divendres, 29 de maig de 2015

Dies de Primavera (2)

PRIMAVERA SOUND 2015
Parc del Fòrum, Barcelona
28 de maig de 2015

Dos moments que es van viure ahir al Parc del Fòrum i que probablement passaran a la història del Primavera Sound. El primer, el retorn d'uns Replacements que van superar tota expectativa possible. Enèrgics, elèctrics i totalment deixats anar, els de Minneapolis no només van treure la pols d'un repertori monumental -"I Will Dare" va sonar a glòria, "Bastards of Young" va posar el Fòrum de potes enlaire-, sinó que el van lliurar a les masses amb el nervi i la frescor de les preses originals. Movent-se per l'escenari com si mai se n'haguessin anat i celebrant la seva raó de ser amb un passi dels que no admeten discussions. Van venir, van veure i van vèncer. I part del respectable encara no s'ho acaba de creure.

L'altre moment el van protagonitzar Sunn O))). Il·luminació infernal, capes i més capes de fum i un drone que penetrava fins als racons més profunds de l'organisme humà -diuen que les freqüències més baixes del brunzit es podien escoltar perfectament als carrers pròxims al Parc del Fòrum-. Metal extrem, experimentació i una posada en escena de les que fan cagar de por. Metal del que no agrada als heavies, i experimentació de la que no semblen tolerar alguns dels mal anomenats hipsters del segle XXI. Els que a altes hores de la nit s'esperaven festa i es van topar de nassos amb la banda de Seattle en un dels escenaris principals. Les escapades en massa i les expressions de desconcert en alguns dels rostres presents evidenciaven el poder transgressor que encara pot assolir la música, quan conceptes com indie o alternatiu són quelcom més que buides etiquetes.

De transgredir també en sap una bona estona la libanesa -establerta a París- Yasmine Hamdan. La seva forma de cantar i la manera com es mou a l'escenari són testimoni de segles i segles de tradició musical al Pròxim Orient. L'embolcall és una altra història. Estructures pròpies del rock, guitarres que treuen fum i escopeixen decibels en forma de feedback, distorsió i overdrive, i una vocació renovadora que fa del seu discurs una peça única. Certament, fer el que fa li sortiria car en alguns països àrabs. I certament, el que fa haurien d'estudiar-ho amb atenció totes les veus de la tan nostrada cultura mediterrània. Perquè hi ha maneres i maneres de celebrar tradicions i enllaçar cultures. Una d'elles és transformant-les en obsoletes peces de museu. Una altra és renovar-les des de la inquietud i la innovació. Hamdan opta per aquesta segona via i els resultats salten a la vista.

En un món ideal, "Fever" hauria estat l'himne extraoficial del Primavera Sound 2015. Però és que en un món ideal, una banda com els Black Keys també oferiria concerts a l'alçada del que se n'espera. I ahir, com a mínim, no va ser així. El duet d'Ohio ha sabut vèncer obstacles com l'estancament o la repetició, trencant amb el format duet que l'havia caracteritzat als seus inicis -ahir els acompanyaven un teclista i un baixista- i facturant peces que els permeten estar al dia i conquerir grans audiències sense necessitat de trair la seva naturalesa de club. Això sobre el paper -és a dir, a l'estudi-. En canvi, sobre el terreny -és a dir, en directe- la cosa no acaba de rutllar. El seu passi va ser tan àgil i dinàmic com ho permet un repertori tan sòlid com heterogeni, però salvant moments com "Lonely Boy" o la pròpia "Fever", l'escenari semblava fer-se'ls gran per moments.

A qui en canvi se li va fer petit l'escenari va ser a Howe Gelb i els seus Giant Sand. Tres dècades explorant les carreteres secundàries de la tradició nord-americana han consolidat la banda d'Arizona com a referent d'una manera de fer i entendre la música. Durant una hora que es va fer curta van recórrer, i ensorrar, la frontera que separa els Estats Units de tot allò que es troba més al sud. També van trencar esquemes Antony and The Johnsons amb un muntatge que va englobar música, teatre i audiovisuals, i on la formació es va veure augmentada per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Malenconia i emocions a flor de pell com a contrapunt al trip de llum, color i essències lisèrgiques amb què Spiritualized s'apoderaven mentrestant de l'altra meitat del recinte del festival. Tan enormes com imponents.

En altres entorns, Viet Cong van fer valer les taules acumulades en projectes anteriors, però també la frescor del debutant en una descàrrega d'indie rock de guitarres de les que ressusciten els morts i alegren el dia als vius. I el també debutant Benjamin Booker va celebrar la tradició musical afroamericana impregnant-la de musculatura rock, electricitat de garatge i actitud punk. El millor antídot contra el formulisme del revival soul? Si no ho és, poc li falta.


THE REPLACEMENTS. Nervi i frescor.

SUNN O))). Welcome to Hell!

YASMINE HAMDAN. La Mediterrània en flames.

GIANT SAND. Ensorrant barreres.

SPIRITUALIZED. Llum, color i essències lisèrgiques.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada