diumenge, 19 d’abril de 2015

De botigues (de discos)

RECORD STORE DAY 2015
Ultra-Local Records i Surco, Barcelona
18 d'abril de 2015

He llegit aquests darrers dies publicacions en mitjans digitals posant en qüestió el sentit del Record Store Day. I la veritat és que he al·lucinat. Que ningú em malinterpreti, cadascú és lliure de pensar, opinar i expressar allò que cregui convenient. Però el grau de sectarisme inherent en algunes d'aquestes publicacions em sembla alarmant. He arribat a llegir que les multinacionals del disc s'han aprofitat del Record Store Day. Doncs bé, deixem les coses clares. El Record Store Day va néixer com a iniciativa per a animar un sector, el de les botigues de discos alienes a tota cadena o franquícia, que es trobava i en certa manera segueix trobant-se amenaçat per les circumstàncies del moment que vivim. Si les multinacionals del disc mai s'hi haguessin sumat, les hauríem criticat per no donar suport al sector. Ara que s'hi sumen, diem que se n'han aprofitat quan l'únic que han fet és editar productes exclusius de la mateixa manera que ho fan les independents.

Suposo que és un dels grans vicis dels temps que corren. Aquests temps d'immediatesa i respostes instantànies via Twitter, Facebook o el que sigui. Quan quelcom funciona i genera una certa expectació, de seguida cal posicionar-se a favor o en contra. La qüestió és fer soroll, perquè qui no en fa no existeix. I entre els que han fet soroll contra el Record Store Day vaig observar una nova iniciativa que fins i tot ha tingut temps de batejar-se amb un cert grau d'ironia. No en recordo el nom exacte, ara mateix, però el cas és que es presenten com a alternativa al Record Store Day, venint a dir que aquest ja és cosa del passat, que ha perdut la seva puresa i que ells -els organitzadors d'aquesta nova iniciativa- ho faran millor. Doncs molt bé, que tinguin molta sort i si mai fan res que valgui la pena tenir en compte seré el primer d'aplaudir-los. Però de moment i fins que això no passi, em sap greu dir-ho, em sembla un altre cas d'allò que en castellà anomenen "Quítate tú para ponerme yo".

És evident que no tot brilla com hauria de brillar al Record Store Day. Paul Weller se'n va desmarcar ara fa un any, indignat perquè els articles exclusius que ell editava amb motiu de la jornada acabaven revenent-se a eBay a canvi d'autèntiques fortunes. Valoro i aplaudeixo el gest del Modfather, però em costa de creure que algú com ell, amb tants anys d'experiència acumulada en un negoci que no entén de bones maneres, es sorprengués per un fet tan habitual com aquest. Habitual, sí, perquè passa exactament el mateix amb discos de col·leccionista que no tenen res a veure amb el Record Store Day i amb moltes entrades d'esdeveniments de tota mena. El dia que les entrades per als seus concerts es revenguin a preus que superin amb escreix els de sortida -si és que no s'ha donat ja el cas-, també deixarà d'actuar en directe? Efectivament, el que determinades persones puguin fer amb els articles del Record Store Day pot ser molt lleig, però en qualsevol cas la culpa és d'aquestes persones i de ningú més.

Polèmiques al marge, jo vaig assistir ahir al Record Store Day. Vaig comprar alguns discos -en cap cas edicions exclusives, perquè d'entrada no m'interessen-, tal i com ho faig altres dies menys assenyalats en què em puc escapar a una disqueria -vaja, que m'agrada comprar discos i ho faig sempre que puc-. També vaig gaudir d'unes quantes actuacions que em van animar part del dia -més detalls sota aquestes línies-. I vaig observar, als dos establiments que vaig visitar -Ultra-Local Records i Surco, una de jove i una altra de veterana-, una afluència de públic que malauradament no és habitual a les botigues de discos.

Desitjaria que aquesta afluència es registrés cada dia, i que de passada es traduís en xifres que garantíssin la continuïtat de negocis i locals sense els quals m'és impossible concebre el món que m'envolta. També desitjaria que es parlés del Record Store Day de la mateixa manera que es parla de la Diada de Sant Jordi -però, a poder ser, sense el lamentable circ mediàtic que l'envolta-. Però sóc conscient d'on visc i del paper que juga la música en un país on la cultura és considerada pels que manen com un luxe. Per això celebro que, com a mínim durant un dia, aquells herois de peu de carrer que són els venedors de discos puguin veure una mica més reconeguda la seva tasca -ja no parlo de fer calaix, que ja se sap que mirar és gratis i gratar-se la butxaca sempre acaba fent mandra-. I que, de passada, els melòmans poguem descobrir en directe noves propostes i gaudir de prop grups i solistes que ens agraden.


INVISIBLE HARVEY. Sofisticació pop.

JUANPE, DANI Y SERGI. Nou projecte amb gent de La Banda Municipal del
Polo Norte i El Petit de Cal Eril. Irresistibles capes de melodia i bon gust.

CARLA. Càlida veu i atmosferes de glaç.

LE PETIT RAMON. Enorme en les distàncies curtes.

FERRAN PALAU. Alçant el vol en solitari.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada