dimarts, 28 d’abril de 2015

Jansky - "ÉÈ" (2015)

En transició.
La seva irrupció ens va agafar a tots desprevinguts. El seu debut, "Un big bang a la gibrella" (2013), va trencar tants esquemes que encara a data d'avui hi ha qui no sap ben bé què fer-ne. Tot un tractat de poesia tan desacomplexada com el coixí electrònic que la sostenia. Versos de surrealisme galàctic i carnalitat extrema recitats sobre una base sintètica i amb els acabats d'una flauta travessera -sí, era possible fer-ho i ells en van donar bona fe-. Dos anys després, tornen Jansky amb "ÉÈ" (2015). Vuit peces que tenen com a punt de partida les troballes sòniques i líriques d'"Un big bang...", però no es resignen a ser-ne una segona part. Un salt endavant per mitjà del qual posen Laia MaLo i Jaume Reus les coses al seu lloc, i a la vegada eixamplen el ventall de possibilitats d'un discurs únic, personal i intransferible.

Potser el secret de tot plegat sigui la complicitat acumulada al llarg de dos anys que han consolidat el duet balear com un dels exemplars més singulars del bestiari electrònic de casa nostra. Perquè, efectivament, MaLo i Reus semblen conèixer-se ara millor que mai l'un a l'altre. La qual cosa es tradueix en un so molt més ric en matisos, però també més directe; més robust però a la vegada més àgil i lleuger. A nivell líric, MaLo afina la punteria en uns versos que es claven al subconscient de la mateixa manera que un dard quan fa diana. A nivell sonor, els acabats resulten ara més densos, urgents i inquietants, pròxims en ocasions a uns Crystal Castles (la boira àcida de "Falco vs. Polyphylla") o fins i tot a uns Nine Inch Nails (la sexualitat gairebé tenebrosa de "Reptilianes").

"ÉÈ" és en conjunt una obra conceptual. La història de la fi del món tal i com el coneixem i del seu posterior renaixement amb noves formes de vida. Dividida en vuit actes i lliurada amb safata però sense miraments. Una metàfora, diuen ells mateixos, de com tot ésser vivent pot arribar a transformar la seva essència i d'aquesta manera deixar pas a una nova forma d'art. Una transició cap a un nou ordre artístic on probablement -i així hauria de ser- la singularitat pesaria més que les fórmules i l'essència es trobaria per sobre de les formes. Una transformació desencadenada pels propis Jansky en un segon disc que no s'assembla a res del que l'envolta. El presentaran en directe l'1 de maig a l'Heliogàbal. Escoltin-lo a Bandcamp.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada