dilluns, 22 de juny de 2015

En el fons es tractava d'això

KISS
Palau Sant Jordi, Barcelona
21 de juny de 2015

Anys enrere, quan internet tot just esdevenia una realitat a gran escala i la indústria discogràfica observava com els seus beneficis començaven a caure en picat, Gene Simmons va assegurar que Kiss no gravarien cap més disc perquè tal i com estaven les coses no podien veure compensats els seus esforços. Tant de bo hagués mantingut el baixista la seva paraula. Perquè "Psycho Circus" (1998) hauria estat un molt digne epitafi per a l'obra gravada del quartet novaiorquès. Perquè així ens hauríem estalviat títols tan prescindibles com "Sonic Boom" (2009) o "Monster" (2012). I perquè d'aquesta manera el concert d'ahir s'hauria nodrit exclusivament de la nostàlgia -de fet, s'hi va nodrir igualment-, però com a mínim hauríem pogut escoltar "Hard Luck Woman", "Christine Sixteen", "C'Mon and Love Me" o "Nothin' to Lose" en comptes de "Hell or Hallelujah". És clar que, en realitat, poc importen consideracions d'aquesta mena quan Kiss són capaços de celebrar quaranta anys a la carretera amb shows -en el més ampli dels sentits- com el que aquests darrers mesos han passejat arreu d'Europa i que ahir desembarcava a Barcelona abans de culminar a Madrid el seu pas pel Vell Continent.

Deu minuts abans de l'hora prevista, un speaker anunciava per megafonia allò que el respectable en ple volia escoltar. "All right Barcelona, you wanted the best, you got the best! The hottest band in the world: Kiss!". Seguidament queia el teló mentre sonaven els primers acords de "Detroit Rock City". Entrada amb molta força, si bé va quedar clar de bon principi que la veu de Paul Stanley ha conegut temps millors. Tot el contrari d'un Simmons que es mostraria d'allò més solvent a l'hora de cantar "Deuce". "Psycho Circus" encetava el segment més irregular del concert: tres cites seguides a "Creatures of the Night" (1982) -la peça titular, "I Love It Loud" i "War Machine"-, un "Do You Love Me" que va sonar a glòria i un "Hell or Hallelujah" que francament es podrien haver estalviat.

"Calling Dr. Love" va tornar a encarrilar un set list que a partir d'aleshores, i amb l'única excepció de "Lick It Up", es centraria en la primera etapa de la banda: "God of Thunder", "Cold Gin", "Love Gun" i "Black Diamond". Tot això, és clar, amanit amb pirotècnia, efectes de llum, plataformes que elevaven els músics, flames arreu de l'escenari i, fins i tot, Simmons i Stanley volant literalment tant per sobre del set com del propi respectable. Ja en tanda de bisos, tot un trio d'asos: "Shout It Out Loud", "I Was Made for Lovin' You", amb les cordes vocals d'Stanley patint més que mai, i l'apoteosi final de "Rock and Roll All Nite". Creguin-me, després de quatre dècades a la carretera i en tan sols una hora i quaranta minuts, ningú més és capaç d'oferir tot allò amb què Kiss obsequien els seus incondicionals nit rere nit. Quan van enfilar la recta final del repertori, fins i tot el destacament de Mossos d'Esquadra que s'ho mirava des de l'accés principal al·lucinava com nens. En el fons, es tractava d'això.


KISSMANIA
Hi ha grups musicals que amb la seva única presència són capaços d'alterar dia l'aspecte d'una ciutat. Per anar al concert de Kiss, un servidor va creuar mitja Barcelona en metro. I tan bon punt vaig entrar a l'estació, vaig poder observar els primers símptomes de la Kissmania que ahir s'havia apoderat de la Ciutat Comtal. Samarretes que evocaven diferents capítols de la història de la banda, rostres maquillats amb els motius del grup -el dimoni, el gat, el nen de l'estrella, l'home espacial i, fins i tot, la guineu que al seu dia va encarnar el desaparegut Eric Carr- i tot allò que es puguin imaginar. Ja enfilant la muntanya de Montjuïc, la Kissmania guanyava intensitat, amb colles de seguidors que entonaven els himnes de la banda com si es tractés de càntics futbolístics o, el millor de tot plegat, famílies senceres maquillades com els seus ídols. Sí, pares i mares amb els seus fills, guarnits i pintats per a l'ocasió i disposats a viure una vetllada de rock'n'roll plegats. No ho troben fantàstic?

THE DEAD DAISIES
Sigui certa o no, diu una llegenda urbana que a mida que Kiss anaven consolidant el seu estatus de banda de directe durant els seus primers anys de vida, cap altra formació els volia com a teloners. Sembla ser que els seus concerts eren tan potents que literalment escombraven de l'escenari els propis caps de cartell. Sigui com sigui, també ells devien aprendre's prou bé la lliçó. Probablement sigui per això que els seus concerts els obren bandes de tercera i fins i tot de quarta divisió. Com The Dead Daisies, convenció de velles glòries del hard rock californià -amb excomponents de Mötley Crüe o membres dels actuals Guns N'Roses, per exemple- que sobre el paper pot resultar atractiva però sobre el terreny no deixa de repetir esquemes, formes i tics tan insulsos com les seves descafeïnades lectures de "Hush" (Joe South) o "Helter Skelter" (The Beatles).




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada