dimarts, 24 de febrer de 2015

El Foraster a Portbou

Quim Masferrer, durant el rodatge a Portbou - Foto El Periódico de Catalunya.

No sóc seguidor habitual d'El Foraster, però ahir no em vaig voler perdre aquest simpàtic programa de TV3. El motiu? Doncs l'escenari retratat en aquesta ocasió per Quim Masferrer. Portbou, un poble que sempre m'ha cridat l'atenció i que visito tan sovint com puc -que no és tan sovint com m'agradaria, és clar-. El presentador ho va repassar tot: la platja, els penya-segats, la frontera francesa, el monument a Walter Benjamin, l'estació, les licoreries i fins i tot aquella barca que -segons una llegenda urbana mai provada- va pertànyer a John Wayne. Però, com sol passar en aquests casos, el més interessant del programa van ser els autèntics protagonistes. Aquells que fan un indret tal i com és, els seus habitants.

A mi personalment em van cridar l'atenció tres dels entrevistats, dels quals lamentablement no recordo els noms. Els dos primers anaven junts. Eren dos nens de deu i onze anys que, explicaven, es volen dedicar al cinema quan siguin grans. De fet, ja s'hi han dedicat. Quatre curtmetratges, ni més ni menys, ja han rodat a les seves curtes edats i amb uns mitjans casolans que fan petit el concepte lo-fi. Amb una colla de ninots, un drap on ells mateixos havien dibuixat els fons dels escenaris i cap més efecte d'il·luminació que l'encesa i l'apagada dels llums d'un dormitori, han rodat els quatre lliuraments d'una nissaga de ciència-ficció que promet tenir continuïtat. Insisteixo, el concepte lo-fi es queda petit per a definir el producte final. Un producte fruit d'una imaginació prodigiosa. La de qui, malgrat viure en plena era digital, ha crescut en un poble aïllat entre penya-segats, vies de tren, cops de tramuntana i aquell túnel que porta a França però sembla conduir a la fi del món. Un entorn francament inspirador, els ho ben asseguro.

El tercer entrevistat era un home d'edat més aviat avançada, fill de qui havia treballat com a projector en un cinema de poble llargament desaparegut. Va ser el seu pare qui li va contagiar un amor pel setè art que es manté intacte a dia d'avui. L'home posseeix una farcida col·lecció d'articles cinèfils on destaquen més de 4.000 títols en dvd. I això no és tot, com que no pot anar al cinema se'l porta a casa: cada setmana programa la seva pròpia cartellera -horaris inclosos- amb títols del seu catàleg personal que visiona a diari amb les corresponents crispetes. Diguin-me romàntic, però l'admiro i l'aplaudeixo. I si visqués a Portbou m'agradaria anar cada vespre a casa seva a gaudir d'una bona sessió de cinema -és que, a més, l'home és tota una autoritat en la matèria-. Perquè a sobre semblava un tros de pa. Vaja, que si mai arribo a la seva edat m'agradaria ser com ell.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada