dimarts, 24 de març de 2015

L'any del fum

Kaiser Chiefs.

Els aniversaris rodons. Els lustres, les dècades o les noces de plata. Cinc, deu, vint-i-cinc, cinquanta, cent o dos milions. Per molt rodones que siguin les xifres, no deixen de ser tan subjectives com un quatre, un dotze o un setanta-vuit. Però tot i això ens agrada celebrar-les, recordar-les o commemorar-les. L'altre dia, tot fullejant un dels darrers exemplars del setmanari NME, vaig topar amb un article que commemorava el desè aniversari d'"Employment" (2005), el disc de debut de Kaiser Chiefs. Una dècada de les inesborrables "I Predict a Riot" i "Everyday I Love You Less and Less". Deu anys, ni més ni menys. Una xifra subjectiva, sí, però que més enllà de recordar l'impacte que va tenir aquell àlbum al seu moment, també podria donar peu a l'anàlisi d'un moment molt concret de la història recent de la música pop.

Podria donar peu a tal anàlisi, sí, però el cas és que no ho ha fet. I potser no ho ha fet perquè aquell moment no va ser ni de bon tros tan brillant com se'ns volia fer creure aleshores. Parlo d'aquella explosió de bandes, totes o gairebé totes britàniques, que pretenien haver-se inventat la sopa d'all tot reintroduint les guitarres a les pistes de ball però que en realitat no deixaven de reciclar per enèssima vegada les troballes sonores del post-punk, la new wave o fins i tot el Britpop; amb una diferència, el que dues dècades enrere havia suposat novetat i risc, aleshores equivalia a un passaport directe a la bona vida. Eren els dies de Bloc Party, EditorsFutureheads, Maxïmo Park i companyia -i és clar, la rèplica nord-americana encapçalada per uns encara modestos Killers-.

La majoria van debutar el 2005 -la resta ho havien fet durant l'exercici anterior o ho farien abans de dotze mesos-, l'any que podríem considerar com a epicentre de tot allò -en cursiva, perquè deu anys després encara no s'ha arribat a cap consens sobre com anomenar-ho-. L'any en què l'indie britànic de guitarres va deixar de ser post-Libertines per a ser post-Franz Ferdinand -en el cas nord-americà, podríem dir-li post-Strokes-. I l'any del fum, si m'ho permeten. Perquè sí, tots aquells discos de debut prometien més que un programa electoral del PP. Però és clar, ja sabem com solen acabar-se determinades promeses. I totes aquelles, salvant excepcions, es van acabar desinflant amb segons discos insulsos i previsibles, sovint fruit de les presses, de la manca d'inspiració o, simplement, de l'excés de vanitat -o de bona vida- dels seus autors.

Sí, moltes de les promeses indies de fa deu anys són les estrelles del rock d'avui. Però una cosa són les dimensions industrials i socials d'un grup i una altra de molt diferent és la seva aportació en termes estrictament artístics. Variants inversament proporcionals ara mateix en casos com el d'uns Killers massius però incapaços de repetir les onze dianes de "Hot Fuss" (2004). O d'uns Kaiser Chiefs que ja en la seva primera visita a casa nostra -primavera de 2006, gira d'"Employment"- van alternar bones cançons amb una posada en escena que semblava una broma de mal gust. Anys més tard, el seu cantant formava part del jurat d'un concurs televisiu de dubtosa reputació. I els seus discos deuen despatxar encara avui una bona quantitat de còpies. Però posats a commemorar l'aniversari rodó del seu debut, analitzem-ne també el context i posem les coses al seu lloc.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada