dissabte, 28 de març de 2015

Claustrofòbia sota terra

"No Exit?"
Companyia Amartis
Refugi antiaeri, Sant Adrià de Besòs
27 de març de 2015

El sentiment de culpabilitat, el fracàs personal entès en termes post-capitalistes i la sensació de trobar-se eternament atrapat en un pou sense sortida. Un cercle viciós dominat pel dolor, el patiment constant i una claustrofòbia amplificada ahir per l'entorn on es va representar. Un antic refugi antiaeri que combina la seva tasca de recuperació de la memòria històrica amb la d'espai de creació i exhibició cultural. Un indret que dècades enrere va salvar vides, però on també es van acumular les pors de tots aquells que patien en primera persona les conseqüències d'una guerra. I l'escenari ideal, per tant, per a posar de manifest algunes de les pors del món contemporani. La por de no ser acceptat. La por del fracàs. La por de no estar a l'alçada. La por de voler ser un mateix. La por, en definitiva, de no trobar cap sortida.

"No Exit?" ("Sense sortida?") és precisament el títol del muntatge que la companyia Amartis presentava ahir a Sant Adrià de Besòs. Un espectacle que engloba disciplines com el teatre, la dansa contemporània, la poesia o les arts visuals. Eines a partir de les quals una única intèrpret, Elisenda Selvas, s'endinsa en els racons més ocults de la ment humana, tot posant de manifest alguns dels grans mals inherents a la societat contemporània i trançant-ne les causes. El seu personatge, ho explica ella mateixa per mitjà de versos tan punyents com la seva mirada perduda i devastada, havia estat la riota de la classe. Aquella nena que entomava tots els cops sense tornar-s'hi, tot aprenent a acceptar que la culpa no era de qui pegava sinó d'ella mateixa. La víctima de l'assetjament escolar que, anys més tard, ho és també de la violència domèstica, d'unes relacions laborals fetes a mida dels més forts i d'un entorn social on no encaixar equival a no existir.

La posada en escena de "No Exit?", doncs, espanta o com a mínim inquieta. I no ho fa per mitjà de la foscor ni de les estridències -que hi són-, sinó per la manera com Selvas dóna forma als temors humans i els lliura a un respectable totalment indefens. Cadenes -reals i metafòriques-, sang, vísceres i els laments de qui malgrat tot no se'n surt. Menció a part es mereix l'antistriptease amb què la intèrpret denuncia tota la vanitat del món que ens envolta. Vestint-se per a impressionar -en una cita o en una entrevista de feina, tant se val això, la qüestió és impressionar-. És d'aquesta manera, tapant el seu cos en comptes de destapar-lo, com Selvas il·lustra sense embuts tota la pornografia inherent en una quotidianitat tan perversa com políticament correcta. Més tard farà el mateix amb un vestit de núvia. El matrimoni com a presó i, una vegada més, la protagonista encadenada i atrapada. Sense sortida.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada