dissabte, 28 de febrer de 2015

Leonard Nimoy (1931-2015)

LEONARD NIMOY
(1931-2015)

Reconec no haver estat mai un trekkie -jo sóc més d'Star Wars; de la nissaga clàssica, és clar-, però no puc negar que les estones que em vaig passar de petit veient Star Trek per televisió van ser màgiques. I ho van ser en gran part gràcies a un personatge que mai ha deixat de fascinar-me. Descansi en pau, Mr. Spock, sigui quina sigui la frontera que es disposi a assolir aquest cop.



Un tast d'Abelló

MIRNA VILASÍS amb XAVI MÚRCIA
L'Espolsada Llibres, Les Franqueses del Vallès
27 de febrer de 2015

Un bonic homenatge a les lletres. Perquè la poesia va ser l'eix central de l'acte. Perquè el teló de fons el conformaven la figura i l'obra de Montserrat Abelló. I perquè tot plegat responia a una festa d'aniversari, la que commemorava els vuit anys de trajectòria d'una llibreria que ja sembla de tota la vida. L'acte el va presentar Fe Fernández, la persona que es troba habitualment darrere el taulell de L'Espolsada Llibres. I una lletraferida de mena, tal i com va evidenciar el seu emotiu discurs inicial. La va acompanyar la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, que va recordar anècdotes i moments viscuts al costat de la pròpia Abelló. I finalment, com a acte central de la celebració, Mirna Vilasís va avançar alguns dels temes que formaran part del seu segon àlbum en solitari. Un "Espero meravelles" que veurà la llum durant els propers mesos a través de Discos a Mà i on Vilasís canta poemes de la pròpia Abelló -el projecte el va començar a treballar amb la pròpia autora mesos abans de la seva mort-. Ahir l'acompanyava a la guitarra la seva parella artística i sentimental, Xavi Múrcia, que ha jugat un paper clau en l'acabat de peces com "Aprenc a dir que no", "No hi ets", "Plantar sobre la terra" o la pròpia "Espero meravelles". Totes elles van sonar en la seva concepció més bàsica i pròxima. Veu i guitarra com a eixos d'un repertori que s'està acabant de cuinar a l'estudi i que ben aviat podrem degustar en tota la seva plenitud. L'actuació d'ahir va suposar doncs un primer tast. Una presa de contacte que va deixar tan bon gust de boca com ganes d'escoltar l'àlbum sencer.



divendres, 27 de febrer de 2015

El SistemÄ Suec: "Nits digitals" / "Matins analògics" (2015)


La nit i el dia, el fet analògic i el fet digital, les guitarres acústiques i la maquinària electrònica. El nou lliurament discogràfic d'El Sistemä Suec va de dualitats. De fet, no es tracta d'un únic llançament sinó de dos ep's que han vist la llum aquesta setmana de manera simultània i sota el paraigües d'El Mamut Traçut. "Nits digitals" i "Matins analògics", es titulen. El primer l'ha enregistrat de nit i colze a colze amb un dels productors electrònics a l'alça a casa nostra, MuntionFIRE. Quatre temes on l'alter ego de David Reig enfila la seva vessant més avançada i onírica, i on també intervenen companys de segell i vells coneguts com Martina Borrut (Mad'zelle) o Ariadna Rius. Ressons de The XX, OMD o The Postal Service que troben el seu revers a "Matins analògics". Un ep enregistrat en sessions matinals i mitjançant instruments acústics. Novament ens trobem davant quatre pistes -d'entre les quals destaca la hipnòtica, irresistible i potencialment clàssica "La la la les llums", peça titular del darrer single d'El SistemÄ Suec- on Reig explora els seus registres més crus i orgànics. Repeteixen Borrut i Rius a l'apartat de col·laboradors, i s'hi sumen Jordi Barcons i Sam Destral. Dos ep's, dos registres, dues mirades i una única certesa: "Nits analògiques" i "Matins digitals" refermen El SistemÄ Suec com un dels valors més absoluts d'aquesta escena independent que algú va batejar com a Sotabosc. Perquè deixen petit tot el que l'olotí havia enregistrat fins a data d'avui -que no és poc-. Perquè perfilen un discurs singular i en molts aspectes inèdit en aquestes latituds. I perquè el potencial d'aquestes cançons equival a un passaport cap a l'eternitat.





dijous, 26 de febrer de 2015

Primer videoclip de Weinf


Va ser sens dubte la primera gran descoberta que vaig fer aquest 2015. Un jove de Barcelona que es fa dir Weinf i que, no ho dubtin, ens donarà més d'una alegria en un futur molt pròxim. De fet, la seva carta de presentació ja exhibia molt més que bones maneres. Ara presenta el seu primer videoclip, "Whiskey", i com era d'esperar resulta tan fresc, immediat i irresistible com la pròpia cançó. Vegin-lo aquí.



dimecres, 25 de febrer de 2015

Videoclip de Salt Petal per Camille Stochitch


La jove directora Camille Stochitch -guanyadora d'un Oscar estudiantil pel curtmetratge "Interstate" (2014)- s'ha fet càrrec del nou i colorista videoclip dels brillants Salt Petal -aquella banda de Los Angeles que tant em va entusiasmar mesos enrere i que no em canso d'escoltar-. Mestissatge, sons fronterers i rock'n'roll. Visionin-lo aquí.


Una imatge evocadora

JOLIE HOLLAND
BARTS Club, Barcelona
24 de febrer de 2015

No entenc l'obstinació d'alguns artistes en prohibir que es facin fotografies durant les seves actuacions, però la respecto. No l'entenc, perquè a aquestes alçades resulta poc més que una utopia esperar que ningú utilitzi un dispositiu mòbil en gairebé qualsevol context -dit sigui de passada que encara entenc menys a la gent que paga l'entrada d'un esdeveniment per a passar-se'l fent fotografies-. Però la respecto perquè crec que a un espectacle s'hi va a viure una experiència vital, i no a alimentar perfils socials. Ahir, abans que Jolie Holland s'enfilés a l'escenari del BARTS Club, una veu va demanar per megafonia que no s'enregistrés el seu concert ni se'n fessin fotografies. La pròpia artista hi va insistir més tard, ja durant la recta final de l'actuació. M'atreviria a dir que ahir sí que es va assolir la utopia, i que tothom o gairebé tothom es va abstenir de fer fotografies -a excepció dels fotògrafs professionals, que per alguna cosa són fotògrafs professionals-. Jo també. Per això encapçalo aquesta crònica amb una imatge promocional de Holland. Perquè no em sembla ètic, en un espai que no és públic, prendre imatges de qui m'ha demanat explícitament que no ho faci. I perquè, amb una imatge tan evocadora com la de la Holland tocant la guitarra a escassos metres dels meus ulls, francament no sentia cap necessitat de mirar ni d'escoltar res més.

La Holland. Durant les darreres setmanes hem sentit molt a parlar tant dels elogis que al seu dia li va dedicar Tom Waits com de comparacions més que afortunades amb Joe Henry. Reclams ben presents al text promocional del concert d'ahir, però que no haurien d'eclipsar la naturalesa singular d'una artista que no requereix cap més argument a favor que una discografia en constant ascens i un directe dels que conviden a treure's el barret -i a prendre's un bourbon a la seva salut, escoltin-. Per les formes, pel repertori, per l'execució i per aquella elegància innata de la texana i els quatre elements que l'acompanyen. Guitarra, baix, bateria i una veu que es projecta humil però tan profunda com un cançoner que beu de múltiples fonts i es reinventa sobre la marxa.

Del folk i el hillbilly més terminal al blues més corrosiu, i fins i tot a fantasmagòrics esclats de noise que desemboquen ocasionalment en autèntiques orgies de free jazz. Ahir, sense anar més lluny, el quartet va encarar la recta final amb un galàctic tour de force on cada músic va poder-se lluir en el millor dels sentits. Posant tota la carn a la graella i fent amb els seus instruments tot allò que no s'ensenya a les escoles de música. Peces tradicionals, un homenatge a Lou Reed extret del cançoner de David-Ivar Herman Dune, temes inspirats en les figures de Joe Tex i Jack Kerouac, i moments tan definitius com aquell "On and On" que va fer saltar espurnes quan el passi tot just acabava de començar. En una sala que semblava feta per a l'ocasió -llum de tonalitats vermelles, escenari petit i capacitat per a poc més d'un centenar d'ànimes- i amb la classe de qui pot interrompre el concert per a comprovar el nivell de reverb del seu amplificador sense que això alteri el ritme ni la intensitat dels esdeveniments. L'ofici, senyors, l'ofici.


L'APUNT
"Demà sortim de Barcelona a les set del matí, i hem de conduir durant deu hores". Ho explicava Holland durant el concert. I efectivament, després de tocar ahir a la capital catalana, avui té programada una actuació a La Rochelle, en plena costa atlàntica francesa. Sovint, viure de la música vol dir això. I, en cas de trobar-te malament -com era el cas de Holland la nit passada-, no poder trucar a la feina per dir que no hi vas. Que en prenguin nota tots aquells que tenen per costum reclamar que el consum cultural sigui gratis perquè es pensen que els artistes viuen instal·lats en mansions daurades. I que en prenguin nota també tots aquells músics tan nostrats que encara es pensen que sortir de gira és anar a tocar per les capitals de província o de comarca. Aquells que pretenen viure dels seus concerts sense fer cap més quilòmetre dels que separen Vic de Barcelona, Tarragona de Girona o Lleida de València -els de les subvencions, per dir-ho sense embuts-.



dimarts, 24 de febrer de 2015

Minifestival, vint anys de música independent


Dues dècades exercint com a aparador de la millor música independent d'aquí i de fora. Apostant per la música en un negoci on molts opten per la cervesa i els hashtags. Recuperant noms històrics, descobrint nous valors i acostant als nostres escenaris artistes abans inèdits en aquestes latituds. El Minifestival de Música Independent celebra aquesta setmana la seva vintena edició i ho fa amb un line up tan sucós com calia esperar. Com a caps de cartell, Close Lobsters i Michel Cloup Duo. Lliçó magistral sobre què és o què hauria de ser el que anomenem indie, reforçada per una escuderia on hi figuren noms com els de The School, Manhattan Love Suicides, La Legendaria Familia Stinson, The Double Shame o Linda Guilala. Serà el dissabte, 28 de febrer (17h.), al barceloní Espai Jove Les Basses (c/. Teide, 20 - metro: Vilapicina). Entrada anticipada a 10 euros, perquè ningú tingui la barra de dir que la cultura és cara.




El Foraster a Portbou

Quim Masferrer, durant el rodatge a Portbou - Foto El Periódico de Catalunya.

No sóc seguidor habitual d'El Foraster, però ahir no em vaig voler perdre aquest simpàtic programa de TV3. El motiu? Doncs l'escenari retratat en aquesta ocasió per Quim Masferrer. Portbou, un poble que sempre m'ha cridat l'atenció i que visito tan sovint com puc -que no és tan sovint com m'agradaria, és clar-. El presentador ho va repassar tot: la platja, els penya-segats, la frontera francesa, el monument a Walter Benjamin, l'estació, les licoreries i fins i tot aquella barca que -segons una llegenda urbana mai provada- va pertànyer a John Wayne. Però, com sol passar en aquests casos, el més interessant del programa van ser els autèntics protagonistes. Aquells que fan un indret tal i com és, els seus habitants.

A mi personalment em van cridar l'atenció tres dels entrevistats, dels quals lamentablement no recordo els noms. Els dos primers anaven junts. Eren dos nens de deu i onze anys que, explicaven, es volen dedicar al cinema quan siguin grans. De fet, ja s'hi han dedicat. Quatre curtmetratges, ni més ni menys, ja han rodat a les seves curtes edats i amb uns mitjans casolans que fan petit el concepte lo-fi. Amb una colla de ninots, un drap on ells mateixos havien dibuixat els fons dels escenaris i cap més efecte d'il·luminació que l'encesa i l'apagada dels llums d'un dormitori, han rodat els quatre lliuraments d'una nissaga de ciència-ficció que promet tenir continuïtat. Insisteixo, el concepte lo-fi es queda petit per a definir el producte final. Un producte fruit d'una imaginació prodigiosa. La de qui, malgrat viure en plena era digital, ha crescut en un poble aïllat entre penya-segats, vies de tren, cops de tramuntana i aquell túnel que porta a França però sembla conduir a la fi del món. Un entorn francament inspirador, els ho ben asseguro.

El tercer entrevistat era un home d'edat més aviat avançada, fill de qui havia treballat com a projector en un cinema de poble llargament desaparegut. Va ser el seu pare qui li va contagiar un amor pel setè art que es manté intacte a dia d'avui. L'home posseeix una farcida col·lecció d'articles cinèfils on destaquen més de 4.000 títols en dvd. I això no és tot, com que no pot anar al cinema se'l porta a casa: cada setmana programa la seva pròpia cartellera -horaris inclosos- amb títols del seu catàleg personal que visiona a diari amb les corresponents crispetes. Diguin-me romàntic, però l'admiro i l'aplaudeixo. I si visqués a Portbou m'agradaria anar cada vespre a casa seva a gaudir d'una bona sessió de cinema -és que, a més, l'home és tota una autoritat en la matèria-. Perquè a sobre semblava un tros de pa. Vaja, que si mai arribo a la seva edat m'agradaria ser com ell.




dilluns, 23 de febrer de 2015

Clint Eastwood - "American Sniper" (2014)


Li deien La Llegenda, amb majúscules. Durant els anys en què va servir les forces d'operacions especials nord-americanes a la guerra de l'Iraq, el franctirador Chris Kyle va assolir un rècord històric d'objectius abatuts que, sobre el terreny, es va traduir en centenars de vides salvades a les files del Pentàgon. Consideracions morals i geopolítiques al marge, no hi ha dubte que la de la de Kyle és una figura digna d'estudi. I tenint en compte que ho va donar literalment tot per a defensar el país on va néixer el concepte d'espectacle tal i com l'hem entès durant més d'un segle, era d'esperar que algú acabés portant la seva vida i les seves gestes al cinema. Aquest algú ha estat un Clint Eastwood que torna darrere la càmera, tal i com ja ho va fer a "Letters from Iwo Jima" (2006) o a "J. Edgar" (2011), per a centrar-se en esdeveniments i personatges que d'alguna manera han deixat empremta en la història dels Estats Units.

Basant-se en les memòries del propi Kyle -encarnat per Bradley Cooper a la gran pantalla-, Eastwood traça el retrat de qui es va veure exposat simultàniament a dos drames. El del camp de batalla on va perdre companys i va haver de prendre decisions difícils -impagable la seqüència del nen i el bazuka-, i el d'una llar que va patir tant les seves absències durant els serveis com les seqüeles psicològiques pròpies de qui ha vist i viscut de tot a primera línia de foc. Ara bé, i aquest és el principal escull d'"American Sniper" (2014, estrenada a les nostres pantalles com "El franctirador"), les possibilitats sinòptiques que ofereix la dualitat franctirador/pare de família no acaben d'explotar-se fins a una recta final que, francament, tampoc acaba d'alçar el vol. La resta del metratge correspon a una pel·lícula bèl·lica de bons i dolents on els primers són herois i els segons tirans. Amb impactants fotografia i realització, i escenes tan ben executades com la de la tempesta de sorra, però sense la profunditat ni la transcendentalitat que hom pot esperar de qui ha signat títols com "Mystic River" (2003) o "Million Dollar Baby" (2004).



diumenge, 22 de febrer de 2015

Arrels i influències

THE ALL-NIGHTERS
Grizzly 72 Sports Bar, Barcelona
21 de febrer de 2015

Els Byrds, els Beatles, The Who, els Rolling Stones, T.Rex, Them o Lou Reed. Alguns, per partida doble o fins i tot triple. Extens repertori de versions el que van lliurar els All-nighters en un passi on tampoc va faltar el material propi -"Silver", "Fine, Thanks" o "I Don't Care"-. I és que sota aquesta denominació s'amaga ni més ni menys que la sempre solvent Esteve Masclans Band. Un quartet que porta un any consolidant-se com un dels combos més potents de Barcelona i que sota el pseudònim emprat ahir passa revista a les seves arrels i influències. Molt més que un divertiment, una festa amb totes les de la llei.


Tennessee Connection

TORI SPARKS
L'Oncle Jack, L'Hospitalet de Llobregat
21 de febrer de 2015

Casualitats. Tennessee és un dels estats nord-americans on va viure Tori Sparks abans d'abandonar el seu país i establir-se a Barcelona. I el bressol d'un destil·lat tan cèlebre com inspirador, Jack Daniel's. Inspirador, sí, perquè des de ja fa una colla d'anys existeix a l'Hospitalet de Llobregat un petit museu dedicat al whiskey per excel·lència de l'estat de Tennessee. L'Oncle Jack, el singular i entranyable entorn on Sparks presentava la nit passada el seu darrer disc, "El mar" (2014). I, si bé tenia la seva gràcia degustar les seves cançons en aquell entorn, el cert és que la connexió Tennessee s'acabava aquí. Sparks no és de les que se senten còmodes enregistrant el mateix disc una vegada i una altra. I després d'una vida sencera dedicada a explorar el cànon musical del seu país des de diferents angles, l'any passat va optar per posar tota la carn a la graella i fer un triple salt mortal que li ha acabat sortint d'allò més rodó. El resultat és l'obra citada, un acostament al flamenc -amb el suport de Calamento- que l'allunya musicalment de les coordenades de Tennessee i l'acosta al mestissatge entès a la manera d'uns Lobos o uns Calexico. Ahir en va desplegar mostres com les personals relectures d'"Everybody Knows" (Leonard Cohen), "Quizás quizás quizás" (Osvaldo Farrés) o la tradicional "La llorona", a més d'un "Wade in the Water" (també tradicional) que és ara per ara inèdit en la veu d'Sparks i que reclama a crits ser enregistrat.



dissabte, 21 de febrer de 2015

Intensitat i feeling

NAMINA
Campari Milano, Barcelona
20 de febrer de 2015

"Orlando" (2014) era el primer avís. El primer disc oficial d'una potència creativa a l'alça, Namina, que després d'haver-se foguejat intensament en tota mena d'escenaris començava a donar la forma definitiva a un repertori que beu de múltiples fronts. Un repertori on ressonen les arrels mestisses de Namina -nascuda a Barcelona de pare català i mare brasilenya-, però també l'amor gairebé innat cap a disciplines com la poesia, el jazz, la cançó d'autor o el rock. "Orlando" era un primer avís, deia, perquè posava una base. Traçava el punt de partida cap a tot el que ha vingut i vindrà a partir d'ara. I ho feia amb la creació d'una banda que es va estrenar a l'estudi i que ara acompanya la barcelonina a tot arreu on va. Una banda de vocació permeable i orgànica, en constant moviment i metamorfosi. Sí, el cervell de tot plegat és la mateixa vocalista, però si la cosa funciona és precisament perquè al seu darrere no s'hi troben pas una colla de mercenaris sinó músics amb tanta ànima com taules. Un combo dels que s'enforteixen i es reforcen concert a concert, i que ahir ja assolia amb escreix cotes d'intensitat i feeling encara inèdites al moment d'enregistrar el disc. Vaja, que si "Orlando" va ser una bona carta de presentació, si temes com "Snake Skin Shedding", "Dirt" o la peça titular guanyaven cos i substància a cop de bateria, contrabaix, guitarres elèctriques i arranjaments de corda, la posada en escena del directe d'ahir permet intuir que efectivament això va ser només el principi. I que Namina ha trobat en els artistassos que l'acompanyen el complement perfecte per a una veu privilegiada com poques i un repertori que apunta molt amunt.



Ressons d'una tradició centenària

STEVE FOLK
Galeria Mitte, Barcelona
20 de febrer de 2015

Veure'l actuar en directe, fins i tot quan utilitza un instrument fabricat a partir d'una caixa de galetes -vegin la imatge superior- és gairebé com assistir a tota una lliçó de guitarra. Perquè fa autèntiques filigranes, però no pas les que faria un guitarrista de jazz o de rock. No, les arrels d'Steve Folk van molt més enllà. De fet, el seu nom artístic no podria ser més encertat. Perquè si quelcom personifica aquest britànic és el folk anglosaxó en la seva concepció més pura. La que ha ressonat durant segles -i així ho seguirà fent- d'una manera molt similar a com ho va fer la nit passada en una galeria d'art del centre de Barcelona. La que enllaça Martin Carthy, Nick Drake o la nissaga Thompson amb una tradició que es remonta segles enrere, que s'ha mantingut gairebé impermeable a fenòmens com el pop o el rock'n'roll i que actualment representen veus tan autoritzades com la de qui ens ocupa. Un trobador que viu en una barca al riu Tàmesi i que canta a la natura, als paisatges que l'han vist créixer, a la gent que l'envolta i a tot allò que veu passar davant dels seus ulls. Els resultats són cançons com "Modern Day Gypsies", "No Net Curtains in New York" o "Littlehampton", totes elles interpretades ahir amb la delicadesa marca de la casa i el savoir faire de qui sap com posar-se el respectable a la butxaca des del primer moment.





divendres, 20 de febrer de 2015

Dave Cloud (1956-2015)

DAVE CLOUD
(1956-2015)

Sempre he apreciat els artistes com Dave Cloud. Un músic que es va mantenir sempre al peu del canó, sobrevivint a modes i tendències, fidel al seu art malgrat no haver obtingut mai el reconeixement públic que es mereixia la seva figura. Un exemple de constància i de bones maneres, tant a dins com a fora de l'escenari. I un referent estètic per a tots aquells que no ens creiem els valors imperants en aquesta societat de consum ràpid. Darrere aquella barba, aquells cabells blancs i aquelles arrugues hi habitava un personatge molt més real que qualsevol de les estrelles de posar i treure que viuen permanentment amagades sota capes i més capes d'estilismes i maquillatge. En pau descansi.



Humans en un món robotitzat

Henry Rollins.
"Més que tocar cançons, el que feien The Clash era incinerar-les. Com si cada cançó fos d'un sol ús. Mai abans havia vist una banda fent quelcom així". Henry Rollins recorda la primera vegada que va veure The Clash en directe, durant la gira nord-americana de 1979, en una entrevista signada per Chris Ziegler i publicada per Mojo aquest mes de febrer. A la mateixa entrevista, Rollins explica com va conèixer un altre pilar del que avui anomenem hardcore, el gran Ian MacKaye: "Un dia pujava en bicicleta pel carreró i em vaig trobar aquella colla de nois amb les seves Stingrays: 'Guau, tenim tots les mateixes bicicletes. Farem una rampa al parc, vine amb nosaltres'. Aquell va resultar ser Ian MacKaye. Després ens vam adonar que a tots dos ens encantava la música. Jo tenia l''Smash Hits' de Hendrix -era de la meva mare- i ell tenia l''Are You Experienced?'. Havíem d'anar l'un a casa de l'altre a escoltar les cançons que ens faltaven".

Fixin-se en quina manera tan romàntica de fonamentar una amistat. Compartint l'amor per la música i les ganes d'escoltar cançons noves. Fins al punt d'anar a casa del teu amic per a escoltar allò que tu no tens a casa, i convidar-lo a ell al teu domicili a escoltar aquells discos que li falten. Em puc imaginar perfectament l'emoció que devien sentir Rollins i MacKaye cada vegada que es disposaven a descobrir quelcom de nou, a través d'un plàstic que podien olorar, tocar i sentir-se seu, i de la mà d'algú amb qui establien llaços de confiança. Uns llaços francament impossibles de generar a través de l'intercanvi d'arxius digitals mitjançant ordinadors o telèfons mòbils. Sí, la tecnologia pot haver-nos facilitat l'accés a la música i a la informació en general. Però aquesta mateixa facilitat -amb totes les comoditats que pugui comportar- és la que ens ha acabat privant d'experiències tan boniques com la que relata Rollins. De ser, en definitiva, una mica més humans en un món massa robotitzat.



dijous, 19 de febrer de 2015

L'òpera de Donetsk

Manel Alías, informant des d'Ucraïna.
Admirable la tasca duta a terme aquests dies pel corresponsal de TV3 a Moscou, Manel Alías. Una tasca que dignifica la professió periodística, la cobertura in situ del conflicte de l'est d'Ucraïna. Jugant-se la pròpia vida i exposant-se a totes les inclemències pròpies del camp de batalla, Alías porta diversos dies desafiant els elements -i les restriccions imposades per ambdós bàndols- amb l'únic objectiu de saber què passa i explicar-ho. Arriscant la seva pròpia pell, en altres paraules, perquè tots tinguem accés a una informació de qualitat -insisteixo: tots, inclosos els que proclamen als quatre vents que els mitjans de comunicació manipulen, tot gratant-se el melic asseguts als seus còmodes sofàs-.

El fet de cobrir el conflicte sobre el terreny permet al corresponsal de la televisió pública catalana mostrar tot allò que va més enllà dels afers estrictament bèl·lics i geopolítics. La vida que, malgrat tot, segueix el seu curs sota els bombardejos i el foc creuat. El dia a dia d'uns ciutadans que, sentiments identitaris al marge, pateixen en primera persona allò que la resta tan sols podem conèixer a través dels mitjans. Ahir, per exemple, passava crònica des d'un dels pocs indrets de Donetsk on la realitat gairebé no s'ha vist alterada per la guerra: el teatre de l'òpera.

Parlava Alías amb actors i altres professionals que, malgrat la magnitud dels esdeveniments, han decidit no aturar-se i mantenir el teló ben amunt -exceptuant els passis en horari nocturn, afectats pel toc de queda-. Desenvolupant cadascú la seva funció, mai més ben dit, per amor a l'art -ningú es pot permetre el luxe de cobrar la seva feina- i mantenint viva la institució en un entorn on ja no queda activitat econòmica. Dignificant també les seves respectives professions i refermant la dimensió social de la cultura. Reivindicant la pròpia cultura com a espai lliure de bombes. I traçant la perfecta metàfora d'un món on, per molt que es compliquin les coses, sempre podem comptar amb els artistes per fer-nos la vida més fàcil o, com a mínim, una mica menys feixuga.



dimecres, 18 de febrer de 2015

Tiger Menja Zebra presentaran "Súper Ego" a la NAUB1

Preparin-se per a viure un dels esdeveniments musicals definitius d'aquesta temporada. Tiger Menja Zebra ja han anunciat la data de la presentació oficial del seu segon disc, l'imprescindible "Súper Ego" (2014, Music Or Nothing). Serà el dissabte, 7 de març, a la NAUB1. Ja poden llegir a Brubaker la prèvia d'aquest concert a càrrec d'un servidor.


Recomanacions: Steve Folk, Namina i The All-nighters

Amb el seu permís, els recomano tres concerts dels quals podran gaudir aquesta setmana a Barcelona Ciutat i amb entrada lliure:

*STEVE FOLK. Torna als nostres escenaris un dels tresors més ben guardats del folk britànic. Un artesà de la cançó amb totes les lletres, aclamat per mitjans especialitzats com Uncut i capaç de transformar una vella caixa de galetes en un instrument de corda. El podran escoltar aquest divendres, 20 de febrer (20h.), a la galeria d'art Mitte Barcelona (c/. Bailén, 86 - metro: Passeig de Gràcia / Girona / Tetuan).

*NAMINA. Arrels a Catalunya i al Brasil, i el rock'n'roll fluint per les seves venes amb la mateixa força amb què ho fa la poesia. El de Namina és per definició un dels discursos musicals més singulars de casa nostra. Un discurs refermat l'any passat amb la formació d'una banda d'acompanyament i l'enregistrament d'un disc de debut, "Orlando", que presentarà el divendres, 20 de febrer (21h.), a la cockteleria Campari Milano (Ronda Universitat, 35 - metro: Catalunya).

*THE ALL-NIGHTERS. És possible que encara no els soni aquest nom, però ben aviat hauria de fer-ho. The All-nighters és la cara b d'una de les últimes grans revelacions de l'underground barceloní, Esteve Masclans Band. Un vehicle a través del qual Masclans i companyia reivindiquen les seves influències amb un potent repertori de versions. Dels Beatles a Oasis i de la Creedence a la Velvet, amb tota l'empenta d'una banda jove però sòlida i amb moltes ganes de menjar-se el món. Escoltin-los el dissabte, 21 de febrer (23h.), a Grizzly 72 Sports Bar (Gran Via de les Corts Catalanes, 586 - metro: Universitat).



dimarts, 17 de febrer de 2015

Valentí


Citen entre les seves influències a Cocteau Twins, Eyeless In Gaza i els mai prou reivindicats Kitsch. I, si m'ho permeten, jo hi afegiria My Bloody Valentine, Telescopes i els primers Jesus and Mary Chain. Bateries penetrants, guitarres oníriques, orgues aclaparadors i una veu tan dolça com hipnòtica. I quatre peces que enllacen la psicodèlia més rocosa ("Dent de lleó") amb el dream pop ("Desmai", "Valentí") i el shoegaze ("Màquina"). Es diuen Valentí, vénen d'Esparreguera i han presentat el seu ep de debut aquesta mateixa setmana, però el cert és que no són precisament uns nouvinguts. El nucli de la banda el formen dos vells coneguts de l'escena independent de casa nostra, Adrià González i Roger Palacín -ambdós sumen un currículum on figuren bandes com L'Anna és un koala, Samitier o Anímic-, als quals s'ha unit l'actriu Victòria Alvelo. Canten sobre vides a la penombra, però també sobre la lluita com a base del progrés, i es presenten com un antídot contra "aquests temps ràpids i impersonals". La qual cosa, més enllà de la pertinent declaració de principis, suposa una realitat tan sòlida com un discurs fresc i a data d'avui gairebé inèdit al pop cantat en català. Valentí és per tant un projecte necessari. Per les històries que ens explica, però també i sobretot per com ens les explica. Donem-li doncs una càlida benvinguda.





Lesley Gore (1946-2015)

LESLEY GORE
(1946-2015)

R.I.P.



dilluns, 16 de febrer de 2015

Southern Tenant Folk Union - "The Chuck Norris Project" (2015)


Atenció a l'artefacte en qüestió. El títol sembla objecte d'una gamberrada, però no ho és en absolut. Tampoc és cap declaració d'intencions, com a mínim a simple vista. Ho entendrà qui conegui la trajectòria de Southern Tenant Folk Union, col·lectiu amb seu a Edimburg que es dedica a acostar la tradició escocesa i les formes del folk nord-americà. "The Chuck Norris Project" (2015) és el seu nou disc. Tretze cançons de denúncia i contingut social on s'aborden temes com l'extremisme religiós o la corrupció. I que, com a peculiaritat, s'han batejat amb títols de pel·lícules o sèries televisives protagonitzades per Chuck Norris ("Walker", "The President's Men" o "Delta Force" en són exemples ). I si bé pot l'actor no compartir els punts de vista dels britànics, sí que hauria d'esbossar un somriure davant d'un exercici francament original.



diumenge, 15 de febrer de 2015

Brillant en la proximitat

ILLA CAROLINA
Espai BM, Granollers
14 de febrer de 2015

L’inici amb “Melussa” ja es podia interpretar com tota una declaració d’intencions. Una peça que Illa Carolina havien compost gairebé als seus inicis i que no han inclòs en cap dels seus àlbums oficials. Una cita singular per a una vetllada encara més singular. La que la formació vallesana va protagonitzar ahir a la tarda a l'Espai BM. Una galeria d'art amb història, entorn de luxe on els de Parets del Vallès van exhibir el seu rostre més càlid, íntim i proper. Reduïts al nucli més bàsic -Carol Badillo a la veu i Aleix Prats a la guitarra-, van oferir un repàs als dos discos que tenen editats a data d'avui -"Illa Carolina" (2012) i "Bengala" (2014)-. Emfatitzant títols tan celebrats com "La sort dels rius", "Cops a la paret" o "Ja no et surt estimar-me", però també treient la pols a delicatessen com "Tots els desitjos", "És esgotador (fer-me tant el valent)" o la citada "Melussa". Prescindint de l'accelerador que suposa el format banda per a desplegar el repertori en la seva concepció més fràgil i primigènia. I, puntualment, servint-se d'un vell radiocassette per a disparar ritmes pregravats. Tot un apunt de color en una tarda molt especial. I és que la d'ahir era la primera actuació oferta enguany per Illa Carolina, i va servir com a preludi d'una gira -la que duran a terme de la mà del circuit Girando Por Salas (GPS)- que els portarà durant els propers mesos a ciutats com Múrcia, Madrid, Castelló o Pamplona. Enhorabona.




dissabte, 14 de febrer de 2015

El Sotabosc s'obre camí a la B1

EL SISTEMÄ SUEC
NAUB1, Granollers
13 de febrer de 2015

Observava com es movia David Reig damunt l'escenari, em fixava en la seva gesticulació i pensava en Bruce Springsteen. En un tipus aparentment senzill que porta quelcom molt gran entre mans. I no, no parlo de poder de convocatòria ni de capacitat de generar titulars. Parlo de quelcom encara més gran. D'una vocació i una càrrega emocional que no coneixen límits. D'algú capaç de creure's cada nota fins al punt de llençar-la a l'aire conscient que un instant passat ja no tornarà mai més. De qui posseeix tot allò que cal tenir per a fer que les seves gestes més grans es presentin fàcils als ulls del respectable -això implica taules, sí, però sobretot una sensibilitat extrema i una passió fora de sèrie-. Per a assolir cada una de les ànimes presents sense abandonar mai el to pròxim i gairebé confessional de qui no requereix cap altre argument que la seva pròpia obra.

Així és David Reig. I el seu alter ego musical, El SistemÄ Suec, tampoc es queda curt. Les seves cançons oscil·len entre els batecs orgànics, els ritmes repetitius, l'electricitat abrasiva i l'electrònica casolana. Com The War On Drugs -amb qui comparteix els ressons springsteenians i l'estètica kraut- alternant amb Cabaret Voltaire o Mishima amb Svper. La nit passada va actuar a la NAUB1 en el marc d'una vetllada que tenia com a eixos centrals l'antifolk i el seu màxim exponent a casa nostra, Maurici Ribera, conegut artísticament com The Missing Leech -també estava prevista una actuació seva, però no va poder assistir a l'acte per motius de salut-. La projecció del documental "This Is The Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)" (2014), òpera prima tant del director Vicenç Ferreres com de la productora Plans Films.

El SistemÄ Suec va participar a la banda sonora del film amb una versió d'"Et truco, no hi ets, no sé què dir-te", l'original de The Missing Leech amb què va trencar el gel a la B1. I no només això. Des de fa alguns mesos forma part també de l'escuderia d'El Mamut Traçut, la discogràfica impulsada pel propi Ribera amb l'objectiu de potenciar una escena independent autòctona que s'ha autobatejat com a Sotabosc. Concepte, el del segell com a punt de trobada de ments singulars, que ell mateix va reivindicar repetidament al llarg d'una actuació on no van faltar peces com "Supernova", "La la la les llums" o la pròpia "El Sotabosc" -a més del material encara inèdit que integrarà el seu proper ep-. I una escena, aquest Sotabosc en lenta però constant expansió, que té en El SistemÄ Suec un dels seus més grans valors.



Tres anys


Dancing with the Clown -el blog, no la cançó- fa avui tres anys. I no sé a vostès, però a mi em sembla que això es mereix com a mínim un pastís d'aniversari. I un agraïment, és clar. El d'un servidor cap a tots vostès, els que ja sigui a diari o de tant en tant es prenen la molèstia de visitar, llegir i fins i tot opinar en aquest humil blog.



divendres, 13 de febrer de 2015

Antifolk goes Celtic Punk

Bryan McPherson.
Si l'antifolk es troba musicalment a mig camí entre el punk i el folk, Bryan McPherson n'és un perfecte exponent. És originari de Boston, es va formar musicalment a la prolífica escena punk autòctona i porta editats una pila de discos que parteixen d'aquell background per a tenyir-lo de motius cèltics. Les seves cançons són ràpides, urgents i directes. Tres acords a tota pastilla, versos sense embuts i consciència de classe (treballadora, és clar). És originari de Boston, deia, però actualment té la seva base d'operacions a l'altra punta dels Estats Units, a Los Angeles. I pel camí es va establir temporalment a Nova York, on va formar part de l'escena antifolk que orbita al voltant d'epicentres com el Sidewalk Cafe.

Jo el vaig descobrir la primavera de 2007, precisament a través d'un portal digital dedicat a l'antifolk i amb el que era aleshores el seu darrer disc, "Fourteen Stories" (2006). Mesos després vaig tenir ocasió de veure'l en directe al propi escenari del Sidewalk, tot sol amb la seva guitarra i una veu que feia saltar espurnes tot proclamant veritats com temples. El moment definitiu d'aquell concert? "Don't Terrorize Me", tot un tros d'himne -inclòs a "Fourteen Stories"- a la tornada del qual vam cantar tots els presents com si ens hi anessin les nostres pròpies vides. I és que si a l'estudi era McPherson brillant, en un escenari encara ho resultava més.

Han passat els anys, McPherson s'ha traslladat a Califòrnia i les coses semblen anar-li prou bé. El seu darrer disc, "American Boy/American Girl" (2012) ha rebut elogis de la crítica especialitzada, i li ha obert unes quantes portes. Sense anar més lluny, aquest hivern està de gira per Europa com a teloner d'uns il·lustres veterans del Celtic Punk bostonià, ni més ni menys que Dropkick Murphys. El proper dimarts 17 -un mes abans del St. Patrick's Day- seran a la barcelonina sala Razzmatazz, amb un cartell on també figuren dues propostes tan potents com les dels canadencs Mahones i els irlandesos Blood or Whiskey. Es recomana assistir-hi amb molta set de cervesa.






Steve Strange (1959-2015)

STEVE STRANGE
(1959-2015)

R.I.P.



dijous, 12 de febrer de 2015

The New Raemon - "Oh, rompehielos" (2015)

Fotograma del videoclip de "Reina del Amazonas".


"Fin de ciclo", proclama una vegada darrere l'altra Ramón Rodríguez durant els compassos finals d'"Al margen". I ho fa amb la insistència de qui vol passar pàgina o, potser, ja l'ha passat. Perquè, efectivament, "Oh, rompehielos" (2015) tanca una etapa vital en la trajectòria de Rodríguez -o potser n'enceta una de nova, això ho dirà el temps-. La que va començar ara fa set anys, quan el barceloní emergia de les cendres de Madee amb un projecte, The New Raemon, que cinc discos després és una incontestable institució de la música independent facturada a casa nostra. La que va començar a dibuixar signes de convulsió en aquell "Tinieblas, por fin" (2012) marcat per un escenari social i polític que no ha anat a menys, i que començava a tancar-se un any més tard, quan l'autor d'"A propósito de Garfunkel" (2008) comunicava la seva intenció d'abandonar els escenaris.

Per sort, la sang no va arribar mai al riu. Després d'un perèntesi que Rodríguez va ocupar amb un fugaç retorn de Madee i amb el projecte Convergència i Unió -juntament amb Martí Sales i Maria Rodés-, la passada tardor reapareixia The New Raemon amb una gira acústica que el va portar arreu de la Península. Bones notícies com a preludi d'un retorn discogràfic que s'ha materialitzat recentment i pel qual Rodríguez ha tornat a la seva discogràfica de tota la vida, BCore.

El resultat ha estat el citat "Oh, rompehielos", deu peces que en certa manera resumeixen alguns dels trets que han definit fins a data d'avui el discurs de The New Raemon. Aquella lírica en constant mirada interior, aquell sentit de la melodia que, sense renunciar als passatges més cristal·lins -"Una historia real", "El Yeti"- ni als repunts èpics -"Quimera" o la peça titular-, és capaç de brindar perles tan brillants com "Reina del Amazonas". El primer single que s'ha extret del disc. I també l'objecte d'un contagiós videoclip dirigit per Lyona i protagonitzat per Nao Albet i Anna Hierro amb direcció de fotografia de Noemí Elías. Poden veure'l aquí.



dimecres, 11 de febrer de 2015

Documental Antifolk + Illa Carolina


Dues propostes sonores per aquest cap de setmana:


*THE MISSING LEECH: Documental + Concert.
Divendres, 13 de febrer - 22h.
NAUB1 - Avda. Enric Prat de la Riba, 77 (Roca Umbert) - GRANOLLERS
"This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)" és l'òpera prima de Plans Films. Un documental dirigit per Vicenç Ferreres al voltant de la figura i l'obra de Maurici Ribera, el seu alter ego musical The Missing Leech i l'escena antifolk de la qual ha esdevingut ambaixador a casa nostra. Part del seu metratge es va enregistrar a la NAUB1, que aquest divendres projectarà el documental en una sessió on seran presents tant el director com el protagonista. Posteriorment, hi haurà antifolk en directe i per partida doble amb les actuacions d'El SistemÄ Suec i el propi Maurici. Tancarà la nit Brubaker DJ Set -és a dir un servidor i una maleta plena de plàstics que fan soroll-. Més informació.

*ILLA CAROLINA
Dissabte, 14 de febrer - 19h.
ESPAI BM - c/. Nou, 19 - GRANOLLERS
2014 va ser un any triomfal per a Illa Carolina. Perquè van haver de lluitar literalment contra els elements i se'n van sortir. Perquè van lliurar un disc tan definitiu com "Bengala". I perquè el van acabar tocant a la sala Foyer del Liceu en el marc d'un cartell on figuraven autèntiques delicatessen tant d'aquí com de fora. Aquest 2015 tornaran a sortir a la carretera, i ho faran amb una gira que els portarà a algunes de les principals ciutats de l'Estat. Abans que facin les maletes, tindrem el privilegi d'escoltar-los de prop i en un espai singular. Una actuació de petit format en el marc d'una galeria d'art. Entrada lliure amb aforament limitat. Més informació.




dimarts, 10 de febrer de 2015

Laurel Street


De vegades, les grans coses són fruit de les casualitats. Va ser una d'aquestes casualitats la que un bon dia va fer coincidir dues trajectòries fins aleshores tan distants com paral·leles. Les d'Steven Munar i Pablo Sciuto. La trobada va tenir lloc a Madrid, ciutat on resideix aquest últim, quan Munar hi va anar a presentar el seu darrer disc amb la Miracle Band, "Time Traveller" (2013). La sintonia va ser tan bona, que l'uruguaià va acabar allotjant l'anglomallorquí a casa seva. La resta va venir sola: notes, versos i melodies que van trobar un comú denominador en les sonoritats i les textures del folk-rock de finals dels 60 i principis dels 70.

De seguida es van adonar que havien començat una nova aventura, un duet que van batejar com a Laurel Street, en honor a la Calle Laurel on resideix Sciuto. Novament, la casualitat. Perquè les cinc cançons que han presentat a data d'avui -de moment editades en format cd per Producciones Acaraperro, tot i que la intenció final és donar-los sortida en gloriós vinil- poden evocar perfectament els dies daurats del californià Laurel Canyon. Cadascuna amb els seus matisos, és clar, però sempre des d'una òptica tan orgànica com sofisticada i tan fresca com atemporal.

El disc, batejat com el propi grup, s'obre amb la peça homònima. Tota una declaració d'intencions on les tonalitats hivernals d'una flauta travessera són matisades per la calidesa d'unes percussions on ressona l'esperit de Richie Havens. A partir d'aquí, conviuen els apunts intimistes de "Roller Coaster Man" -així hauria sonat la Rolling Thunder Revue de Dylan d'haver-s'hi afegit Ray Davies- o "The Splendour of the Day", amb la immediatesa pop de "Wait and See" -amb picada d'ullet a "Nadie te quiere ya" de Los Brincos-. L'àlbum s'acomiada amb "The Rain", delicada i eterna simfonia reforçada per un vital esclat d'orgue Hammond. La cirereta perfecta per a un debut que convida a seguir de prop els seus responsables.





dilluns, 9 de febrer de 2015

Joe B. Mauldin (1940-2015)

JOE B. MAULDIN
(1940-2015)

No fa ni una setmana, recordàvem l'accident d'aviació que el 3 de febrer de 1959 es va endur Buddy Holly. Dissabte passat, ens deixava el baixista amb qui aquest havia format els Crickets. El rock'n'roll torna a estar de dol.



diumenge, 8 de febrer de 2015

Entre reixes


La fotografia la vaig fer ahir a la cruïlla dels carrers Almogàvers i Ciutat de Granada, al Poblenou barceloní. Ignoro si l'autor d'aquest mural urbà sap què és el situacionisme, però la seva obra en capta perfectament l'essència. L'art com a agitador de consciències.



dissabte, 7 de febrer de 2015

Missing My Own Show

SAM DESTRAL & THE MISSING LEECH
Ultra-Local Records, Barcelona
7 de febrer de 2015

Els màxims exponents de l'antifolk a casa nostra comparteixen escenari, aquest migdia a Ultra-Local Records. Maurici Ribera (The Missing Leech), ha acompanyat a Sam Destral mentre aquest interpretava la seva versió de "Missing My Own Show" -peça original de Ribera-. La trobada ha tingut lloc durant l'actuació del propi Destral, que ha recuperat la guitarra espanyola per a interpretar sencer el seu segon disc, "Zoo" (2014, El Mamut Traçut), i repassar bona part del primer, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut). Estava previst també el debut escènic de Painted with Plums, el nou projecte que formen Ribera i Martina Borrut (Mad'zelle), però no ha pogut ser per motius de salut d'aquesta última. Llàstima, perquè prometia. Des d'aquí desitjo una ràpida recuperació a Mad'zelle, i espero l'anunci d'una nova data per al debut de Painted with Plums.



Detalls de gran valor

MISHIMA
Teatre Auditori, Granollers
6 de febrer de 2015

Mishima en un teatre. Entorn ideal per a potenciar aquells detalls que de vegades passen desapercebuts, sobretot quan la banda barcelonina actua en grans escenaris. Detalls com aquell esperit melodramàtic que els permet encadenar la malenconia de "No et fas el llit" amb el costumisme àcid d'"Els vells hippies". Detalls de gran valor que adquireixen, a porta tancada i sense cap més soroll de fons que els aplaudiments -quan calen-, la mateixa dimensió que els retalls spectorians de "Tot torna a començar", l'èpica torrencial d'"Els crits", la intensitat de "Miquel a l'accés 14" o l'electricitat de "La forma d'un sentit". Ho vaig dir una vegada i torno a insistir-hi. Podria veure'ls cada nit en directe i no cansar-me'n mai. Enormes.



divendres, 6 de febrer de 2015

El Garatge

Avui fa deu anys era diumenge. Ho sé perquè aquell 6 de febrer de 2005 vaig començar un programa radiofònic en una emissora local -Ràdio Cardedeu-. El Garatge, es deia -el meu referent era l'Underground Garage de Little Steven-. La temàtica? Doncs tot allò que tingués vinculació amb les cultures mod, sixties i derivats: r&b, soul, psicodèlia, garatge, rock'n'roll, modern jazz, ritmes jamaicans... L'espai s'emetia el primer diumenge de cada mes de 22 a 23h. -la qual cosa, a la llarga, va acabar transformant la ràdio en una mena de club social per a personatges singulars que no sabien on caure morts un diumenge a la nit-. També vaig realitzar emissions especials on convidava gent a qui jo admirava o apreciava -sempre que poguessin aportar alguna cosa a la temàtica del programa-. Entre d'altres, van passar per l'estudi Los Salvajes, Ricky Gil, Miqui Puig, Joan Thelorious (aleshores bateria de Tokyo Sex Destruction) o Maurici Ribera (va venir com a conductor del programa Trilogy Rock de Ràdio Sant Joan; aleshores encara no havia creat el seu alter ego musical The Missing Leech). L'última emissió va tenir lloc el febrer de 2007, i gairebé va coincidir amb la fi de l'altre espai que conduïa un servidor a la mateixa emissora -des de juliol de 2000-, el magazine musical Hanoi 23.



dijous, 5 de febrer de 2015

DULCE PÁJARA DE JUVENTUD: “Has de fer el que t’agrada a tu, no allò que agradarà a la gent”

Dulce Pájara de Juventud - Foto Ivan Caño.
En tan sols dos anys i amb tan sols dos àlbums, Dulce Pájara de Juventud han passat de ser una ferma promesa a consolidar-se com una de les bandes independents més sòlides de casa nostra. Dies enrere, desplegaven el seu renovat repertori en un espai tan emblemàtic i singular com és l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona. Minuts abans que s'enfilessin a l’escenari, vaig poder parlar amb la formació completa sobre el procés de gestació de “Triumph” (2014, BCore) i l’estat de les coses en una escena que consideren de mentida. Ja poden llegir l'entrevista a Brubaker.



Desitjos d'infants

Samfaina de Colors, ahir al Teatre Clavé de Tordera - Foto Àlex Falcó.
És una d’aquelles històries que ja formen part de la mitologia de la música popular. La de Johnny Cash actuant per als interns de la presó californiana de San Quentin el 1969. Quan va interpretar el tema que portava el mateix nom que el centre penitenciari, el públic sencer va embogir. Literalment. Evidenciant que els guardes ja no controlaven la situació. La controlava Cash, i havia assolit el control mitjançant una de les armes més poderoses mai concebudes per l’ésser humà: la música.

Ahir al matí, centenars d’alumnes de les escoles de Tordera també embogien. I, encara que de manera inconscient, també ho feien amb un esperit rebel. Perquè, durant uns instants, els codis establerts a les aules deixaven de ser vàlids. Perquè, ara sí, podien cridar d’aquella manera que tant molesta als professors. Però, sobretot, perquè en aquell escenari hi havia algú que cantava allò que tant els agradava escoltar: “Tant de bo hi hagués més pati i menys hores de lliçó”. Els desitjos de tots aquells infants, fets versos i melodia. Novament, la música es manifestava com la més poderosa de totes les armes.

La cançó en qüestió era “L’hora del pati”, i qui la cantava era Xavi Múrcia, un dels integrants de Samfaina de Colors. Amb més de 25 anys de trajectòria, aquesta formació és una de les poques de casa nostra que han aconseguit traçar la diferència entre fer música infantil i acostar la música als infants. Perquè el que fa Samfaina de Colors és precisament això, acostar el fet musical als infants. Defugint fórmules quadriculades i apostant per discursos que tant puguin arribar als petits com els seus propis pares.

N’és un bon exemple “Càpsules” -l’espectacle presentat ahir a Tordera-. Un repertori on ressonen discursos sonors com els del rock’n’roll i formes estètiques que remeten al pop independent més fresc de les passades tres dècades -escoltin “Què diiius?” i després posin-se un disc de Violent Femmes o Jeffrey Lewis; probablement s’emportin vostès una agradable sorpresa-. I un muntatge fresc amb escenografia de tota una Lyona. Perquè la millor manera d’ensenyar música als més petits és convidant-los a viure-la.


“Obriu escoles per tancar presons” (Victor Hugo)

Lliçó magistral de David Carabén

Dóna gust aprendre en poc més d'una hora allò que, per obvi que pugui semblar, no havies après en tota una vida. Ahir a la tarda vaig tenir el gust d'assistir a un taller de composició i producció de cançons -va tenir lloc a l'equipament municipal El Gra de Granollers-. Tota una lliçó magistral de creació pop impartida ni més ni menys que per David Carabén (Mishima). Apuntant a la documentació, l'exploració i la inquietud com a vies d'accés directe a la inspiració, va explicar experiències personals en el camp de la composició i va exemplificar com Harry Nilsson l'havia portat a descobrir Randy Newman, com part de l'obra d'aquest últim enllaça amb les de Shakespeare o Edgar Allan Poe, i com els mateixos conceptes prèviament enllaçats conflueixen també en la filmografia de David Lynch, un muntatge de Marcel Duchamp o la discografia de Nick Cave. I és clar, com tots aquests referents acaben esdevenint catalitzadors de nova creació artística. La resta la fa l'ofici. I Carabén, ja se sap, en té moltíssim. Geni i figura.



dimecres, 4 de febrer de 2015

Recomanació: Sam Destral i Painted with Plums a Ultra-Local Records


Atenció a la FESTA (sí, amb majúscules), que ha preparat aquest dissabte la gent d'El Mamut Traçut. Tindrà lloc a Ultra-Local Records (c/. Pujades, 113 - Barcelona), i comptarà amb les actuacions de Sam Destral i Painted with Plums. El primer és la darrera gran sensació de l'antifolk autòcton, i el tros de disc que va editar l'any passat, "Zoo", ja és un clàssic contemporani -i no, no exagero en absolut-. Painted with Plums és un nou projecte integrat per Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle). Vaja, dos extrems tan oposats com complementaris de l'aspectre antifolk compartint tasques musicals. No em diguin que la cosa no promet. Per qui no en tingui prou, a continuació hi haurà una sessió de música enllaunada a càrrec d'Odds & Ends DJs. Ah sí, me n'oblidava, l'hora d'inici són les 12,30 -del migdia!- i l'entrada és lliure perquè ningú s'hagi de gastar en IVA cultural allò que prefereix gastar-se en cerve... Volia dir en discos, llibres, entrades de teatre i altres articles de consum vinculats amb la cultura. Fins dissabte!





Dan Gilroy - "Nightcrawler" (2014)


És difícil no pensar en "Taxi Driver" (1976) a mida que un Jake Gyllenhaal tan psicòtic com sublim condueix a tota pastilla per la nit de Los Angeles -d'acord, també "Drive" (2011) i l'univers de David Lynch poden venir al cap-. I no pas per una repetició d'esquemes, sinó perquè Dan Gilroy ha creat amb el seu debut com a director tota una icona de la cultura pop contemporània. Lou Bloom -Gyllenhaal en una antològica interpretació-, una mena de Travis Bickle passat de voltes i transportat a la realitat dels nostres dies.

Atenció al paral·lelisme: si el personatge a qui encarnava De Niro patia la síndrome post-Vietnam i es refugiava al volant d'un taxi, l'antiheroi de "Nightcrawler" (2014) pateix un mal tan contemporani com és l'atur de llarga durada. I també troba refugi al volant, però no pas al d'un taxi sinó al d'un bòlid amb el qual recorrerà Los Angeles a la recerca d'accidents de circulació, delictes amb violència i tot allò que exciti els instints més morbosos del subconscient humà. L'objectiu? Ser el primer d'arribar-hi, filmar-ho amb el màxim detall possible i vendre les imatges al canal televisiu que més bé les pagui. Traspassant els límits ètics i morals que faci falta en una cursa de fons on no s'hi valen els escrúpols.

Amb aquestes premisses, Gilroy no planteja tan sols una reflexió sobre les causes i els efectes del sensacionalisme televisiu. Traça sobretot una metafòrica radiografia d'una societat tan malaltissa com les misèries que amaga la nit angelina. D'una era, la de la competitivitat més salvatge, on l'individu ja no es medeix pels seus mèrits sinó pels resultats que sigui capaç d'assolir a qualsevol preu. D'un món que avança a dos-cents per hora i on no seguir el ritme eximeix de tot premi de consolació possible. "If it bleeds it leads" ("Si sagna, ven"), proclama un veterà de l'ofici que Bloom tot just comença a aprendre. Una frase que transcendeix la ficció i defineix una graella catòdica on la teleescombraria s'ha fet tan forta com la cultura de la por als suburbis de classe mitjana.



dimarts, 3 de febrer de 2015

Què hauria estat de Ritchie Valens?

Ritchie Valens.

3 de febrer. Tal dia com avui de 1959 va tenir lloc el tràgic accident d'aviació en què Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper van perdre les seves vides. The Day the Music Died, tal i com el batejaria anys més tard Don McLean. I si bé és cert que la música no va pas morir, també ho és que va perdre aquella fatídica matinada tres astres irrepetibles. Qui conegui la història encara que sigui de passada sabrà que la pitjor de les sorts -si és que això era possible- la va patir Valens, qui prèviament havia guanyat el seu lloc a l'avió jugant-se'l a cara o creu amb Tommy Allsup. De vegades em pregunto què hauria estat d'ell, d'haver-se quedat fora de l'aeronau i haver sobreviscut. Suposo que, com tantes estrelles de la seva generació, hauria passat bona part dels 60 eclipsat per la British Invasion, el folk-rock i la psicodèlia. Però m'agrada pensar que també hauria viscut una segona joventut durant els 70, i que durant els 80 hauria gaudit de complicitats com les de Los Lobos o Brian Setzer -ambdós presents a la banda sonora de "La Bamba" (1987), el biopic que Luis Valdez va dirigir sobre l'autor de "Donna"-. També m'agrada pensar que la seva resurrecció artística definitiva s'hauria produït durant els 90 i de la mà d'algun productor que hauria fet amb Valens el mateix que Rick Rubin va fer amb Johnny Cash -extreure'n el millor, ni més ni menys-. Que a partir d'aleshores hauria establert noves relacions de complicitat i que a data d'avui seria habitual veure'l al costat d'artistes com Calexico o Alejandro Escovedo. Fins i tot m'agrada pensar que tard o d'hora s'hauria acostat als nostres escenaris. S'ho imaginen?



En família

TWEEDY
Auditori, Barcelona
2 de febrer de 2015

Mesos enrere, Jeff Tweedy declarava a la revista Uncut que el projecte que ha batejat amb el seu cognom, i que encapçala juntament amb el seu fill Spencer (bateria), el fa sentir com les bandes amb les quals havia tocat quan era un adolescent. La sensació, deia, era la de sortir a interpretar cançons noves davant d'un públic que no les ha escoltat. No sé com era el Tweedy adolescent, de fet ni tan sols puc saber com devien ser els primers concerts de Wilco, però sempre me'ls he imaginat -salvant distàncies i capacitat de convocatòria- molt semblants al que vaig presenciar ahir a la nit. De paral·lelismes no en falten: Wilco van sorgir de les cendres d'Uncle Tupelo, un inici gairebé de zero amb cançons que el seu públic més potencial no coneixia; Tweedy, malgrat no suposar cap nou començament -Wilco segueixen actius, i que duri-, també el situa davant d'un respectable que en molts casos no ha escoltat el disc que ve a presentar.

No s'acaben aquí els paral·lelismes. "Sukierae" (2014), enregistrat per pare i fill al seu propi estudi i gairebé sense ingerències externes, defuig l'exploració que ha portat Wilco al cim del món per a centrar-se en textures més bàsiques i fins i tot melodies més immediates. Escoltin per exemple "Low Key" i de seguida s'adonaran que encaixaria sense problemes a "A.M." (1995). Escoltin "Don't Let Me Be So Understood", provin d'inserir-la a "Being There" (1996) i observaran que, novament, tot encaixa. D'acord, "Slow Love" no desentonaria a "Yankee Hotel Foxtrot" (2002), però qui em vulgui entendre ja m'ha entès. El cas és que tots tres temes van figurar en un repertori que va tenir "Sukierae" com a columna vertebral.

Primera part amb tota la banda -a més d'Spencer, tres amics i coneguts de la família perquè tot quedi a casa- i centrat exclusivament en el material nou. Pas previ d'un segon acte en què el gran dels Tweedy es va quedar sol a l'escenari i, ara sí, va citar alguns dels moments més celebrats de la seva carrera -"Via Chicago", "Jesus, Etc" o "I Am Trying to Break Your Heart", entre d'altres, totes despullades i reduïdes a una expressió tan mínima com solemne-. Ja en tanda de bisos, va recuperar la banda, va fer un últim repàs al cançoner recent, va recordar la seva col·laboració amb Mavis Staples ("You Are Not Alone") i va acomiadar-se amb aquell tresor que és "California Stars" -citant aquesta vegada a Woody Guthrie i, li agradés o no, a Billy Bragg-. Cirereta d'una vetllada que va segellar molt més que un divertiment. Va refermar l'estat de gràcia de Tweedy tant a dins com a fora d'aquell grup que tant agrada a Barack Obama.



dilluns, 2 de febrer de 2015

Neon Waltz


Si és cert que el lloc d'on és un originari acaba marcant el seu art, el cas de Neon Waltz en pot ser un bon exemple. Aquest jove i prometedor sextet -NME el citava recentment entre els grups a seguir aquest 2015- ve de Thurso, una petita localitat de la costa escocesa que té com a peculiaritat ser el municipi britànic situat més al nord en terra ferma. I la seva música sona exactament a això. A natura salvatge, a la força dels elements concentrada en platges de grava, onades escumoses i penya-segats que retallen prats deserts. A estius de dies que semblen no acabar-se de fondre i hiverns constantment abrigats per la nit. A fred, vent i glaç. Misteriosos i elegants, àcids i sofisticats, densos i contagiosos. La primera gran banda de 2015? Vegin el videoclip de "Sombre Fayre" -i escoltin la peça, és clar- i m'ho expliquen.





diumenge, 1 de febrer de 2015

Vint anys sense Richey Edwards

Richey Edwards, desaparegut avui fa dues dècades.
El misteri que l'envolta acosta el seu cas al de Jim Sullivan. I probablement també tingui molt en comú amb els de Kurt Cobain, Ian Curtis o fins i tot Syd Barrett. Ànimes genials i singulars que mai van encaixar a la maquinària de la indústria. L'1 de febrer de 1995, el mateix dia en què Manic Street Preachers tenien previst viatjar als Estats Units amb finalitats promocionals, Richey Edwards va desaparèixer a la seva Gal·les natal. Vint anys després, el misteri no s'ha resolt però sí que s'ha especulat molt al seu voltant. Hi ha qui creu que es va suïcidar. Hi ha qui opina que simplement volia començar de zero. Hi ha qui fins i tot afirma haver-lo vist en indrets d'allò més remots. Jo crec que es troba en aquella illa deserta on s'amaguen totes les estrelles del rock després de simular la seva mort. Ja ho saben, la mateixa on Elvis Presley i Jim Morrison porten dècades fent caipirinyes tot comentant la jugada i fotent-se del món.