Hacia las Rocas Imantadas. Quedin-se amb el nom, perquè diu moltíssim del que s'hi amaga al darrere. Es podrien haver dit Las Rocas Imantadas. Las Rocas, fins i tot. Però es diuen Hacia las Rocas Imantadas, amb una preposició al davant. Un hacia que dota la denominació d'aquest col·lectiu de la mateixa singularitat que el conjunt de la seva obra. Col·lectiu i conjunt, sí, perquè no ens trobem davant d'un grup de música. O, com a mínim, no només ens trobem davant d'un grup de música. Ens trobem davant d'un fascinant monstre de tres caps. D'una entitat polifacètica que enllaça música, literatura i arts visuals, entre d'altres disciplines. I ho fa sempre des d'una òptica avançada, valenta i arriscada. La de qui no vol passar dos cops pel mateix lloc, la de qui entén el seu propi art com una invitació a l'exploració més lliure.
David Bailón, Miguel Castro i María Muñoz. El primer és escriptor, il·lustrador i artista gràfic. El segon és músic -es fa càrrec de múltiples instruments i acumula al seu currículum la militància en formacions com Leni Vor o Chinese Vintage Guitar, noms que també han brillat amb llum pròpia-. I la tercera és fotògrafa i ment creativa en constant estat d'inquietud. Tots tres van formar Hacia las Rocas Imantadas a Sevilla, ara fa gairebé dos anys. L'exercici passat van debutar amb "Noray", un ep dominat per les textures etèries, oníriques i siderals. Un tractat de transgressió i avantguarda que conjugava melodia amb fascinants passatges atmosfèrics. Aquest 2014 l'ha seguit "aNИa", un nou ep on la vessant més experimental del col·lectiu guanya pes al llarg de tres composicions inspirades en la primera novel·la del propi Bailón, "Después de la tormenta" (2013). Dos treballs que tracen una línia ascendent i que conviden a seguir de ben a prop aquest col·lectiu d'artistes amb majúscules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada