dissabte, 31 de gener de 2015

Teixint llaços socials

SOLÉ
NAUB1, Granollers
30 de gener de 2015

A "Aquest collons de poble (i altres cançons sobre Caldes de Montbui)" (2014, Petit Indie) -un homenatge a la població natal del seu autor-, Solé presenta una peça titulada "Rere la porta negra". És un cant a l'espai on es va enregistrar el propi disc. L'Ateneu Democràtic i Progressista El Centre, un dels punts neuràlgics de la vida social calderina i, a la vegada, un lloc amb història -més d'un segle i mig escenificant trobades i acumulant somnis, com reconeix el propi Solé en la presentació-. La nit passada va tornar-ne a explicar la història, i la va vincular amb la de Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Una antiga fàbrica tèxtil de Granollers reconvertida ara fa poc més de deu anys en l'epicentre de l'activitat cultural de la capital vallesana. Un altre recinte amb història i un espai, el Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1, on Solé va interpretar gairebé sencer "Aquest collons de poble..." en el marc dels actes previs de la Mitja Marató. Música de taverna, de festa però també de reflexió. Cançons per a cantar, ballar i celebrar, però també per a reflexionar i teixir llaços socials. La reivindicació, doncs, de la cançó -i de la cultura, si m'ho permeten- com a eix vertebrador de tota societat que vulgui considerar-se com a tal.



divendres, 30 de gener de 2015

Desaprendre

Joseba Irazoki.
"Xabier Montoia ha estat essencial per al meu desenvolupament. Jo sóc un guitarrista de formació clàssica. El camí que portava era l'arquetip del rock, el solo de Gary Moore, per dir-ho d'alguna manera. Els cinc anys que vaig passar amb Montoia em van permetre descobrir un món diferent a l'hora d'entendre la guitarra, de Thurston Moore a Nels Cline, un referent per a mi". Joseba Irazoki respon a Asier Leoz, que en una entrevista publicada per Rockdelux a la seva edició de gener li pregunta pel procés de "desaprenentatge" -així el qualifica el darrer text promocional d'Irazoki- que va viure al costat de Montoia. No deixa de resultar revelador que Irazoki citi a Nels Cline entre els seus referents. Precisament, fa cosa d'un any vaig tenir ocasió d'entrevistar el guitarrista de Wilco -entre d'altres- i em va dir això: "Hi ha moltes maneres de tocar la guitarra, i no em sembla una bona idea centrar-se en el virtuosisme. Crec que un dels aspectes més positius de la guitarra, sobretot l’elèctrica, és la versatilitat. Pots tocar de moltes maneres: com Eddie Van Halen, James Burton, Marc Ribot, Jim Hall… Tota aquesta gent no s’assemblen gens els uns als altres. Per tant, el meu consell seria que agafis allò que t’agradi de la guitarra i ho portis tan enllà com puguis. I no deixis que ningú et digui què has de fer. Si vols tocar la guitarra amb quatre cordes en comptes de sis, si vols buscar afinacions diferents, si vols tocar-la amb forquilles de plàstic… Fes-ho" (trobaran l'entrevista sencera a Brubaker).



dijous, 29 de gener de 2015

Super Parkers reclamen amor


"Give Me Love" ("Dóna'm amor"). Una de les peces més enganxoses de "Charlie" (2014), l'explosiu debut de Super Parkers -era una manera de parlar: tots els temes de l'àlbum són enganxosos a més no poder-. I el nou videoclip de la banda barcelonina. Ells mateixos l'han dirigit, i el resultat és tot un homenatge als anys 50. Rockers, pin-ups, garrotades i, és clar, molt de rock'n'roll. Visionin-lo aquí.



Música per a dies freds

Ara que l'hivern sembla ser una realitat consolidada, la grip ha protagonitzat una triomfal entrada en escena i els Cacaolats calents conviuen amb Frenadols i tes amb mel, m'agradaria recomanar-los tres discos ideals per a aquesta època. Tres propostes que acompanyen prou bé els dies freds com els que marca el calendari. Prenguin nota. I abriguin-se bé.


*SEXORES. "Historias de frío" (2014). La caràtula ho diu tot. Ninots caminant damunt la neu que cobreix una línia ferroviària. Vuit peces expansives que alternen els traços onírics del dream pop amb les muralles sòniques del shoegaze. El segon disc dels barcelonins inclou delícies purament hivernals amb títols tan definitius com "Ballad of a Girl Named Nothing" o, és clar, "Historias de frío".

*VENA PORTAE. "Vena Portae" (2014). "Summer Kills". No podia ser més directe el títol del tema que enceta aquest disc. L'únic que ha editat fins ara un trio britànic -tot i que encapçalat per l'australiana Emily Barker, nom que ha atorgat certa notorietat al projecte- a qui algun crític ja ha qualificat com la banda sonora ideal per a l'època en què els dies tenen poca llum. No es podrien definir millor aquests onze exercicis de folk-rock amb gust de neu, bufandes i fulles mortes.

*LAURIE LEVINE. "Six Winters" (2012). Ve de Sud-àfrica, però sona com si hagués nascut en algun indret remot dels Estats Units. So Americana de textures fredes i sedoses que contrasten amb una veu càlida com els rajos de sol que inunden la caràtula del disc. "Six Winters". Sis hiverns. I dotze peces d'alçada -quinze en l'edició deluxe-. Atenció a la relectura a càmera lenta de "Ring of Fire" (Johnny Cash). Majestuosa i malencònica com la primera nevada de l'hivern.


SEXORES. Històries de fred.

VENA PORTAE. Dies de poca llum.

LAURIE LEVINE. Veu càlida, textures fredes.




dimecres, 28 de gener de 2015

Videoclip de Mad'zelle


Mad'zelle presenta el primer videoclip de "Haven Bridge" (2014, El Mamut Traçut), un dels discos definitivament imprescindibles que es van editar l'any passat a casa nostra. La peça en qüestió és "Noches", traduïda en imatges -i de quina manera!- per la gent de Rienda Suelta -realització de Mónica Heredero-. Poden gaudir-lo aquí.


Països que són normals i països que no ho són

L'escena la vaig viure a Berlín, ara deu fer cosa d'uns quatre o cinc anys. Si no ho recordo malament, l'entorn era el d'una festa fifties amb ambientació hawaiana. Una sala de dimensions mitjanes on un dj punxava rockabilly, música surf i derivats i la gent anava vestida amb camises multicolors. Jo assistia a la festa amb una amiga autòctona, que a la vegada m'havia presentat una amiga seva amb qui acabaríem accedint al local. Recordo que a l'entrada ens van donar a tots uns collarets de flors, a l'estil hawaià és clar, que havíem de lluir durant la festa. El tema em va fer tanta gràcia com disfressar-me el dia de Carnestoltes -cosa que detesto profundament-, però hi vaig accedir per allò de no ofendre els amfitrions. A nivell de colors, el meu collaret i el de la meva amiga semblaven autèntiques macedònies: tonalitats càlides, variades i en certa manera caòtiques. El de l'amiga de l'amiga, en canvi, recordava els colors de la bandera alemanya. Per això no va trigar a demanar-me que li canviés pel meu. "Per què?", li vaig preguntar jo. I la seva resposta em va deixar de pedra. "Perquè aquests colors són els de la bandera alemanya, i em fa vergonya portar-los per tot el mal que vam arribar a fer al món".

Aquella noia es referia al nazisme, a l'Holocaust i a la Segona Guerra Mundial. I quan li vaig preguntar a la meva amiga si aquella reacció era normal, em va indicar que sí, que per aquell mateix motiu ella tampoc hauria volgut el collaret de torn -imaginin-se doncs la gràcia que em va fer a mi la situació: si d'entrada ja no m'agradava la idea de guarnir-me amb flors de plàstic, a sobre ara em tocava portar les que ningú volia-. Francament, crec que Alemanya porta dècades demostrant el seu arrepentiment per tot el que va passar durant aquella etapa tan negra. També crec que les actuals generacions d'alemanys no tenen cap culpa del que un pintor fracassat i les seves legions de fanàtics vagin fer en nom d'un país i d'una bandera, no ens n'oblidem, que no era la de la República Federal sinó la del Tercer Reich. Però tot i això aprecio aquestes mostres d'humilitat i, sobretot, de respecte a la memòria històrica. Mostres com la d'aquella noia o com les d'Angela Merkel, que ahir va pronunciar unes paraules molt dures cap al seu propi país durant els actes commemoratius del 70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz. "L'Holocaust ens omple de vergonya", deia la cancellera, "perquè els alemanys som els culpables de tot aquell dolor: no hem d'oblidar que molts milions de víctimes són culpa nostra. (...) Tenim la responsabilitat d'explicar les atrocitats i mantenir viva la memòria".

Novament, no crec que es pugui culpar ningú del que vagin fer els seus avantpassats, però les paraules de Merkel no deixen lloc a cap mena de dubte. Vull dir que sí, que per molt que els pesi a alguns es pot parlar de països que són normals i de països que no ho són. Alemanya és un país normal. Perquè assumeix el seu passat, honra la memòria de les víctimes i la preserva per a evitar que res de tot allò torni a succeir mai més. Espanya, en canvi, no és un país normal. Perquè, que jo sàpiga, ningú -insisteixo: NINGÚ- ha demanat mai perdó a les víctimes del franquisme. Perquè ningú -insisteixo: NINGÚ- es recorda de tots els perdedors de la Guerra Civil que van acabar als mateixos camps d'extermini nazi que començaven a caure ahir feia set dècades. Perquè en camps de futbol i concentracions a la via pública s'exhibeix impunement simbologia que a Alemanya equivaldria a penes de presó -i això per no parlar dels qualificatius emprats per certs dirigents del PP a l'hora d'atacar els seus adversaris-.

Perquè el franquisme no només no s'ha explicat amb totes les seves conseqüències, sinó que s'ha banalitzat i maquillat en sèries televisives que pretenen mostrar una suposada cara amable d'una dictadura. Perquè ens governa un partit que subvenciona amb diners públics la fundació que porta el nom del propi dictador. Perquè aquest mateix dictador segueix enterrat amb tots els honors sota una pedra que no hauria de considerar-se res més que un monument a la vergonya -o, com a molt, a la sang i les vides de tots els presoners de guerra que el van haver d'aixecar a la força-. Perquè algunes de les principals figures del seu règim han rebut en plena democràcia autèntics funerals d'estat. I perquè quan no fa gaires anys l'executiu del PSOE retirava estàtues franquistes dels carrers, la principal veu en contra de tal mesura va ser la de Mariano Rajoy. El mateix que actualment presideix el Govern Espanyol amb majoria absoluta. No, senyors, Espanya no és un país normal ni ho serà fins que les coses es diguin pel seu nom i s'actuï en conseqüència.




dimarts, 27 de gener de 2015

Solé a la NAUB1


L'any passat va lliurar un dels discos de folk més frescos que s'han escoltat darrerament a casa nostra. "Aquest collons de poble (i altres cançons sobre Caldes de Montbui)" (2014, Petit Indie) és un homenatge de SOLÉ al seu poble de tota la vida, i sobretot una invitació a cantar, a celebrar i a enriquir la societat a partir de la música. Un segon disc on el músic i periodista vallesà trenca amb la introspecció dels seus inicis solistes per a enfilar la celebració més absoluta. Un àlbum que s'emmiralla en les Seeger Sessions d'Springsteen, els Waterboys de "Fisherman's Blues" i la disbauxa dels Pogues. Cançons de taverna en la més pura tradició anglosaxona que aquest divendres, 30 de gener (21h.), podrem escoltar (i ballar) a la NAUB1 en el marc del Concert de la Mitja Marató. Entrada lliure (aforament limitat a 150 persones).




Breis - "14 Pla de Palau" (2015)


A "Verna" (2014), Manolo Breis descrivia un indret imaginari, però sobretot el refugi ideal on amagar-se d'un món que de vegades avança massa de pressa. Un any després, aquest polifacètic murcià ha sortit del refugi i ha tornat a la seva Barcelona adoptiva. Però que ningú s'espanti. A la Barcelona de Breis no hi ha turistes amb barrets mexicans ni aquella modernitat impostada que només apareix a les campanyes municipals. No, Breis explora una altra Barcelona. La seva Barcelona. La dels carrers que eviten les dreceres, les places on la vida és vida i no una simple postal i aquells racons de Ciutat Vella on encara es poden respirar aires bohemis. "14 Pla de Palau" (2015) és un homenatge a la Ciutat Comtal començant pel propi títol -la xifra és la de l'autobús que sol agafar el nostre protagonista, i el Pla de Palau és la parada on li agrada començar els seus passejos pel Born-. I també, segons explica el seu autor, un disc que tanca la trilogia iniciada amb "Invisibles" (2013) i que va continuar el citat "Verna". Potser per això, perquè tanca una etapa, sona més malencònic i recollit que els seus predecessors. Es mantenen els teixits orgànics, els textos reflexius i aquella innata sensibilitat pop, però sembla que Breis hagi deixat de prémer l'accelerador per a aprofundir en detalls fins ara inèdits o poc presents a la seva obra. Ho deixa clar de bon principi amb els sis boirosos minuts d'"Olfacto, tacto y gusto". I ho referma amb el detallisme de "Tramo a tramo", la fortalesa d'"Adelante" o l'èpica de "Ritual". Peces que mostren un nou perfil de Breis i que, si bé tanquen una trilogia, també és cert que poden encetar un nou (i fascinant) capítol en la seva trajectòria.




dilluns, 26 de gener de 2015

Saber Cuts A Dash


Posin-se drets i rebin-lo amb una càlida benvinguda, perquè se la mereix. Saber Cuts A Dash és el pseudònim d'un jove britànic en ple procés d'establir la seva base d'operacions a Barcelona. Les seves credencials? A data d'avui, dos discos llargs i un ep que fonen el pop barroc amb el folk de tonalitats àcides i alguna pinzellada exòtica. Melodies que avancen soles sobre un ukelele que exerceix com a fil conductor i a la vegada referma la singularitat del conjunt. Harmonies vocals que denoten escola i curosos arranjaments que de vegades recorden a Love, d'altres als Zombies, d'altres a Donovan i d'altres als Beatles de 1965 o 1966. No en va una de les seves peces més evocadores es titula "60s Time Machine" -atenció al videoclip, tot un homenatge visual a la Swinging London-, tota una declaració de principis que trobaran al seu llançament més recent. Un "Organic Treasures" (2014, autoeditat) on també hi figuren perles tan rodones com "New Bohemian Heart" o "What I'm Offering", i exercicis tan sofisticats com "New Bohemian Heart" o "Spring Back Higher". Menció a part es mereix "Internal Revolution", una onírica catifa de ressons psicodèlics que dóna pas a l'última peça del disc. Una solemne "The Golden Hour" després de la qual res més es pot afegir. Disc rodó de cap a peus i un artista a seguir de ben a prop.




diumenge, 25 de gener de 2015

Anything Anywhere

OBRIGADA
Anònims, Granollers
24 de gener de 2015

Obrigada a l'Anònims. Tocant entre llibres. Fent vibrar un neuràlgic espai sense el qual la història del grup possiblement no hagués estat la mateixa. Presentant temes nous i disparant bales de precisió -de "Five Minutes Left" a "Mireneah" i de "Night's Open" a "Anything Anywhere"-. Sense trampes ni artificis. Tan sols l'essència d'allò que algú, en un apunt d'inspiració, va anomenar rock'n'roll.



dissabte, 24 de gener de 2015

Experts 500

Dulce Pájara de Juventud.
El Último Vecino.
DULCE PÁJARA DE JUVENTUD + EL ÚLTIMO VECINO
Antiga Fàbrica Estrella Damm, Barcelona
23 de gener de 2015

El programa Els Experts d'iCat.cat celebrava les seves 500 emissions amb dos dels noms que defineixen ara mateix la música independent facturada a casa nostra. Dulce Pájara de Juventud van desplegar bona part d'un àlbum amb vocació de clàssic, el magnífic "Triumph" (2014, BCore). Canvis de ritme, estructures pseudoprogressives, melodies inesborrables i l'èpica d'uns Arcade Fire o uns Flaming Lips. El Último Vecino van evocar formacions com Derribos Arias o Tarántula, a cop de contagiós pop sintètic i d'un cantant amb la presència escènica que haurien tingut Morrissey o Ian Curtis d'haver encapçalat els Happy Mondays.



divendres, 23 de gener de 2015

El món de Moz i Gallagher

Morrissey.
A l'edició del passat 10 de gener, el setmanari NME analitzava les possibilitats que Morrissey signi per un altre segell discogràfic després de la seva ruptura amb Harvest. Parlava el periodista musical Simon Goddard, tot un entès en l'univers dels Smiths"És clar que encara hi ha segells discogràfics disposats a signar Morrissey. El problema és que els segells ja no funcionen ni existeixen de la manera que ho feien quan Morrissey va començar a tractar amb ells als 80. Vol que parlin el seu mateix idioma, que és el llenguatge tradicional dels singles, els anuncis a la premsa i la presència a la ràdio, no pas dels retweets, likes i Spotify". Només per això, Morrissey em cau millor que la majoria d'estrelles de posar i treure que fonamenten carreres senceres en retweets, likes i Spotify en comptes de discursos musicals amb cara i ulls. "Morrissey encara creu en un món on una cançó de tres minuts en un vinil de set polzades hauria d'arribar al número 1. Òbviament, això és tota una bogeria en ple 2015, però és com haurien d'operar les companyies discogràfiques si volen evitar el divorci". "És un romàntic", conclou Goddard.

A la mateixa revista, Noel Gallagher declara el següent: "Si Oasis comencéssim demà no tindríem ni molt menys el mateix impacte que vam tenir als 90, perquè ara se't jutja de manera instantània pel teu primer concert, i després Radio 1 et jutjarà pel nombre de seguidors que tinguis a Facebook. Malauradament, així és com funcionen les coses. Ja no es va als concerts. La gent que pren les decisions reals -'anirem al darrere d'aquesta banda?'- ara diuen 'Fem un cop d'ull a les maleïdes estadístiques'. I després diuen 'Oh, no agraden a ningú més, per què ens haurien d'importar?'". Potser jo també sóc un romàntic, però francament m'estimo més el món en què creuen Morrissey i Noel Gallagher que no pas el que existeix allà fora.


dijous, 22 de gener de 2015

A punt pel Primavera


Ho havia demanat als astres ja fa alguns mesos i m'han concedit el desig. El mateix paquet que portarà al Primavera Sound uns Strokes en hores baixes -però a qui tinc moltes ganes de veure per allò de treure'm l'espina- també inclou quelcom molt més substanciós: la nova aventura de Julian Casablancas al capdavant dels Voidz -i també a Albert Hammond, Jr., de qui darrerament he seguit poc la pista-. Però el millor de tot és allò que ni tan sols m'hagués atrevit a somiar i que ahir em va alegrar el vespre. Els Replacements. Que sí, que jo també estic fart de tanta reunió. Que sí, que jo també voldria veure'ls en una sala petita. Que sí, que tocaran davant d'una marea d'ànimes moltes de les quals ni tan sols sabran què nassos estan escoltant. I què? La història és la història i una cita és una cita. Què més? Babes In Toyland -un altre nom que mai hagués somiat-. Einstürzende Neubaten -ja van venir fa pocs anys, sí, i què?-. Swans -també van venir no fa gaire, sí, i què?-. Sleaford Mods -setmanes abans estaran al Primera Persona, avisats estan els que es queixen dels preus del Primavera-. Caribou -la ràbia que em va fer perdre-me'ls en sala ara fa uns mesos-. The Black Keys -haurien d'haver vingut fa anys, però què hi farem, val més tard que mai-. Thurston Moore, Earth, OMD, Patti Smith, Sun Kill Moon, My Brightest Diamond, Eels. I els que em deixo. I d'aquí? Dulce Pájara de Juventud. I Ferran Palau. I Las Ruinas. I Les Sueques. I novament, els que em deixo. Ens ho passarem bé, ja ho crec que sí.




dimecres, 21 de gener de 2015

MARGARITA: “No ens identifiquem amb l’indie nacional”

Margarita - Foto BCore.
No m'havia passat mai una cosa així. Minuts després d'acabar l'entrevista, els components de Margarita em confessaven que aquella era la seva última visita a Barcelona. Que el grup ha decidit separar-se. Que ho deixen. Que s'ha acabat. I que els preparatius del seu concert de comiat -a la seva ciutat i davant del seu públic més proper- ja estan en marxa. Afortunadament no tot van ser males notícies. La nostra conversa s'havia centrat en un darrer disc de títol homònim (2014, BCore) que no només condensa el bo i millor de la banda madrilenya. També li permet marxar amb el cap ben alt i la certesa d'haver traçat una trajectòria ascendent fins al final. Ja poden llegir l'entrevista a Brubaker.



Obrigada i Brubaker DJ Set a l'Anònims



Obrigada
, l’Anònims i Brubaker DJ Set. Una banda de rock’n’roll, un punt de trobada per a ànimes singulars i un selector musical sense prejudicis. Els primers són de Cardedeu. I arreu on van fan bandera del seu poble. Però la seva vocació és tan global com l’èpica electricitat que desprenen les seves cançons. The Clash, Hüsker Dü i Replacements ressonant en un repertori tan sòlid com el seu invencible directe. L’Anònims és un referent de la vida cultural vallesana. Un espai on la cuina de proximitat conviu amb la literatura, la música en directe, les mostres d’art i l’intercanvi constant d’idees. I Brubaker DJ Set és el pseudònim d’Oriol S., periodista, melòman incondicional i habitual tant de l’Anònims com dels concerts d’Obrigada. La cita tindrà lloc aquest dissabte, 24 de gener (18,30h.), al propi Anònims (c/. Ricomà, 57 - Granollers). Entrada lliure i altes dosis de rock’n’roll sense colorants ni conservants.




dimarts, 20 de gener de 2015

Se'n recorden de Dodgy?


De vegades em pregunto per què Dodgy no van obtenir un major ressò. Per què, malgrat seguir en actiu, no són reivindicats de la mateixa manera que ho són contemporanis seus amb carreres menys dignes. Per què discos com "Homegrown" (1994) o "Free Peace Sweet" (1996) no es troben als altars de tants aspirants a estrella que en segueixen gairebé la mateixa fórmula sense saber-ho. Preguntes sense resposta que m'empenyen a punxar-los una vegada més. I a flotar.


dilluns, 19 de gener de 2015

El Dilluns Trist


Diuen que avui és el dia més trist de l'any. El dia en què tots els focs artificials nadalencs s'han apagat i la realitat es torna a fer evident -només queden onze mesos per tornar a encendre els llums i omplir-nos tots la boca de bones intencions, que ningú es desesperi-. El dia en què fa fred, és dilluns, no hem cobrat i se'ns acumulen els deutes. Un dia de merda, vaja. El tercer dilluns de gener. Blue Monday, el va batejar algun publicista del món anglosaxó. I què volen que els digui, a mi els càlculs del publicista em semblen tan rellevants com els estudis de mercat que van conduir a la construcció de l'aeroport de Castelló. Però el nom em sembla total. How does it feel, to treat me like you do...



diumenge, 18 de gener de 2015

Vint anys ben portats

20è ANIVERSARI DEL MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT
Sala Monasterio, Barcelona
17 de gener de 2015

Doncs sí, el Minifestival de Música Independent ja ha fet vint anys. Els mateixos que Esteve Masclans. Un jove barceloní que va néixer pràcticament al mateix temps que aquesta cita de referència, i que ahir va alçar-se com a triomfador indiscutible de la festa amb què el Minifestival celebrava aquestes dues dècades al peu del canó. Ho va fer amb força, amb molta força. Amb l'actitud de qui porta un any molt intens acumulant taules arreu de la península però manté la mateixa fam d'escenari del primer dia. I és clar, amb una banda tan rodada que ja no admet cap mena de vacil·lació. Van sortir literalment a matar. Trenta minuts i cap a casa. Letal atac llampec durant el qual van tenir temps de presentar peces noves -la primera sonava a clàssic-, redefinir un repertori que mai abans havia sonat tan vital i compacte -"I Don't Care" o "Silver"- i, com qui no vol, fer-se seu tot un himne d'Oasis -"Rock'n'Roll Star", disparada amb tota la ràbia i precisió que els va mancar als germans Gallagher durant la seva última visita a Barcelona- .

Mèrits més que suficients per destacar en un cartell que francament no els ho va posar fàcil. Prèviament havia desfilat per l'escenari tota una tríada de noms històrics de l'indie estatal. Va trencar el gel Xesca Fort amb tota una exhibició d'ofici i personalitat. Abaixant les revolucions al repertori dels enyorats Alias Galor i presentant peces noves amb les espatlles cobertes per la guitarra sempre oportuna de Joan Thelorious. Ana Bejar també va recordar els 90 amb una cita als igualment reivindicables Usura, però va centrar el set list en el seu cançoner més recent. Una veu que trenca barreres i una banda en mutació constant teixint surrealistes i fascinants paisatges sonors. The Faded Flower portaven gairebé dues dècades sense actuar en directe. L'ocasió d'ahir bé es mereixia un retorn que es va manifestar sobre les taules tan sòlid com la seva condició en aquestes latituds de pioners del noise i el shoegaze. Va completar el cartell Jules, jove formació que ha obtingut la benedicció de tots uns Inspira i que ahir va convèncer sobradament amb un repertori a mig camí entre el folk hivernal i el pop més reflexiu. Recordin que el Minifestival celebrarà la seva jornada central el 28 de febrer a l'Espai Jove Les Basses.

XESCA FORT. Abaixant revolucions, alçant la intensitat.

ANA BEJAR. Fascinants paisatges sonors.

THE FADED FLOWER. El retorn d'uns pioners.

ESTEVE MASCLANS BAND. Fam d'escenari.

JULES. Hivernals i reflexius.


dissabte, 17 de gener de 2015

La seva nit

Dave Grohl.
Tot un retrat, el que el periodista David Fricke fa de Dave Grohl en un extens i complert reportatge per a Rolling Stone -l'edició espanyola de la revista el publica aquest mes de gener-. Un article on el propi Grohl valora la trajectòria de Foo Fighters, recorda els dies de Nirvana i s'emociona parlant d'allò que l'ha fet tal i com és: la música. Però probablement la mirada més acurada a la seva figura l'aportin la resta d'entrevistats. Els components de Foo Fighters, la seva mare o, és clar, Krist Novoselic. És aquest darrer qui descriu l'experiència d'haver vist en directe el seu excompany des de la graderia d'un pavelló. "El recinte estava ple de gom a gom i el Dave es trobava allà dalt: era el seu concert. Vaig mirar cap amunt i vaig veure una senyora a les grades, dreta davant del seu seient, cantant i movent-se al ritme de la música. Vaig pensar: 'Porta treballant tot el dia, tot el mes, i aquesta és la seva nit'. Això és el que el Dave ofereix a la gent. Vaig pensar: 'Me n'alegro per ella. I me n'alegro pel Dave". De vegades penso que l'essència del rock'n'roll consisteix en quelcom tan simple com això. En fer que persones com aquella dona visquin les seves nits, les seves tardes o els seus moments de plenitud a partir d'una combinació de ritmes, melodies i lletres. La resta, per moltes voltes i justificacions que hi donem, és pur ego.



divendres, 16 de gener de 2015

Kim Fowley (1939-2015)

KIM FOWLEY
(1939-2015)

Quan un és ell mateix fins al final, pot dir que se'n va amb dignitat.
Kim Fowley ha estat d'aquests. En pau descansi.



Flors de colors


Hipnòtic, oníric i per damunt de tot brillant -mai més ben dit- el videoclip de "La la la les llums", la peça que titula el darrer single d'El Sistemä Suec (2014, El Mamut Traçut). Llum, molta llum, formes etèries i colors en constant metamorfosi. Poesia minimalista, un ritme protokraut i electrònica de baixa fidelitat. El clip l'han dirigit Jorge Saravia i Anna Blázquez per a Produccions Astupendes. Visionin-lo aquí.



dijous, 15 de gener de 2015

Alejandro González Iñárritu - "Birdman" (2014)


Ignoro si Alejandro González Iñárritu s'ha arribat a plantejar "Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance)" (2014) com un homenatge a res o a ningú, però el cert és que bé podria ser-ho. Podria ser un homenatge al cinema, al teatre, a la figura i l'ofici de l'actor i, per què no, a tots aquells que alguna vegada han sentit que no encaixen a l'espai que els toca ocupar. Perquè "Birdman" tracta per damunt de tot sobre això últim. Sobre les frustracions i els conflictes interns d'un actor que és presoner del seu passat. Sobre una vocació artística segrestada per la celebritat i pel fantasma d'uns dies de glòria tan allunyats del present com Hollywood ho és de Broadway -on el protagonista prova, mai més ben dit, de tornar a aixecar el vol-. Podria ser aquesta pel·lícula un homenatge tant al cinema com al teatre, deia, perquè la seva estructura, una cadena de plans seqüència que desenvolupen la sinopsi gairebé a temps real, ens recorda que el setè art no consisteix -o no hauria de consistir- en exhibir mitjans tècnics sinó en posar-los al servei d'un discurs. I perquè aquest mateix desenvolupament a temps gairebé real acosta el film a estructures narratives pròpies del teatre. I podria ser també un homenatge a la figura i l'ofici de l'actor, sí. Perquè l'alter ego de Birdman és al protagonista d'aquesta història el mateix que el Batman de Tim Burton a un Michael Keaton que mai abans havia brillat amb tanta intensitat. Perquè també Emma Stone s'allibera en aquest film de la teranyina d'un superheroi -Spiderman-. I perquè Edward Norton es presenta com la nèmesi de Keaton i acaba esdevenint un manual de bones (i no tan bones) pràctiques del fet artístic. Punyent, desvergonyida i amb un punt de malenconia, "Birdman" il·lustra sense embuts una lluita tan titànica com desesperada. La d'un home contra tots els elements que l'envolten, però sobretot contra ell mateix i les seves pròpies conseqüències.



dimecres, 14 de gener de 2015

Forebear


Vénen de Los Angeles, han causat furor als mitjans especialitzats de casa seva, han establert sòlides connexions a la indústria musical i el més important de tot, han debutat amb un ep homònim que sona fresc com una rosa i que per damunt de tot denota una forta personalitat. Quatre cançons que remeten a Radiohead i a Sigur Rós -per citar tan sols dues referències- però que caminen soles. Complexes estructures rítmiques, guitarres en constant expansió, una viola teixint atmosferes denses i tenyint-les tant de somnis com de tenebres, i unes harmonies vocals que acaben de marcar la diferència. Textos que exploren el drama, les inquietuds i les contradiccions interiors de tot ésser humà per a contraposar-los amb les incerteses i les combulsions globals del món contemporani. I títols tan definitius com "North Korea & The Five Stages of Grief" ("Corea del Nord i les cinc etapes del dolor").

Es diuen Forebear, també són quatre i per separat han treballat al costat de bandes i solistes tan reconeguts com Feist, Keith Urban o Bastille. Vaja, que de taules acumulades no els en faltaven quan van coincidir ara fa tres anys i van decidir començar un projecte que de seguida captivaria alguns noms de pes de la indústria discogràfica de l'altre costat de l'Atlàntic. Un d'aquests noms va ser el del productor Scott Gordon (Alanis Morrissette, Ringo Starr), que es va posar als controls durant la gravació del seu primer ep. El treball va veure la llum l'any passat, i suposa molt més que una brillant carta de presentació. Suposa el primer testimoni d'una banda amb les idees ben definides, però amb el grau necessari d'inconformisme que requereix una actitud vital centrada en l'exploració i la renovació constant d'esquemes. Comparin l'èpica de "North Korea..." amb el nervi de "Who Writes Off Who" o la tensa dolçor de "Pigeons Eating Glass" i ho entendran millor.


Je suis Charlie


Avui és un gran dia per la llibertat.
Perquè Charlie Hebdo no torna. Mai ha marxat.
Moi aussi, je suis Charlie.


dimarts, 13 de gener de 2015

Recomanació: 20è Aniversari del Minifestival


El MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT commemora enguany dues dècades de compromís amb les propostes musicals més singulars tant d'aquí com de fora. Una cita de referència al calendari melòman de casa nostra que viurà la seva jornada central el 28 de febrer però que començarà aquest mateix cap de setmana a celebrar aquests 20 anys. La data serà el dissabte, 17 de gener (20h.). El lloc, la barcelonina sala Monasterio (Moll de Mestral, 30 - metro: Ciutadella-Vila Olímpica). I els convidats a la festa, d'autèntica excepció. Un triplet de noms històrics de l'indie estatal com són The Faded Flower, Ana Bejar (Usura) i Xesca Fort (Alias Galor). I dues propostes fresques que ja brillen amb nom propi a l'escena barcelonina, les d'Esteve Masclans i Jules. Entrada gratuïta i sense IVA. Indie en essència i sense posats.




Incultura

Hi ha qui recorda el menú del dia de la seva boda, hi ha qui recorda com anava vestit el dia de la seva graduació i fins i tot hi ha qui recorda la data del seu primer clau. Jo recordo el primer disc que em vaig comprar amb els meus propis diners -una peça que encara conservo, no cal dir-ho-. "Live" (1992), d'AC/DC, en format cassette i edició simple -la doble la vaig adquirir anys més tard en cd-. I també recordo, és clar, el lloc on me'l vaig comprar. Una botiga de discos del centre de Granollers. L'última botiga de discos que queda ara mateix en una ciutat on viuen més de 60.000 persones i que ostenta tot el pes referencial d'una capital de comarca. La botiga que, un cop tanqui les portes, deixarà aquesta mateixa ciutat sense un sol establiment on poder comprar música enllaunada. Malauradament, i pel que m'explicava ahir un conegut, això passarà aviat. Sí, una altra disqueria que tanca portes.

Aquest va ser el primer disc que un servidor es va comprar
amb diners propis. Recorden vostès quin va ser el seu?
Durant els darrers anys, els responsables de l'establiment havien anat derivant la seva activitat cap a la venda de dvd's, videojocs i complements diversos -no és cap crítica: és la mateixa estratègia que han hagut de seguir moltes botigues de discos per tal de sobreviure a una crisi que va molt més enllà del marc econòmic-, però la música seguia essent la seva principal raó de ser. De fet, dos dels regals que he rebut aquest passat Nadal -discos, s'entén- venien en bosses d'aquest establiment. En qualsevol cas, no n'hi ha hagut prou. Ja feia temps que el negoci no rutllava com havia de rutllar, i els seus propietaris s'han vist obligats a abaixar la persiana. Anys enrere, el meu sentiment en un cas així hagués estat de ràbia, però ara mateix és de llàstima. No pas cap a la gent que ha portat aquesta botiga durant no sé quantes dècades -per a qui mantinc el més gran dels agraïments i els meus millors desitjos-, sinó cap a totes les generacions futures que, per molt hàbils que siguin a la xarxa, mai podran recordar quin va ser el primer disc que es van comprar i on ho van fer. Ni tan sols sabran què és tornar a casa amb un tresor descobert de la mà del botiguer amic.

Ha tancat una altra botiga de discos. No sé què s'hi obrirà, al seu lloc. Potser serà una botiga de mobles. Potser serà un outlet de roba de marca. Potser serà un restaurant de disseny o una cocteleria d'aquestes que tant es porten darrerament. Sigui el que sigui, també compta amb els meus millors desitjos. I estic segur que veurà reforçats els seus esforços un cop es consolidi aquesta recuperació econòmica que no paren de pregonar els mateixos que ens van enfonsar en aquesta gran mentida anomenada crisi. Sí, un cop consolidada aquesta recuperació, tothom tornarà a tenir diners per a gastar-se'ls en roba, en sopars, en gintònics o en accessoris per a la llar. Però el consum cultural, els llibres, discos, publicacions de premsa, entrades per a espectacles, cinemes i sales d'exposicions que s'han deixat de vendre durant tots aquests anys d'austeritat i política del tot és gratis, tot això ja no tornarà mai més. Les botigues de discos i les sales de cinema seguiran anant a la baixa. El gran públic seguirà sense poder-se permetre pagar per l'entrada d'un concert una petita part del que es gasta en sopars i copes. Això sí, aleshores ja no podrem atribuir la situació a cap crisi econòmica. I potser aleshores, quan ja sigui massa tard, començarem a dir les coses pel seu nom. El mateix amb el qual he tingut l'atreviment de titular aquest article.



dilluns, 12 de gener de 2015

The Great Jazz Trio - "Standard Collection" (1986)


El vaig localitzar en un mercat de segona mà. En una paradeta modesta en termes melòmans, però on de tant en tant es poden fer troballes com aquesta. "Standard Collection" de The Great Jazz Trio, un disc compacte que ofereix exactament el que indica el seu títol: una col·lecció d'estàndards del jazz interpretats per la formació en qüestió. Una formació de la qual no sabia absolutament res i de la qual poca cosa he pogut esbrinar -al disc no hi figuren crèdits més enllà dels autors del repertori-. Navegant per internet, he trobat escasses referències que citen al veterà i ja desaparegut pianista Hank Jones com a líder d'un trio en permanent estat de canvi i que haurien completat en aquesta gravació el bateria Jimmy Cobb i el contrabaixista Eddie Gomez -en alguns temes hi figura també una secció de cordes integrada per músics japonesos-. L'àlbum el va editar Columbia el 1986, i suposa tota un desplegament de solvència, ofici i bones maneres. Exactament el que permet intuir el títol, i exactament el que esperava trobar-hi quan vaig decidir adquirir-lo motivat per una caràtula a la qual no em vaig poder resistir.

El Lower Manhattan vist des de l'aire i cobert de neu. La Nova York dels anys 80, amb les Torres Bessones presidint-ne encara l'skyline i, en primer terme, la part de l'East Village coneguda com a Alphabet City. El que ara és una de les àrees més exclusivament cares de Gotham, era aleshores punt de trobada d'artistes, punks, camells, ionquis, rodamons i altres criatures de la bohèmia urbana. La plaça que poden observar a l'esquerra de la fotografia és Tompkins Square Park, escenari de revoltes ciutadanes, manifestacions socials i esdeveniments culturals diversos. A la seva esquerra -a Avenue B, a la mateixa alçada del parc- s'hi troben els immobles habitats dècades enrere per Charlie Parker i Iggy Pop. L'altre extrem de Tompkins Square el delimita l'Avenue A (a la dreta del parc). Avançant en direcció sud (cap al pont de Brooklyn, visible a la part superior de la coberta) i creuant la primera illa de cases s'arriba al Sidewalk Cafe, que des de pocs anys més tard i encara a dia d'avui és l'epicentre mundial de l'escena antifolk.


diumenge, 11 de gener de 2015

El president de Nigèria

Fela Kuti i Ginger Baker.
Intensa, molt intensa. Una entrevista amb Ginger Baker no podria ser de cap altra manera. Mark Paytress va visitar-lo a casa seva per a parlar del seu pas per Cream, Blind Faith o la Graham Bond Organisation, del seu amor pel jazz i de la seva animadversió cap al pop i al rock que ell mateix ajudaria a definir, i d'una trajectòria vital marcada tant per la música com pels excessos i la mala llet marca de la casa. Poden llegir la conversa a l'edició de gener de Mojo, i els asseguro que no té cap mena de desperdici, començant per la rebuda de Baker al periodista i acabant per un comiat d'escàndol -no s'ho perdin-. Entre les perles de l'entrevista, aquestes paraules sobre el seu vell amic Fela Kuti: "Si hagués jugat bé les seves cartes, hauria pogut ser el president de Nigèria. Malauradament, es va ajuntar amb una colla de radicals que ens van separar dient que jo era l'home blanc que s'aprofitava d'ell, la qual cosa era absurda perquè jo vaig fer més que ningú pel Fela". Unes paraules que també expliquen en bona part les amenaces que Paul McCartney va rebre de l'entorn de Kuti quan es trobava al país africà enregistrant "Band on the Run" (1973).


Improvisant al got


La de l'esquerra és una ampolla de Maker's Mark. El de la dreta és un còctel improvisat per un servidor mentre sonava de fons algun nugget de rhythm & blues de fa molts anys. El resultat de tot plegat va ser prou satisfactori, però ara mateix sóc incapaç de recordar-ne la recepta. Vostès ja m'entenen, i estic segur que sabran disculpar-me.




dissabte, 10 de gener de 2015

De Neil Young a Lightnin' Hopkins

HUGO NUBIOLA
Artemisia, Les Franqueses del Vallès
9 de gener de 2015

Aquella cabellera exageradament llarga i aquella mirada seca. Te'l mires de prop i, de no ser pel color dels cabells, juraries que Hugo Nubiola té una retirada al jove Neil Young. Després te l'escoltes i t'adones que la semblança va més enllà de l'aspectre físic per a assolir un altre factor: la veu. En efecte, el de Sant Pol de Mar recorda també al canadenc quan enfila uns aguts que es debaten constantment entre la dolçor i el dramatisme. No és de rebut doncs que trenqués el gel amb "Out on the Weekend", ni que al llarg d'una hora tornés en dues ocasions al repertori de Young. Primer va ser "Heart of Gold", i posteriorment "Old Man". No és que la cosa anés exclusivament de Neil Young. També va versionar entre d'altres als Beatles, a Donovan, a Otis Redding o a Pink Floyd. "Faré un concert de música passada de moda", havia ironitzat al principi de la vetllada. Nubiola és jove -17 anys- però mostra un gran coneixement de gèneres i repertoris que van viure els seus moments de glòria dècades abans que ell nasqués. Un coneixement que complementa amb una extraordinària tècnica a les sis cordes i una veu en procés d'educació però que ja enfila diversos registres -els aguts à la Young esdevenien pantanosos murmuris quan s'atrevia amb gegants del blues com Lightnin' Hopkins o Stevie Ray Vaughan-. Vaja, que la base és d'allò més sòlida. Ara només li falta el més important. Un discurs propi. Compondre les seves cançons. Quan ho faci, i ara per ara això és només qüestió de temps, probablement ens donarà unes quantes i agradables sorpreses.


divendres, 9 de gener de 2015

Painted by Covers


Simplement brillant. Fresca, desenfadada i amb la dosi justa d'acidesa. La nova cançó de The Missing Leech és una autèntica meravella. "Painted by Covers", es titula, i és tota una declaració d'intencions i de principis. La trobaran al single compartit ni més ni menys que amb tot un Hamish Kilgour -un dels fundadors de The Clean-, que aporta la també deliciosa "Train Coming Back". Ho poden escoltar a Bandcamp.


dijous, 8 de gener de 2015

David Bowie - "Nothing has changed" (2014)

Una de les caràtules de "Nothing has changed", recopilaori definitiu
d'un David Bowie que celebra avui els seus 68 anys.

El mateix dia en què Elvis Presley faria 80 anys, David Bowie en fa 68. I els celebra amb tot un monument a la seva raó de ser. El recentment editat "Nothing has changed" (2014, Parlophone). Tres compactes -n'existeix una edició senzilla amb dos discos- que repassen mig segle de trajectòria artística. Cinquanta anys filtrant les més diverses influències i catalitzant un discurs en renovació constant. Els que separen "Liza Jane", explosiu artefacte freakbeat enregistrat encara com a Davie Jones & The King Bees, de "Sue (Or In A Season Of Crime)", enèssima reinvenció d'un Duc Blanc convertit ara en crooner crepuscular. Una història d'amor terminal i un desplegament de jazz gens ortodox per cortesia de Maria Schneider. Tota una declaració de present -la cançó és nova de trinca- a càrrec d'un Bowie que ha tingut l'encert de repassar la seva carrera començant pel final, escalfant motors amb el material més recent i anant enrere. Traçant d'aquesta manera la mateixa línia ascendent que dibuixarien aquests 59 temes d'haver-los presentat en l'ordre invers. Passant revista a tota una constel·lació de hits immortals -de "Life on Mars?" a "Heroes" i de "Hallo Spaceboy" a "Young Americans", passant per "Rebel Rebel", "Modern Love" o "Space Oddity", en alguns casos recorrent a remescles que ofereixen una visió alternativa si bé complementària de la història oficial- sense oblidar-se d'aquelles perles obscures sense les quals no s'entendria la resta -per exemple, el breu repàs a la seva inicial etapa mod-. I amb una presentació de luxe que cuida tots els detalls i recompensa al melòman amb tot allò que mai li podrà oferir cap descàrrega digital. Felicitats, senyor Bowie. Per aquests 68 anys tan ben portats. Per aquest mig segle d'incontestable trajectòria. I perquè el títol d'aquest recopilatori no podria haver estat més encertat: malgrat el caràcter eternament camaleònic de qui ens ocupa, res ha canviat durant tots aquests anys. El geni s'adapta a qualsevol circumstància, però es manté intacte.


On Elvis Presley's Birthday


I can't say that I love this place where I live
This particular geographic location
But I have grown used to it
And now I miss it when I'm away
Of course, when I was a child,
My father would take me with him
Down to the Bowery where the bums were
And in the restaurant supply stores
He would buy shiny steel refrigerators
And deadly looking stoves
While I begged him to take me
To the Navy Surpius stores on Canal Street
To buy big dead bullets
He wore a short corduroy jacket
An informal hat with a puff of feather
And talked with his hands in his pockets
Jangling change
We were driving in his Cadillac
It was Elvis Presley's Birthay
They said it on the radio
My father liked Elvis
And it was wonderful
We drove through the black neighborhoods
On Long Island's north shore
When Elvis was alive
My father was from Brooklyn
And the Depression left its mark
From picking up coal on the railroad tracks and still
He didn´t have a good word to say about
Franklin Delano Roosevelt
Later, I liked elegant hotel bars
Where I could drind under F. Scott Fitzgerald skies
The coolest of the cool
I was never a child
On Elvis Presley´s birthay
With my dead father
Jangling change
This is an unreal city
You can be anybody you wanna be
When you're alone

(Elliott Murphy - "On Elvis Presley's Birthday")


La cançó no tracta sobre Elvis Presley, però m'ha semblat molt apropiada per a un dia com avui. L'aniversari del Rei. 80 anys faria, d'estar viu.



dimecres, 7 de gener de 2015

Per la llibertat d'expressió


Aquesta entrada pretén ser sobretot un homenatge a la llibertat d'expressió. I també als dotze innocents que aquest matí han mort a París en nom d'un déu i del seu profeta de torn. Quan Charlie Hebdo va publicar les seves famoses caricatures d'aquest déu i del seu profeta, un important segment del món musulmà (i fins i tot no musulmà) no va dubtar a fer pública la seva indignació. Avui, el mateix déu i el seu inseparable profeta han estat utilitzats com a pretext per a assassinar a sang freda dotze persones que simplement desenvolupaven el seu ofici amb tota la normalitat del món -amb una excepció: el seu lloc de treball ja feia anys que requeria protecció a causa de les amenaces rebudes des de l'entorn islamista-. De mostra d'indignació -no parlo de condemnes ni d'expressions de suport a les víctimes, sinó d'indignació com la que aleshores va encendre els carrers- no n'he observat cap ni una. Això d'avui no han estat danys col·laterals. Han estat professionals de la comunicació -i agents de les forces de l'ordre- assassinats a sang freda, de manera totalment planificada i pel fet d'haver caricaturitzat l'islam de la mateixa manera que tantes altres vegades havien caricaturitzat el cristianisme o la classe política. Han mort, per tant, per haver exercit i defensat un dret tan fonamental com el de la llibertat d'expressió. I no, no és just criminalitzar arrel d'aquests fets cap religió ni cap col·lectiu. Però diguin el que diguin determinades veus massa acostumades a dividir el món entre bons i dolents, al fons del problema tampoc s'hi troben l'Estat d'Israel ni el tan denunciat imperialisme ianqui. Crec francament que ja és hora de deixar de mirar cap a una altra banda, de parlar sense embuts i de posar el problema real sobre la taula. I si bé és cert que la solució passa per moltes i diverses mans, també ho és que les comunitats islàmiques -les que realment vulguin distanciar-se rotundament del gihadisme- tenen molta feina per fer i molts deures endarrerits. Podrien començar en aquest sentit explicant als seus fidels que les caricatures fan riure i que les bales maten. Que riure sempre és bo, i que matar a sang freda sigui en nom del que sigui és l'acció més bàrbara, cruel i condemnable que admet la condició humana.



The Czars - "Best of" (2014)


Cables elèctrics, una paret de totxanes i un carreró que condueix qui sap a on. Això és el que s'observa a la caràtula, però és que a l'interior hi ha encara molt més. Rètols lluminosos de teatres, bars on es respira el rock'n'roll fins i tot abans d'obrir-ne la porta, desgastats cartells de licoreries de tota la vida i fins i tot les branques d'un arbre fonent-se amb els primers -o potser són els últims- rajos de sol del dia. És d'agrair que encara hi hagi qui cuida les presentacions dels seus llançaments discogràfics. Perquè, efectivament, aquest "Best of" (2014, Bella Union) no aportarà gran cosa a qui ja conegui la trajectòria de The Czars -a la resta li oferirà una acurada radiografia del que va fer John Grant abans d'esdevenir en solitari un dels gurús de l'indie contemporani-. Però només per això, per la presentació, per unes imatges que complementen els paisatges dibuixats cançó a cançó per la desapareguda banda de Denver, ja val la pena córrer cap a la botiga de discos més pròxima.


dimarts, 6 de gener de 2015

Recomanació: Brighton 64 a Be Cool

Nova cita amb una de les grans institucions del rock'n'roll amb denominació d'origen barcelonina. Dos anys després de consolidar el seu retorn definitiu amb el magnífic "Esta vez va en serio" (2012, BCore), els llegendaris BRIGHTON 64 anuncien nou disc de cara al mes de març i aquest dissabte, 10 de gener (23,30h.), n'oferiran un tastet a la sala Be Cool (plaça Joan Llongueras, 6 - Barcelona). Tampoc hi faltarà, és clar, una contundent bateria de clàssics sense la qual no s'entendria l'escena barcelonina tal i com la coneixem.




Cata de bourbons 6.0


Tres reines per a una nit de Reis amb gust de roses. A quarts de set del matí encara exploràvem les connexions entre Jim Morrison, Joe Strummer i Leadbelly amb sis cordes i el que quedava de l'ampolla del mig.



dilluns, 5 de gener de 2015

Weinf


Es fa dir Weinf, és de Barcelona i acaba de lliurar el millor artefacte sonor a baixa fidelitat que ha pogut escoltar servidor en una bona temporada. Quatre temes autoproduïts, l'encant d'una gravació casolana, la frescor de qui encara ho té tot per dir i l'empenta de qui es vol menjar el món avui i no demà. Deixant les coses clares de bon principi, "You and I Are Dead" podria ser la cançó més definitiva que Ray Davies encara no hagi compost: elèctric riff de guitarra i lírica urgent cantada des de les entranyes. "Whiskey" és una perla punkabilly desplegada a ritme galopant i sobre abrasives guitarres. "The Basement" s'edifica sobre un teclat de blues nocturn i sona com si els Cramps acompanyessin l'Iggy Pop més tòxic. I finalment, "Riding My Bicycle Through the Mexican Fields" -gran títol- és tot un rock'n'roll d'escola Lou Reed. Quatre peces, quatre registres i com a nexe d'unió una personalitat en construcció però amb les idees ben clares. Escoltin-lo a Bandcamp i segueixin-lo de ben a prop.



diumenge, 4 de gener de 2015

Recomanació: Hugo Nubiola a Artemisia

Veure'l interpretar "I Want You" de Bob Dylan, tan sols amb la seva guitarra i la seva insultant joventut, resulta molt més que entranyable. Resulta emocionant i evocador. Veure'l versionar a Lightnin' Hopkins amb "Mojo Hand", directament impressiona. Qui és HUGO NUBIOLA i d'on ha sortit? I el més important, com pot ser que a la seva curta edat sigui capaç d'evocar els clàssics amb tota la naturalitat del món? Aquest divendres, 9 de gener (20h.), ho podrem descobrir a la galeria d'art Artemisia de Les Franqueses del Vallès (c/. Sant Ponç, 65). Es recomana agafar lloc. Poden fer-ne un tastet aquí.




dissabte, 3 de gener de 2015

BCore: 25 anys

Dulce Pájara de Juventud.
Margarita.
DULCE PÁJARA DE JUVENTUD + MARGARITA
Ronda Cicle de Concerts @ Espai Jove La Fontana, Barcelona
2 de gener de 2015

No és que amb el seu segon disc llarg, l'oportunament titulat "Triumph" (2014), enfilin Dulce Pájara de Juventud l'èpica d'uns Flaming Lips, uns Arcade Fire o fins i tot uns Pink Floyd en hores bones. És que a l'escenari es mostren igual de magnànims. Capaços d'arribar on faci falta. Amb vocació massiva en el millor dels sentits. Amb un ofici i unes taules que fan justícia a un repertori que mouria multituds de venir de mar enllà. Doncs no, no vénen de mar enllà sinó del Baix Llobregat, però es mengen sense problemes alguns dels caps de cartell foranis amb qui han compartit escenari al llarg dels darrers dos anys -no diré noms-. Tres quarts del mateix es pot dir d'uns Margarita que durant la passada dècada han lliurat plàstics farcits de frescor i s'han passejat per Europa amb un discurs que no coneix barreres. El d'ahir, confessaven ells mateixos hores abans d'enfilar-se a l'escenari, va ser el seu últim concert a Barcelona. Motius de força major obliguen la banda de Madrid a plegar veles. S'acomiadaran properament a casa seva i davant del seu públic més proper. I un, que no pot evitar pensar en el recent ep homònim (2014) com el seu cim artístic, tampoc evita desitjar-los el millor siguin quins siguin els seus propers moviments. Margarita i Dulce Pájara de Juventud. Dos exemples del caràcter heterogeni i sobretot de la riquesa estilística del catàleg de BCore. El segell barceloní celebra enguany el seu quart de segle al peu del canó. Una celebració que s'allargarà al llarg de tot aquest 2015 i que ahir va donar el seu tret de sortida.




divendres, 2 de gener de 2015

Dylan tenia raó

SEWARD
Círcol Maldà, Barcelona
1 de gener de 2015

De vegades no és només la música, sinó també el context. El d'ahir era el del primer vespre de gener. El dia després de les dotze campanades i de l'apocalíptica orgia que havia donat la benvinguda a l'Any Nou. Carrers buits i sepulcral silenci en contraposició al soroll i la cantarella de tan sols vint-i-quatre hores enrere. Barcelona sencera paint la més definitiva de les ressaques mentre mig centenar d'ànimes inquietes es donaven cita de forma gairebé clandestina al cor del Barri Gòtic. Un teatre com els d'abans, cinquanta butaques i un acomodador que aniria presentant en veu alta tots i cada un dels presents a mida que anessin accedint a la sala. I és clar, Seward a l'escenari amb Shakespeare com a marc de fons -l'escenografia era la de "Nit de Reis", l'obra que es troba ara mateix en cartellera al Círcol Maldà-.

Seward. Probablement el secret menys ben guardat de la Barcelona que no surt a les guies municipals. Secret, perquè malgrat els dictats industrials i les lògiques de consum, han optat per mantenir-se al marge dels tentacles digitals: no tenen pàgina web ni es troben presents en cap xarxa social. I menys ben guardat, perquè malgrat tot el seu nom es troba perfectament instal·lat en l'imaginari melòman de casa nostra i de més enllà -el seu directe ja ha ressonat en escenaris britànics i nord-americans-. I és d'agrair, i tant que sí, que un grup de música no es dediqui a convèncer a cop de posts i piulades sinó a partir del boca-orella i, sobretot, de valors com la singularitat o la reinvenció constant d'un repertori tan viu com permeable. El de quatre peces que un bon dia van decidir formar el seu propi trencaclosques.

Perquè Seward són a la pràctica quatre solistes en el millor dels sentits. Quatre exploradors nats que opten per posar la tècnica al servei de les emocions i no de buits exhibicionismes. Quatre fletxes que apunten a múltiples direccions i que en col·lisionar han donat lloc a un exemplar únic i incomparable. Diguin-li folk, diguin-li rock, diguin-li jazz, diguin-li avantguarda i afegeixin-li si volen el sempre oportú prefix post. En cap cas s'equivocaran, però sempre es quedaran curts. Citin a Radiohead, a Antony Hegarty, a 16 Horsepower, a Nick Cave o als Wilco menys ortodoxos. Amb tots ells comparteixen registres i matisos, però també la condició de punts de partida, de referents per propi dret. Bateries que alcen el vol, diàlegs de pel·lícules transformats en instrument solista i orgies de soroll amb un banjo com a fil conductor. Dylan va dir una vegada que no es tractava de trencar normes, que les normes no existien. I gairebé mig segle després Seward li donen la raó amb més fets que paraules. La millor manera possible d'encetar un any.


Amb Shakespeare com a marc de fons.