dilluns, 2 de març de 2015

Jordi Tardà (1955-2015)

Foto: Ferran Sendra (El Periódico).
JORDI TARDÀ
(1955-2015)

Ho he dit moltes vegades i no me'n cansaré mai. Una de les coses que van fer especial la gravació del meu ep "I'm Sorry for Loving You" (2009) va ser el fet d'entrar en un estudi amb gent a qui admirava i a qui, coses del destí, havia conegut escoltant-los per la ràdio quan tenia 15 anys. Ricky Gil i Pol Font, ambdós músics de llarg recorregut que havien coincidit durant els 90 en una formació mai prou reivindicada, uns Matamala a qui jo havia descobert, deia, a través de la ràdio i més concretament del Tarda Tardà. Un espai que durant els 90 va ser decisiu en la difusió d'aquell despropòsit que algú havia batejat com a Rock Català, i tant que sí, però és que en el cas que ens ocupa fins i tot això és defensable.

Perquè mentre molts es van apuntar al carro amb l'únic objectiu de rascar-ne tot el que poguessin, Jordi Tardà ho va fer per pura convicció -entenguin-me, algú que parla de tu a tu amb els Rolling Stones no necessita apostar per res que no es cregui de totes totes-. Però sobretot perquè la seva visió de l'escena autòctona anava molt més enllà de l'estretor de mires inherent als despatxos oficials, oferint també cabuda a bandes que s'escapaven dels paràmetres habituals d'una ràdio pública, com a mínim en aquest país. No van ser Matamala els únics a qui vaig descobrir a través del Tarda Tardà, la llista és llarga i inclou noms com els dels també barcelonins Nu Niles, els bascos Allnighters o, en l'àmbit internacional, delícies com Gay Dad, These Animal Men o uns Demolition 23 que vint anys després segueixen essent una banda de capçalera per a un servidor.

Sí, tots els noms que acabo de citar els vaig poder descobrir, quan encara no havia assolit la majoria d'edat i en un món on el terme internet sonava a marcià, a través de la ràdio pública catalana. I el mèrit va ser de Jordi Tardà. El mateix que com a director havia impulsat aquell Dia a dia rock a rock que, més enllà d'amenitzar molts viatges en cotxe durant la meva infància, m'havia ajudat a posar algunes peces al seu lloc en aquell gran trencaclosques que és la història del pop i del rock. I això per no parlar de la Fira del Disc de Col·leccionista -no em vaig perdre cap de les seves últimes edicions tant a Barcelona com a Girona-. Un invent anglosaxó que Tardà va importar amb èxit a casa nostra, fent un pas de gegant per a la normalització del país i de passada permetent que molts adolescents aprenguéssim a estimar el disc no només en la seva vessant sonora sinó també en la seva dimensió d'objecte amb el qual podíem establir vincles emocionals. I a tot això cal sumar, és clar, apostes tan singulars com l'organització d'un sonat homenatge als Shadows amb presència de membres de la banda i amb motiu d'un d'aquells esdeveniments.

No ho negaré, la meva visió de la música no és la mateixa que tenia Tardà. Però no comparteixo en absolut les crítiques que sovint li queien des de sectors més afins a la meva manera d'entendre les coses. Crítiques motivades sempre per l'enveja i el rancor que tot ho mouen en aquest país de ressentits, i sempre amb el to destructiu de qui no pot ni vol oferir cap alternativa. Crítiques de qui no volia entendre que Tardà va construir el seu imperi començant absolutament des de sota -punxant discos en sales de poble, tal i com hem fet tants de nosaltres-. I encara menys que, un cop a dalt de tot, va invertir bona part del seu patrimoni en projectes com el Museu del Rock. Una altra aposta purament vocacional per la difusió de la música contemporània a casa nostra. I una altra de tantes coses maques que han tingut una vida massa efímera en aquest tan nostrat país.

A nivell personal només el vaig tractar un parell de vegades i molt de passada, però el record que en tinc és el d'un gran professional, un melòman incondicional i, sobretot, algú que sempre em va rebre amb el mateix entusiasme que transmetia a través dels micròfons. I el mateix podria dir del seu equip, que em va obrir les portes de bat a bat l'any en què vaig cobrir la Fira del Disc barcelonina per un modest programa que jo mateix dirigia en una petita emissora local. I això no és tot, va ser gràcies al suport d'aquests mateixos professionals com vaig tenir accés a algunes figures que mai abans m'hagués imaginat poder entrevistar per una ràdio local. Atencions, per cert, que mai he rebut de tots aquells sectors que tant s'han molestat a criticar Tardà des d'uns posats alternatius tan falsos com incoherents.

Ahir, amb motiu del seu traspàs, els serveis informatius de TV3 el recordaven amb tota una sèrie d'imatges que, més enllà d'il·lustrar la seva figura i la seva vocació, són testimonis d'uns temps que mai més tornaran. Els del disc jockey radiofònic com a artesà -impagables les imatges de Tardà a l'estudi, manipulant vinils amb una passió gairebé adolescent- i del disc com a salvavides. I és que, ho recordava el seu bon amic Gay Mercader, el propi Tardà havia arribat a esquivar la mort gràcies a la música. Quan, tres dècades enrere i en el decurs d'un càncer que es complicava per moments, el periodista i col·leccionista va conèixer els Stones de la mà de Mercader, el curs de la malaltia va fer un gir de 180 graus i, en paraules del promotor, "va ressuscitar". L'anècdota il·lustra fins a quin punt estimava Tardà la música. I era precisament això, aquell amor i aquella passió incondicionals, el que feia d'ell un exemplar únic en un negoci on s'han acabat imposant la vanitat i el cinisme.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada