dissabte, 21 de febrer de 2015

Intensitat i feeling

NAMINA
Campari Milano, Barcelona
20 de febrer de 2015

"Orlando" (2014) era el primer avís. El primer disc oficial d'una potència creativa a l'alça, Namina, que després d'haver-se foguejat intensament en tota mena d'escenaris començava a donar la forma definitiva a un repertori que beu de múltiples fronts. Un repertori on ressonen les arrels mestisses de Namina -nascuda a Barcelona de pare català i mare brasilenya-, però també l'amor gairebé innat cap a disciplines com la poesia, el jazz, la cançó d'autor o el rock. "Orlando" era un primer avís, deia, perquè posava una base. Traçava el punt de partida cap a tot el que ha vingut i vindrà a partir d'ara. I ho feia amb la creació d'una banda que es va estrenar a l'estudi i que ara acompanya la barcelonina a tot arreu on va. Una banda de vocació permeable i orgànica, en constant moviment i metamorfosi. Sí, el cervell de tot plegat és la mateixa vocalista, però si la cosa funciona és precisament perquè al seu darrere no s'hi troben pas una colla de mercenaris sinó músics amb tanta ànima com taules. Un combo dels que s'enforteixen i es reforcen concert a concert, i que ahir ja assolia amb escreix cotes d'intensitat i feeling encara inèdites al moment d'enregistrar el disc. Vaja, que si "Orlando" va ser una bona carta de presentació, si temes com "Snake Skin Shedding", "Dirt" o la peça titular guanyaven cos i substància a cop de bateria, contrabaix, guitarres elèctriques i arranjaments de corda, la posada en escena del directe d'ahir permet intuir que efectivament això va ser només el principi. I que Namina ha trobat en els artistassos que l'acompanyen el complement perfecte per a una veu privilegiada com poques i un repertori que apunta molt amunt.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada