divendres, 2 de gener de 2015

Dylan tenia raó

SEWARD
Círcol Maldà, Barcelona
1 de gener de 2015

De vegades no és només la música, sinó també el context. El d'ahir era el del primer vespre de gener. El dia després de les dotze campanades i de l'apocalíptica orgia que havia donat la benvinguda a l'Any Nou. Carrers buits i sepulcral silenci en contraposició al soroll i la cantarella de tan sols vint-i-quatre hores enrere. Barcelona sencera paint la més definitiva de les ressaques mentre mig centenar d'ànimes inquietes es donaven cita de forma gairebé clandestina al cor del Barri Gòtic. Un teatre com els d'abans, cinquanta butaques i un acomodador que aniria presentant en veu alta tots i cada un dels presents a mida que anessin accedint a la sala. I és clar, Seward a l'escenari amb Shakespeare com a marc de fons -l'escenografia era la de "Nit de Reis", l'obra que es troba ara mateix en cartellera al Círcol Maldà-.

Seward. Probablement el secret menys ben guardat de la Barcelona que no surt a les guies municipals. Secret, perquè malgrat els dictats industrials i les lògiques de consum, han optat per mantenir-se al marge dels tentacles digitals: no tenen pàgina web ni es troben presents en cap xarxa social. I menys ben guardat, perquè malgrat tot el seu nom es troba perfectament instal·lat en l'imaginari melòman de casa nostra i de més enllà -el seu directe ja ha ressonat en escenaris britànics i nord-americans-. I és d'agrair, i tant que sí, que un grup de música no es dediqui a convèncer a cop de posts i piulades sinó a partir del boca-orella i, sobretot, de valors com la singularitat o la reinvenció constant d'un repertori tan viu com permeable. El de quatre peces que un bon dia van decidir formar el seu propi trencaclosques.

Perquè Seward són a la pràctica quatre solistes en el millor dels sentits. Quatre exploradors nats que opten per posar la tècnica al servei de les emocions i no de buits exhibicionismes. Quatre fletxes que apunten a múltiples direccions i que en col·lisionar han donat lloc a un exemplar únic i incomparable. Diguin-li folk, diguin-li rock, diguin-li jazz, diguin-li avantguarda i afegeixin-li si volen el sempre oportú prefix post. En cap cas s'equivocaran, però sempre es quedaran curts. Citin a Radiohead, a Antony Hegarty, a 16 Horsepower, a Nick Cave o als Wilco menys ortodoxos. Amb tots ells comparteixen registres i matisos, però també la condició de punts de partida, de referents per propi dret. Bateries que alcen el vol, diàlegs de pel·lícules transformats en instrument solista i orgies de soroll amb un banjo com a fil conductor. Dylan va dir una vegada que no es tractava de trencar normes, que les normes no existien. I gairebé mig segle després Seward li donen la raó amb més fets que paraules. La millor manera possible d'encetar un any.


Amb Shakespeare com a marc de fons.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada