dijous, 26 de març de 2015

L'era de la fugacitat

Tinc el gust d'assistir aquests dies a un taller de composició musical impartit per Jaume Pla (Mazoni) a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. La primera sessió va tenir lloc abans d'ahir, i va donar peu a un interessant debat sobre els mètodes d'aproximació al procés compositiu. Va ser al llarg d'aquesta mateixa sessió quan Pla va apuntar un fet en el qual servidor mai havia reparat i que em va semblar molt interessant. Com la cançó pop, com a mínim la que s'orienta a audiències massives, ha evolucionat d'una estructura de dues parts principals, una estrofa que presentava la peça i una tornada que exercia com a ganxo, a una estructura pràcticament dominada per la tornada -o, més ben dit, pel ganxo en si-.

Un procés, apuntava Pla, que va començar-se a consolidar entre els anys 80 i 90, i que ha canviat la manera de presentar una cançó al públic -insisteixo, parlem principalment de cançons pensades per a ser massives-. Si abans es podia posar l'oient en situació abans d'oferir-li aquell reclam en forma de tornada-ganxo, ara es dispara el reclam de bon principi, sense deixar lloc a cap mena de dubte. La metamorfosi, deia Pla, va iniciar-se entre els anys 80 i 90, però ha estat durant la passada dècada quan més evident s'ha fet. I jo atribueixo això últim a la immediatesa sempre imperant en aquests temps en què la informació viatja a una velocitat superior a la nostra capacitat d'assimilació.

Quan la ràdio i els propis discos eren pràcticament les nostres úniques vies d'accés a la música enregistrada, podíem dedicar a una cançó -o a un disc sencer- el temps que requerís. I si no ens atrapava de bon principi, potser ho acabava fent a mida que li dedicàvem aquest temps. Ara mateix, amb tal excés d'informació i la facilitat que tenim d'anar d'un lloc a un altre amb un sol clic, és molt difícil que algú descobreixi una tornada que l'atrapi totalment si per això li cal esperar mig minut o cinquanta segons -i ja no parlem de peces com "Stairway to Heaven"-. De la mateixa manera, molts discos que anys enrere ens haguessin canviat la vida ens passen ara desapercebuts perquè, com que no ens entren a la primera, passem a una altra cosa en comptes de degustar-lo al ritme que ens calgui. Ja se sap, vivim en l'era de la fugacitat, volem arribar a tot arreu -i arribar-hi els primers- i no ens agrada que se'ns acumuli la feina.


Quants graons de l'escala al Cel de Led Zeppelin seria capaç d'enfilar el
gran públic en aquests temps d'acumulació i plaers efímers?




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada