dimarts, 31 de març de 2015

About.Will


Hi ha ocasions en què una banda et cau bé ja abans d'haver-la escoltat. About.Will és una d'aquestes bandes. Per què? Doncs d'entrada, perquè es preocupen per l'oient. Perquè procuren que la seva experiència sigui d'allò més completa. Per això alerten al seu compte de Bandcamp que cal escoltar el seu disc de debut, "1 Hour Could Be 60 Seconds" (2013), d'una tirada i pel mateix ordre en què es troba seqüenciat. Tasca difícil en aquests temps en què tot avança massa de pressa i nosaltres volem seguir-ne el ritme, però en la qual ells insisteixen perquè pugui el respectable -és a dir, nosaltres- gaudir la seva obra com cal. Vaja, que conviden a aproximar-se a la música tal i com mai s'hauria d'haver deixat de fer, i només amb això ja marquen una notable diferència.

Per això em va caure bé aquest trio de Madrid fins i tot abans d'haver-lo escoltat, però és que a sobre el disc en qüestió no té cap mena de desperdici. Un majúscul exercici on la complexitat estructural de la música progressiva s'impregna d'atmosferes oníriques i paisatges propis del post-rock, sense renunciar a passatges més experimentals. Un coixí ideal per a una lírica minimalista però directa, de les que transformen la ràbia i les frustracions del dia a dia en títols tan efectius com "Justice Sunday Morning" o "I'm a bit Worried About You, Cause I Wanna Kill You" -sense oblidar-nos, és clar, de delícies instrumentals com "Duelo de pistolas at William's Bow"-. Es troben ara mateix immersos en una extensa gira per la Península que els portarà a Barcelona (sala Monasterio) el proper 22 de maig. Si hi assiteixen, és molt probable que descobreixin una gran banda.




nuu

Explosió total - Foto Jordi Angrill.
Tot va començar en una presó. El centre penitenciari on es va rodar "Frontera" (2013), un llargmetratge de caire experimental que va promoure la col·laboració entre reclusos i professionals del setè art. Va ser precisament durant el rodatge quan van coincidir per primera vegada Guillem Llotje i Aida Oset. Ell, compositor i investigador del fet musical, s'encarregava de la banda sonora. Ella, actriu i cantant de formació -abans l'havíem pogut escoltar amb Lady In Black i Irisette-, formava part del repartiment. La trobada va ser una mena de big bang. Una explosió total que va desencadenar l'univers propi que ha esdevingut la seva aventura conjunta.

Es fan dir nuu, i tenen com a raons de ser la recerca i l'exploració sònica, fent d'aquest nou projecte un vehicle per a transcendir disciplines i transformar les barreres en enllaços. Per això se'ls fa petita la condició de grup de música. Perquè per a ells el so no és simplement una eina sinó una matèria primera per a modelar, tal i com ho és el fang per als terrissaires. I el mateix es pot dir d'unes cançons definides per l'elasticitat i la permeabilitat en el millor dels sentits. El seu ep de debut homònim (2015, Hang the Dj!) n'inclou tres. I totes tres reforcen les seves respectives sinopsis -una escena de bar, l'aïllament domèstic i la narració d'un malson- amb paisatges i atmosferes en constant evolució. El presentaran l'11 d'abril a l'Espai Erre de Barcelona, compartint cartell amb Shoeg i Dulce Pájara de Juventud -aquests últims en qualitat de dj's-.





Recomanació: Gorg Màgic Festival


Parin atenció i prenguin nota, perquè acaba de néixer un nou festival on es va a escoltar música i no a fer instagrams. Parlo del GORG MÀGIC FESTIVAL, una iniciativa de la gent d'El Mamut Traçut que a partir del 2 d'abril i durant dues setmanes portarà autèntiques delícies melòmanes tant d'aquí com de fora a diversos espais de Barcelona (Lupita del Raval, Heliogàbal, Ultra-Local Records, Alfa en Viu i galeria Mitte). Al cartell hi figuren entre d'altres AZALiA SNAiL, The Sixth Son, Peter Piek, The Missing Leech, Mad'zelle, Liannallull o Ran Ran Ran. IMPRESCINDIBLE és poc.




dilluns, 30 de març de 2015

De genis i dives

Phil Manzanera.
Atenció al que explica Phil Manzanera a l'edició d'abril d'Uncut. "Trobo que és difícil produir discos per a dives. Recordo quan vaig treballar amb Mónica Naranjo, era al número 1 de les llistes d'Espanya i de Sud-Amèrica. Se suposava que li havia de produir tres cançons. Aleshores, el meu estudi es trobava en obres, per la qual cosa vaig habilitar una cabina per a gravar veus al pis inferior, des d'on es podien sentir els trens que circulaven a fora. Ella, que venia de vendre milions de discos, va arribar a Kilburn Lane i tot allò li va semblar força lleig. Jo li vaig dir que no es preocupés, que simplement hi anés de cara i tot sortiria bé. Al cap d'unes hores havíem fet un tema i sonava fantàstic. Jo vaig dir 'Ja ho tenim!'. I ella va dir que no podia ser, que havíem anat massa de pressa. Aleshores va llogar aquell gran estudi al llac de Lugano. Hi vam anar amb el seu marit, una mena de coproductor a qui no acabava de fer molta gràcia que la feina la fes jo i no ell. Cada dia, ella tornava a cantar aquelles mateixes pistes vocals. Ens allotjàvem en hotels separats, a la vora del llac, i jo m'avorria profundament. Un dia em va trucar el marit i em va dir que ella no tenia ganes d'anar a l'estudi. Jo li vaig respondre 'Saps què? A mi no em ve de gust fer el vostre àlbum, demanaré que un taxi em porti a l'aeroport. Feu-vos-ho vosaltres mateixos, bona sort, adéu'. I me'n vaig anar, va ser un moment alliberador. Durant mesos van provar de fer el disc pel seu compte, però finalment van acabar editant la versió que havíem fet a casa meva. Va ser tot un èxit". Més enllà d'explicar per què el negoci discogràfic és com és en aquesta banda dels Pirineus, les paraules de Manzanera il·lustren un fet que no hauríem de perdre mai de vista. Que certes coses no es poden barrejar. I no parlo necessàriament de genis i dives. Parlo, simplement, de l'ofici i del posat. De qui és artista i de qui simplement despatxa milions de discos.



diumenge, 29 de març de 2015

Suant la cansalada

Nueva Vulcano.
NUEVA VULCANO + BETUNIZER
Fabra i Coats, Barcelona
28 de març de 2015

La suor, sinònim de vida, acció i entrega. La mateixa suor que ahir gairebé inundava l'escenari de Fabra i Coats mentre Nueva Vulcano hi presentaven aquell "Novelería" (2015, BCore) amb què acaben de trencar un llarg silenci discogràfic. Vetllada doncs digna de celebració. Per això els barcelonins ho van donar tot i més. Per això van signar un d'aquells passis que cal emmarcar per a la posteritat -llàstima de les deficiències sonores-. Per això van posar tota la carn a la graella i van suar literalment la cansalada, tot regalant-se a un públic que els va rebre amb tots els honors possibles. Una festa, la de Nueva Vulcano, que va tenir com a il·lustre convidat un altre nom fort de l'escuderia BCore. Uns Betunizer que van vibrar i van fer vibrar a cop de post-punk de trinxera. Ritmes hipnòtics, guitarres que tallaven el vent i una lírica tan directa com l'atac frontal que van oferir els valencians.



dissabte, 28 de març de 2015

Claustrofòbia sota terra

"No Exit?"
Companyia Amartis
Refugi antiaeri, Sant Adrià de Besòs
27 de març de 2015

El sentiment de culpabilitat, el fracàs personal entès en termes post-capitalistes i la sensació de trobar-se eternament atrapat en un pou sense sortida. Un cercle viciós dominat pel dolor, el patiment constant i una claustrofòbia amplificada ahir per l'entorn on es va representar. Un antic refugi antiaeri que combina la seva tasca de recuperació de la memòria històrica amb la d'espai de creació i exhibició cultural. Un indret que dècades enrere va salvar vides, però on també es van acumular les pors de tots aquells que patien en primera persona les conseqüències d'una guerra. I l'escenari ideal, per tant, per a posar de manifest algunes de les pors del món contemporani. La por de no ser acceptat. La por del fracàs. La por de no estar a l'alçada. La por de voler ser un mateix. La por, en definitiva, de no trobar cap sortida.

"No Exit?" ("Sense sortida?") és precisament el títol del muntatge que la companyia Amartis presentava ahir a Sant Adrià de Besòs. Un espectacle que engloba disciplines com el teatre, la dansa contemporània, la poesia o les arts visuals. Eines a partir de les quals una única intèrpret, Elisenda Selvas, s'endinsa en els racons més ocults de la ment humana, tot posant de manifest alguns dels grans mals inherents a la societat contemporània i trançant-ne les causes. El seu personatge, ho explica ella mateixa per mitjà de versos tan punyents com la seva mirada perduda i devastada, havia estat la riota de la classe. Aquella nena que entomava tots els cops sense tornar-s'hi, tot aprenent a acceptar que la culpa no era de qui pegava sinó d'ella mateixa. La víctima de l'assetjament escolar que, anys més tard, ho és també de la violència domèstica, d'unes relacions laborals fetes a mida dels més forts i d'un entorn social on no encaixar equival a no existir.

La posada en escena de "No Exit?", doncs, espanta o com a mínim inquieta. I no ho fa per mitjà de la foscor ni de les estridències -que hi són-, sinó per la manera com Selvas dóna forma als temors humans i els lliura a un respectable totalment indefens. Cadenes -reals i metafòriques-, sang, vísceres i els laments de qui malgrat tot no se'n surt. Menció a part es mereix l'antistriptease amb què la intèrpret denuncia tota la vanitat del món que ens envolta. Vestint-se per a impressionar -en una cita o en una entrevista de feina, tant se val això, la qüestió és impressionar-. És d'aquesta manera, tapant el seu cos en comptes de destapar-lo, com Selvas il·lustra sense embuts tota la pornografia inherent en una quotidianitat tan perversa com políticament correcta. Més tard farà el mateix amb un vestit de núvia. El matrimoni com a presó i, una vegada més, la protagonista encadenada i atrapada. Sense sortida.



divendres, 27 de març de 2015

Bones intencions, empresa complicada

A favor dels músics tossuts - Foto Maria Dias.
Bones intencions les que manifesta Ramon Rodríguez (The New Raemon) en una entrevista publicada per Rockdelux aquest mes de març: "Els músics que més m'agraden són els més tossuts: Dylan, Young... Tan dignes un cop sobrepassats els setanta anys. Aquesta és per a mi la gran meta, seguir a l'estudi de gravació quan ja no em quedi ni un pèl al cap, i fer música fins que la dinyi". Boníssimes intencions, però també empresa complicada en un país on la longevitat i la veterania del músic de pop o de rock no són premiades ni respectades -i ja no parlem d'un ofici que molts ni tan sols contemplen com a tal-. Per això, perquè aquest no és un país de Dylans ni de Youngs sinó de panderetes i firetes, és d'admirar que encara quedin artistes amb tal determinació.



Torna el PRO-GRA-SSIU


Torna el PRO-GRA-SSIU, la jornada d'anàlisi, memòria i recuperació de la nostra història musical impulsada pel periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font i l'empresa cultural Brubaker. Si l’any passat vam recordar el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), enguany anirem encara més enrere i ens centrarem en les arrels del propi rock progressiu a casa nostra. Unes arrels que es troben en l’àmbit jazzístic i que també van tenir un fort ressò a la capital vallesana. Durant la jornada s’interpretarà en directe i en la seva totalitat el disc “Ocells del més enllà” (1975) de Jordi Sabatés, considerat com una de les obres clau del rock progressiu i de la música moderna de cambra tant a Catalunya com al conjunt d'Europa. La cita tindrà lloc el dissabte, 9 de maig (19h.), al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de Granollers.

Més informació:



dijous, 26 de març de 2015

L'era de la fugacitat

Tinc el gust d'assistir aquests dies a un taller de composició musical impartit per Jaume Pla (Mazoni) a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. La primera sessió va tenir lloc abans d'ahir, i va donar peu a un interessant debat sobre els mètodes d'aproximació al procés compositiu. Va ser al llarg d'aquesta mateixa sessió quan Pla va apuntar un fet en el qual servidor mai havia reparat i que em va semblar molt interessant. Com la cançó pop, com a mínim la que s'orienta a audiències massives, ha evolucionat d'una estructura de dues parts principals, una estrofa que presentava la peça i una tornada que exercia com a ganxo, a una estructura pràcticament dominada per la tornada -o, més ben dit, pel ganxo en si-.

Un procés, apuntava Pla, que va començar-se a consolidar entre els anys 80 i 90, i que ha canviat la manera de presentar una cançó al públic -insisteixo, parlem principalment de cançons pensades per a ser massives-. Si abans es podia posar l'oient en situació abans d'oferir-li aquell reclam en forma de tornada-ganxo, ara es dispara el reclam de bon principi, sense deixar lloc a cap mena de dubte. La metamorfosi, deia Pla, va iniciar-se entre els anys 80 i 90, però ha estat durant la passada dècada quan més evident s'ha fet. I jo atribueixo això últim a la immediatesa sempre imperant en aquests temps en què la informació viatja a una velocitat superior a la nostra capacitat d'assimilació.

Quan la ràdio i els propis discos eren pràcticament les nostres úniques vies d'accés a la música enregistrada, podíem dedicar a una cançó -o a un disc sencer- el temps que requerís. I si no ens atrapava de bon principi, potser ho acabava fent a mida que li dedicàvem aquest temps. Ara mateix, amb tal excés d'informació i la facilitat que tenim d'anar d'un lloc a un altre amb un sol clic, és molt difícil que algú descobreixi una tornada que l'atrapi totalment si per això li cal esperar mig minut o cinquanta segons -i ja no parlem de peces com "Stairway to Heaven"-. De la mateixa manera, molts discos que anys enrere ens haguessin canviat la vida ens passen ara desapercebuts perquè, com que no ens entren a la primera, passem a una altra cosa en comptes de degustar-lo al ritme que ens calgui. Ja se sap, vivim en l'era de la fugacitat, volem arribar a tot arreu -i arribar-hi els primers- i no ens agrada que se'ns acumuli la feina.


Quants graons de l'escala al Cel de Led Zeppelin seria capaç d'enfilar el
gran públic en aquests temps d'acumulació i plaers efímers?




dimecres, 25 de març de 2015

El grup punk que agrada als mods

BUZZCOCKS
Sala Apolo, Barcelona
24 de març de 2015

Són nombrosos i de pes els arguments que fan de Buzzcocks una de les bandes més significatives i singulars de la seva generació. El seu ep de debut, "Spiral Scratch" (1977), és oficialment acceptat com la primera referència discogràfica etiquetable com a indie. En plena febre de l'imperdible, van ser dels pocs que van preferir una revolució on els conflictes existencials pesessin més que la política de manual -la qual cosa ha fet perdurar el seu discurs més enllà de les trinxeres del 77 i els permet tocar els seus clàssics nit rere nit sense sonar nostàlgics ni caducs-. Gairebé quatre dècades després segueix el seu cànon generant incomptables aproximacions que mai assoleixen els acabats del producte original. I ells -Pete Shelley i Steve Diggle als comandaments, Chris Remington i Danny Farrant alimentant els motors des de la base rítmica- segueixent essent aquell grup punk que agrada als mods. Aquell grup pop que desperta simpaties entre els skinheads. I una de les poques formacions que aconsegueixen posar joves universitàries a ballar pogo mentre punks amb cresta de colors entonen a viva veu autèntics cants al desengany sentimental.

Tot això i més es va observar la nit passada a l'olla a pressió en què els de Manchester van transformar la sala Apolo durant gairebé una hora i mitja. Inici aclaparador amb "Boredom", "Fast Cars" i "I Don't Mind", trio d'asos tan sols comparable amb el triplet amb què es van acomiadar: "Harmony in My Head", "Ever Fallen in Love?" i "Orgasm Addict". De seguida s'ha dit. I entre punta i punta, és clar, tota una artilleria de precisió que puntualment va baixar d'intensitat però en cap cas va errar la diana. "What Ever Happened to?""You Say You Don't Love Me", "Autonomy", "Promises", "Love You More", "Noise Annoys", "What Do I Get?" i tot allò que vostès vulguin. Inclosa una bona ració de "The Way" (2014), un àlbum que a la pràctica tan sols serveix a Shelley i companyia per a tornar a sortir de gira però que no deixa d'amagar tresors tan notables com "In the Back" o la ramoniana "Chasing Rainbows". Peces que haurien resultat quatre dècades enrere tan efectives com tota la resta, i que en el context actual refermen un fet indiscutible. Que de Buzzcocks només n'hi ha uns i que segueixen essent els millors en allò que fan.



dimarts, 24 de març de 2015

Vvltures

Defugint les convencions.
Vvltures. Amb dues ve baixes i sense u, però pronunciat com Vultures. De fet, poden pronunciar-ho vostès com els vingui de gust. Perquè si una cosa no encaixa a l'univers d'aquests quatre barcelonins són les normes, les convencions i els finals tancats. Ho deixen ben clar amb el seu ep de debut, "Birdcage" (2015, La Produktiva). Cinc temes que d'entrada poc o res tenen a veure entre ells, que parteixen d'un mateix quilòmetre zero per a explorar el cosmos cadascun pel seu compte. Cinc línies argumentals amb la ruptura d'esquemes i la recerca constant com a punts de trobada. Cinc foscos relats que alternen malenconia amb passatges inquietants, i essències tètriques amb descensos a tota mena d'indrets on no arriba la llum. Un viatge que arrenca amb "Runaway". Ressons de Bad Seeds i de Bauhaus, cortines elèctriques i bestialitat rítmica que deixen pas a "Parasite", un pantanós camp de mines on la Velvet de "Venus In Furs" xoca frontalment amb els Nirvana de "Heart-Shaped Box". "Dance" és la invitació a ballar més lasciva que hauran rebut tots vostès en molt de temps. Una descàrrega de post-punk corrosiu que sona com si Iggy Pop encapçalés els primers New Order -o els últims Joy Division, si ho prefereixen-. La peça titular podria ser perfectament el revers d'allò que s'anomena dream pop. Una espiral de caos sonor on els traços onírics esdevenen línies mestres d'un hipnòtic malson. Finalment, "Moonrise" són vuit densos minuts d'electrònica àcida i kraut sideral. I la certesa que això només acaba de començar, que aviat n'hi haurà més i que l'experiència promet generar de tot menys indiferència.





L'any del fum

Kaiser Chiefs.

Els aniversaris rodons. Els lustres, les dècades o les noces de plata. Cinc, deu, vint-i-cinc, cinquanta, cent o dos milions. Per molt rodones que siguin les xifres, no deixen de ser tan subjectives com un quatre, un dotze o un setanta-vuit. Però tot i això ens agrada celebrar-les, recordar-les o commemorar-les. L'altre dia, tot fullejant un dels darrers exemplars del setmanari NME, vaig topar amb un article que commemorava el desè aniversari d'"Employment" (2005), el disc de debut de Kaiser Chiefs. Una dècada de les inesborrables "I Predict a Riot" i "Everyday I Love You Less and Less". Deu anys, ni més ni menys. Una xifra subjectiva, sí, però que més enllà de recordar l'impacte que va tenir aquell àlbum al seu moment, també podria donar peu a l'anàlisi d'un moment molt concret de la història recent de la música pop.

Podria donar peu a tal anàlisi, sí, però el cas és que no ho ha fet. I potser no ho ha fet perquè aquell moment no va ser ni de bon tros tan brillant com se'ns volia fer creure aleshores. Parlo d'aquella explosió de bandes, totes o gairebé totes britàniques, que pretenien haver-se inventat la sopa d'all tot reintroduint les guitarres a les pistes de ball però que en realitat no deixaven de reciclar per enèssima vegada les troballes sonores del post-punk, la new wave o fins i tot el Britpop; amb una diferència, el que dues dècades enrere havia suposat novetat i risc, aleshores equivalia a un passaport directe a la bona vida. Eren els dies de Bloc Party, EditorsFutureheads, Maxïmo Park i companyia -i és clar, la rèplica nord-americana encapçalada per uns encara modestos Killers-.

La majoria van debutar el 2005 -la resta ho havien fet durant l'exercici anterior o ho farien abans de dotze mesos-, l'any que podríem considerar com a epicentre de tot allò -en cursiva, perquè deu anys després encara no s'ha arribat a cap consens sobre com anomenar-ho-. L'any en què l'indie britànic de guitarres va deixar de ser post-Libertines per a ser post-Franz Ferdinand -en el cas nord-americà, podríem dir-li post-Strokes-. I l'any del fum, si m'ho permeten. Perquè sí, tots aquells discos de debut prometien més que un programa electoral del PP. Però és clar, ja sabem com solen acabar-se determinades promeses. I totes aquelles, salvant excepcions, es van acabar desinflant amb segons discos insulsos i previsibles, sovint fruit de les presses, de la manca d'inspiració o, simplement, de l'excés de vanitat -o de bona vida- dels seus autors.

Sí, moltes de les promeses indies de fa deu anys són les estrelles del rock d'avui. Però una cosa són les dimensions industrials i socials d'un grup i una altra de molt diferent és la seva aportació en termes estrictament artístics. Variants inversament proporcionals ara mateix en casos com el d'uns Killers massius però incapaços de repetir les onze dianes de "Hot Fuss" (2004). O d'uns Kaiser Chiefs que ja en la seva primera visita a casa nostra -primavera de 2006, gira d'"Employment"- van alternar bones cançons amb una posada en escena que semblava una broma de mal gust. Anys més tard, el seu cantant formava part del jurat d'un concurs televisiu de dubtosa reputació. I els seus discos deuen despatxar encara avui una bona quantitat de còpies. Però posats a commemorar l'aniversari rodó del seu debut, analitzem-ne també el context i posem les coses al seu lloc.




dilluns, 23 de març de 2015

Brighton 64 - "Modernista" (2015)

Esferes modernistes - Foto Mireia Bordonada.
Desenganyem-nos. Els anys 80 van ser en aquest país nostre poc més que un miratge. Una dècada durant la qual tot semblava possible, i grups com Brighton 64 podien fitxar per una multinacional i rebentar les llistes d'èxits sense necessitat de renunciar a un sol gram de la seva essència. Tot allò ja és aigua passada, i només cal fer un cop d'ull a les citades llistes per observar com d'enrere hem anat a parar i com de lluny ens trobem de la majoria de països que ens envolten. Però és precisament ara, mentre gairebé tota proposta que presenti un mínim de substància es mou per defecte en l'àmbit independent, quan la formació barcelonina està lliurant els seus treballs més sòlids. Potser el secret es trobi precisament en aquest àmbit independent que Brighton 64 mai han deixat de banda -ni tan sols quan "La Casa de la Bomba" els va situar al centre de tota diana possible-. En el fet d'haver deixat enrere aquelles multinacionals on el grau de passió per la música és inversament proporcional a l'amor pel benefici a curt termini, i d'haver fitxat per una discogràfica que els entén. Ni més ni menys que BCore, segell sota el qual van oficialitzar el seu retorn definitiu amb aquell tros d'àlbum que era i segueix essent "Esta vez va en serio" (2012), el seu primer disc en més de dues dècades.

El segueix dos anys i mig després aquest "Modernista" (2015). Dotze talls novament produïts per Santi Garcia, on es mantenen a bord tres quartes parts de la formació clàssica: els germans Ricky i Albert Gil i el sempre oportú Jordi Fontich -la baixa de Tino Peralbo la cobreix Eric Herrera, a qui ja havíem escoltat amb Dr. Calypso, Renaldo & Clara i Conjunt Badabadoc-. I, en certa manera, un nou punt de partida. Si "Esta vez va en serio" es nodria principalment de temes compostos durant la primera etapa del grup -però mai abans enregistrats-, a "Modernista" la balança es decanta a favor de les composicions recents. A excepció de la peça titular -i d'"El regreso", recuperada del repertori de Los Canguros-, tot el que hi escoltaran és nou de trinca. No obstant, és la pròpia peça titular la que enceta l'àlbum des de les més altes esferes i tot marcant una tònica definida en bona mesura pel retorn dels metalls. Sí, Brighton 64 han recuperat aquella secció de vents que tan bons resultats els va donar durant la seva etapa clàssica i que els acosta una vegada més al soul i al rhythm & blues que tanta inspiració els han proporcionat al llarg dels anys. El resultat global resulta menys immediat que "Esta vez va en serio", però guanya en matisos i consistència. I el més important de tot, permet a Brighton 64 fer un pas endavant sense perdre res pel camí.

Qui vulgui ballar fins que surti el sol ho podrà fer amb trencapistes de l'alçada de"Los puntos sobre las íes" o "Síndrome de Rebeca" -amb intro à la Wilson Pickett, tornada à la Mickey & Sylvia i lletra de l'escriptor i fan declarat de la banda Carlos Zanón-. Qui s'inclini pels Brighton més pop els trobarà a "Caminos por recorrer" -estrenada mesos abans de la sortida de l'àlbum i dedicada a la memòria d'Alfredo Calonge- i a l'autorreferencial "Luces de la ciudad". Qui s'estimi més els càntics hooligans aixecarà el puny -i de quina manera- al ritme de "Hot Dog City". I "Som indomables" -que ja havíem pogut escoltar en alguns concerts en solitari de Ricky Gil i que, juntament amb "Tot s'hi val", suposa una nova incursió de la banda en la seva llengua materna- aporta la dosi justa de mala llet i electricitat punk. Un repertori elaborat des de l'amplitud de mires que sempre ha caracteritzat Brighton 64. Des de l'ofici i les taules de qui ha vist de tot i més. Però, sobretot, des de l'empenta de qui encara té tantes coses a dir com poques ganes de parar quiet. Per molts anys.




The Wanton Bishops


Atenció a aquest parell. Vénen del Líban, els fascina la cultura del sud dels Estats Units i toquen blues com si haguessin nascut a la terra de Robert Johnson. El seu repertori alterna els sons més orgànics i pantanosos amb el boogie més elèctric i fins i tot els ritmes de garatge. El seu disc de debut, "Sleep with the Lights On" (2012, editat enguany al mercat internacional), conté títols tan reveladors com "Bad Liver and a Broken Heart (res a veure amb la peça de Tom Waits), "Howl" o "Smith and Wesson". Si Ali Farka Touré o Tinariwen han explorat les arrels africanes del blues, The Wanton Bishops en revelen una nova dimensió al Cor de l'Orient Mitjà.





diumenge, 22 de març de 2015

Horace Silver al piano


Altes hores de la nit, llum suau, Jack Daniel's amb taronja i Horace Silver al piano. Total.


dissabte, 21 de març de 2015

Nueva Vulcano - "Novelería" (2015)

Sentiments a flor de pell - Foto Alberto Polo.
De vegades no ens adonem d'allò que tenim fins que ho hem perdut. D'altres, malgrat les circumstàncies, ens n'adonem a temps. Nueva Vulcano no han marxat mai. No han posat mai sobre la taula cap adéu definitiu, però sí que s'han passat molt de temps fora de circulació. Un llarg silenci durant el qual va estar a punt de precipitar-se el final, que els barcelonins trencaven l'any passat des dels escenaris i que enguany deixen definitivament enrere amb la publicació de "Novelería" (2015, Bcore). Un quart disc que reprèn tot allò que la banda havia deixat aparcat amb el ja llunyà "Los peces de colores" (2009, BCore) i amb una voluntat clara de seguir mirant endavant. Un àlbum que referma el discurs de Nueva Vulcano com una de les columnes vertebrals de l'indie barceloní contemporani, però que no ho fa des de la mitologia sinó des de la realitat de peces tan enormes com "El mirlo", "Rabindranath" o "Pop y espiritualidad". Ritmes en tensió constant, guitarres guiades pel nervi i una lírica que tenyeix el dia a dia d'emocions i sentiments a flor de pell. Cançons que apunten sense quedar-se enrere a The Van Pelt, a Fugazi o a The Get Up Kids, traçant ponts i establint complicitats entre el rock de guitarres dels 90 i les noves generacions de xavals que fan soroll als soterranis de la Ciutat Comtal -molts d'aquests últims encara menjaven pa amb nocilla quan el trio barceloní va irrompre ara fa cosa de deu anys-. I el recordatori de tot el que ens estaríem perdent si Nueva Vulcano ho haguessin deixat definitivament ara fa cinc anys. Vaja, que de motius de celebració no ens en falten. I un d'ells, el més evident, és aquest "Novelería" que els seus autors ens presentaran en directe el 28 de març a Fabra i Coats (Barcelona). Es recomana assistència.



Salvaje Montoya - "Rompiendo la yuca" (2015)

La més dolça ressaca - Foto Helena Torrent Avellaneda.
Vestidures estripades, ulls morats i ulleres de sol de les que tapen ressaques a la vegada que les fan més suportables (o no). Ampolles de licor que acumulen pols damunt d'una taula, un vell televisor en blanc i negre i les restes d'una nit fora de control. Salvaje Montoya representen l'essència més canalla del rock'n'roll. La que durant massa temps semblava haver-se adormit sota capes i més capes de posats artificials, correcció política, funcionariats artístics i discursos al vent tan buits com una ampolla de vodka a les vuit del matí. La que aquests quatre barcelonins -components a la vegada de formacions com Manos de Topo o Moon Men- van capturar a "Boda rumana" (2012, BCore) i refermen tres anys més tard amb "Rompiendo la yuca" (2015, BCore). Un segon disc elaborat amb els mateixos ingredients que el seu predecessor, però multiplicant-ne les dosis i amb elles la seva efectivitat. Un irresistible còctel de rock de garatge, música surf, ressons fronterers i essències llatines -atenció al reggaeton terminal de "Santa Mamita del Raval"-. Cançons sobre rituals nocturns, llegendes urbanes i dones madures amb moltes ganes de marxa. El rock'n'roll tal i com l'entenien a banda i banda de l'Atlàntic formacions com Los Saicos, Los York's, Los Gatos Negros o Los Cheyenes. La banda sonora d'aquella Barcelona on no arriben les campanyes municipals, on la cervesa no es mercadeja a preu de caviar i on els paquistanesos venen roses mentre el millor de cada casa celebra la vida frenèticament. I sobretot una invitació a ballar fins a caure en rodó, fins a estripar la vestidura i restar atrapat per la més dolça ressaca. Que així sigui.



divendres, 20 de març de 2015

Ensemble Topogràfic

La bellesa del caos.
Tradicionalment hem entès la dansa com a conseqüència d’un impuls extern, sovint de caràcter sonor i més concretament musical. Doncs bé, també hi ha qui entén la pròpia música com a conseqüència de la dansa. Un cercle fascinant i fet realitat a mans del col·lectiu Ensemble Topogràfic. Col·lectiu, sí, perquè el componen dos músics i una ballarina, i perquè la seva necessitat expressiva és tan forta que no renuncien a cap disciplina artística que se’ls posi a l’abast.

Ensemble Topogràfic és de fet un monstre de tres caps, cadascun d’ells amb nom propi. Anna Hierro, ballarina contemporània forjada en institucions de renom com l’Institut del Teatre o el Mercat de les Flors; Andreu Garcia, músic de formació clàssica i vocació experimentadora amb passió per les arts plàstiques; i Carlos Martorell, explorador sònic format en els camps del jazz i la música electrònica, així com en l’àmbit audiovisual. Tres potències creatives reunides sota un únic paraigües.

Els seus espectacles són autèntiques orgies tant a nivell visual com sonor. Torrents elèctrics on ressonen el noise, el post-rock o l’electrònica més avantguardista, amb la figura de Hierro com a fil conductor: els seus moviments neixen amb la música, i a la vegada l’alimenten a través d’un sensor que transforma el cos de la ballarina en un instrument més. El resultat és una simfonia en constant metamorfosi, un mosaic lliure de partitures i coreografies preestablertes, un monument al caos i a la seva bellesa.






Les cançons del 2324

M'agrada el 2324, l'espai de debat i reflexió al voltant de l'actualitat que condueix Agustí Esteve a 324 -el canal d'informació 24 hores de TV3-. M'agrada perquè no es nodreix de professionals de la tertúlia gratuïta sinó de periodistes amb rigor i d'experts o veus autoritzades en les matèries tractades. M'agrada perquè ofereix cabuda a la pluralitat i no desemboca mai en aquelles vergonyoses picabaralles que tantes audiències concentren al mercat televisiu contemporani. I m'agrada també per com s'acomiada: a mitjanit, amb un resum de fotografies del dia i un fons musical escollit especialment per a l'ocasió. Tant la tria d'imatges com la selecció sonora van a càrrec de Sergi A. Minguell, que lluny de contemplar la peça musical com un simple fil de fons, li atorga el màxim pes possible. Abans d'ahir, per exemple, va voler recordar el desaparegut Andy Fraser amb "All Right Now" de Free. Dos dies abans, i aprofitant que s'havien posat a la venda -i esgotat- les entrades pel concert que oferirà Madonna al Palau Sant Jordi, va triar un tema del seu nou disc, "Rebel Heart" (2015). Setmanes enrere va dir-nos bona nit amb una d'aquelles delicatessen que rarament es poden escoltar en un espai d'aquestes característiques, "What a Wonderful World" en veu de Nick Cave i Shane MacGowan. I un altre dia gairebé em va canviar la vida amb Stereophonics i la seva relectura de "Nothing Compares 2 U". Dic que gairebé em va canviar la vida perquè no l'havia escoltat mai i em va semblar prou definitiva per a posar-me a buscar-la de seguida. Vaig descobrir que no figurava a la discografia oficial dels gal·lesos sinó en un disc benèfic editat anys enrere per NME. Un àlbum fora de catàleg -i de repertori irregular, tot s'ha de dir- però localitzable a preus molt més que raonables a través de la xarxa -no vaig dubtar ni un moment en agenciar-me'n una còpia-. I una d'aquelles descobertes que t'alegren tant el dia com les setmanes posteriors.


dijous, 19 de març de 2015

Parla Noel Gallagher

Noel Gallagher.
Noel Gallagher parla sense embuts en una entrevista signada per Mark Blake i publicada aquest mes de març per la revista Q. Entre els temes tractats hi figuren la seva relació actual amb el seu germà Liam, els motius pels quals mai s'hauria de produir una reunió d'Oasis o per què no li agrada comprar per internet. També opina sobre la manera com U2 van promocionar el seu darrer disc -regalant-lo online abans de posar-lo oficialment a la venda-: "No estic d'acord amb el fet que la música hagi de ser gratuïta. No m'importaria encarir una lliura el meu nou àlbum. U2 poden dir ara que 750 milions de persones, o les que sigui, tenen el seu nou àlbum als seus telèfons. Jo, en canvi, prefereixo que 750 persones tinguin el meu àlbum als seus cors. Això em sembla molt més important". Personalment, no entenc l'escàndol generat per l'acció promocional d'U2 -si et regalen un disc en format digital i no el vols, l'esborres i llestos-, però estic totalment d'acord amb la reflexió de Gallagher. Regalar un disc perquè sí equival a devaluar la feina no només dels propis músics sinó també de la resta de professionals involucrats amb el procés de producció musical. I és cert que a U2 o a Gallagher no els ve d'aquí a aquestes alçades, però a molts professionals que amb prou feina arriben a pagar el lloguer els pot fer molt de mal que es fomenti la gratuïtat de la seva feina.



dimecres, 18 de març de 2015

Andy Fraser (1952-2015)

ANDY FRASER
(1952-2015)

R.I.P.



Showcase a tres bandes

Liannallull. 
Nick Castro. 
Sam Destral.

LIANNALLULL + NICK CASTRO + SAM DESTRAL
Club Cronopios, Barcelona
17 de març de 2015

Ahir era el dia assenyalat. El dia en què per fi veia la llum "Menesteroses" (El Mamut Traçut), un àlbum enregistrat fa tres anys per uns Liannallull reduïts al seu motor creatiu, Jordi Espinach, i les tasques vocals de la corista Anna Capacés (actualment a Llum Pepa and The Beats). Un disc que renuncia a la urgència habitual de la banda del Baix Montseny per a explorar terrenys més introspectius, i que ha hagut d'esperar aquests tres anys abans d'editar-se de forma oficial. El propi Espinach el va presentar en solitari i amb un repertori que es va centrar en les peces de "Menesteroses" però no va renunciar al fons de catàleg ("No fer res") ni a les seves composicions més recents. Composicions que apunten maneres i que ben aviat començarà a enregistrar amb una nova encarnació de la banda de cara al proper disc de Liannallull.

La presentació oficial de "Menesteroses" va tenir lloc al Club Cronopios, al cor de Barcelona, i en el marc d'un showcase organitzat per El Mamut Traçut, escuderia fonamental de l'antifolk a casa nostra. Liannallull va trencar el gel i va deixar pas a Nick Castro, tot un veterà de l'escena folk de San Francisco que aquests dies es troba a casa nostra, acompanyat d'una segona vocalista i presentant unes cançons que apunten a Nick Drake o el primer Cat Stevens, però també a les coordenades més àcides del gènere. Entre peça i peça va citar referents autòctons com Màquina!, Sisa o Pau Riba i va reflexionar sobre un terme, folk, que bé podria servir per a definir "Thirteen" de Big Star, la peça amb què es va acomiadar.

Va tancar la nit Sam Destral, autor d'un dels grans discos que s'han parit aquesta temporada a casa nostra, "Zoo" (2014, El Mamut Traçut). Desprovist dels seus habituals loops, i armat tan sols amb una guitarra de batalla, va elevar la temperatura de la sala cantant des del fetge, fent saltar espurnes de les sis cordes i reforçant amb cops de peu al terra els passatges més intensos d'un repertori que no té preu. Alternant peces recents com "Cançó del pallasso trist" o "Patufet" -brillant l'interludi amb regust flamenc- amb d'altres que ja són petits clàssics ("Primavera", "Noia de colors" o "Noia fresca"). I se'n va anar, és clar, amb la pròpia "Zoo". Una metàfora sobre l'actualitat parlamentària disparada amb ironia, bon humor i savoir faire. I una de les millors cançons pop que mai s'han compost en català, no en tinguin cap mena de dubte.



dimarts, 17 de març de 2015

Juan Claudio Cifuentes "Cifu" (1941-2015)

JUAN CLAUDIO CIFUENTES "CIFU"
(1941-2015)

"Saludos de Juan Claudio Cifuentes, 'Cifu' para los amigos; Cifu soy yo, los amigos sois vosotros". Sens dubte, una de les salutacions més entranyables de la història de la ràdio espanyola. Cifu era una institució. Un profund amant i coneixedor del jazz que durant més de quatre dècades va divulgar la seva passió a través de la ones amb espais com el veterà "Jazz porque sí" -el programa radiofònic que més anys s'ha mantingut en antena amb el mateix presentador a Espanya-. Jo el vaig començar a escoltar quan tenia 14 anys i s'emetia per Cadena 100. Sovint ho feia d'amagat dels meus pares, que es pensaven que a aquelles hores ja estava dormint. I no em malinterpretin, era perfectament conscient que els meus progenitors procuraven per la meva salut, però és que un no podia dormir sabent que a l'altre costat del dial hi havia tot un món per descobrir. Començant per la figura de Miles Davis, que encetava cada edició del programa amb "Milestones" -la sintonia de "Jazz porque sí"-. I seguint amb tants noms cèlebres que coneixeria a través d'aquell locutor de veu amable i to proper, efectivament un amic en el millor dels sentits. Avui ha deixat de respirar, i només per això aquest país és una mica pitjor. Que descansi en pau. Som unes quantes les generacions que li donarem eternament les gràcies.



BULLITT: “Som conscients que la nostra música és minoritària en aquest país”

Bullitt - Foto Maribel R. de Erenchun.
De vegades, les coses no surten tal i com estaven previstes. Setmanes enrere vaig entrevistar Bullitt en un bar de Gràcia. Xavi Calvet, vocalista de la banda gironina, em rebia per a parlar d’”Sparks”, el quart disc de la formació. La previsió inicial era que la seva publicació coincidís amb la sortida de l’àlbum. I així ha estat: “Sparks” veu la llum avui mateix a través de BCore. El que no estava previst eren les circumstàncies que malauradament n’han envoltat la sortida. Dissabte passat ens deixava Ferran Bonet, baixista del grup, a causa d’una enfermetat que se li havia detectat feia menys d’un mes. Que aquest article serveixi a la seva memòria. I que la música soni ara més forta que mai. Poden llegir l'entrevista a Brubaker.



Confessions of a music junkie

Imprescindibles les tretze pàgines que Mojo dedica aquest mes de març a Madonna. Un article signat per Tom Doyle, que va mantenir diverses trobades amb la Ciccone mentre aquesta ultimava els preparatius del seu tretzè disc d'estudi, "Rebel Heart" (2015). I una conversa que va obviar qüestions estètiques, xafarderies de mercat i retocs de Photoshop per a centrar-se en la música. La raó de ser de Madonna, tal i com deixa ben clar el titular de portada -"Confessions of a music junkie"- i com referma ella mateixa tot narrant una història tan fascinant com és la seva. La d'una noia de Michigan que va arribar a la Nova York post-punk amb tan sols 35 dòlars a la butxaca. La d'una divinitat pop forjada en la decadent però vibrant Manhattan de finals dels 70 i principis dels 80. Els dies de la No Wave, el Danceteria, l'explosió del hip-hop i l'onada expansiva del punk que la pròpia Madonna recorda i reivindica sense reserves. Molt recomanable també el disc compacte que acompanya la revista, un recopilatori de temes que sonaven amb força a les pistes de ball més inquietes de la Big Apple -de 23 Skidoo a Arthur Russell, de Funkadelic a Bush Tetras i d'ESG a Section 25-. Peces que la Ciccone va ballar i va integrar en un adn que es manté avui en permanent estat de mutació.




dilluns, 16 de març de 2015

Liannallull - "Menesteroses" (2015)

Jordi Espinach (Liannallull) - Foto Plans Films.
Es tracta sens dubte d'una de les grans obres perdudes de la música independent de casa nostra. Un àlbum que mostra el seu autor des d'un angle inèdit. Autor en singular, sí, perquè malgrat tractar-se d'un disc de Liannallull, "Menesteroses" es pot considerar gairebé com un treball en solitari del líder de la banda del Baix Montseny, Jordi Espinach. El va enregistrar a casa seva, fent-se càrrec de tots els instruments i amb una única col·laboració externa, els cors cantats per Anna Capacés -aleshores membre de Liannallull, actualment al capdavant de Llum Pepa and The Beats-. El resultat van ser deu temes de caràcter introspectiu, dominats per les textures acústiques, els aires tardorencs i una omnipresent estètica lo-fi. Deu petites joies, evocadores de Pep Laguarda & Tapineria o del Pau Riba més bucòlic. L'enregistrament va tenir lloc entre els mesos de setembre i octubre de 2011 -poc després d'editar-se el celebrat "Cap de pardals"-, però mai abans havia vist la llum de forma oficial. Ho farà finalment aquest dimarts, 17 de març, remasteritzat per Lluís Paloma i a través d'El Mamut Traçut. El mateix dia (20,30h.) tindrà lloc la seva presentació oficial en directe al Club Cronopios de Barcelona, on Liannallull compartirà escenari amb Sam Destral.


diumenge, 15 de març de 2015

Màgia i exorcisme


DR. LONNIE SMITH
Jamboree, Barcelona
14 de març de 2015

Fa molts anys que Dr. Lonnie Smith no edita cap disc d'estudi. Prefereix enregistrar la seva música directament als escenaris, durant el decurs d'unes actuacions que per norma general esdevenen autèntiques experiències. N'és una mostra el seu treball més recent, "The Healer" (2012), tot un viatge sònic que presenta el veterà organista als comandaments d'un trio tan permeable com obert de mires, el que completen Jonathan Kreisberg i Jamire Williams a la guitarra i a la bateria respectivament. La mateixa formació que l'ha acompanyat durant un mes per escenaris d'arreu d'Europa i que ahir s'acomiadava del Vell Continent des de la sala Jamboree: "Demà al matí hem d'agafar un avió a primera hora", explicava un cop acabat el segon dels dos passis que hi va oferir.

Un set que no va viure el seu clímax de la mà d'aquell Hammond B3 des del qual ha eixamplat Smith els horitzons de la música contemporània -i amb el qual va traçar la nit passada tota una muntanya russa d'intensitat i profunditat variables-, sinó d'un bastó metàl·lic prèviament connectat a una pastilla electromagnètica que va fer servir com a exòtic instrument de percussió. A mida que el colpejava, n'extreia freqüències pròpies d'un baix elèctric passat pel filtre d'una bona col·lecció de pedals. Màgia i exorcisme a càrrec d'un infatigable explorador del so. Un visionari que amb 73 anys manté viva la seva passió i la vocació renovadora. Per això no té sentit tancar-lo en un estudi de gravació. Per això cada una de les seves actuacions és una experiència única. Per això és l'escenari l'únic lloc on pot realitzar-se la seva obra. Mestre amb totes les lletres.



dissabte, 14 de març de 2015

Un grup gens normal

The Go-Betweens.
"Els Go-Betweens no érem un grup normal. No ho vam ser des del principi, quan jo era un compositor novell i ensenyava a tocar el baix al meu millor amic, el Grant, que aleshores tenia 20 anys i no havia estudiat música. Era gairebé un miracle la manera com ens complementàvem l'un a l'altre. Quan la Lindy Morrison, que tenia sis anys més que jo, que era una treballadora social, una actriu i una dona, se'ns va afegir a la bateria, semblava l'única persona que podia encaixar en aquella banda. Tot allò era molt inusual, romàntic i gens rock'n'roll, i així va ser fins que el Grant va morir. I això ens fa una mica irreals. No fem les coses d'una manera normal. Aquesta és la història de la banda". Robert Forster explica els inicis i l'essència dels Go-Betweens en un article d'Ian Harrison que Mojo publica aquest mes de març. El propi Forster ha estat un dels responsables de la caixa "G Stands For Go-Betweens: Volume 1" (2015), que s'ha editat recentment i repassa discogràficament els primers anys de la banda de Brisbane.



Actuant a casa

EL TERRIBLE SAINT MARTIN I ELS ASSASSINS A SOUL
NAUB1, Granollers
13 de març de 2015

El Terrible Saint Martin i Els Assassins a Soul és una banda de soul, funk i rhythm & blues formada per músics vallesans de llarg recorregut. El seu repertori es nodreix de versions i temes propis que beuen de fonts com les de Motown i Stax. Ahir actuaven a casa seva i davant del seu públic. Una festa amb totes les lletres.



divendres, 13 de març de 2015

Close Lobsters: "No formem part del negoci musical"

Pilars fundacionals del que avui anomenem indie - Foto arxiu Close Lobsters.
L’any 1986, el setmanari britànic NME distribuïa el cassette “C86”. Un recopilatori de vint-i-dos temes, tots ells a càrrec de bandes emergents de les quals poc o gens s’havia parlat fins aleshores. La cinta pretenia oferir una visió alternativa del mapa musical de la Gran Bretanya, i amb el temps esdevindria un dels pilars fundacionals d’allò que avui anomenem indie. Entre els participants hi figuraven Close Lobsters, herois de l’escena de Glasgow que despareixerien el 1991 havent publicat dos àlbums -“Foxheads Stalk this Land” (1987) i “Headache Rhetoric” (1989)- i havent-se consolidat com un dels noms indispensables del pop escocès dels darrers 30 anys. El 2012 tornaven a l’activitat i aquest 2015 han actuat per primera vegada a casa nostra. Minuts abans d’enfilar-se a l’escenari del Minifestival de Música Independent de Barcelona, Andrew Burnett (veu i guitarra) i Tom Donnelly (guitarra) rebien un servidor al backstage de l’Espai Jove Les Basses. Una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.



David Allen (1938-2015)

DAVID ALLEN
(1938-2015)

R.I.P.



Converses amb Sisa

Putx, Viñallonga i Sisa, ahir a La Gralla.
"Si visquéssim en un país normal, aquesta cançó seria l'himne de Catalunya". La frase la va pronunciar anys enrere un conegut cantant de pop, i es referia a "Qualsevol nit pot sortir el sol", la peça que va catapultar Jaume Sisa al firmament musical català i que a data d'avui es troba arrelada en l'imaginari col·lectiu de diverses generacions. Un clàssic al qual treu ferro el seu propi autor en un dels capítols de Jaume Sisa, el comptador d'estrelles (2015, Editorial Empúries), el volum amb què el periodista musical Donat Putx s'ha aproximat a la figura del cantautor galàctic. Una obra redactada a partir d'hores i hores de converses que els propis Putx i Sisa van mantenir al llarg de gairebé un any i mig. Per això, perquè no ens trobem davant de cap text biogràfic sinó d'un relat elaborat a partir de testimonis orals, els seus continguts resulten tan frescos com reveladors, i aporten un grau de transversalitat on les pinzellades del Sisa artista van de la mà amb els matisos de caràcter més humà -tot just havent parlat de "Qualsevol nit pot sortir el sol", recorda com gràcies a la música va poder mantenir el seu pare fins al dia de la seva mort-.

"La meva intenció era explicar la vida del Jaume tant a nivell artístic com personal", matisava el propi Putx durant la presentació del llibre, que va tenir lloc ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers -amb presència dels dos protagonistes i moderació de la llibretera Rosa Viñallonga-. La ciutat on va néixer el periodista, i també un dels epicentres durant molts anys de la cultura pop i la música progressiva a Catalunya, fenòmens que Sisa havia conegut de primera mà. "La primera vegada que vaig venir va ser a finals dels 60, per a assistir com a espectador a un happening que organitzava JIM", va explicar referint-se al promotor i activista cultural Joan Illa Morell. Un personatge vinculat també amb el Festival de Música Progressiva de Granollers -el primer esdeveniment d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat Espanyol-, que va tenir lloc el 1971 i on el cantautor va compartir escenari amb formacions com Màquina! o els britànics Family. I amb la concepció d'Actors Gramàtics, l'espectacle de poesia que Sisa i Pau Riba van estrenar el 1998 a la capital vallesana.

La primera trobada entre Sisa i Putx es va produir l'any 1989, quan el primer es feia dir Ricardo Solfa, però el cert és que la relació del periodista amb l'obra del cantautor ve de més lluny. "Em vaig comprar el meu primer disc de Sisa quan tenia 13 anys, i des d'aleshores ha estat un dels meus artistes de referència", va confessar Putx. Una llarga relació que ofereix amb Jaume Sisa, el comptador d'estrelles els seus fruits més visibles. Una passeig per la vida i l'obra de Sisa que també es pot entendre com "una crònica dels últims cinquanta anys de música a Catalunya". Mig segle que no s'entendria sense una trajectòria que enllaça el yé-yé amb el pop d'autor, passant per la psicodèlia o el propi rock progressiu. Estils que han definit Sisa però que Sisa també ha ajudat a definir. "Mai abans havia quedat tan clar que en realitat ser galàctic, en el país on ens ha tocat viure, només vol dir ser intel·ligent", apunta David Carabén (Mishima) en un dels textos promocionals del llibre. Més clar, l'aigua.



dijous, 12 de març de 2015

Kane's Art

Art Kane.
Una galeria d'art londinenca exposava el mes passat algunes de les obres més destacades del fotògraf Art Kane (1925-1995). La qual cosa equival a parlar d'algunes de les imatges més icòniques de la història del pop i el rock (pel seu objectiu hi van passar, entre molts d'altres, Dylan, Frank Zappa, Jim Morrison o The Who), sota aquestes línies en tenen alguns exemples. Una d'aquelles mostres que rarament podrem veure a casa nostra. Nosaltres ens ho perdem.


The Who.

Bob Dylan.

Jim Morrison.

Cream.


dimecres, 11 de març de 2015

Onze anys de l'11-M

Avui fa onze anys de l'11-M. Onze anys d'un atemptat terrorista que es va endur 192 vides innocents i en va destrossar tantes d'altres. Onze anys de l'"Ha sido ETA". D'un president del Govern trucant a les redaccions dels diaris per a explicar una mentida. D'un ministre de l'Interior enganyant a tot el país com qui no vol la cosa. De dues línies d'investigació que inevitablement conduïen al mateix lloc: a la vergonya més absoluta i el ridícul més espantós per part de la mateixa dreta retrògrada que ens torna a governar onze anys després. Potser per això, perquè tornen a manar els mateixos, avui es parla més de la desfeta del Real Madrid que d'uns fets que caldria tenir molt més presents.

I ara no parlo tant dels propis atemptats -això és impossible d'oblidar- com de la posterior gestió de la crisi. De les mentides d'Aznar, Acebes i companyia. De l'"Ha sido ETA". Doncs no, no va ser ETA. Van ser els mateixos que estan cometent un genocidi a l'Iraq i a Síria. Van ser els mateixos que dos mesos enrere irrompien amb rifles d'assalt a la redacció de Charlie Hebdo. Van ser els mateixos que decapiten, afusellen i cremen vius hostatges davant les càmeres. Van ser els mateixos que, quatre anys després de l'11-M, planejaven un atac amb explosius al metro de Barcelona. Van ser els mateixos que presumptament haurien pogut tornar a atemptar en territori espanyol de no haver estat detinguts ahir a Ceuta per les forces de seguretat. Van ser els terroristes de signe islamista, agradi o no als senyors Aznar i Acebes -que encara avui deuen preguntar-se què nassos hi feia ETA a la redacció de Charlie Hebdo-.

Per això em preocupa que avui es parli més del Real Madrid que de l'11-M. Perquè sembla que a la ciutadania li costi molt poc oblidar certes coses mentre obtingui la seva dosi diària de pa i circ. Perquè si en comptes d'oblidar ens dediquéssim a fer memòria, probablement no ens hauria estranyat l'incompliment per part de Mariano Rajoy del seu propi programa electoral. Perquè, quan un partit és capaç de mentir sense escrúpols sobre uns fets tan greus i transcendents com aquells, tota la resta es queda en un no res. Facin memòria, senyors, facin memòria. No s'oblidin de res. I quan tornin a llegir-se un programa electoral -sobretot si és del PP-, tinguin molt present tot allò que recorden.



dimarts, 10 de març de 2015

The Double Shame - "Yes to All" (2015)

The Double Shame.
Passió, vocació i constància. Molts en presumeixen, sobretot quan els van bé les coses, però pocs poden predicar-ne amb tant d'exemple com The Double Shame. Un quartet gironí que porta dues dècades al peu del canó, fent les coses a la seva manera i vivint sempre al marge de tota indústria possible. Lliurant cançons memorables i defensant-les en tot escenari que se'ls posi al davant, sense cap més suport ni argument més enllà del seu incondicional amor cap a la música. Només així s'explica que hagin sobreviscut tot aquest temps des de la més absoluta independència i llibertat creativa, que fins a data d'avui no hagin pogut veure el seu repertori editat de forma oficial i que, quan finalment ho han fet, hagi estat a través de l'autoedició. Sí, ho han llegit bé. "Yes to All" (2015), el primer disc de The Double Shame, arriba vint anys tard però sona més fresc que una rosa i, per descomptat, molt més contemporani que qualsevol dels artefactes manufacturats en nom del tan celebrat revival dels 90. Potser aquest és el secret. Que aquesta gent no són fills dels 90 ni han descobert la dècada en qüestió a través de la blogosfera. Que ja hi eren fa més de vint anys i que segueixen aquí, però no pas per a explicar batalletes sinó per a reivindicar-se com una aposta de present i de futur. Amb Lluís Costa (Kitsch, Psychoine, Adrià Puntí) a les tasques de producció, lliuren set peces evocadores d'aquell rock alternatiu capaç d'enllaçar l'embranzida d'uns Pavement ("Performances on the Shades") amb el sentit melòdic de Teenage Fanclub ("The Have-Nots & The Influential"), les explosions protogrunge ("Body & Soul"), la psicodèlia més rocosa ("Heisenberg's Theme") o, fins i tot, el boogie entès à la ZZ Top ("Funk Rider"). I tot això, en tan sols vint minuts que deixen amb moltíssimes ganes de més. Tant de bo no triguin dues dècades més a lliurar nou material.



Vint anys sense Ovidi

Ovidi Montllor (1942-1995).
Avui fa vint anys que ens va deixar Ovidi Montllor. Coincidint amb aquesta data assenyalada, el PP ha fet des de la Generalitat valenciana un nou pas en la seva croada contra tot allò que gosi discrepar d'una visió del món -la seva- retrògrada, uniforme i en blanc i negre. Negant tota mena de reconeixement a un dels grans noms de la cultura valenciana contemporània perquè no era dels seus i perquè, justifiquen, era catalanista -com a mínim, aquesta vegada no s'amaguen darrere de cap constitució ni de cap eufemisme i diuen les coses pel seu nom-. I això passa la mateixa setmana en què els seus amics de l'ajuntament de Madrid han prohibit un concert del grup Soziedad Alkoholika a la capital de l'Estat perquè preveuen "que es puguin produir alteracions de l'ordre públic". Em pregunto si les alteracions de l'ordre que pugui ocasionar un concert de rock es poden comparar amb les que ocasionen els grups d'extrema dreta que el passat 11 de setembre es manifestaven impunement davant la delegació de la Generalitat de Catalunya a Madrid -la pregunta és retòrica, és clar-. I després tenen els nassos de parlar de democràcia i estat de dret(es). Quina vergonya.



dilluns, 9 de març de 2015

San Francisco (sense flors al cap)

Two Gallants.
"Ambdós som originaris de San Francisco i hem estat testimonis de totes aquestes coses que cap persona originària d'aquí qualificaria de millores. Pràcticament cada canvi fa que la ciutat sigui menys atractiva i que perdi identitat. No resulta atractiva per a ningú que vulgui ser ell mateix i no formar part del ramat. Però a mi encara m'agrada rebuscar en aquells racons de San Francisco que no han estat envaïts per la modernitat ni per Google, mirant de trobar aquelles coses que ja no existeixen". Adam Stephens, veu, guitarra i meitat de Two Gallants, en declaracions publicades aquest mes de març per Uncut. La gentrificació de San Francisco ha estat precisament un dels temes que han inspirat el darrer disc del duet californià, "We Are Undone" (2015, Ato/Pias). I, si m'ho permeten, em recorda a aquesta Barcelona també envaïda per la modernitat de cartró-pedra. Com a Stephens, a mi també m'agrada recórrer la ciutat a la recerca de racons que encara preservin aquella essència barcelonina que va a la baixa. I també els trobo, sí, però cada vegada que topo amb un d'ells sé que té els dies comptats. Que no trigarà a desaparèixer a mans d'inversors, especuladors, experts financers, gurús del disseny de temporada i polítics amb les butxaques molt amples. Facin una volta per aquest Poblenou que cada dia està més de moda, fixin-se com antigues joies de l'arquitectura industrial van deixant pas a la cristalleria del 22@ i m'ho expliquen.




diumenge, 8 de març de 2015

Des de la primera impressió


TIGER MENJA ZEBRA
NAUB1, Granollers
7 de març de 2015

Diuen que la primera impressió és la que compta. Que els ho expliquin a totes les ànimes que ahir van descobrir de primera mà la nova posada en escena de Tiger Menja Zebra. Tan bon punt entraven a la sala eren rebudes per un brunzit constant. La mateixa freqüència greu que es troba present al llarg de tot el minutatge de "Súper Ego" (2014, Music Or Nothing), el segon treball de la banda de Granollers, que des dels altaveus de la B1 generava una atmosfera densa, fosca i inquietant. El preludi de tot el que vindria després. Primer, lectura a càrrec d'una veu en off del manifest de Jesús Olvera que titula el disc. Després, "Súper Ego" interpretat en tota la seva plenitud. Respectant-ne l'ordre original i sense cap més pausa que les establertes pel propi repertori -els components del grup només es van adreçar al públic un cop acabat el concert-. Amb matisos afegits respecte als acabats d'estudi -més protagonisme de les guitarres i dels baixos en alguns passatges, repunts melòdics i musculatura metàl·lica en d'altres-, però amb la mateixa mala llet amb què s'havia concebut una de les obres definitives del passat exercici.

La d'ahir era la posada de llarg d'aquest nou repertori. Per això el van elevar i expandir sense alterar-ne l'ordre ni l'estructura. Per això no hi va haver bisos -no calien-. I per això no van interpretar cap peça del seu primer disc, un "Com començar una guerra" (2012, Music Or Nothing) que sens dubte forma part de la història però que ells ja han cremat com a etapa artística. En altres paraules, Tiger Menja Zebra miren endavant en una indústria on cada dia es porta més el fet de mirar enrere. I no és aquest l'únic punt on marquen la diferència. Escoltin la seva cocteleria atòmica i comparin-la amb bona part de la producció musical contemporània a casa nostra. No es tracta, ni molt menys, de desmerèixer a ningú, però no em negaran que resulta valent irrompre d'aquesta manera en un entorn que encara es debat entre les vinyetes costumistes i les revetlles a la platja.

Un entorn que potser no ha assumit -o no ha volgut assumir- el caos i la foscor inherents en aquests temps que ens toca viure. Dos factors que els granollerins van interioritzar tan bon punt van donar per acabats els històrics Camping i van iniciar una trajectòria determinada per la total llibertat artística i per una constant recerca sònica. Tiger Menja Zebra, ho van deixar clar de bon principi i ahir ho van refermar sense miraments, no han vingut a entretenir ningú. Tampoc han vingut a acomplir cap encàrrec ni cap compromís. I molt menys a enganyar el respectable. Han vingut a remoure consciències. A posar totes les cartes sobre la taula i a dir les coses pel seu nom. Encara que allò que diuen pugui no agradar. Encara que la manera com ho diuen pugui incomodar. Encara que el seu discurs pugui generar rebuig o incomprensió. Per això, per la seva valentia i per la seva constant i incondicional aposta pel risc, és la de Tiger Menja Zebra una de les veus més singulars i transcendents que s'han escoltat a casa nostra en molt de temps.



dissabte, 7 de març de 2015

Pipeline


La fotografia la vaig fer l'abril de 2007 al Hollywood's Rock Walk, una mena de Walk of Fame per a estrelles del rock situat a l'entrada del Guitar Center de Los Angeles. Les empremtes que hi apareixen són les dels Chantays, pilars de la música surf dels 60 i autors d'un dels seus màxims himnes, "Pipeline" -un tema enregistrat quan els components del grup eren encara simples adolescents: de seguida s'ha dit-. Hi ha coses que no s'obliden, i jo mai oblidaré la primera vegada que vaig escoltar aquesta peça -en un recopilatori de surf rock, el primer que vaig arribar a tenir i que encara punxo sovint-. No trigaria a comprar-me les reedicions dels dos primers àlbums dels Chantays, i si bé res del que hi havia em va impactar de la manera com ho havia fet "Pipeline", haig de dir que em semblen dos dels artefactes més frescos del surf més primitiu. Des que ells mateixos la van enregistrar el 1963, la peça en qüestió ha conegut infinitat de versions -dels Beach Boys a Hanoi Rocks, passant per Stevie Ray Vaughan i Dick Dale-, i n'hi ha de molt bones, però cap ha sabut concentrar en poc més de dos minuts l'adrenalina i el misteri capturats en la presa original. Ahir llegia al blog amic Magic Pop que recentment ens ha deixat un dels fundadors de la banda i coautor de "Pipeline", Brian Carman. Descansi en pau i que aquest text serveixi a la seva memòria.



divendres, 6 de març de 2015

Autumn In June


De vegades, no es tracta de ser al lloc adequat al moment adequat. De vegades, el secret és precisament trobar-se al lloc i al moment equivocats. Aquesta és més o menys la història d'Autumn In June, un jove que va créixer als carrers de South Central, Los Angeles. Un entorn hostil, marcat per la violència i l'omnipresència de les bandes, i del qual el hip-hop ha esdevingut banda sonora però també via d'escapament. Autumn In June es trobava al lloc equivocat, sí, perquè era més creatiu que violent, perquè no formava part de cap banda i perquè el hip-hop era tan sols una més del seu ampli ventall d'influències -l'electrònica i el pop independent també en formaven part-. Anava a contracorrent, i precisament per això se'l va començar a conèixer al barri com a Tardor al Juny. Un sobrenom que al principi no li va agradar però que amb el temps esdevindria la seva raó de ser. Traçant sense por un calidoscopi sonor que defuig les convulsions per a celebrar tant els seus orígens com la seva singularitat. Alternant traços de hip-hop ("I'm in Love with Alice Glass") amb electrònica hivernal ("Resuscitate", duet amb Kelly Day) i infeccioses melodies pop ("Hey Arnold!"). Guanyant-se de passada el títol de primer artista d'indie pop sorgit de South Central i consolidant, amb tan sols una colla de singles penjats a internet, una sòlida base de seguidors a ambdós costats de l'Atlàntic. I això podria ser només el principi.





dijous, 5 de març de 2015

Bob Dylan - "Shadows in the Night" (2015)


Dylan i el seu etern misteri. Amb 73 anys i havent alterat en incomptables ocasions la història de la música, es despenja ara amb un disc de peces originalment interpretades per Frank Sinatra. Que ningú es confongui: no ens trobem en absolut davant d'un divertiment ni d'una simple anotació a peu de pàgina, sinó d'un (altre) pas endavant en aquesta gloriosa etapa de maduresa que va encetar el ja llunyà "Time Out of Mind" (1997). "Shadows in the Night" (2015) arriba dos anys i mig després de "Tempest" (2012), i no deixa de ser conseqüència de tot el que el que l'ha precedit. De divuit anys -els que el separen del citat "Time Out of Mind"- durant els quals Dylan ha explorat el cànon musical nord-americà des de tots els angles possibles, tot fonent-se amb una tradició que ja no es pot entendre sense les seves aportacions. A aquestes alçades, parlar de l'autor de "Like a Rolling Stone" és com parlar d'un Sinatra que, malgrat els seus inicials recels cap a tot allò que vingués del rock, acabaria abraçant també el cançoner dylanià. "Shadows in the Night", doncs, s'ha d'observar com el tribut d'un gegant a un altre gegant. Una nova i definitiva declaració de qui no necessita trencar barreres perquè ni tan sols les contempla. I la reivindicació de la figura i l'obra de Sinatra més enllà de la galeria. Perquè tots els temes del repertori van ser enregistrats originalment entre 1942 i 1963 -i per a Columbia, el mateix segell que edita a Dylan-, anys abans d'"Strangers in  the Night" o "Fly Me to the Moon". Dylan, per tant, ha tornat a defugir la previsibilitat i les sortides fàcils. Desenterrant perles que pocs podien haver fet lluir de la manera com ell ho ha fet, i integrant-les al seu propi discurs des del més absolut respecte cap als originals. Per això "Shadows in the Night" és més que un nou disc de Bob Dylan. És un acte de justícia que recupera i redimensiona l'essència de Sinatra. I, sobretot, la desmarca de campanyes nadalenques, karaokes de fireta i altres banalitats a la carta d'aquelles que tant abunden en aquests móns.