dilluns, 8 de juny de 2015

No Trust

Va ser a finals de 2003 i a través d'un disc distribuït per Mojo. Concretament, un recopilatori amb què la publicació britànica repassava part del bo i millor d'aquell exercici que s'acabava. El tema inicial es titulava "No Trust" i el signaven uns aleshores desconeguts Black Keys. Un comprimit de rhythm & blues elèctric i greixós, dels que desprenen fum, suor i olor de soterrani. El primer que em va venir al cap van ser els combos més animals del blues britànic de la segona meitat dels 60. El de Pretty Things, el Jeff Beck Group i els Yardbirds post-Clapton. Però ni s'havia enregistrat la peça durant els 60 ni eren els seus autors cap combo de blues britànic. Tan sols eren dos, venien d'Akron (Ohio) i aquella peça formava part del seu segon disc. Un "Thickfreakness" (2003) que acabava de situar-los al mapa i que els presentava com a sòlid contrapunt d'uns White Stripes també a l'alça, però que en cap cas permetia imaginar-se el curs que acabarien prenent els esdeveniments.

Dotze anys després, els Black Keys porten ben bé un lustre consolidats com un dels grups de rock més massius de la seva generació, encapçalen macrofestivals i rebenten grans recintes arreu on van. I, tal i com van fer els Rolling Stones al seu dia, s'han adaptat a les circumstàncies ampliant la formació amb músics de reforç i traslladant el seu discurs a unes coordenades sonores que tant poden encaixar en un club ple de fum com en una gran pista de ball. Són aquests darrers els Black Keys que van debutar als escenaris barcelonins durant el passat Primavera Sound. Són aquests els Black Keys que han sabut evolucionar a l'estudi però, en opinió d'un humil servidor, encara no disposen d'un directe tan massiu com el seu poder de convocatòria. I són aquests els Black Keys que arribaven a Barcelona amb més de deu anys de retard. Els altres Black Keys, els que incendiaven plàstics i escenaris al ritme de nuggets com "No Trust", són història tal i com ho van ser al seu dia els Stones dels 60. Llarga vida doncs als actuals Black Keys, i tant que sí. Però quina llàstima que cap promotor s'atrevís a portar-los fa deu anys a casa nostra. Tal i com acostuma a dir-se en aquests casos, tinc la sensació d'haver-me perdut el millor.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada