dimarts, 25 de novembre de 2014

Quatre dècades sense Nick Drake

Nick Drake (1948-1974) - Foto Julian Lloyd.

Aquella mirada tímida que amagava tantes coses. Amagava pànic escènic (si la seva música no va obtenir més ressò al seu moment, va ser en part perquè va oferir poquíssims concerts). Amagava solitud (gairebé no se li coneix cap relació sentimental ni amb altres músics, i les úniques persones amb qui va mantenir una certa proximitat van ser els seus familiars i aquells que el van ajudar a difondre la seva obra). Amagava frustració (no pas la de qui no ven discos sinó la de qui mai ha arribat a ser comprès). Amagava un romanticisme extrem. I amagava un geni inqüestionable. El que es manifestava cada vegada que Nick Drake es lliurava a la música. Va morir avui fa quaranta anys -una sobredosi d'antidepressius que apuntava al suïcidi-, i ho va fer de matinada. El moment del dia en què les seves cançons semblen cobrar més vida que mai.



And I was green, greener than the hill
Where flowers grew and sun shone still
Now I’'m darker than the deepest sea
Just hand me down, give me a place to be
NICK DRAKE, "Place to Be" (1972)

"Una mujer de mediana edad con pinta de asistenta, una adolescente chillona y chiflada y un presentador de un programa de entrevistas de la tele con cara de torta. No pegaban nada el uno con el otro. El suicidio no se inventó para gente como ésa. Se inventó para gente como Virginia Woolf y Nick Drake. Y como yo. El suicidio se suponía que era de puta madre". NICK HORNBY, "En picado" ("A Long Way Down", 2005).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada