diumenge, 9 de novembre de 2014

Subcultures

New Order (Sumner, primer per l'esquerra), scooter boys.
"Podies ser un rocker o un scooter boy. Com a scooter boy, em van dir que no anés mai de la vida a Macclesfield, perquè estava ple de greasers i era una bogeria. Però més tard vaig acabar formant una banda amb dos nois de Macclesfield. I una noia, és clar. Anar en scooter era millor que agafar el bus, i ajudava a atreure les noies perquè et feia semblar guai. No era mod. Era post-mod: la primera onada d'skinheads fent-se suedeheads". Bernard Sumner (New Order) recorda la seva adolescència a l'extrarradi de Manchester, durant la segona meitat dels 70, en una entrevista signada per John Robinson i publicada aquest mes de novembre per Uncut. Mods, rockers, skinheads i suedeheads. El que aquí anomenem tribus urbanes són al Regne Unit subcultures totalment integrades a la societat. Per això, mentre a casa nostra aquests entorns han degenerat en competicions per saber qui s'ha comprat més singles estranys a eBay, en ciutats com Manchester han format músics com el propi Sumner, avançat outsider de la primera onada post-punk amb Joy Division i posteriorment arquitecte del pop electrònic amb New Order.

A la mateixa entrevista, el guitarrista parla sobre Ian Curtis. "Tenia unes influències diferents de les nostres", recorda sobre el desaparegut cantant de Joy Division. "Li agradaven els Doors, els Stooges i la Velvet Underground. Me'l trobava als clubs. Vaig anar a casa seva el març de 1977, quan acabava de sortir 'The Idiot', i ell em deia 'Escolta això, escolta això...' mentre sonava 'China Girl', i immediatament em vaig enganxar a Iggy Pop. A l'Ian li encantava Love. Tenia molt bon gust a nivell musical". Els Doors, els Stooges, la Velvet i Love. Quatre grups estilísticament distants però amb un tret en comú que comparteixen amb els propis Joy Division, la singularitat d'uns discursos tan personals com avançats als seus respectius temps. I és l'absència d'aquest mateix tret, l'absoluta manca de singularitat, el que defineix tota la munió d'imitadors de Joy Division que han proliferat durant els darrers anys. Ja se sap, per a entendre l'essència d'un músic no n'hi ha prou amb escoltar-lo a ell, cal explorar també la música que ell escoltava, les seves influències. I, malauradament, els imitadors d'Ian Curtis tendeixen a passar-se més hores pentinant-se que escoltant música.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada