dimecres, 26 de novembre de 2014

30 anys de Rockdelux

Rockdelux ha celebrat aquest mes de novembre el seu trentè aniversari, i ho ha fet amb una edició especial on repassa els 300 discos més essencials -sempre segons el criteri de la pròpia revista- que s'han editat durant tot aquest temps. Una llista que serà tan discutida com aplaudida -quelcom habitual tractant-se de Rockdelux-, però que en qualsevol cas ofereix una panoràmica prou àmplia de la música de les passades tres dècades. Personalment, i sense entrar a valorar el rànquing ni les seves nombroses omissions -algunes d'elles solventades en un epíleg que suma 200 títols més-, trobo un encert que la llista no discrimini els artistes estatals dels internacionals.

D'aquesta manera, per exemple, Morente & Lagartija Nick ("Omega", 1996) entren al top ten situant-se entre My Bloody Valentine ("Loveless", 1991) i Nirvana ("Nevermind", 1991). I si bé no em sembla "Omega" un disc superior a "Nevermind" -tampoc m'ho sembla "Loveless"-, sí que em sembla un acte de valentia el fet de proclamar-ho a pàgina sencera, desafiant tabús i valorant l'obra de Morente i Lagartija Nick -o la d'Albert Pla, Negu GorriakPlanetas i Antònia Font- en un context global. És d'aquesta manera, situant els artistes d'aquí en relació amb els de fora, com realment s'atorga valor a la seva obra i es trenquen falsos tòpics. Una pràctica habitual al món anglosaxó -no veuran cap revista britànica o nord-americana que posi Radiohead en una categoria diferent a la de Pixies pel sol fet de ser anglesos uns i americans els altres-, però no pas a casa nostra, on la pròpia Rockdelux publica cada any les seves llistes del millor d'aquí i el millor de fora. Aprofito doncs l'encert d'aquesta edició especial per a proposar un canvi generalitzat de xip.

D'altra banda, l'especial aprofita per repassar la història de la publicació amb resums anuals i una mostra de totes les portades editades des de 1984. La qual cosa ofereix imatges que vistes avui resulten com a mínim xocants -Mötley Crüe i WASP en portada de Rockdelux: tothom té un passat i més honorable és qui no se n'amaga-. I finalment s'inclou una enquesta on participen músics del panorama estatal que han aparegut amb més o menys freqüència a les pàgines de la revista. En aquest sentit, m'agradaria destacar una sèrie de cites que m'han semblat prou interessants:



"(Las listas) son como las notas de fin de curso. Aunque -ahora como lectora- son muy importantes para repescar cosas interesantes a las que no has prestado atención durante el año. Yo no pondría números, diría más bien 'y los veinte imprescindibles de este año son...'" (Christina Rosenvinge).

"A mí me encantaba comprarme CDs. Era todo un ritual: el camino hacia casa con tu compra, quitabas el plástico, analizabas la portada, el libreto con o sin letras del disco, en algunos casos una y otra vez. En alguna ocasión me ha pasado eso de comprarme un CD por una canción y descubrir a un grupo, o todo lo contrario... todo eso ahora se ha perdido. Ahora descubrimos grupos a golpe de clic y, a veces, no dejamos ni que acabe una canción o un videoclip para dar nuestro juicio... En fin... una mierda" (Ana Fernández-Villaverde, La Bien Querida).

"No hace mucho envié un disco a un periodista 'serio' en formato digital y a los veinte minutos pude leer una crítica del disco en su Twitter. Este tipo de cosas me desconciertan" (Lidia Damunt).

"Para mí, MÚSICA es CULTURA en el sentido de postura activa, no de consumo. Es síntoma de democracia y de salud de las personas. Ahora mismo, veo que internet es el refugio de los amantes de la música frente al salvajismo depredador y esterilizante de las corporaciones económicas, a las que no les interesan las personas y solo la cultura si es de consumo" (Kiko Veneno).



I ja per acabar, m'agradaria subratllar un fet que no per obvi deixa de ser rellevant. Rockdelux porta tres dècades dedicant-se a la música des de l'àmbit de la premsa escrita. Música i premsa, dos sectors castigats i fins i tot menyspreats com gairebé cap altre en aquest país de les meravelles que habitem. Parlo de música entesa tal i com l'entén Kiko Veneno, i de la premsa elaborada amb independència i rigor -no la que subvencionen determinades administracions perquè infli escenes inexistents-. Ho sé perquè jo també m'hi dedico i no porto en el negoci ni la meitat de temps que ha aguantat aquesta capçalera. Per això m'agradaria felicitar-la i desitjar-li que en celebri (com a mínim) trenta més.




2 comentaris:

  1. No acabo mai de comprendre la necessitat d’aquests números especials que aprofitant l’aniversari que sigui, fan llistes de discos essencials de l’època que se celebra. Tot i això segueixo adquirint-los al quiosc per diverses raons, per curiositat o per solidaritat amb un mitjà que, com ben bé dius, ja és molt que encara sobrevisqui. Al final m’hi fixo en quins, entre els escollits per la revista, tinc a la meva col•lecció particular i m’adono que tampoc tenim gustos tant dispars. Ara bé, alguns dels discos que en els vuitanta o als noranta eren per a mi indispensables, ara ja no ho són tant i fins i tot hi ha algun que altre que gens ni mica. El problema ve quan m’adono que no els puc substituït per gaires edicions actuals i si pretenc cercar candidats al millor del millor, els he de buscar a dècades anteriors seguin un procés retroactiu que no em preocupa però que sí posa en evidència altres problemes sobre la salut del rock and roll o del meu criteri. Es com quan et pregunten quins són els deu discos més importants de la teua vida. La pregunta crec que està mal formulada perquè en realitat vol dir quins recordes que van ser els millors en un moment determinat. En definitiva que es tracta d’un joc sense més rellevància, segons el meu parer, però tampoc s’acaba el món s’hi juguem.

    Pel que dius a mesclar els discos nacionals amb els estrangers, em sembla molt encertada la teua reflexió però crec que encara hi ha massa reticència a destacar com es mereix el producte nacional, com si ens fes vergonya... fins i tot noto que encara existeix la mania de considerar únicament rellevant el rock que es mescla amb les arrels tradicionals, en especial el flamenc. Però bé, tampoc no tinc res a dir. Cada cop m’agrada més el flamenc i, per suposat, l’anomenat flamenc rock o blues però considero que aquí també fem molt bones coses en altres estils diguem-li més anglosaxons. La realitat és la que és, tan variada com persones la interpreten. Rockdelux ha canviat molt des dels inicis i malgrat que, avui en dia, no llegeixo ni la meitat dels articles que publiquen a cada número, sincerament, perquè no m’interessen, continuo comprant la revista cada mes i els desitjo, de tot cor, tot el millor possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo tampoc sóc un gran amant de les llistes, però tal i com bé apunteu tant tu com la cita de Christina Rosenvinge, més enllà de la classificació van bé per descobrir o redescobrir coses que t'havien passat desapercebudes (amb aquest especial mateix, he fet un parell de descobertes que m'han sorprès molt positivament).

      Sobre el que dius del pas del temps, no crec que s'hagin deixat de fer bons discos, però sí que és cert que s'ha innovat menys. De fet, aquesta mateixa llista conté més títols publicats durant la segona meitat dels 80 i els 90, que durant la dècada i mitja que portem de segle XXI. Potser, és cert, caldrà esperar tres dècades més per apreciar correctament el que està passant ara.

      I sobre la diferent valoració que fem dels artistes d'aquí i els de fora, independentment de quin sigui el seu registre, crec que com tu bé dius encara ens fa vergonya. Estem carregats de complexes, i per molt que ens ho neguem a nosaltres mateixos, seguim essent tan provincians com sempre ho hem estat. Fa temps vaig publicar això a Brubaker, en aquest sentit:
      http://brubaker.cat/cultura/2014/04/30/animic-a-spin-i-al-regne-unit/

      Gràcies com sempre per la visita i, sobretot, per la teva aportació!

      Elimina