dimecres, 1 d’abril de 2015

Jordi Pèlach


Jordi Pèlach és originari de Santa Coloma de Farners, però les seves cançons tenen un fort regust de la seva Barcelona adoptiva. I més concretament d'aquella Barcelona vital i colorista que brota als racons més insospitats de Vallcarca -o als reductes de Gràcia que encara no s'han rendit al turisme low cost-. Fines melodies que ressonen amb força malgrat la seva fragilitat. Malenconia de seda i arranjaments que remeten a sales d'estar amb poca llum, passejos tardorencs per carrers coberts de fulles caigudes dels arbres i aquelles hores intempestives en què la rigidesa del dia a dia deixa pas a la reflexió i, per què no, als somnis. I la veu. Aquella veu, de tonalitat greu i acabats únics i intransferibles, que explica històries i escurça distàncies a cada vers.

Que Pèlach és un personatge singular havia quedat clar en dues maquetes autoeditades que apuntaven maneres. Fixin-se en el títol de la segona referència: "M'enniré" (2013). No, ortogràficament no hauria passat un examen de català. Tampoc li hauria calgut. A diferència de tots aquells que componen cançons amb el diccionari a la mà, Pèlach prescindeix d'impostures i canta tal i com parla. Per això la seva obra resulta franca i sincera. "La cambra freda" (2015) és el seu primer disc oficial. Catorze cançons produïdes per ell mateix al costat d'Albert Palomar. Catorze talls on el folk i el pop s'impregnen d'essències mediterrànies i on treuen el cap Nick Drake, Will Oldham, Bon Iver i, si volen referents més pròxims, Inspira i el Sanjosex més orgànic.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada