dimecres, 10 de desembre de 2014

Fragilitat i fortalesa

MARIANNE FAITHFULL
Palau de la Música, Barcelona
9 de desembre de 2014

A la gira que recentment ha commemorat el cinquantè aniversari dels Rolling Stones hi van faltar convidats. Sí, a la festa hi van ser presents Mick Taylor i Bill Wyman, i fins i tot s'hi van deixar veure rostres com el de Tom Waits, Jack White o Taj Mahal. Però hi van faltar convidats, personatges sense els quals no s'acabaria d'entendre la història d'una de les grans institucions del rock'n'roll. Hi va faltar, per exemple, Marianne Faithfull. Exparella de Jagger -i companya d'aventures de Richards en alguna ocasió-, nineta dels ulls d'Andrew Loog Oldham -va ser ell qui va encarregar als Glimmer Twins que componguessin el que acabaria esdevenint el primer hit de la londinenca, "As Tears Go By"-, i la dona que va aconseguir vèncer Ses Satàniques Majestats en un àmbit on els devia fer molt de mal: els tribunals -el resultat del procés va ser el reconeixement de Faithfull com a coautora de "Sister Morphine"-. Diva de la calidoscòpica Londres dels 60, va passar bona part de la dècada posterior anant d'un infern a l'altre -ionqui i sense sostre- per a acabar ressorgint quan ningú s'ho esperava amb "Broken English" (1979). L'àlbum que la va posar en sintonia amb la New Wave. I el més important, el punt de partida d'una trajectòria que donaria els seus millors fruits a partir d'aleshores i paral·lelament al declivi creatiu d'uns Stones per a qui el món ja no semblava ser suficient.

També Faithfull commemora aquests dies els seus cinquanta anys al negoci. Ho fa lluny del circ dels estadis i des de la més absoluta austeritat escènica. Sense convidats estel·lars, però amb una nòmina de secundaris tan il·lustres com Rob Ellis (bateria) o Ed Harcourt (teclats) cobrint-li les espatlles nit rere nit. Sense apel·lar a mites tan absurds com el de l'eterna joventut, sinó ben serena i sobretot conscient de la seva pròpia mortalitat -el concert d'ahir el va dur a terme amb un maluc trencat que li va fer veure les estrelles en més d'una ocasió; el que tenia previst oferir aquesta nit a Madrid l'ha hagut de suspendre per passar pel quiròfan-. I el que és més important, amb una obra majúscula sota el braç. Un "Give My Love to London" (2014) on conjuga drama, elegància i signatures tan cotitzades com les d'Steve Earle (la peça titular), Nick Cave ("Late Victorian Holocaust"), Tom McRae ("Love Me More or Less"), Anna Calvi ("Falling Back"), Patrick Leonard ("Mother Wolf") o Roger Waters ("Sparrows will Sing").

Tots els títols citats entre parèntesi van sonar ahir a la nit durant una hora i mitja en què la britànica va citar també a Daniel Lanois ("Marathon Kiss"), els Everly Brothers ("The Price of Love") i Damon Albarn ("Last Song"). De temps remots va rescatar "Broken English", "Witches' Song" i "The Ballad of Lucy Jordan". I de dies encara més remots va treure la pols amb solvència a "As Tears Go By", "Come and Stay with Me" i una "Sister Morphine" que per moments semblava cobrar un nou significat. "You see that I'm not that strong" ("Ja veus que no sóc tan forta"), cantava Faithfull. I ho feia amb una veu trencada i afectada pel seu fràgil estat de salut, però també amb la fortalesa de qui és capaç d'enfilar-se a un escenari en aquestes condicions i sortir-ne triomfant. El valor de qui ha viscut mil vides en una i no només està disposada a explicar-les a qui la vulgui escoltar, sinó a celebrar-les amb tots els honors fins que el cos li digui prou. Són aquesta mena de detalls, els que no apel·len a l'èpica de les grans aglomeracions sinó a la del dia a dia, els que acaben definint un artista. I Faithfull pot presumir-ne amb totes les lletres.


AMB L'AJUDA D'UN BASTÓ
A causa del trencament de maluc que ha patit recentment, Marianne Faithfull va sortir a l'escenari amb l'ajuda d'un bastó i va oferir bona part del passi asseguda -en alguns moments es va aixecar, cosa que no havia pogut fer durant uns quants concerts, confessaria ella mateixa-. Tot semblava anar bé, fins que a la recta final el dolor se li va fer tan insuportable que va haver de demanar a la seva assistent personal que li portés un analgèsic. I és clar, tot plegat va despertar entre part del respectable més d'un somriure àcid, possiblement ben intencionat però decididament desafortunat. Perquè bona part dels que reien són els mateixos que demanen la baixa laboral per molt menys d'això. I perquè, no ens n'oblidem, la dona té 67 anys. Una edat a la qual molts esperen haver-se jubilat i viure còmodament d'una pensió, a diferència d'una Faithfull que segueix al peu del canó i dignificant el seu ofici fins i tot en les circumstàncies més adverses. Sí, el seu ofici. Perquè la música és això, un ofici, encara que alguns no ho vulguin entendre. I si no ens escandalitzem quan un funcionari, un periodista, un professor o un forner han de recórrer a un analgèsic o a un bastó, tampoc ho hauríem de fer quan és un intèrpret de rock'n'roll qui pateix problemes de salut o segueix treballant tingui l'edat que tingui.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada