dimarts, 10 de febrer de 2015

Laurel Street


De vegades, les grans coses són fruit de les casualitats. Va ser una d'aquestes casualitats la que un bon dia va fer coincidir dues trajectòries fins aleshores tan distants com paral·leles. Les d'Steven Munar i Pablo Sciuto. La trobada va tenir lloc a Madrid, ciutat on resideix aquest últim, quan Munar hi va anar a presentar el seu darrer disc amb la Miracle Band, "Time Traveller" (2013). La sintonia va ser tan bona, que l'uruguaià va acabar allotjant l'anglomallorquí a casa seva. La resta va venir sola: notes, versos i melodies que van trobar un comú denominador en les sonoritats i les textures del folk-rock de finals dels 60 i principis dels 70.

De seguida es van adonar que havien començat una nova aventura, un duet que van batejar com a Laurel Street, en honor a la Calle Laurel on resideix Sciuto. Novament, la casualitat. Perquè les cinc cançons que han presentat a data d'avui -de moment editades en format cd per Producciones Acaraperro, tot i que la intenció final és donar-los sortida en gloriós vinil- poden evocar perfectament els dies daurats del californià Laurel Canyon. Cadascuna amb els seus matisos, és clar, però sempre des d'una òptica tan orgànica com sofisticada i tan fresca com atemporal.

El disc, batejat com el propi grup, s'obre amb la peça homònima. Tota una declaració d'intencions on les tonalitats hivernals d'una flauta travessera són matisades per la calidesa d'unes percussions on ressona l'esperit de Richie Havens. A partir d'aquí, conviuen els apunts intimistes de "Roller Coaster Man" -així hauria sonat la Rolling Thunder Revue de Dylan d'haver-s'hi afegit Ray Davies- o "The Splendour of the Day", amb la immediatesa pop de "Wait and See" -amb picada d'ullet a "Nadie te quiere ya" de Los Brincos-. L'àlbum s'acomiada amb "The Rain", delicada i eterna simfonia reforçada per un vital esclat d'orgue Hammond. La cirereta perfecta per a un debut que convida a seguir de prop els seus responsables.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada