Un tros d'història punk

THE DAMNED

Razzmatazz 2, Barcelona

17 d'abril de 2015

Aviat farà quinze anys que vaig veure The Damned en directe per primera vegada. 5 de maig de 2000 a la desapareguda sala Mephisto, un concert que es va arribar a vendre com una última cita amb els pioners absoluts del punk britànic -primer single, primer àlbum, primera gira pels Estats Units, primera separació i primera reunió, a veure qui en pot oferir més-. Una dècada i mitja després, no només segueixen comandant la nau els incombustibles Dave Vanian i Captain Sensible, sinó que se'ls veu fins i tot més en forma que aleshores.

Coses de la post-modernitat i del Final de la Història: aquells vells punks a qui alguns consideraven relíquies durant el canvi del segle pel sol fet d'haver sobrepassat la quarantena, presumeixen ara d'una inqüestionable vitalitat juvenil malgrat trobar-se a la frontera que separa els cinquanta dels seixanta. Ja sigui perquè cada nova fornada de bandes punk els ho deu tot i més, ja sigui perquè són l'única peça (més o menys) intacta d'aquell triumvirat que completaven The Clash i els Sex Pistols, el cert és que els concerts dels actuals Damned són autèntics aplecs intergeneracionals. Rostres de tota mena de condicions i procedències que contemplen nit rere nit com la banda londinenca segueix incendiant escenaris tot negant-se a esdevenir una peça de museu.

La seva actuació de la nit passada a la sala 2 de Razzmatazz no va ser menys. Inici dels que impacten fort amb "Disco Man", "Love Song", "Machine Gun Etiquette" i "I Just Can't Be Happy Today". "Wait for the Blackout" va rebaixar momentàniament la tensió per a donar pas a tota una muntanya russa de registres, un pèndol que va oscil·lar entre la cruesa elèctrica dels dies d'Stiff Records -"Neat, Neat, Neat" o un "New Rose" que va desencadenar tot un pogo a les primeres files- i les tonalitats fosques de l'etapa gòtica de la banda -"Shadow of Love"-.

Amb moments brillants -"History of the World Part 1", "Fan Club" o les relectures d'"Eloise" (Barry Ryan) i "I Feel Alright" (The Stooges)- i d'altres de menys inspirats -tot un trencapistes com és "Stranger on the Town" perd bona part de la seva pistonada sense els arranjaments d'estudi-, però segellant en tot cas un global de notable amb la imprescindible "Smash It Up". A aquestes alçades, a ningú li passaria pel cap que la d'ahir pogués ser una última cita amb Vanian, Sensible i companyia. Coses de la post-modernitat i del Final de la Història, potser sí, però el cas és que ens queda Damned per estona. Tant de bo tornin aviat.