dissabte, 13 de desembre de 2014

Ni trampa ni cartró

Lach.

The Missing Leech.

LACH + THE MISSING LEECH
La Contra, Barcelona
12 de desembre de 2014

Ni trampa ni cartró. "Això és una cançó folk de Nova York". Lach, el padrí de l'antifolk, l'home que es va inventar el terme i va donar forma al concepte fa més de tres dècades en algun soterrani del Lower East Side, presentava una cançó folk de Nova York en un escenari barceloní. La peça en qüestió era "Rockaway Beach" dels Ramones. Sense trampa ni cartró: si entenem el folk com a música del poble, el punk rock era durant els 70 tan folk com Woody Guthrie ho havia estat dècades abans. No seria l'única versió que cauria al llarg de la nit. També citaria els Who ("The Kids Are Alright"), la Velvet Underground ("Femme Fatale"), el propi Guthrie ("This Land Is Your Land"), dues peces titulades "Rock & Roll" (la de Led Zeppelin i la de la Velvet) i el tema d'Spiderman -presentat també com una cançó folk de Nova York-. Tot ho va tocar com si fos seu. I, més important, res va eclipsar el repertori propi.

Antifolk. Lach acomiadava amb el concert d'ahir la seva segona gira per casa nostra. Una gira que ha dut a terme en solitari i en escenaris per on no acostumen a passar figures de la seva rellevància. No ens n'oblidem, el novaiorquès pot ésser un perfecte desconegut en aquesta banda dels Pirineus, però al món anglosaxó és una llegenda viva que ha comptat amb còmplices de primera fila com Neil Halstead o els components de Television, i a qui mitjans de prestigi han situat a l'alçada de gegants com Dylan o Drake. Medalles que, lluny de lluir amb merescut orgull, enterra cada vegada que s'enfila a un escenari. Disparant cartutxos com "Antenna""Teenage Alcoholic", "Kiss Loves You" o "Drinking Beers with Mom" no pas com si fos l'última vegada, sinó com si es tractés de la primera. Amb tota l'empenta de qui es va aproximar als registres acústics des dels aires renovadors del punk i la New Wave. I sense artificis dels que fan nosa: tan sols un pedal de distorsió oportunament trepitjat. Ni chorus, ni delays, ni res que no fos Lach, la seva guitarra i les seves cançons. Novament, ni trampa ni cartró.

The Missing Leech. Mirava a Maurici Ribera, assegut davant meu, i tot seguit mirava a Lach, que estava tocant uns metres més enllà. Les ulleres, els cabells ondulats i dues personalitats tan úniques com intransferibles. Em puc imaginar perfectament el Maurici d'un futur (no gaire) llunyà com l'actual Lach. Defensant-se sol en qualsevol escenari que se li posi al davant. I consolidat com a institució underground, sense que això últim l'importi en absolut. El padrí de l'antifolk català que ahir va obrir per al padrí de l'antifolk global. Encadenant bateries de temes tal i com ho feien Ramones a "It's Alive" (1979). Desplegant "Friends of Nacho Cano", "1998" i "Somriu" amb la mateixa solvència amb què va deconstruir "TV Crusaders", "Snow" i "Unicorns psicodèlics". Donant una nova volta al seu discurs sense perdre un sol gram de la seva essència. I refermant una realitat ja inqüestionable. La que ell mateix ha predicat arreu del món sense cap mena d'artifici. Com el propi Lach. Com els més grans.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada