dijous, 30 d’abril de 2015

Nou videoclip d'El SistemÄ Suec

Brubaker acaba d'estrenar en exclusiva el nou videoclip d'El SistemÄ Suec, "Esborrar l'hivern". Es tracta del segon single extret del doble ep "Nits digitals/Matins analògics" (2015, El Mamut Traçut), i compta amb les col·laboracions de MuntionFIRE i Martina Borrut (Mad'zelle). Poden visionar-lo aquí.



Els Radiobots, últims preparatius

Aleix Prats i Carol Badillo, Els Radiobots - Foto Àlex Falcó | Brubaker.
Els Radiobots
 com a banda sonora. Ara mateix els escolto assajar, just al darrere de la paret que separa la sala on es troben ells de l'oficina on jo estic treballant. Últims preparatius abans de la presentació del 2 de maig a la NAUB1. L'escenari ja és a punt i la música sona de fàbula. I treballar en aquestes condicions, els ho prometo, és un privilegi. Ni més ni menys.



Jack Ely (1943-2015)

The Kingsmen - Foto Getty Images.
Setmanes enrere m'hi referia amb motiu d'un article sobre "Louie Louie". Els Kingsmen, una de les bandes definitives d'allò que es va anomenar garage rock. I els responsables d'una versió també definitiva de la peça en qüestió, un original de Richard Berry que ells es van fer gairebé seu. Ahir es feia pública la mort de Jack Ely. El vocalista original de la banda. L'home que va cantar aquell "Louie Louie" al ritme del qual Jimmy Cooper es lliurava a les masses en una de les escenes més emblemàtiques de "Quadrophenia" (1979). Una veu que va arribar a ser investigada per l'FBI. I un d'aquells músics que sens dubte caldria reivindicar més sovint. En pau descansi.



dimecres, 29 d’abril de 2015

Presentem el PRO-GRA-SSIU

Foto Àlex Falcó | Brubaker.
Aquest migdia hem presentat el PRO-GRA-SSIU a l'Espai de Dansa de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, just a sobre de la NAUB1. Una roda de premsa on han participat els periodistes Karles Torra i Àlex Gómez-Font -aquest últim coorganitzador de l'esdeveniment juntament amb Brubaker-, el músic Miquel Pasqual -component de Trajecte Final, un dels grups que tocaran al PRO-GRA-SSIU- i un servidor en nom de Brubaker. Recordin que el PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el 9 de maig a la NAUB1 i que enguany traçarà els inicis del rock progressiu a casa nostra en l'escena jazzística dels anys 50 i 60. I tornant a la roda de premsa, avui puc dir que he après una cosa gràcies a la gran intervenció de l'amic Karles Torra. Resulta que tot un Memphis Slim va arribar a tocar a Granollers a mitjans del segle passat. Increïble.

Més informació:
Brubaker / Pàgina web
NAUB1 / Pàgina web
Àlex Gómez-Font / Pàgina web



Primavera als Bars i als Barris

Aquest és un missatge per a tots els que es queixen que el Primavera Sound és car, que no té en compte les propostes autòctones i/o que està destinat únicament als turistes. Aquesta mateixa setmana, un mes abans que el festival doni el seu tret de sortida al Parc del Fòrum, la seva programació ha començat a escalfar motors amb Primavera als Bars. Un cicle de concerts amb entrada lliure i en bars que no solen freqüentar els turistes. I tots ells protagonitzats per bandes o solistes de casa com Mad'zelle, The Missing Leech, Ohios o Her Little Donkey. A tot això cal afegir un altre cicle, Primavera als Barris, que novament escamparà la música en directe arreu de Barcelona. Ho farà mitjançant una sèrie de concerts en centres cívics de Gràcia i el Poble Sec, però també de barris totalment allunyats de tota ruta turística com són el Clot i el Carmel. I una vegada més, apostant per discursos autòctons com els de Joana Serrat o The Free Fall Band i amb entrada lliure. Vaja, que parlem de cicles pensats no precisament per al turista de sol i platja, d'iniciatives que faran arribar la música a espais on no s'hi troba habitualment, d'una plataforma per als artistes de casa i, és clar, de concerts als quals es pot assistir de franc i on per tant no s'hi val dir que l'entrada és cara -és clar que queixar-se també és de franc, i no fer res costa menys que moure el cul del sofà-. Per a més informació, consultin la programació.



dimarts, 28 d’abril de 2015

Jansky - "ÉÈ" (2015)

En transició.
La seva irrupció ens va agafar a tots desprevinguts. El seu debut, "Un big bang a la gibrella" (2013), va trencar tants esquemes que encara a data d'avui hi ha qui no sap ben bé què fer-ne. Tot un tractat de poesia tan desacomplexada com el coixí electrònic que la sostenia. Versos de surrealisme galàctic i carnalitat extrema recitats sobre una base sintètica i amb els acabats d'una flauta travessera -sí, era possible fer-ho i ells en van donar bona fe-. Dos anys després, tornen Jansky amb "ÉÈ" (2015). Vuit peces que tenen com a punt de partida les troballes sòniques i líriques d'"Un big bang...", però no es resignen a ser-ne una segona part. Un salt endavant per mitjà del qual posen Laia MaLo i Jaume Reus les coses al seu lloc, i a la vegada eixamplen el ventall de possibilitats d'un discurs únic, personal i intransferible.

Potser el secret de tot plegat sigui la complicitat acumulada al llarg de dos anys que han consolidat el duet balear com un dels exemplars més singulars del bestiari electrònic de casa nostra. Perquè, efectivament, MaLo i Reus semblen conèixer-se ara millor que mai l'un a l'altre. La qual cosa es tradueix en un so molt més ric en matisos, però també més directe; més robust però a la vegada més àgil i lleuger. A nivell líric, MaLo afina la punteria en uns versos que es claven al subconscient de la mateixa manera que un dard quan fa diana. A nivell sonor, els acabats resulten ara més densos, urgents i inquietants, pròxims en ocasions a uns Crystal Castles (la boira àcida de "Falco vs. Polyphylla") o fins i tot a uns Nine Inch Nails (la sexualitat gairebé tenebrosa de "Reptilianes").

"ÉÈ" és en conjunt una obra conceptual. La història de la fi del món tal i com el coneixem i del seu posterior renaixement amb noves formes de vida. Dividida en vuit actes i lliurada amb safata però sense miraments. Una metàfora, diuen ells mateixos, de com tot ésser vivent pot arribar a transformar la seva essència i d'aquesta manera deixar pas a una nova forma d'art. Una transició cap a un nou ordre artístic on probablement -i així hauria de ser- la singularitat pesaria més que les fórmules i l'essència es trobaria per sobre de les formes. Una transformació desencadenada pels propis Jansky en un segon disc que no s'assembla a res del que l'envolta. El presentaran en directe l'1 de maig a l'Heliogàbal. Escoltin-lo a Bandcamp.



Els Radiobots a la NAUB1


Que els petits aprenguin anglès tot descobrint, a la vegada, l'experiència de la música en directe. Amb aquest objectiu neix ELS RADIOBOTS, una coproducció de Brubaker, Illa Carolina i Estudios Dalton. Un projecte educatiu fresc i innovador que es va presentar la setmana passada en un marc de referència com és la Mostra d'Igualada -amb molt bona acollida- i que el dissabte, 2 de maig (18h.), arribarà a la NAUB1. Sota la direcció escènica de Txu Morillas, els músics Carol Badillo i Aleix Prats -ambdós a Illa Carolina- ens guiaran a través d'un món de fantasia poblat per robots i altres éssers increïbles, tot interpretant un repertori que adapta al llenguatge dels més menuts discursos com els de l'electrònica, el pop independent o fins i tot el hip-hop. Una proposta que entusiasmarà els petits i enamorarà els grans -els ho dic per experiència-.

Més informació:




dilluns, 27 d’abril de 2015

Beatnik Beatch


Setmanes enrere vaig mencionar aquest grup amb motiu d'una entrada dedicada a Big Blue Hearts. I de la mateixa manera que aquests últims, vaig descobrir Beatnik Beatch per casualitat. Sóc incapaç de recordar on va ser, el cas és que el seu únic disc va caure a les meves mans i em va cridar l'atenció el nom del grup. Beatnik Beatch. La primera part queda prou clara, la segona sembla ser un joc de paraules amb beach i bitch. La banda en qüestió es va formar a San Francisco durant la primera meitat dels anys 80. El 1986 van editar "At the Zulu Pool" a través d'Industrial Records, un petit segell local. El seu repertori, a mig camí entre el folk-rock i allò que la indústria ja anomenava rock alternatiu -a les seves cançons hi ressonen noms com els de Replacements o Violent Femmes-, va cridar l'atenció d'Atlantic Records, que dos anys més tard va reeditar aquell mateix disc amb títol homònim i un track list lleugerament alterat. Tan sols un any després, la banda es va separar. Corria l'any 1989 i dos dels seus components, Andy Sturmer (bateria i veu) i Roger Manning (teclats), estaven a punt formar Jellyfish. Un altre dels components de Beatnik Beatch, el guitarrista George Cole, començaria una prolífica trajectòria com a productor i músic d'acompanyament, tocant entre d'altres amb Chris Isaak i els citats Big Blue Hearts. Com a anècdota, va ser també el professor de guitarra de Billy Joe Armstrong (Green Day).



diumenge, 26 d’abril de 2015

Gent normal

Vaig veure ahir un fragment d'un programa televisiu on el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, responia preguntes formulades per membres del públic. Quan jo vaig sintonitzar l'espai en qüestió, s'adreçava a una ciutadana del País Basc. Dedueixo que la pregunta anava sobre qüestions identitàries i processos sobiranistes, ja que Iglesias insistia en el caràcter plurinacional i en la diversitat de sentiments que engloba l'Estat Espanyol. Plurinacional i diversitat, conceptes que la classe política espanyola mai ha arribat a entendre. Així ens ha anat i així ens segueix anant. El cas és que Iglesias marcava la diferència amb la seva resposta, però minuts després tornava a retallar aquesta mateixa diferència amb un comentari que em va semblar desafortunat.

Un cop acabat el torn de preguntes, el líder de Podemos s'acomiadava tot felicitant els responsables del programa per donar veu "a la gent normal" -en referència a les persones del públic que li havien fet les preguntes-. La cita textual il·lustra com, per moltes diferències que vulguin marcar i per moltes regeneracions que ens vulguin vendre, polítics com Iglesias o Albert Rivera calcen exactament del mateix peu que la vella guàrdia a la qual volen prendre el lloc. Em pregunto a qui es referia Iglesias quan parlava de gent normal. Em pregunto si es referia a la mateixa gent normal a la qual va al·ludir setmanes enrere Mariano Rajoy, amb un altre comentari desafortunat i durant un discurs on pretenia legitimar-se a ell, al seu partit i a aquest bipartidisme crònic, davant la irrupció de Podemos i Ciutadans.

En qualsevol cas, sembla ser, tant Rajoy com Iglesias tenen les coses clares. Per a tots dos líders, la gent normal són els seus respectius electorats tant reals com potencials. El punt on discrepen és en la manera d'anomenar tota aquella gent que es troba fora d'aquests segments i que per tant no deu ser normal. Un en diu abertzales, nazis o gihadistes -segons la temporada, i si no ho diu ell ja ho fa algun dels seus ministres, que per això els té-. L'altre els anomena casta i es queda ben descansat. I jo, que no sé si sóc normal o anormal però no em caso ni amb l'un ni amb l'altre, m'adono que aquesta gent normal no deixen de ser els ciutadans corrents als quals em referia dies enrere en un altre article publicat en aquest mateix bloc.

Els que fa tres anys van atorgar la majoria absoluta al PP perquè es van creure les mentides de Rajoy. Els que, desenganyats per les promeses electorals incomplertes pels populars, es pensen ara que Iglesias disposa d'una vareta màgica que arreglarà de cop dècades de negligència política. Els que fa tan sols un any es manifestaven davant dels mateixos bancs on ara -un cop reoberta l'aixeta- van a demanar crèdits, alimentant d'aquesta manera la mateixa maquinària que ens va portar al forat i que ens hi acabarà tornant per molt que la recuperació econòmica acabi fent-se realitat -cosa que passarà, encara que no sigui tan aviat com voldria Rajoy-. Dit d'una altra manera, poden canviar els actors del bipartidisme i poden canviar els cicles econòmics, però si no són les actituds de governants i governats les que canvien, tot seguirà exactament igual.



dissabte, 25 d’abril de 2015

Primera prova superada

LAUSANA
NAUB1, Granollers
24 d'abril de 2015

"Ells van ser els pares de tot aquest moviment del qual nosaltres formem part". Claudi Arimany, guitarrista de Lausana, es referia a Antònia Font. La banda mallorquina que durant el canvi de segle va renovar la música pop cantada en català, enterrant per sempre més -o gairebé- certs despropòsits manufacturats durant els 90 i obrint l'aixeta de la qual brotarien al llarg dels deu anys posteriors noms com els de Glissando*, Mishima, Mazoni o Manel. Noms que tornarien a posar el pop en català en la mateixa sintonia de tot allò que passa més enllà dels Pirineus o de l'Ebre, i que sens dubte integren l'adn musical d'aquest quartet vallesà. Arimany va pronunciar les citades paraules abans que la banda disparés una versió de "Calgary 88", dels propis Antònia Font, que des del fons de la base rítmica i encara que fos molt de passada remetia també al "Mr. Brightside" dels Killers. I és que l'indie de guitarres al qual van donar forma durant la passada dècada discursos com els de Franz Ferdinand, Vampire Weekend o els mateixos Killers és sens dubte l'altre gran mirall de referència per a qui ens ocupa.

Lausana és una banda jove. Encara no fa ni un any que els seus components toquen junts, però ja han tingut temps d'enregistrar deu temes que funcionen com a carta de presentació i a sobre apunten enlaire. Els que conformen "Curiosament ens hi sentíem atrets" (2015), el seu disc de debut i tot un exercici de pop fresc, refrescant i amb múltiples capes d'intensitat. De la penombra boscosa d'"Odissea" a la contagiosa grandiloqüència de "Buscant l'artista". Menció especial es mereix "L'últim suspir", combinat de malenconia accelerada i nervi sostingut en perfecta harmonia. El primer single del disc, i una peça que pot acabar batent rècords si els seus autors juguen bé les seves cartes i, sobretot, si la indústria està pel que ha d'estar. El d'ahir era el seu primer concert oficial. Debutaven amb tota l'empenta del món al mateix escenari on Sanjosex, Raydibaum o els propis Manel havien prèviament estrenat els seus repertoris més recents. I si bé és cert que cal polir detalls, que cal un rodatge que és tan sols qüestió de temps, també ho és que el marc no se'ls va fer gran en absolut. Primera prova superada. Aviat vindrà el millor.



divendres, 24 d’abril de 2015

nuu: “Ens mou la necessitat de crear”

En moviment - Foto Carla Oset.
En poc més d’un any, Aida Oset i Guillem Llotje han construït un univers singular, fascinant i en constant transformació. Un projecte multidisciplinari que parteix de l’exploració sonora per a interactuar amb àmbits com la cançó, la dansa o les arts visuals. Es fan dir nuu, i un servidor va poder parlar amb ells just abans de la seva presentació oficial. Una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.



Del jazz al prog


Torna el PRO-GRA-SSIU, la jornada d'anàlisi, memòria i recuperació de la nostra història musical impulsada pel periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font i l'empresa cultural Brubaker. Si l’any passat vam recordar el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), enguany anirem encara més enrere i ens centrarem en les arrels del propi rock progressiu a casa nostra. Unes arrels que es troben en l’àmbit jazzístic i que també van tenir un fort ressò a la capital vallesana. Per això comptarem amb una taula rodona on participaran el periodista Karles Torra i els músics Toni Palacín (Mi Generación), Manolo Elías (Tete Montoliu, Om, Jordi Sabatés…), Jordi Soley (teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma) i Jordi Sabatés. Un cop finalitzada la taula rodona, el grup Trajecte Final interpretarà en directe i en la seva totalitat “Ocells del més enllà” (1975), del propi Jordi Sabatés, considerada com una de les obres clau del rock progressiu i de la música moderna de cambra tant a Catalunya com al conjunt d'Europa. Posteriorment s'enfilaran a l'escenari Soley Grup, formació que Jordi Soley ha creat expressament per a l'ocasió, i tota una sèrie de músics convidats entre els quals destaquen el propi Toni Palacín o Emili Baleriola (Màquina!, Orquestra Plateria...). La cita tindrà lloc el dissabte, 9 de maig (19h.), al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de Granollers.




dijous, 23 d’abril de 2015

Els dels llibres

Les memòries de Lady Day i la vida novel·lada de Nadia Comaneci,
les meves adquisicions d'aquest Sant Jordi.

No sóc molt amant de Sant Jordi. Em fan mandra les aglomeracions, i més si són de les que toquen avui. De les de fer-se selfies amb escriptors i demanar signatures en llibres que en molts casos acaben amb prou feina decorant prestatgeries. Malgrat tot, m'agradaria fer dues consideracions. La primera és que la caixa que facin avui permetrà a molts llibreters travessar amb unes mínimes garanties el desert que suposa la resta de l'any per al seu gremi. L'altra és que m'agrada llegir i m'agrada comprar llibres, ja sigui el dia de Sant Jordi, el dia de Nadal o la revetlla de Sant Joan. Per això, i aprofitant que avui s'aplicaven rebaixes del 10% amb motiu de la Diada, m'he acostat a la meva llibreria habitual i he adquirit un parell de lectures a un preu més assequible que de costum.

Dit això, i insistint que em fa moltíssima mandra tot el circ de Sant Jordi, haig de dir que hi ha coses que encara em fan més mandra. Com haver d'escoltar certs comentaris, que ja són habituals durant la resta de l'any però en dates assenyalades com avui multipliquen el seu soroll a la xarxa i en el boca a boca. Que si Sant Jordi és perquè els dels llibres facin diners -sense concretar si els dels llibres són els escriptors, els llibreters, els editors, els impressors o qualsevol altre gremi vinculat amb aquest negoci, que són uns quants-, que si són tots uns aprofitats -novament, sense acabar de concretar l'abast del conjunt tots-, etc. Comentaris desproporcionats, pronunciats (o escrits) des del més absolut desconeixement i amb més fetge que reflexió, i que també solen aplicar-se a col·lectius com els músics, els actors, els artistes plàstics i visuals, els promotors de concerts i festivals de música, els productors i distribuïdors cinematogràfics, o tots aquells que treballen en l'àmbit discogràfic.

Doncs sí, és cert, avui els dels llibres faran diners, com també els fan de tant en tant els professionals de la música, del cinema, de la dansa o del teatre. És més: a banda de l'amor incondicional a l'art, tota aquesta gent treballa perquè espera obtenir ingressos a través d'aquest art. ¿Que fort, oi, que un professional visqui de la seva professió? Resulta que els mecànics, els forners, els cirurgians i els professors de matemàtiques també estimen els seus respectius oficis -o així hauria de ser-. Però si van cada dia al taller, al forn, al quiròfan i a l'aula, és per tenir ingressos a final de mes i d'aquesta manera poder pagar les despeses de la llar, el menjar que s'emporten a la boca o l'educació dels seus fills. Per poder viure, en definitiva, que és el mateix que fan o proven de fer els professionals de la cultura. La diferència és que, mentre ningú s'escandalitza quan un forner li cobra una barra de pa, qualsevol que es dediqui a l'art o a la cultura s'ha de justificar constantment pel simple fet de voler viure de la seva feina.

Ja se sap. En aquest país nostre on el ciutadà corrent és el paradigma de la correcció i on la culpa de tot la tenen sempre els altres, en aquest país on escandalitzen les vergonyes de Rato i Pujol però no les de qui va a reparar el cotxe i demana al mecànic que no li cobri l'IVA, regna la percepció errònia que l'artista -i per extensió tots els professionals que viuen de l'art d'aquell artista- és un penques. Que viu del cuento, que això sí que és vida i no llevar-se cada dia a no sé quina hora. Doncs bé, a tots els ciutadans corrents que amb tot el dret del món es pensen que viure de l'art i de la cultura és tan fàcil, els convido a deixar de queixar-se i a passar de les paraules als fets. Els convido a deixar-ho tot, a dedicar-se a això que els sembla bufar i fer ampolles, i sobretot a arribar a final de mes amb la mateixa facilitat.

Els convido a provar-ho i els asseguro que, un cop ho hagin fet, com a mínim hauran après una bona lliçó. Els ho diu un que es dedica a la cultura i que, havent après ja fa temps aquesta lliçó, se sent afortunat de fer allò que li agrada. Un que estima allò que fa però porta anys sense marxar de vacances per manca tant de temps com de diners -i sense que això últim suposi cap trauma, només faltaria-. Per això, perquè sé què és dedicar-se a la cultura en un entorn tan poc propici com el que ens envolta, perquè sé què se sent quan els ingressos no arriben i les perspectives són negres a curt termini, m'alegro que avui sigui un bon dia per els dels llibres. I espero que facin molt de calaix, o com a mínim el suficient per no haver de tancar més llibreries. Perquè els lletraferits com jo poguem seguir entrant a aquests establiments durant la resta de l'any, ja sigui a remenar o -quan la butxaca ens ho permeti- comprar-nos unes quantes pàgines de plaer. Bona Diada a tothom.



El nét del vigilant

Manel Joseph - Foto Gianluca Battista.
Manel Joseph és un supervivent. Un tros d'història d'aquella Barcelona que ja gairebé no existeix. Un referent de la música amb denominació d'origen barcelonina i una vocació universal que neix als carrers i places de Gràcia i del Born. I un músic de llarguíssim recorregut amb una trajectòria difícil d'abastar: de Dos + Un a Sisa, de Patatas Fritas a Pau Riba i de col·laboracions de tota mena a l'obra que ha signat en solitari, si bé la majoria l'hem arribat a conèixer com el rostre més visible de l'Orquestra Plateria. "El nét del vigilant" (2014, Edicions Els Llums) són les seves memòries. Una lectura plàcida que defuig la rigidesa formal de tota autobiografia per a centrar-se en anècdotes disperses però connectades per la seva pròpia persona. Una amena aproximació a un personatge mai prou reivindicat, amb pròleg a càrrec de l'amic Àlex Gómez-Font. La meva recomanació literària per aquest Sant Jordi.

Els deixo amb aquest fragment, on Joseph recorda una actuació de Dos + Un a la televisió:

"Va ser un dia duríssim, però molt distret. Al programa entre d'altres hi havia Los Salvajes, Chus Martínez, Núria Feliu (em sembla) i Georgie Dan. Chus Martínez amb el seu grup va interpretar Soulfinger dels Barkays. Lo de Los Salvajes va ser apoteòsic. Cantaven Vamos a contar ovejitas i alguna ment preclara no va considerar res millor que portar un ramat de bens a l'estudi i que sortissin entre el conjunt. I allà estaven, amb el seu pastor. "5, 4, 3, 2, 1, dentro...! Vamos a contaaaar ovejitas..." L'home les empenyia i les espantava perquè entressin i elles com un cabdell a sota i al voltant de la càmera, però fora de foco, les va arribar a aixecar a plom agafant-les per la llana del llom i les llançava cap on era el conjunt, però queien davant de la càmera, fora de plano i aterrides tornaven al ramat que anava donant voltes sobre si mateix, com un remolí pelut i pudent, doncs totalment histèriques no paraven de cagar. El Gaby i companyia que anaven reforçats amb metall -casualment el trompetista era el Pedro Román, anys després primer trompetista de la Plateria- seguien: "Vamos a contar ovejitaaas". Tota la cançó va estar el pastor empaitant i llançant ovelles i al final no en va sortir ni una a cap plano. Això sí, van deixar el terra de l'estudi entapissat d'olives negres i l'ambient empudegat. Però l'espectacle, mai més ben dit, no podia parar. Mentre el Salvador presentava l'actuació següent, que era Georgie Dan, que havia de marxar pitant, uns operaris van escampar serradures sobre la merda d'ovella. "Que si tal, que si qual, que si Pasqual... con todos ustedes Georgie Dan..." i ja tenim a l'amic Georgie: "Por qué un pijama, a rayas, a topos, por qué" ballant damunt d'aquella catifa tova i pudenta! Vam tenir feina per plorar de riure sense fer soroll".

Definitivament, la televisió ja no és el que era.




dimecres, 22 d’abril de 2015

At Work


Diguin-me malalt. Diguin-me workaholic, si volen. Però és que treballar és un gustàs quan tens coses com aquestes sobre la taula. Els ho prometo.

Ambros Chapel


Guitarres boiroses, ritmes penetrants, una veu en constant penitència i aquell etern debat entre malenconia i tensió. Ressons de Joy Division, Echo & The Bunnymen i The Church -a qui han versionat recentment en un disc d'homenatge-. Ambros Chapel són de València i el seu segon treball, "The Last Memories" (2014), no hauria de passar inadvertit.



dimarts, 21 d’abril de 2015

Le Petit Ramon - "Senyores senyores senyores" (2015)

Le Petit Ramon (a la dreta), amb els membres de Waldorf Astoria - Foto Eva Serrats.
Ara pot semblar una obvietat, però fa cosa de deu anys no ho era en absolut, els ho ben asseguro. He dit que fa cosa de deu anys, però potser en fa més o potser en fa menys -m'agradaria ser més precís però el meu subconscient no m'ho recomana-. El cas és que recordo aquella nit com si me n'acabés de despertar. Le Petit Ramon actuant tot sol a l'Heliogàbal. Un d'aquells concerts que retallen distàncies, on el gruix de la platea l'integren bàsicament amics, coneguts i confidents, i on l'artista es permet llicències impensables en contextos més formals. Aquella nit, l'alter ego de Ramon Faura va obsequiar el respectable amb unes quantes perles obscures del seu repertori -algunes d'elles tan obscures que fins i tot se les anava inventant sobre la marxa-. I va ser amb aquestes que va dedicar una cançó a un dels seus grans amors, el gintònic.

Els ho he advertit de bon principi. Ara mateix, dedicar una cançó al gintònic pot semblar una obvietat, però fa deu anys no ho era en absolut. Perquè pot costar de creure, però fa tan sols una dècada encara no s'havia omplert Barcelona de cocteleries amb dissenys prou cridaners perquè no t'adonis que t'han servit una amanida quan tu havies demanat precisament un gintònic. Perquè fa deu anys, quan demanaves un d'aquests combinats, te'l servien sense sotmetre't a tota mena de qüestionaris sobre gustos i colors. Perquè fa deu anys, en definitiva, el gintònic no era una moda sinó una forma de vida. No cal dir que per a Faura segueix essent això últim, i passats aquests deus anys no només manté "Gel" -així es titula la peça en qüestió- al repertori sinó que s'ha decidit a gravar-la i incloure-la a "Senyores senyores senyores" (2015), el seu darrer treball. El primer que lliura des del celebrat "Brou" (2011), i també el primer que treu amb el seu propi segell, Le Chien Malade. I com qui vol deixar les coses clares, l'ha enregistrat en clau de blues rural i pantanós. A les antípodes d'aquesta Barcelona de plàstic on els gintònics es cobren a preu de petroli i s'amaneixen amb restes de malaguanyades macedònies.

El cas és que "Senyores senyores senyores" és com un gintònic dels d'abans. Un combinat que reclama el seu temps però a canvi obsequia amb una bona colla de sensacions. Totes les que Faura ha pogut encabir en dinou talls repartits en dos plàstics. Sí, ens trobem davant d'un disc doble. Un format que pot semblar anacrònic en temps d'streaming i descàrregues digitals, però que sens dubte aplaudiran tots aquells que encara s'aproximen a la música buscant substància i no trending topics. I d'això, de substància, "Senyores senyores senyores" en va ben servit. A les seves cançons hi apareixen noies, dones i senyores, i tant que sí, però sempre com a fil conductor. Com a portadores de missatges xifrats (o no) on hi tenen cabuda l'amor (i el desamor), el desig, el desengany (i l'engany), la lluita de classes -atenció a "Escandinàvia (Upper Diagonal)", trencapistes i hit instantani per vocació-, el record dels que han marxat -"Ara tot penja d'un fil", a la memòria d'Uri Caballero- i fins i tot el fetitxisme -"Els mitjons"-. Tot això, a partir d'un trencaclosques sònic que enllaça el rhythm & blues i el folk marca de la casa amb el rock de garatge, el beat i la psicodèlia.

La totalitat de "Senyores senyores senyores" es va enregistrar en suport analògic i amb tots els músics tocant a la vegada. Tal i com ho fa Dylan. Tal i com ho feien els mestres del blues i del rock'n'roll de naturalesa imperfecta que ressonen en cada pista d'aquest disc -de Son House als Cramps via Captain Beefheart i la Velvet Underground-. Amb una banda d'acompanyament batejada com a Waldorf Astoria on figuren sospitosos habituals forjats en mil batalles -Les Philippes, Vyvian, Trau, Dead Parties o, és clar, Macho-. I sota els comandaments de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), possiblement el rostre més visible d'una galeria de convidats on també hi figuren, entre d'altres, Roger MasMartí Sales, Carles Sanjosé (Sanjosex), Jaume Pla (Mazoni), Jordi Espinach (Liannallull) o Yacine Belahcene. I això no és tot. Aprofitant el format doble, l'àlbum presenta dos blocs clarament diferenciats. Al primer disc hi predominen l'electricitat i les melodies més immediates. Al segon, els passatges reposats i les textures més orgàniques. Una estructura i un embolcall que, si m'ho permeten, remeten als Dioptries de Pau Riba. Una altra obra doble, concebuda a contracorrent i a la qual el temps va donar la raó com també li acabarà donant a "Senyores senyores senyores". Un clàssic, ja veuran com sí.




dilluns, 20 d’abril de 2015

Terry O'Neill

Harrison Ford, fotografiat per Terry O'Neill.
De vegades em pregunto què deuen pensar de fenòmens com Instagram els mestres que van fer de la fotografia un ofici. Sense mòbil, sense càmeres digitals, sense Photoshop, tan sols amb una 35mm i una vocació que mai ha conegut límits, Terry O'Neill va captar en situacions gairebé íntimes algunes de les figures culturals i socials definitives del segle passat -els Beatles, Frank Sinatra, Winston Churchill o Brigitte Bardot, per citar tan sols quatre exemples-. Part de la seva obra es troba exposada aquests dies al Museu del Cinema de Girona.




diumenge, 19 d’abril de 2015

De botigues (de discos)

RECORD STORE DAY 2015
Ultra-Local Records i Surco, Barcelona
18 d'abril de 2015

He llegit aquests darrers dies publicacions en mitjans digitals posant en qüestió el sentit del Record Store Day. I la veritat és que he al·lucinat. Que ningú em malinterpreti, cadascú és lliure de pensar, opinar i expressar allò que cregui convenient. Però el grau de sectarisme inherent en algunes d'aquestes publicacions em sembla alarmant. He arribat a llegir que les multinacionals del disc s'han aprofitat del Record Store Day. Doncs bé, deixem les coses clares. El Record Store Day va néixer com a iniciativa per a animar un sector, el de les botigues de discos alienes a tota cadena o franquícia, que es trobava i en certa manera segueix trobant-se amenaçat per les circumstàncies del moment que vivim. Si les multinacionals del disc mai s'hi haguessin sumat, les hauríem criticat per no donar suport al sector. Ara que s'hi sumen, diem que se n'han aprofitat quan l'únic que han fet és editar productes exclusius de la mateixa manera que ho fan les independents.

Suposo que és un dels grans vicis dels temps que corren. Aquests temps d'immediatesa i respostes instantànies via Twitter, Facebook o el que sigui. Quan quelcom funciona i genera una certa expectació, de seguida cal posicionar-se a favor o en contra. La qüestió és fer soroll, perquè qui no en fa no existeix. I entre els que han fet soroll contra el Record Store Day vaig observar una nova iniciativa que fins i tot ha tingut temps de batejar-se amb un cert grau d'ironia. No en recordo el nom exacte, ara mateix, però el cas és que es presenten com a alternativa al Record Store Day, venint a dir que aquest ja és cosa del passat, que ha perdut la seva puresa i que ells -els organitzadors d'aquesta nova iniciativa- ho faran millor. Doncs molt bé, que tinguin molta sort i si mai fan res que valgui la pena tenir en compte seré el primer d'aplaudir-los. Però de moment i fins que això no passi, em sap greu dir-ho, em sembla un altre cas d'allò que en castellà anomenen "Quítate tú para ponerme yo".

És evident que no tot brilla com hauria de brillar al Record Store Day. Paul Weller se'n va desmarcar ara fa un any, indignat perquè els articles exclusius que ell editava amb motiu de la jornada acabaven revenent-se a eBay a canvi d'autèntiques fortunes. Valoro i aplaudeixo el gest del Modfather, però em costa de creure que algú com ell, amb tants anys d'experiència acumulada en un negoci que no entén de bones maneres, es sorprengués per un fet tan habitual com aquest. Habitual, sí, perquè passa exactament el mateix amb discos de col·leccionista que no tenen res a veure amb el Record Store Day i amb moltes entrades d'esdeveniments de tota mena. El dia que les entrades per als seus concerts es revenguin a preus que superin amb escreix els de sortida -si és que no s'ha donat ja el cas-, també deixarà d'actuar en directe? Efectivament, el que determinades persones puguin fer amb els articles del Record Store Day pot ser molt lleig, però en qualsevol cas la culpa és d'aquestes persones i de ningú més.

Polèmiques al marge, jo vaig assistir ahir al Record Store Day. Vaig comprar alguns discos -en cap cas edicions exclusives, perquè d'entrada no m'interessen-, tal i com ho faig altres dies menys assenyalats en què em puc escapar a una disqueria -vaja, que m'agrada comprar discos i ho faig sempre que puc-. També vaig gaudir d'unes quantes actuacions que em van animar part del dia -més detalls sota aquestes línies-. I vaig observar, als dos establiments que vaig visitar -Ultra-Local Records i Surco, una de jove i una altra de veterana-, una afluència de públic que malauradament no és habitual a les botigues de discos.

Desitjaria que aquesta afluència es registrés cada dia, i que de passada es traduís en xifres que garantíssin la continuïtat de negocis i locals sense els quals m'és impossible concebre el món que m'envolta. També desitjaria que es parlés del Record Store Day de la mateixa manera que es parla de la Diada de Sant Jordi -però, a poder ser, sense el lamentable circ mediàtic que l'envolta-. Però sóc conscient d'on visc i del paper que juga la música en un país on la cultura és considerada pels que manen com un luxe. Per això celebro que, com a mínim durant un dia, aquells herois de peu de carrer que són els venedors de discos puguin veure una mica més reconeguda la seva tasca -ja no parlo de fer calaix, que ja se sap que mirar és gratis i gratar-se la butxaca sempre acaba fent mandra-. I que, de passada, els melòmans poguem descobrir en directe noves propostes i gaudir de prop grups i solistes que ens agraden.


INVISIBLE HARVEY. Sofisticació pop.

JUANPE, DANI Y SERGI. Nou projecte amb gent de La Banda Municipal del
Polo Norte i El Petit de Cal Eril. Irresistibles capes de melodia i bon gust.

CARLA. Càlida veu i atmosferes de glaç.

LE PETIT RAMON. Enorme en les distàncies curtes.

FERRAN PALAU. Alçant el vol en solitari.



dissabte, 18 d’abril de 2015

Un tros d'història punk

THE DAMNED
Razzmatazz 2, Barcelona
17 d'abril de 2015

Aviat farà quinze anys que vaig veure The Damned en directe per primera vegada. 5 de maig de 2000 a la desapareguda sala Mephisto, un concert que es va arribar a vendre com una última cita amb els pioners absoluts del punk britànic -primer single, primer àlbum, primera gira pels Estats Units, primera separació i primera reunió, a veure qui en pot oferir més-. Una dècada i mitja després, no només segueixen comandant la nau els incombustibles Dave Vanian i Captain Sensible, sinó que se'ls veu fins i tot més en forma que aleshores.

Coses de la post-modernitat i del Final de la Història: aquells vells punks a qui alguns consideraven relíquies durant el canvi del segle pel sol fet d'haver sobrepassat la quarentena, presumeixen ara d'una inqüestionable vitalitat juvenil malgrat trobar-se a la frontera que separa els cinquanta dels seixanta. Ja sigui perquè cada nova fornada de bandes punk els ho deu tot i més, ja sigui perquè són l'única peça (més o menys) intacta d'aquell triumvirat que completaven The Clash i els Sex Pistols, el cert és que els concerts dels actuals Damned són autèntics aplecs intergeneracionals. Rostres de tota mena de condicions i procedències que contemplen nit rere nit com la banda londinenca segueix incendiant escenaris tot negant-se a esdevenir una peça de museu.

La seva actuació de la nit passada a la sala 2 de Razzmatazz no va ser menys. Inici dels que impacten fort amb "Disco Man", "Love Song", "Machine Gun Etiquette" i "I Just Can't Be Happy Today". "Wait for the Blackout" va rebaixar momentàniament la tensió per a donar pas a tota una muntanya russa de registres, un pèndol que va oscil·lar entre la cruesa elèctrica dels dies d'Stiff Records -"Neat, Neat, Neat" o un "New Rose" que va desencadenar tot un pogo a les primeres files- i les tonalitats fosques de l'etapa gòtica de la banda -"Shadow of Love"-.

Amb moments brillants -"History of the World Part 1", "Fan Club" o les relectures d'"Eloise" (Barry Ryan) i "I Feel Alright" (The Stooges)- i d'altres de menys inspirats -tot un trencapistes com és "Stranger on the Town" perd bona part de la seva pistonada sense els arranjaments d'estudi-, però segellant en tot cas un global de notable amb la imprescindible "Smash It Up". A aquestes alçades, a ningú li passaria pel cap que la d'ahir pogués ser una última cita amb Vanian, Sensible i companyia. Coses de la post-modernitat i del Final de la Història, potser sí, però el cas és que ens queda Damned per estona. Tant de bo tornin aviat.



divendres, 17 d’abril de 2015

Núria Graham - "Bird Eyes" (2015)

Núria Graham.
No em va acabar de convèncer Núria Graham quan la vaig escoltar per primera vegada, ara deu fer uns dos anys, però sabia que tard o d'hora ho acabaria fent. No em va acabar de convèncer perquè la veia massa verda. Perquè apuntava molt amunt, però a la seva curta edat no podia haver acumulat l'experiència ni els recursos necessaris per a assolir la seva diana. Però sabia que tard o d'hora m'acabaria convencent perquè semblava tenir les idees clares i perquè tot plegat era únicament qüestió de temps. Doncs bé, en tan sols dos anys no només ha assolit aquella diana, sinó que l'ha superat amb escreix. I ho ha fet amb un disc, "Bird Eyes" (2015, El Segell del Primavera), que remet a Daughter, Sharon Van Etten, Angel Olsen i, en determinats passatges, fins i tot PJ Harvey o Kate Bush -per si això fos poc, també aguanta tota comparació possible-. Amb assistència de tot un Jordi Casadesús (La Iaia) i amb una maduresa lírica que a la seva edat espanta en el millor dels sentits -escoltin atentament "Dark Past" i m'ho expliquen-. Vaja, que m'ha convençut i de quina manera. Que ja no li calen més arguments, però sé que encara n'aportarà molts més en el futur. Que això només és el principi i que el millor arribarà quan hagi d'arribar. I ho sé amb la mateixa certesa amb què sabia fa dos anys que la Graham m'acabaria convencent.




Temps al temps

La formació original de la Dharma.
Interessant reflexió la que fa Carles Vidal, membre fundador de la Companyia Elèctrica Dharma, a l'edició d'abril d'Enderrock. "Molta gent es pensa que l'ona laietana es va morir pel seu propi pes, i estan ben equivocats. Les coses no passen perquè sí. Políticament, no podia ser que Andalusia i Catalunya tinguessin un pes cultural tan gran i Madrid no. Estava tot planejat. Amb el suport de l'alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván es va muntar la Movida Madrileña per apartar catalans i andalusos". Segueix la història el signant de l'article en qüestió, Joaquim Vilarnau: "L'Ajuntament socialista de Madrid, encapçalat per Tierno Galván, va apostar pels grups locals per davant de les bandes catalanes i andaluses que fins al moment havien marcat el compàs, especialment la Companyia Elèctrica Dharma i Triana".

Efectivament, no és cap secret que un dels grans mals de l'Estat Espanyol és una visió centralista que ha acabat assolint dimensions cròniques. Tampoc és cap secret que si el senyor Tierno Galván va animar públicament els joves a gaudir dels plaers de la nit madrilenya fins a les últimes conseqüències, no ho va fer perquè sí. Però cal no oblidar que la Movida era quelcom més que una pixada fora de test de l'alcalde en qüestió o un full de ruta per a retornar a Madrid l'esplendor pop perduda gairebé dues dècades abans. De fet, cal insistir en el concepte d'esplendor pop. Perquè la Movida no era només música. Era també cinema i arts plàstiques. Era una corrent concebuda en àmbits artístics que precisament es va podrir, com sol passar en aquests casos, quan les administracions de torn hi van posar cullerada.

En qualsevol cas, i donant per bons els arguments exposats tant per Vidal com per Vilarnau, m'agradaria apuntar que també les administracions catalanes han podrit manifestacions culturals senceres a cop de subvenció. I, com Galván, ho han fet amb arguments proteccionistes i una visió més política que artística. El millor exemple n'és el Rock Català dels 90. Una sèrie de grups que es van fer d'or a cop de mecenatge oficial. En aquest sentit, cal apuntar una diferència molt important entre aquest fenomen i la Movida. Mentre aquesta última havia donat -abans de podrir-se- grups com Radio Futura o Nacha Pop, objectivament lloables i defensables en termes estrictament artístics, no es pot dir el mateix d'un Rock Català que tapava les seves mancances amb banderes que no li anaven grans sinó enormes. I condemnant a l'ostracisme qualsevol manifestació de veritable singularitat que gosés fer el salt a l'oficialisme imperant.

També la pròpia Dharma va patir els efectes de tot plegat. Maria Fortuny, que durant els 90 ja havia entrat a la banda, recorda com la formació va tenir cada vegada més dificultats a l'hora d'anar a tocar a l'estranger. "Va arribar un punt que sense subvencions no podíem anar a tocar enlloc. Molts governs, sobretot els nòrdics, pagaven les despeses dels seus grups. Galícia també ho feia, per exemple, amb Carlos Núñez". Personalment, no crec en les subvencions perquè sí. Penso que un projecte artístic ha de poder volar pel seu propi compte -ningú s'imagina als Beatles demanant al govern britànic que els subvencionés una gira pels Estats Units-. Però sóc conscient que tots els governs -la Generalitat inclosa- apliquen polítiques de suport econòmic a la internacionalització de les empreses dels seus respectius territoris. Això no implica subvencionar qualsevol projecte empresarial, sinó aquells que parteixen de l'excel·lència com a base i que per tant poden créixer al mercat exterior i, d'aquesta manera, aportar valor al territori en qüestió.

En l'àmbit de la música pop, en canvi, la política de la Generalitat sempre ha estat la inversa. Salvant excepcions, no s'ha buscat l'excel·lència sinó uns requisits político-lingüístics que a la llarga -i sobretot durant els 90- han fet més mal que bé a la música contemporània cantada en català. Per entendre'ns, hauria resultat molt més enriquidor potenciar l'expansió internacional de projectes artístics amb cara i ulls -que n'hi havia-, que no pas pagar amb diners públics les trajectòries senceres de bandes que, sense tenir res a dir, simplement es van dedicar a mullar calces i calçotets d'adolescents que arribarien als 40 pensant-se que "Boig per tu" és equiparable a "Qualsevol nit pot sortir el sol" -que és com dir que "La Macarena" és equiparable a "La chica de ayer", o "Living on a Prayer" a "Like a Rolling Stone"-. I és clar, així ens ha anat.

A la mateixa edició d'Enderrock, Ramon Rodríguez (The New Raemon) respon via correu electrònic una entrevista amb declaracions tan directes i contundents com aquesta: "Considero vomitiva, cobarda i poc elegant el 90 per cent de la música que es fa al nostre país". Com a titular, la frase funciona. Però funciona encara millor quan matisa la seva postura: "Crec en l'obra, i amb el pas del temps l'obra parlarà per si mateixa. No veig que d'aquí a deu anys se celebri gaire l'obra dels grups que ara sonen per la ràdio, en canvi sí que hi veig la d'altres companys que fan concerts per a tres-centes persones. Temps al temps". Mesos enrere, la mateixa revista preguntava a figures del pop català contemporani pels seus referents i influències. L'únic que es va referir al tan publicitat Rock Català dels 90 va ser Joan Colomo, i ho va fer amb aquestes paraules: "Quan era un nen vaig escoltar molt de 'rock català', però quan em vaig posar a fer música les meves principals influències venien del hardcore punk: Budellam, 24 Ideas, Cornflakes, Rouse...". Budellam i 24 Ideas mai van tocar al Palau Sant Jordi ni van rebre un cèntim de les arques públiques, però la seva obra segueix tenint rellevància a dia d'avui. D'altres no poden dir el mateix. Temps al temps, com diu Rodríguez.



dijous, 16 d’abril de 2015

Xarim Aresté - "La Rosada" (2015)

Molt més que un canvi d'aires - Foto Noemí Elías.
En una entrevista que jo mateix li vaig fer l'estiu passat, Xarim Aresté explicava que estava treballant en composicions noves, però no sabia si de tot plegat n'acabaria sortint un disc o simplement arxius penjats de forma individual a la xarxa. Per sort, la idea del disc ha acabat prenent forma i el de Flix lliura aquest mateix mes el seu segon àlbum en solitari, "La rosada" (2015). El separen dos anys de "Lladregots" (2013), període durant el qual ha dut a terme col·laboracions amb amics i coneguts com Gerard Quintana o Sanjosex, ha fet una gira de petit format amb un power trio que feia saltar espurnes i ha ingressat a la nòmina de Bankrobber. Vaja, que no ha parat quiet ni un moment i d'experiències n'ha viscut unes quantes. Potser per això, la distància que separa "Lladregots" de "La rosada" té a la pràctica un abast molt superior a aquests dos anys. Parlem d'un salt d'alçada, d'un cop de volant estilístic dels que marquen època i d'un Aresté que acaba de signar la seva obra definitiva.

La primera pista la trobem al tema que enceta "La rosada". Un "A l'univers li sua" de ritme sincopat amb explosiva secció de vents que alça la veu d'Aresté a cotes fins ara inèdites. Per si encara no hagués quedat prou clar, "Ple de gom a gom" eleva al màxim la temperatura ambient al ritme d'adrenalínic folk amb pinzellades balcàniques. A aquestes alçades no n'hi ha cap dubte. L'entrada a Bankrobber suposa per a Aresté molt més que un canvi d'aires. Suposa l'inici d'una nova etapa creativa que, ara per ara, deixa enrere les formes setanteres a què ens tenia acostumats per a abraçar registres com la psicodèlia o un pop plusquamperfet que beu directament de "Pet Sounds" o "Odessey and Oracle". Música de vocació lliure que tant pot apuntar a l'Orient més remot -"Jo t'estimo"- com al soul més revitalitzador -"La Santa Espina"-, i que deixa per a la posteritat la immortal "Pensant en cercles". Lisèrgia primaveral, lírica vitamínica i un tresor a l'alçada de tot allò amb què se'l pugui arribar a comparar. Un clàssic, ni més ni menys.



Recomanació: Record Store Day 2015

D'acord, Paul Weller tenia raó. Hi ha aprofitats que durant el Record Store Day es dediquen a adquirir els llançaments exclusius amb l'únic objectiu de revendre'ls a preus astronòmics. Però que això no ens faci perdre el món de vista. Ja fa anys que assisteixo al Record Store Day -des que l'any 2011 va desembarcar a casa nostra-, i mai m'he comprat cap d'aquests llançaments exclusius -tot i que respecto a qui ho fa si té bones intencions-. Sí que m'he comprat discos, de la mateixa manera que ho faig qualsevol altre dia de l'any en què em puc acostar a una disqueria. Sí que he gaudit d'actuacions gairebé íntimes de bandes i solistes que m'agraden -a la primera edició jo mateix vaig tenir el plaer de tocar-. I, sobretot, he gaudit d'un ambient on em sento a gust i de les sempre profitoses converses amb els herois que es troben a l'altre costat del taulell -sí, els venedors de discos-. Per això els recomano que aquest dissabte, 18 d'abril, surtin de casa i facin una volta per les disqueries independents de la seva ciutat. Arriba el RECORD STORE DAY 2015, i ho fa amb una agenda tan atapeïda que seria absurd resumir-la. Poden consultar-la a la pàgina web oficial.




dimecres, 15 d’abril de 2015

Prou! - "L'art de desaparèixer" (2015)


Al principi eren un duet de baix (Víctor) i bateria (Carles). Un experiment que es trobava a mig camí de la No Wave més estrident i la densitat de l'stoner més metàl·lic -i de passada s'avançava uns quants anys a Royal Blood-. Amb el temps van acabar incorporant un guitarrista (Ivan) que, si bé els va restar singularitat a nivell estètic, els va permetre sobretot eixamplar horitzons, créixer musicalment i arrodonir un discurs que des d'aleshores han perfeccionat tant com enriquit. Van debutar discogràficament amb "Apoptosi" (2012, autoeditat), comprimit de ritmes pesants i melodies claustrofòbiques on ja treien el cap títols tan rodons com "Miau" o "Xernobil".

Tres anys després, Prou! lliuren nou material. Ho fan de la mà de No Me'n Records i sota el títol de "L'art de desaparèixer" (2015). Deu temes que augmenten els registres i les sensacions despatxats fins a dia d'avui i refermen la solidesa d'aquest conjunt amb base d'operacions a mig camí entre el Baix Llobregat i el Baix Montseny. Deu peces que rebaixen la ràbia metàl·lica per a potenciar vessants que fins ara havien quedat en un segon pla, com les pinzellades progressives i les aproximacions puntuals al post-rock. Un nou pas endavant d'una banda i un discurs en constant metamorfosi. Escoltin-lo aquí.



Percy Sledge (1940-2015)

PERCY SLEDGE
(1940-2015)

Aquella introducció d'orgue gairebé eclesiàstica. El posterior repic de bateria i l'entrada d'aquella veu que gairebé plorava de la passió que desprenia. Vaig descobrir "When a Man Loves a Woman" quan era petit i a través d'un anunci televisiu. L'anunci d'un cotxe, si no ho recordo malament. El cas és que no em vaig quedar amb l'anunci de torn. Em vaig quedar amb aquell orgue solemne i sobretot amb aquella veu devastada però a la vegada plena de joia. Més tard vaig descobrir que es tractava d'un tal Percy Sledge. I havent aprofundit en la seva obra, a data d'avui segueixo sense entendre per què mai se l'ha reivindicat en el marc d'aquest revival soul tan publicitat com superficial, o per què mai ha sortit cap Jeff Tweedy ni cap Rick Rubin a produir-li un disc de maduresa com cal. És igual, ja no hi podem fer res, i en qualsevol cas la música es troba o hauria de trobar-se per sobre de tot això. Des d'ara, Percy Sledge és immortal.




dimarts, 14 d’abril de 2015

La sort dels rius


L'indret és un dels meus preferits del modernisme català, l'Hospital de Sant Pau. Va ser en un dels seus pavellons en procés de rehabilitació on Illa Carolina van enregistrar, a les ordres del realitzador Dimas Rodríguez i per a la productora Estudi Carmel, el videoclip de "La sort dels rius". La segona peça del seu segon disc, "Bengala" (2014, Buenritmo). I també la meva preferida del conjunt. Poden veure el videoclip aquí.



33RPM

El número zero de 33RPM.
Ahir hi vaig caure. Aquest mes d'abril en fa deu anys. No sabria dir-ne el dia exacte de sortida -de fet, crec recordar que va ser a finals del mes anterior, com sol passar en aquests casos-, però el primer exemplar de 33RPM data d'abril de 2005. El número zero d'una publicació mensual que pretenia difondre i potenciar des de Barcelona la música i la cultura pop tant d'aquí com de fora, que ho feia per primera vegada en català i que s'emmirallava en mitjans internacionals com Uncut o Mojo. La iniciativa va sorgir d'una colla d'activistes tan atrevits com valents -amb Lluís Capellades, director de la revista, al capdavant-, i si recordo l'aventura amb absolut afecte és perquè vaig tenir el plaer, el gust i l'honor de formar-ne part.

33RPM arribava en un bon moment, o això semblava aleshores. Parlem dels dies en què una nova generació de grups catalanoparlants -allò que més tard rebria etiquetes tan absurdes com indie català o nou pop català- començaven a deixar enrere el mal gust de boca del Rock Català oficialista, el que les administracions havien patrocinat sense cap mena de vergonya durant els 90. Els dies en què l'Acampada Jove d'Arbúcies deixava pas a un festival de música amb cara i ulls com era i segueix essent el PopArb. Els dies en què els espais culturals de la televisió pública catalana es rentaven la cara amb rostres nous -com el de Bibiana Ballbé, que aleshores sí que tenia ànima-.

Aquell número zero dedicava la portada a New Order -a l'interior hi havia una entrevista a Stephen Morris-, i oferia entre d'altres un repàs a la història del cèlebre orgue Hammond B3 a càrrec de Miqui Puig. Durant els mesos posteriors, va desfilar per la portada de 33RPM gent com Moby, Holly Williams -un detall que va molestar algun lector, símptoma que el país no s'estava normalitzant al ritme que alguns ens pensàvem que ho feia-, Kim Gordon (Sonic Youth), Super Furry Animals, Cocorosie i Echo and The Bunnymen. I a les seves pàgines s'hi van poder llegir reportatges, entrevistes i cròniques amb protagonistes com Adam Green, Einstürzende Neubaten, Sleater-Kinney, Micah P. Hinson, Brian Wilson, Alan McGee, Van Morrison o Martin Rev (Suicide). Tampoc hi va faltar el seguiment d'una escena autòctona on brillaven noms com els de Camping o Tokyo Sex Destruction -entre d'altres referents més evidents-.

Malauradament, però, l'aventura va durar poc. El número sis, editat el novembre d'aquell mateix 2005, va ser l'últim. Els motius que van precipitar el final, s'ho poden ben imaginar, van ser econòmics. Sí, a Catalunya ja podíem tenir festivals amb cara i ulls i fins i tot grups que permetessin oblidar els despropòsits dels 90, però d'aquí a comptar amb una escena de veritat hi van tres pobles, i nosaltres ens havíem quedat a les portes del primer. Per entendre'ns, trontollava el factor més important de tots, el d'un públic al qual no s'havia educat per a escoltar música sinó per a escoltar qualsevol cosa cantada en català, fos bona o dolenta -"Per fer país insultem en català", que deia el gran Pau Vallvé-. I és clar, quan el que mou el públic no és la pròpia música sinó el simbolisme que se li pugui o vulgui atorgar, parlar d'una escena resulta tan difícil com vendre revistes musicals a aquest mateix públic -estic generalitzant, que ningú se m'enfadi sisplau-.

Nosaltres ens vam quedar amb les ganes, un pam de nas i la sensació de no haver acabat d'entendre tot allò de la normalització lingüística -d'acord, prou d'ironies: escriure en català sobre allò que passa tant aquí com arreu del món és normalitzar la llengua; pagar amb diners públics les trajectòries senceres de grups que prefereixo no anomenar, no ho és-. Això sí, hi va haver qui va prendre bona nota de tot plegat, i des de fa una colla d'anys Enderrock incorpora referències internacionals a la seva secció de crítiques discogràfiques. També celebra cada any un concurs de bandes emergents, una gala de lliurament de premis que no repara en despeses i fins i tot exposicions a través de les quals pretén explicar la història del pop català però es queda a mitges com de costum. I tot això, mentre capçaleres amb més prestigi, tirada i exemplars despatxats han de fer mans i mànigues per quadrar els comptes a final de mes. El secret de tot plegat no resulta cap misteri, i explica per què malgrat el PopArb i l'increment qualitatiu de bona part dels intèrprets i compositors en llengua catalana, a nivell de música pop es manté Catalunya anclada en el mateix retard crònic que ja acumulava vint anys enrere.




dilluns, 13 d’abril de 2015

El Curtis melòman

Ian Curtis.
Emotiu i revelador el pròleg que Deborah Curtis, vídua d'Ian Curtis, signa al volum "So This Is Permanence: Joy Division Lyrics and Notebooks" (2014, publicat recentment a casa nostra per Malpaso com a "En cuerpo y alma. Cancionero de Joy Division"). Una aproximació fins ara inèdita, així com un acurat retrat de la figura i la persona del vocalista de Joy Division. El geni incontingut i l'artista maleït, però també el marit de tendència bohèmia i el melòman incondicional. Atenció a aquest fragment:

"Li agradava anar a les botigues de discos del centre comercial de Moss Side per a escoltar les darreres novetats i allà va descobrir on eren els millors clubs de reggae. Anàvem al Mayflower i a l'Afrique, sortíem per aquella zona tantes vegades com podíem. Ho considerava una oportunitat de conèixer la gent que hi vivia, de submergir-se en una altra cultura. Ens impregnàvem de l'atmosfera dels comerços locals i a les tardes recol·lectàvem diners per a les apostes de futbol. No importava l'hora en què haguéssim anat a dormir la nit anterior: Ian insistia que ens llevéssim d'hora i a les vuit fóssim a la feina, per a acabar aviat i tornar a sortir".

Costa d'imaginar-se Ian Curtis, icona post-punk i ídol caigut del rock en blanc i negre, assistint a clubs de reggae. Costa d'imaginar-s'ho, però si ho analitzem fredament no hauria de resultar estrany en absolut. Traspassar límits, descobrir i créixer musicalment són necessitats vitals per a qualsevol melòman de cap a peus. I va ser precisament tot traspassant aquests límits com Curtis va construir un discurs encara copiat però no pas igualat a dia d'avui.

Ja se sap. Per a sonar com un artista no n'hi ha prou amb escoltar aquest artista. Cal escoltar allò que ell escoltava. I, si els haig de ser franc, cada vegada que escolto qualsevol de les legions d'imitadors de Joy Division que circulen per aquests móns m'adono que pateixen molt més que una acusada manca d'originalitat als seus respectius discursos. Els manca també l'obertura de mires i la inquietud constant de Curtis. Per això ell es va avançar al seu temps i la resta no acaben mai d'atrapar-lo.




diumenge, 12 d’abril de 2015

Collage sonor

nuu + Shoeg + DPJ Dj's
Espai Erre, Barcelona
11 d'abril de 2015

Resulta significatiu que nuu escollíssin per a la seva presentació oficial un espai dedicat a la dansa -o, si ho prefereixen, un indret aliè als circuits habituals de música en directe-. Perquè malgrat fer cançons i haver editat un disc, la parella artística que formen Aida Oset i Guillem Llotje no acaba d'encaixar l'etiqueta de grup de música. Sí, hi ha les cançons, els instruments i la veu. Però per damunt de tot s'hi troba un background multidisciplinari i la visió de qui no observa el so com a eina sinó com a matèria primera. I la constant necessitat de crear, d'explorar i de transformar tot allò que tinguin a l'abast. Mesos enrere actuaven amb un grup de dansa, i per a la presentació d'ahir van comptar amb projeccions del col·lectiu d'artistes visuals Doppelgänger (Anna Oset, Sasha Stilmann i Irene Mancilla). Complement ideal per a un collage sonor on van ressonar Björk, Daughter o Mogwai, per posar tan sols tres exemples. Abans s'havia enfilat a l'escenari Shoeg -projecte personal de Carlos Martorell (Ensemble Topogràfic)-. Un mosaic de sons en metamorfosi permanent reforçat també per videoprojeccions etèries i oníriques. I un cop fetes les presentacions, Dulce Pájara de Juventud van allargar la nit en condició de dj's. Hi ha ocasions en què no es pot demanar res més. Tres de tres.


dissabte, 11 d’abril de 2015

Kazuality - "Campo Santo" (2015)


Jaime Rodríguez havia definit "Estructura de una panacea discreta" (2014), el darrer disc editat a data d'avui sota el seu alter ego Kazuality, com un treball de transició. Un pont entre tot el que havia fet durant els passats tretze anys i un futur que es presentava -i segueix presentant-se-, com a mínim, renovador. Crida l'atenció, per tant, que al seu successor, "Campo Santo" (2015), destaqui entre d'altres un tema titulat "Transición en singular". Perquè la singularitat és un dels trets que defineix Kazuality, i perquè des d'aquest projecte unipersonal es referma cada vegada més Rodríguez com un motor creatiu dels que van a la seva, disposat fins a les últimes conseqüències a navegar a contracorrent en un negoci on l'atreviment, el risc i la pròpia singularitat són valors a la baixa. I perquè, en certa manera, l'àlbum que ens ocupa segueix essent un disc de transició.

"Campo Santo" és el vint-i-cinquè lliurament de Kazuality. Xifra rodona, ocasió especial i moment per tant d'aturar-se, mirar enrere, reflexionar i encarar el que hagi de venir a partir d'ara. Tasques que Rodríguez desenvolupa a través d'onze talls on repassa tots i cada un dels formats i discursos emprats al llarg dels vint-i-quatre àlbums anteriors. Textures orgàniques ("Impulso, valentía, deseo y miedo", "Una libre asociación"), rock d'alta volada ("Un lenguaje para mudos", "En la esquina siempre ganarás"), reflexió en clau pop ("Pulgasari 2") i aquells apunts d'experimentació que sobresurten de tant en tant al llarg de tot el disc. Tretze anys resumits en onze talls. I onze noves composicions com a nou punt de partida. Afirma ell mateix que les sessions de "Campo Santo" van aportar material suficient per a una segona part que veurà la llum aquest mateix any. Caldrà estar atents. De moment, poden gaudir aquí d'aquest darrer llançament.



divendres, 10 d’abril de 2015

Garage Rock Goes Antifolk

RAN RAN RAN + LIANNALLULL + THE MISSING LEECH
Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona
9 d'abril de 2015

Si algú es pregunta què nassos és el rock'n'roll, la resposta és avui més senzilla que mai. El rock'n'roll és el concert que The Missing Leech va oferir la nit passada a l'Heliogàbal, en el marc del Gorg Màgic Festival. I sobretot en són els darrers minuts. Els compassos finals de "Psychedelic Dream", la primera peça que Maurici Ribera ha compost amb una banda d'acompanyament on figuren entre d'altres components de Sickbrain i Liannallull -i un tema on ressonen amb força 13th Floor Elevators i Electric Prunes-. Ribera va acabar la peça en qüestió cantant -i ballant- damunt la barra del bar, saltant al buit i gairebé esclafant de passada la mà del baixista, Edu Mató, que es trobava al terra després d'haver-hi llançat el seu instrument com qui és conscient que el món s'acaba i vol morir matant. Tot això, enmig d'una orgia de soroll i repunts àcids que van elevar la sala a esferes rarament assolibles. 

Abans, havia tingut lloc tot una bateria de píndoles -títols que formaran part del proper disc de The Missing Leech i dards de precisió com "1998" o "Somriu"- que havien posat el local de potes enlaire a ritme de garatge, psicodèlia i protopunk -i antifolk, és clar-. Recta final d'un triplet del qual formaven part també els propis Liannallull i Ran Ran Ran. Havien trencat el gel aquests últims, augmentant el seu format habitual de guitarra i bateria amb el baix de tot un David Reig (El SistemÄ Suec). Indie pop amb totes les seves lletres, de textures folk i amanit amb la sensibilitat poètica de Ferran Baucells. Amb Jordi Farreras passejant-se per la sala i transformant tot objecte possible -tamborets, columnes i tot allò que es trobés davant- en instrument de percussió. I acomiadant-se amb una relectura de "Vora el foc" (The Missing Leech) que van fer sonar com si es tractés d'"Hymn for a Village" (James).

Liannallull estrenaven nova formació, resultat d'una metamorfosi que ha ampliat la banda liderada per Jordi Espinach amb la bateria de Dani Perarnau, el baix de Nico Flors i el teclat de Noe González -els dos últims provinents de Pytra Oyster-. Van recuperar pistes dels seus àlbums més recents -"Vés en compte amb un futur", "No fer res"-, però sobretot van dedicar el set a estrenar material de nova factura, temes encara inèdits que ja són fruit de l'actual format de la banda. El resultat va ser tot un atac frontal de rock de garatge i rhythm & blues d'elevadíssim voltatge, amb passatges lisèrgics i prement l'accelerador a fons. A destacar "L'àvia", una peça capaç d'elevar qualsevol temperatura i que promet esdevenir tot un clàssic de Liannallull un cop l'hagin passat per l'estudi. Una nova etapa que promet emocions fortes i grans alegries.


RAN RAN RAN. Indie, folk i sensibilitat poètica.

LIANNALLULL. Nova etapa.

THE MISSING LEECH. Rock'n'roll.




dijous, 9 d’abril de 2015

De l'etiqueta al fet

PAINTED WITH PLUMS +  ALBERT ESPUÑA + PETER PIEK
Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona
8 d'abril de 2015

Després d'una primera jornada d'escalfament, la setmana passada al bar Lupita del Raval, el Gorg Màgic Festival encara des d'ahir l'eix central d'una programació només apta per a gourments musicals. Dues nits -la d'ahir i la d'avui- amb l'Heliogàbal com a base d'operacions i un heterogeni cartell on conceptes com indie, lo-fi o antifolk deixen de ser buides etiquetes per a reivindicar més que mai tot el seu sentit. Ahir, sense anar més lluny, trencava el gel un duet barceloní que personifica com pocs tots tres conceptes. Painted with Plums, aventura conjunta de Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle) que debutava la nit passada en un escenari.

Ribera i Borrut representen per separat bona part de la creació antifolk a casa nostra, i junts conformen un híbrid que engloba i reforça el millor de cadascun -d'ell, la immediatesa i la imprevisibiltat; d'ella, la dolçor i el preciosisme marques de la casa-. Tan sols van tocar cinc cançons -dues de les quals provenien dels seus respectius repertoris propis-, però en van tenir prou per enllaçar els Moldy Peaches amb Serge Gainsbourg i Jane Birkin, i els Vaselines amb la Velvet Underground i Nico. Ara bé, per antifolk la samarreta vintage de The Punisher amb què Albert Espuña va sortir a l'escenari a defensar tot sol un repertori d'allò més ric en matisos. El de "Vida Gris" (2011), obra capital de la seva banda, els mai prou reivindicats Gúdar. Cançons de les que conviden a riure's d'un mateix, a treure ferro a la vida i sobretot a gaudir el moment. Costumisme àcid i escenes kafkianes en un discurs on es donen cita Manos de Topo -aquell histrionisme vocal que genera qualsevol cosa menys indiferència-, Joan Colomo -aquella estranya capacitat d'anar sempre a la seva i posar-se el respectable a la butxaca- i Dino Ratso -els nassos necessaris per a transformar la quotidianitat en poesia terminal-.

"Aquest ha estat el millor concert que he fet mai a Barcelona", reconeixia Peter Piek, i que consti que n'acumula uns quants. El de Leipzig atribuïa el fet a un públic que realment havia assistit a l'esdeveniment amb la intenció d'escoltar música -situació poc habitual en una ciutat on molts semblen anar als concerts a fer petar la xerrada-, però el cert és que bona part del mèrit va ser seu. Començant per la reinvenció que ha protagonitzat des de la seva darrera visita a casa nostra -març de 2014-. El seu repertori -nodrit de peces encara inèdites però també de highlights com "Painting a Line", "Left Room" o "Ye-e-he-e-hey"- segueix tenint com a columnes vertebrals la guitarra, el piano i aquella inconfusible veu de seda, però ara es veu reforçat per un petit arsenal electrònic que enriqueix els acabats finals a la vegada que guanya pes en l'estructura de les composicions més recents. Efectivament, mai abans havia sonat Piek tan sòlid, fresc i segur als nostres escenaris. Tant de bo el seu quart disc d'estudi arribi ben aviat.


PAINTED WITH PLUMS. Debut escènic d'un híbrid antifolk.

ALBERT ESPUÑA. Tot despullant Gúdar.

PETER PIEK. El seu millor concert a Barcelona?



dimecres, 8 d’abril de 2015

Cobi Mike en solitari

Metamorfosi vital.
Anhel de llibertat i de canvi. D'escapar-se i de viure una profunda transformació a nivell personal. De tot això parla Cobi Mike a "First Snow", una de les quatre peces incloses al seu imminent ep de debut en solitari. El missatge no és gratuït. Fins fa ben poc, Mike formava part d'una de les bandes revelació dels darrers anys al mercat nord-americà, uns Gentlemen Hall amb els quals ha assolit registres estratosfèrics, ha fet passejos triomfals a les gales de Billboard i MTV, i ha compartit escenari amb gegants com Cee Lo Green o Beyoncé. Posició privilegiada la del col·lectiu de Boston, i actitud digna d'aplaudir la del vocalista i compositor, que a finals de l'any passat va decidir arriscar-se a començar de zero, abandonant la banda mare i encetant un projecte solista.

Per fer-ho es va envoltar de reconeguts músics de sessió com Mia Fitz (Hozier) o Matt Laug (Alanis Morrissette), amb els quals va enregistrar el citat ep -produït per ell mateix amb l'assistència als controls de Tom Weir (Blondie, Willie Nelson)-. Un treball que ja ha batejat com a "Walking Through the Fire", títol de l'altre tema que n'hem pogut escoltar a data d'avui. I un exemple, juntament amb el citat "First Snow", de la facilitat amb què Mike enllaça potencial melòdic amb vocació èpica, immediatesa pop amb arranjaments sofisticats, textures acústiques amb revestiments electrònics. I una peça que també té com a temàtica la transformació personal. La metamorfosi vital de qui ha fet un salt gairebé al buit per a reprendre el vol amb més força que mai.