d’Òrrius. Situat al bell mig del Parc de la Serralada Litoral i permanentment envoltat d’una aura de misteri, aquest paisatge de conte podria ser perfectament l’escenari d’una cançó de She Owl. Aprofitant un parèntesi en el marc de la seva segona gira per Catalunya, Jolanda Moletta i Demian Endian van visitar aquest indret de somni i es van deixar seduir pels seus encants. Un servidor els hi va acompanyar després d'una entrevista de sobretaula que ja poden llegir a Brubaker.



Recordatori: Obrigada + Brubaker DJ Set


Recordin que aquesta nit estaré punxant al New Underground de Barcelona (c/. de l'Aviació, 5 - metro: Les Corts / Sants Estació), després del concert dels irrepetibles Obrigada (22h.). Més informació aquí. Els hi espero!


dijous, 6 de novembre de 2014

A Quiet Man - "Into the Night" (2014)

Llegeixo als crèdits de Bandcamp que "Into the Night" va veure la llum el passat mes d'abril. La bona nova m'ha arribat doncs amb mig any de retard, però crec que el moment no podria haver estat més oportú. Perquè el quart disc d'A Quiet Man podria ser la banda sonora ideal per a endinsar-se en aquesta tardor que, també amb retard, tot just acaba de començar. Tons menors, textos que naveguen entre la introspecció i el més salvatge dels pecats, paisatges de color sèpia i aquella malenconia que impregna l'ambient amb la mateixa facilitat amb què les fulles caigudes dels arbres formen catifes de fredes tonalitats. L'amor com a fil conductor d'un ventall líric on la por i la pèrdua ("Geneviève") van de la mà amb la manifestació més acusada del desig ("Natalia"), els neguits interiors ("Insomnia"), el romanticisme en la seva vessant més extrema ("To Kill You with Love") o l'instint protector d'un infant cap a la seva germana menor ("The Protector"). Evidenciant més que mai les qualitats literàries del tarragoní Fabio Vega -nom real d'A Quiet Man-, poeta urbà i narrador d'històries amb ànima de crooner. D'un crooner que manté posat un ull al Leonard Cohen més crepuscular i l'altre al Bowie continental. I que amplia horitzons amb un disc on, sense trencar amb "The Affairs" (2012), no renuncia a créixer tot incorporant matisos: l'electrònica de les seccions rítmiques, els patrons repetitius, els coixins atmosfèrics i una càrrega dramàtica que es perfila a l'alça. I saben què és el millor de tot plegat? Que havent escoltat ambdós treballs, havent apreciat aquest salt evolutiu i sense cap més remei que aplaudir-lo, un no pot evitar pensar en aquest disc com un treball de transició. Un pas (de gegant) cap a quelcom que encara ha d'arribar i que bé podria acabar de confirmar Vega com un majúscul artesà de la cançó.


Més informació:
A Quiet Man Bandcamp



dimecres, 5 de novembre de 2014

The Tea Servants (1995)

"Hello Good Morning". La peça que encetava el debut homònim dels Tea Servants (1995). Un dels inicis de disc més frescos registrats durant les passades dues dècades en aquesta banda dels Pirineus. Dos minuts i mig de guitarres dissonants i ritmes bàsics però efectius com a coixí d'una veu, la d'un jove Steven Munar, que ja aleshores destil·lava singularitat pels quatre costats. Constants que es repetien en peces com "This Man Loves the Sun" -que podria ser la resposta definitiva al "Who Loves the Sun" de la Velvet-, la frenètica "This Is Not My Place" o la deliciosa "The Laughing Song". Llargament descatalogat, "The Tea Servants" ha estat per fi recuperat coincidint amb el vintè aniversari de la formació de la banda. Amb remasterització a càrrec del sempre oportú Roger Gascón (Dunno, El Dia de la Barbota) i completant d'aquesta manera un acte de justícia històrica que va començar ara fa dos anys amb la reedició de "Police Looking After Thieves" (1996), segon disc de la banda i obra capital del pop independent de casa nostra. Un salt de gegant respecte a un debut homònim que, no obstant, sona en ple 2014 tan fresc com el primer dia. Un sòlid exercici de post-punk immediat i de baixa fidelitat, i els ciments de tot el que vindria a continuació, que no va ser poc. Reeditat només en format digital, durant les properes dues setmanes estarà disponible a Bandcamp en pay what you want.


Més informació:
Bandcamp Steven Munar




dimarts, 4 de novembre de 2014

Com Petty, però sense l'estadi

CHUCK PROPHET & THE MISSION EXPRESS
Sidecar Factory Club, Barcelona
3 de novembre de 2014

"Sé que allà fora hi ha 50 llocs on podeu escoltar nord-americans tocant música d'arrels", ironitzava Chuck Prophet des de l'escenari de la sala Sidecar, "per tant us dono les gràcies per haver decidit passar aquesta vetllada amb nosaltres". Ironies al marge, fins i tot en un univers paral·lel on Barcelona pogués encabir mig centenar d'esdeveniments d'aquesta mena en una sola nit, Prophet destacaria per mèrits propis. Per veterania, per una trajectòria que a dia d'avui encara no ha mostrat signes de feblesa i per una ètica de treball que l'empeny a alternar sense condicions l'estudi amb una carretera que sembla haver estat feta per a ell. Una hora i mitja llarga, la d'ahir, en què va repassar un repertori prou estratosfèric per no ressentir-se ni tan sols d'algunes absències notables. Sí que van sonar, i brillar, perles de la magnitud de "White Night, Big City", "Castro Halloween" o "Sonny Liston's Blues". Amb ofici, compromís i moltes ganes de gresca. Em comentava un conegut que assistir a un concert de Prophet és com presenciar una actuació de Tom Petty, però sense l'estadi. I que duri, perquè és precisament en concerts com el d'ahir on el rock'n'roll ha sobreviscut, sobreviu i seguirà sobrevivint al marge de tota la resta.



dilluns, 3 de novembre de 2014

Obrigada i Brubaker DJ Set a New Underground

Els convido a descobrir un dels meus grups preferits. Els convido a degustar una de les dosis de rock'n'roll més fresques que hauran pogut escoltar en una bona temporada. I ho faig amb tot l'orgull del món. Perquè parlo d'Obrigada. Parlo de quatre elements que sonen com si Joe Strummer encapçalés els Replacements. Com si els Modern Lovers haguessin seguit la dieta dels New York Dolls. O com si els Stones se n'haguessin anat a fer la volta al món amb Dr. Feelgood quan encara hi eren a temps. Parlo d'Obrigada, deia. De quatre paios que han estat els meus veïns durant més de mitja vida i que l'any passat es despenjaven amb un debut homònim amb regust de bourbon, pub anglès i versos a peu de carrer. I en parlo amb tot l'orgull del món, i tant que sí. Perquè Obrigada són de Cardedeu, el mateix poble al qual un dia vaig dedicar una cançó de títol inequívoc ("Dead Town") però sobre el qual podria pronunciar ara mateix mil meravelles. I és que, els ho asseguro, ser del mateix lloc que aquests quatre és tot un orgull. I encara ho serà més el fet de compartir escenari amb ells. Aquest divendres, 7 de novembre (22h.), actuaran a la sala New Underground de Barcelona (c/. de l'Aviació 5 - metro: Les Corts / Sants Estació). Tot seguit, Brubaker DJ Set -és a dir, un servidor amb una maleta plena de plàstics rodons- oferirà una sessió de rock'n'roll sense conservants, colorants ni condicionants. S'hi apunten?




Kazuality - "Estructura de una panacea discreta"

El gironí Jaime Rodríguez és sens dubte un músic prolífic. Quan encara no fa ni un any que va lliurar "Metamecánica" (2014), es despenja amb "Estructura de una panacea discreta", el 24è disc que signa com a Kazuality en els seus dotze anys de trajectòria. I un àlbum de transició, segons afirma ell mateix al seu compte de Bandcamp, cap a una nova etapa vital que tot just comença a prendre forma en títols com "Descansen armas, rompan rompan filas", "Lo que el trazo resiste", "La marmota del día" o "De las esquinas a la matriz". Registres diversos per a un discurs on predominen la intensitat i els canvis de ritme inesperats. Respecte a la seva anterior obra es mantenen els ressons d'Anímic ("Falso año nuevo") i d'Standstill (la citada "Descansen armas..."), però el ventall sonor s'amplia amb traços com l'electropop sinistre de "Nos queda Roma", l'èpica ombrívola de "Tema serio" -que puntualment remet a Soda Stereo- o l'explosió post-punk de "Finalista (ellas ganaron el premio)". Un disc fosc i enigmàtic que recull els fruits dels que el van precedir i, a la vegada, planta les arrels d'un futur que promet brillar amb llum pròpia. Escoltin-lo aquí.


diumenge, 2 de novembre de 2014

Primavera a la tardor

PRIMAVERA CLUB 2014 (dia 2)
Sala Apolo i teatres Principal i Latino, Barcelona
1 de novembre de 2014

DER PANTHER. Electrònica i arts visuals.

THE COATHANGERS. Urgència de garatge.

WOMAN'S HOUR. La gran promesa d'aquesta tardor.

WHITE LUNG. Punk rock amb totes les lletres.

YOUNGHUSBAND. Expansius.


dissabte, 1 de novembre de 2014

Tal i com són

LOVE OF LESBIAN
Teatre Auditori, Granollers
31 d'octubre de 2014

Sol i re. Els dos únics acords sobre els quals s'aixeca "La niña imantada", una de les peces interpretades la nit passada per Love Of Lesbian. "Es pot fer moltíssim amb tan sols dos acords", sentenciava Santi Balmes després de trencar el gel amb el seu etern sentit de l'humor. Efectivament, dos únics acords poden edificar una gran cançó, de la mateixa manera que una caixa de cartró pot fer sortir de dins seu un zeppelin com el que ahir va sobrevolar l'escenari del Teatre Auditori. Moment àlgid d'un set teatralitzat on la banda barcelonina va interactuar amb personatges de tota mena, va mirar enrere amb la dosi justa de nostàlgia i va vèncer dimonis de tota mena a la vegada que el propi Balmes cantava des de l'interior d'una bossa de plàstic gegantina. Escenografia d'impacte, obra de Guillem Albà, per a un repertori que apuntava directament a les arrels creatives de la formació. A cançons que parlen de records -alguns eren reals, d'altres no-, de somnis i del pas del temps. I a una posada en escena que permet a Balmes i companyia defugir el circ dels macrofestivals i mostrar-se davant el seu públic tal i com són. Trencant el gel i sense necessitat de dir-ho tot pel seu nom. Envoltats de caixes de cartró i navegant per un oceà de metàfores. Però tal i com són.