dimarts, 17 de febrer de 2015

Valentí


Citen entre les seves influències a Cocteau Twins, Eyeless In Gaza i els mai prou reivindicats Kitsch. I, si m'ho permeten, jo hi afegiria My Bloody Valentine, Telescopes i els primers Jesus and Mary Chain. Bateries penetrants, guitarres oníriques, orgues aclaparadors i una veu tan dolça com hipnòtica. I quatre peces que enllacen la psicodèlia més rocosa ("Dent de lleó") amb el dream pop ("Desmai", "Valentí") i el shoegaze ("Màquina"). Es diuen Valentí, vénen d'Esparreguera i han presentat el seu ep de debut aquesta mateixa setmana, però el cert és que no són precisament uns nouvinguts. El nucli de la banda el formen dos vells coneguts de l'escena independent de casa nostra, Adrià González i Roger Palacín -ambdós sumen un currículum on figuren bandes com L'Anna és un koala, Samitier o Anímic-, als quals s'ha unit l'actriu Victòria Alvelo. Canten sobre vides a la penombra, però també sobre la lluita com a base del progrés, i es presenten com un antídot contra "aquests temps ràpids i impersonals". La qual cosa, més enllà de la pertinent declaració de principis, suposa una realitat tan sòlida com un discurs fresc i a data d'avui gairebé inèdit al pop cantat en català. Valentí és per tant un projecte necessari. Per les històries que ens explica, però també i sobretot per com ens les explica. Donem-li doncs una càlida benvinguda.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada